Arxivar per febrer de 2021

25 febr. 2021


ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES

Classificat com a España

LA CARTA DEL DÍA. DIARIO DE NAVARRA

ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES
JOSE MARI ESPARZA ZABALEGI 14.02.2021 | 00:21

A veces intento ponerme en la piel de un hombre honrado nacido en cualquier barriada obrera de Madrid, que sueña y vota por una España decente. Sin duda vivirá escandalizado porque su Rey, al que miró esperanzado cuando aprobó la Constitución, esté señalado como caco voraz y putero público. Y se preguntará, tonto no es, si su sucesor y actual monarca no sabría nada de cuanto ocurría en su propio hogar, ni nunca vio la máquina contadora de billetes, ni se preguntó jamás de dónde sacaban sus padres tanto amasijo de plata. Nuestro buen hombre deducirá que, si no lo sabía, ni nunca vio, ni oyó, ni sospechó nada de los tejemanejes paternos, demuestra tener unas entendederas tan endebles que lo inhabilitan hasta para optar a una concejalía en Aldeanueva de Cameros, perdone su vecindario por la insinuación. Y al comprobar que la gran mayoría de partidos españoles aplauden a rabiar a la monarquía, nuestro hombre, humilde pero sagaz, deducirá que lo hacen porque son tal para cual. Compinches.
Imagino una campesina de la Alcarria, toda su vida inculcando honradez a su prole, para acabar viendo a sus políticos, con las manos pringadas en cajones y gavetas públicas. Y qué dirá cualquier autónomo probo de Salamanca viendo entregar 50.000 millones para rescatar los mismos bancos que jamás tuvieron con él la menor misericordia.
Me imagino a un peón andaluz, antaño niño yuntero, que esperaba con la democracia un futuro para su gente, sin tener que hacerse guardia civil o depender toda la vida del subsidio PER, el de las peonadas humillantes. Tras cuarenta años de democracia y socialismo andalusí, y viendo a los señoritos con más tierra si cabe que antes, quizá se pregunte si esa solidaridad entre españoles que se exige unidireccionalmente a catalanes y vascos (que no padecen latifundios, valga recordar) no estará destinada a mitigar el paro endémico de esas provincias esclavizadas para, en definitiva, garantizar la paz social en las propiedades de los duques de Alba y tantos otros guillotinables.
Me apenan esas buenas gentes de Redes Cristianas y Comunidades Cristianas Populares, avergonzadas al ver sus obispos como forajidos, robando bienes públicos a los pueblos con el ardid de las inmatriculaciones y escandalizando a los creyentes honrados con su hipocresía. Y cuando el nuevo Gobierno progresista prometía que iba a encender la luz sobre el mayor robo de la Historia de España, resulta que optan por callar, ocultar los datos, hacerse cómplices porque, en el fondo, todos tienen una trapacería que ocultar.
Y qué decir de los millones de españoles que perdieron la guerra, creyentes en la Transición modélica, que pensaban vivir en una democracia y, de pronto, descubren que el Ejército y la Policía, que dizque estaban para defenderles, están colmados de fascistas que anuncian su fusilamiento, en tandas de 26 millones, en aras a lo mismo por lo que fusilaron a sus abuelos: exterminar el rojoseparatismo.
Es posible que haya dos Españas, como decía Machado, pero siempre afloró una: los mismos borbones, espadones, oligarcas y obispos, bien cebados por un vasallaje servil de prensa, jueces, partidos y sindicatos. Una España “de ladinos y fantoches, cuya leyenda negra es su propia historia”, dijo Valle-Inclán.
Por eso es tan triste ser español en España: porque no tienen escapatoria. Un vasco, un gallego, un catalán, un canario, incluso un patriota andaluz, puede soportar el carnet de identidad español porque tiene una ilusión y un plan de futuro en el bolsillo. Se siente libre porque escucha el ruido de sus cadenas cuando se moviliza. Conoce su opresión y espera su hora agazapado, “en el surco, como el arado espera”, hasta que opta por zafarse y se levanta con los suyos, su clase y su paisanaje, buscando un acomodo más amigable en el mundo. Ya señalaron los clásicos que el primer paso hacia la solidaridad internacionalista es la propia liberación nacional.
Hoy, en el Estado español, ser independentista es más que una legítima opción política: es un acto de dignidad colectiva, una rebeldía libertaria, una esperanza social. Más aún, es la mejor forma de ser solidario con los españoles que anhelan zafarse del yugo que arrastran desde generaciones y que, pese a lo que soñara Miguel Hernández, no tiene ningún viso de cambiar dentro de la jaula estatal. Más certero anduvo el gallego Castelao, para quien España era la antítesis de República, justicia social, democracia, laicismo y decencia política. “Cuanto antes sean libres ustedes, antes lo seremos nosotros”, nos dijo un dirigente del Sindicato de Obreros del Campo andaluz hace tiempo. En ello andamos cada día más gente. Y es que esta España no la merecen ni los españoles.

3 respostes

11 febr. 2021


CAL VOTAR INDEPENDENTISME!

Classificat com a POLÍTICA

El Salvador -un conegut meu- escrivia fa pocs dies que quan li preguntaven si el diumenge, dia 14, aniria a votar, responia: «La meva resposta és afirmativa, si no hi ha cap daltabaix, aniré a votar com ho he fet en totes les convocatòries des que va morir el general i vàrem canviar règim. Sovint em costa molt decidir el vot i gairebé sempre, des de fa força anys, he de portar una agulla d’estendre roba metafòrica per tal de tapar-me el nas i evitar el tuf que desprenen els partits polítics, inclòs aquell a qui dono el meu vot». Més endavant, seguia la seva reflexió dient: «No m’hi trencaré gaire les banyes, no s’ho val, perquè em fa l’efecte que els governants ho fan força malament, els d’aquí i els d’allà. Però vull ser optimista i sóc de l’opinió que, tot i que les coses de la res publica no van bé, encara es poden torçar més i empitjorar. Seguint un consell de Marcial que llegia ahir en un dels seus epigrames, ens cal viure al dia perquè el passat no el podem modificar i el futur és incert».

A mi em passa una cosa semblant, tot i que potser tinc una mica més d’esperança a què les coses aniran canviant. També jo he anat a votar més d’una vegada amb una certa indolència, amb poca convicció i amb l’agulla d’estendre roba ben estreta al nas per no sentir la pudor de la corrupció, de les mentides o de les males pràctiques a què ens tenen acostumats els partits. Ja sé que sempre han existit deficiències, en major o menor grau, en l’àmbit dels assumptes públics, siguin culturals, religiosos, polítics o de qualsevol altre àmbit, però diumenge hi tornaré a anar pensant que no hem de perdre mai l’esperança que tot pot millorar si nosaltres hi posem la banya i ens entossudim a millorar les coses. Un vot és només un petit gra d’arena, però un gra necessari per construir una millor societat. I és també necessari per construir el mur que ajudi a parar una mica tota la porqueria i totes les malvestats que pretenen fer arribar persones de mala fe sobre els catalans que no pensen com ells. Són aquells que no mengen ni deixen menjar; que no fan ni deixen fer i que juguen tan brut com poden per tal que tot segueixi segons els seus interessos.

Reconec que molta culpa la tenen els mateixos partits catalans que pregonen creure en la independència i que no val l’excusa de dir que tot el mal ens ve de fora. Hem de reconèixer que no estem fent les coses prou bé, que no anem prou units en les coses que considerem fonamentals per la supervivència del nostre poble, però que també és cert que hi ha molta gent interessada a posar-nos pals de totes les mides a les rodes. Per tant, crec que és indispensable que votem partits que siguin capaços de parar tot això; que creguin de veritat en Catalunya i que estic convençut que la presó i l’exili dels que han lluitat per això servirà per aconseguir-ho. Cal defensar amb el nostre vot el nucli de la democràcia i defensar-nos de les mentides dels que ens volen fer encara més mal i que ens anorrearien, si poguessin, perquè no toleren que ens vulguem governar per nosaltres mateixos, amb les nostres lleis i la nostra manera de fer. A Espanya encara hi ha una mentalitat colonialista molt arrelada i sembla que costarà molt que desaparegui, perquè ni els governs de centre, de dreta o d’esquerra que governen a Madrid la perden. Segueixen creient el que han cregut sempre: que Espanya és una unitat uniforme que no pot canviar de cap manera. No creuen que la diversitat és una riquesa i que ja som grandets i capaços per poder-nos governar sols.

En una societat oberta, més democràtica i més justa com la que aspirem a ser, tots, en major o menor mesura, som responsables del bé públic i de buscar uns governants que vetllin perquè les coses es facin bé. Tots estem cridats a ser èticament millors i a procurar que ho siguin també els nostres governants i les nostres institucions (que ara no estan a l’altura de cap de les maneres). Jo tinc clar a qui donaré el meu vot diumenge i crec que hem de votar amb el mateix esperit que l’1-O tots aquells que creguem millors per defensar els legítims interessos i aspiracions d’una bona majoria de catalans. Hauríem de fer el possible per assolir la majoria absoluta d’escons independentistes per seguir endavant i amb convicció el camí que vam començar. I procurar que ho facin junts -de la manera que sigui- tots els partits independentistes!

6 respostes

03 febr. 2021


SOLS AMB NOSALTRES MATEIXOS

Classificat com a Solitud

Fa un parell de dies que TV3 va passar un petit reportatge sobre una monja eremita que fa 10 anys que viu sola en una ermita del Priorat. Podeu veure la notícia aquí Una eremita que s’ha quedat sense ermita – Telenotícies (ccma.cat) i aquí Facebook

Persones com ella (n’hi ha 10 més a Catalunya) no cal dir que ens criden l’atenció i fan què ens preguntem el sentit d’aquesta solitud buscada lliurement i les motivacions que poden tenir per fer-ho. S’han fet molts estudis i s’ha escrit molt sobre el valor intrínsec de la solitud, que pot ser un deliciós acompanyant o, per contra, una cosa que pot arribar a trasbalsar una persona.

«La solitud és el fet més profund de la condició humana. L’home és l’únic ésser que sap que està sol», deia Octavio Paz. No sé si és veritat del tot, però sí que d’una banda som innegablement “animals socials” que estem dissenyats per interactuar amb els nostres semblants i de l’altra trobem que hi ha moments al llarg de la nostra vida en què necessitarem alguns moments per estar sols. Hi ha hagut grans creadors que han necessitat i buscat la solitud per poder crear les seves obres.

Aquesta pandèmia ens ha obligat a estar més sols, més reclosos a casa nostra i, per tant, amb nosaltres mateixos i amb els del nostre cercle més íntim. Pel que ens expliquen els psicòlegs, no tothom ho ha sabut entomar prou bé i ha estat una font de problemes prou important. El fet és que cada dia ens costa més i ens agafa més por d’estar sols. I tampoc està massa ben vist socialment perquè ho associem a persones estranyes, asocials i extravagants. Aquesta mena de persones no podem negar que susciten desconfiança i no ens n’acabem de refiar.

Em sembla que era José Luís Borges que deia que necessitem que hi hagi algú al mirall, que necessitem miralls on veure algú. Ens costa mirar-nos a nosaltres mateixos. Per això triomfen tant els mòbils i les xarxes socials. Necessitem estar connectats, necessitem xatejar, necessitem que hi hagi algú amb qui comunicar-nos perquè no sabem comunicar-nos amb nosaltres mateixos. I em sembla que no hauríem d’oblidar que per poder-nos comunicar bé amb els altres, abans ens hem d’haver comunicat amb nosaltres mateixos; ens hauríem d’haver conegut nosaltres mateixos, una cosa molt més difícil del que podem suposar.

Potser la solitud excessiva pot ser perjudicial, però no ho pot ser també la necessitat imperiosa d’estar comunicats tothora? No ho sé. Potser serà veritat allò que deien els llatins de la «virtus in medio» i que la solució està en l’exacta dosi de cada cosa. Que tampoc és fàcil de trobar.

No hi ha resposta