A PEU

Els polítics ens acabaran de fer perdre la poca paciència que ens queda els que encara no l’hem perduda del tot. Conec gent que ja fa temps que l’ha acabat i, amb ella, també la confiança. I no em refereixo només als polítics d’aquí, sinó a tots. Els d’Europa per la mala gestió que estan fent amb el tema vacunes, repartiment de fons i molts altres. Els de Madrid (blaus i vermells) per com fa anys que ens estan prenent el pèl als catalans i com només miren el bé del mateix partit. I els nostres no cal dir… Sembla que no sentin ni vegin el que és evident i el que els demana la ciutadania: que s’entenguin d’una bona vegada i es posin a fer feina. Que, com mot bé diu Gonzalo Boye, els trets no s’han de disparar dins de les mateixes trinxeres i no ens hem de matar entre nosaltres. I que no ens enganyin més, que ja en comencem a estar cansats de tanta comèdia.

És tan evident el desengany i la desconfiança que s’està establint en la gent, que només cal llegir la premsa diària, escoltar els informatius o les tertúlies de tot color i de tota mena i les converses de carrer. Tothom es queixa i sembla que ningú està disposat a fer res. Estem cansats de què ens enganyin, tot i que sembla que molta gent està disposada a seguir vivint enganyada. El pitjor de tot és que se’ns enganya en coses tan greus que estan posant en risc la nostra vida. I a més, la política de l’engany i la mentida va en augment a una velocitat de vertigen. Sense que ens n’adonem, cada dia tenim menys drets, guanyem menys, vivim més insegurs, la sanitat funciona pitjor, l’educació és més deficient, ningú sap del cert com viurà el mes vinent…. Per no parlar de les repugnants notícies que ens arriben cada matí de nous i fastigosos casos de corrupció, executats impunement i amb guant blanc pels que cada dia ens diuen que tenen la consciència tranquil·la i les mans netes. De veritat, si es pensa a poc a poc, tot aquest cúmul de despropòsits arriba a representar, per a moltes persones de bé, un vomitiu insuportable. D’aquí, la pregunta: per què ens menteixen tant els nostres governants i els que aspiren a ser-ho? Per què aguantem aquest cúmul d’enganys i desvergonyiments?

Una resposta la podem trobar en un clàssic, ben conegut, en assumptes de política. Maquiavel, a “El Príncep” (XVIII, 466), va deixar escrit: “Els homes són tan ingenus, i responen tant a la necessitat de moment, que qui enganya sempre troba algú que es deixa enganyar”. Això és el que passava a la fi de la s. XV. Sempre hi havia “algú” que es deixava enganyar. Ara, que sembla que hauríem d’haver après alguna cosa, poc hem progressat i seguim votant gent que ens enganya. Seguim sent tan ingenus com cinc-cents anys enrere. Però no és només això: el problema és més complex i em sembla que el fons de l’assumpte està en el fet que els interessos econòmics han guanyat la partida als interessos polítics. Dit més clarament: el sistema econòmic mana més que el sistema polític. És a dir, el sistema capitalista i la cobdícia de diners té més poder, en la vida i en les decisions dels que remenen les cireres, que el sistema democràtic i els drets dels ciutadans. Però, és clar, el que passa és que els governants no poden aparèixer, davant la gent, com a defensors de l'”Estat del Capital” (que és el que realment són), sinó com els protectors que garanteixen l’”Estat de Dret”. La qual cosa vol dir que, tal com s’han posat les coses, al polític d’ofici, si no és un home exemplar pels quatre costats, no li queda més sortida que esdevenir un mentider d’ofici. Jo no dic que tots els polítics siguin així. El que dic és que, avui, l’exercici de la política exigeix una integritat ètica per a la qual molts professionals de la “cosa pública” no estan èticament preparats.

I així ens va. Seguim votant gent que és incapaç d’entendre’s en allò que és fonamental en aquests moments i, com es queixava el President Torra, sembla que hi són només per fer la guerra entre ells. Perquè, si els governants necessiten una integritat ètica indiscutible, la mateixa integritat necessitem els governats. I si no, què punyeta fem, cada quatre anys, donant el nostre vot de confiança a qui sabem que ens està enganyant i que ho seguirà fent?

Tags: POLÍTICA

Ja fa un any que hem hagut de canviar moltes coses de la nostra vida. Més de les que pensem i suposem. Per algunes persones la seva vida ha donat un tomb total; en alguns casos cap a bé, però per la gran majoria cap a malament. Pèrdues de tota mena: d’éssers estimats, de feina, de negocis, de diners, de llibertat, de moviment, de maneres de treballar i de relacionar-se… Alguns diuen que el virus els ha robat part de la seva vida, sense adonar-se que la vida mai no és totalment nostra i que depèn de tot un munt de circumstàncies que mai no podrem controlar de la forma que nosaltres voldríem. I cal acceptar-ho així.

Entre les moltes coses que ens ha robat la pandèmia – per dir-ho d’alguna manera – ha estat el no poder veure la cara de la gent per culpa de la mascareta. Almenys pel que fa a una part de la cara tan important com és la boca i els llavis. Tots sabem que una de les funcions de la boca és que col·labora amb el llenguatge i la parla i que també expressa sentiments d’acord amb l’estat d’ànim. Riem, plorem, expressem admiració, estranyesa, ira, pau, confiança… Ara ens hem de fixar molt més en altres gestos, en els ulls, en l’expressió corporal i, així i tot, ens sentim una mica estranys i no ens hi acabem d’acostumar perquè la nostra veu tampoc no és la mateixa de sempre amb la mascareta posada. I no cal dir com n’és de molesta per als que han sofert problemes respiratoris a causa de la Covid o de veu, com és el meu propi cas amb el problema que he tingut a les cordes vocals.

Durant aquest temps he tingut curiositat per llegir una mica sobre el complicat mecanisme de la veu i de la parla, que fem servir sense adonar-nos-en i de forma tan natural que no li donem gens d’importància, com ens acostuma a passar sempre. No acostumem a valorar les coses fins que deixem de tenir-les. Resulta que el so és produït per la laringe en fer vibrar l’aire que procedeix dels pulmons mitjançant un parell de cordes vocals elàstiques. Després la boca transforma aquests sons amb l’articulació, en fonemes emprant les dents, la llengua, el paladar, els llavis i els músculs facials. Una cadena de fonemes dóna com a resultat la paraula. Quan parlem o cantem, l’aire passa per les cordes vocals i les fa vibrar. Escurçant i tensant les cordes s’emeten sons de més alta freqüència, més aguts; en canvi en relaxar-les s’allarguen i produeixen vibracions de més baixa freqüència. A més quan l’aire passa per les cordes més ràpidament i amb més força, més gran és el volum del so. En una sola paraula hi pot col·laborar la llengua, les dents, els llavis, les galtes, les paletes de les dents, el vel del paladar…

La molesta mascareta, però, també té coses bones: ens protegeix a nosaltres i protegeix als altres. Alguns ja s’atreveixen a afirmar fins i tot que serà una peça més del nostre guarniment diari. Benvinguda sigui, però, si ajuda a protegir-nos d’aquest maleït virus.

Tags: Emocions, Malaltia

Tags: ECONOMIA