A PEU

La terra no és rodona. Alguns ens ho volen fer creure perquè ells s’ho creuen i pensen que és plana, tal com creien a l’edat mitjana. I amb aquests mateixos criteris, molts creuen que no hi ha pandèmia. Que no hi ha virus o, com a molt, un virus inventat, fabricat vés a saber on i amb quines intencions. Sembla mentida, però n’hi ha molts d’aquests.

Veient el que estem veient aquests dies, ja no ens hem d’estranyar de res: els jutges volent fer de metges i posen data a les eleccions com si fossin els que més saben del tema; alguns polítics estan totalment despistats i no saben on són, ni on situar-se (oi, Sr. Illa? És ministre vostè o cap de llista d’un partit?); alguns negacionistes de la COVID, que parlen com si fossin grans especialistes i en sabessin més que ningú. Estem immersos en un poti-poti que no sé pas com ens en sortirem…

Jo crec que molts jutges són, simplement, negacionistes. Per ells no existeix ni virus, ni perill de cap mena i marquen dates per les eleccions com aquell que res. No importa gens ni mica el que diguin els que realment hi entenen i tampoc no els importa gaire posar en perill la gent i, en conseqüència, omplir els hospitals de malalts. Són com aquells joves (i no només joves) que organitzen festes com si res no passés i com si no poguessin passar sense copes, balls, amiguets o amiguetes i sense una estona de «bon rotllo», com diuen ells. Sense màscara, sense distància, sense cap precaució. Com si tot tornés a ser normal. No sé si no s’adonen de la gravetat de la situació o no se’n volen adonar. Les conseqüències de tanta disbauxa i de tanta irresponsabilitat surten al cap de ben pocs dies, però això a ells no els importa gaire. Són joves i, per tant, pensen que ho poden aguantar tot. I no pensen en els seus pares, els seus avis i en la resta de la societat. I, per tant, seguirem amb UCIS saturades, sanitaris esgotats i enfadats -amb raó- i una pandèmia que no s’acabarà mai. I, pel que es veu, alguns jutges del TSJC actuen de manera semblant: amb total imprudència, falta de responsabilitat, amb molt poc sentit del deure i de la justícia, amb fatxenderia i ganes de tocar allò que no sona…

Algú va dir que de tot això en sortiríem millors. No només no en sortirem millors, sinó que ens estem tornant molt egoistes i tornant a caure en els mateixos defectes de sempre. Trobo que és una llàstima no aprofitar l’ocasió per canviar totes aquelles coses que no funcionaven prou bé i procurar de fer una societat una mica millor i més justa. Però ja veig que tenim uns polítics incapaços i ja estic ensumant que se’ns tornarà a escapar el tren una vegada més.

Tags: Justícia

«Pariran les muntanyes i naixerà un ridícul ratolí». El Part de les muntanyes és el títol d’una faula d’Esop (s. VI aC), que després va recollir Horaci a la seva Epístola als Pisons, 139. És una breu faula que explica com les muntanyes comencen a retrunyir com si donessin signes de voler parir, esglaiant a tothom que ho sent. Després, però, de tant soroll i de senyals tan impactants, les muntanyes pareixen només un petit ratolí. Esop ens vol dir que hi ha coses que esperem que esdevinguin importants i després veiem que queden en no res.

Això és el que a mi em sembla que ha passat amb una notícia que acabo de llegir: el Papa ha determinat, a través d’un ‘Motu proprio’, l’accés de les dones als ministeris de Lectorat i Acolitat, els anomenats ‘ministeris laics’ que des de Pau VI estaven reservats a homes. Per primera vegada, una dona pot exercir de forma oficial un acte ministerial a l’Església i exercir des de l’altar. Dit d’una altra manera: a partir d’ara les dones podran llegir les Sagrades Escriptures a la missa i tenir cura del servei de l’altar, ajudar el sacerdot en la celebració de la missa, distribuir la comunió, exposar el Sagrament o instruir els fidels que porten el Missal, la creu o els ciris. Però tot això no es feia ja a la pràctica? Tots sabem que sí i que és una cosa comuna a tot el món catòlic. Ara, en la seva Carta Apostòlica “Spiritus Domini”, el Papa Francesc modifica el cànon 230.1 del Codi de Dret Canònic i oficialitza el que ja és comú arreu.

Els estudiosos de la història del dret saben que l’origen de la Declaració dels Drets Humans és a la religió. Aquesta és la tesi que va plantejar i va defensar el professor Georg Jellinek, en el seu interessant estudi La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que es va publicar en 1895. L’afirmació de Jellinek, sobre aquest assumpte, és clara i contundent: “La idea de consagrar legislativament aquests drets naturals, inalienables i inviolables de l’individu, no és d’origen polític, sinó religiós” (oc, cap. VII, edic. Granada, Comares, 2009, pg. 86). És a dir, la declaració dels DDHH no té el seu origen en la Revolució (s. XVIII), sinó en la Reforma (s. XVI).

El teòleg José María Castillo fa notar que, no obstant això, és lamentable que, a hores d’ara, l’Església hagi gestionat aquest assumpte de manera que la declaració dels Drets Humans, en qüestions molt bàsiques, està més a prop de l’Evangeli que del Dret Canònic. Amb un exemple, n’hi haurà prou: si es busca la paraula “dona”, en l’índex de matèries del vigent Codi de Dret Canònic, la paraula «dona» (i tot el que conté i expressa) ni apareix en la legislació de l’Església. Sens dubte, als responsables d’aquest assumpte ni els interessa esmentar a la dona i, pel que es veu, ni la dignitat, ni els drets, de més de la meitat de la població mundial.

O sigui, que molt soroll per a res! Seguim tenint una Església massa rovellada pels temps que corren.

Tags: Església

No m’agraden els xerraires de fira. Ni tots aquells que xarren per xarrar, per fer soroll, per no dir res. A internet se n’hi pot trobar molts, cada dia més. Hi ha espècies animals (dels que en diem irracionals) que estan en risc d’extinció. En canvi, aquesta espècie d’animals racionals xerraires per naturalesa (aquests que, teòricament, són persones que raonen), no corren cap perill  i van en augment.

Escric això després que un amic m’ha fet arribar la gravació d’una entrevista que un canal de TV ha fet a un personatge negacionista de la vacuna de la COVID-19. Jo no el conec, ni sé si parla sabent alguna cosa d’aquest tema o si és un dels molts fantasmes que et trobes a internet pontificant sobre qualsevol cosa, sense tenir la mínima idea del que parla. Aquest personatge té tota la pinta de saber més aviat poc del tema perquè no exposa cap argument seriós durant tota l’entrevista. Ja hem pogut escoltar casos similars, amb “científics” de prestigi contrastat com Miguel Bosé parlant del vaccí i ja em direu què en pot saber de vacunes aquest noi…

Certament, la majoria de nosaltres no estem capacitats per jutjar si el que diuen molts d’aquests animals (racionals) té alguna base científica o no en té cap. Normalment ens movem per la vida posant la confiança en altres persones (amics, professionals, familiars) que saben coses de les quals nosaltres no en tenim ni idea. És cert que a vegades surts defraudat i et sents enganyat. Però si no poséssim confiança en molta de la gent que ens anem trobant pel camí de la vida viuríem molt més angoixats.

En el cas de les vacunes considero que passa una cosa semblant: cal confiar en els que en saben. Jo sempre faré més confiança a un professional en el tema que no pas a algú que toca d’oïdes. Quan se m’espatlla el cotxe miro de portar-lo a un mecànic de confiança perquè jo no entenc de mecànica; si estic malalt aniré a veure un metge que em sembli preparat per curar-me; si he de fer-me una casa, buscaré un bon arquitecte. En el tema de si cal vacunar-se o no, faré cas al que em vagin dient els professionals i especialistes del ram perquè, tot i que també hi deu haver algun xerraire, la majoria els considero professionals seriosos. Són gent que s’ha cremat les celles estudiant moltes hores i alguna cosa deuen haver après.

Ara bé, també és veritat que m’agradaria escoltar més sovint els contrastos de parers en els mitjans de comunicació entre els diferents especialistes o entre els defensors i els detractors de les vacunes. En tots els aspectes de la vida els punts de vista diferents, les distintes opinions o les polèmiques, sempre enriqueixen i ens ajuden a formar la nostra pròpia opinió, una cosa també prou necessària i que trobo a faltar.

Tags: salut