22 abr. 2020
CONFINATS AMB POESIA: MANUEL DE PEDROLO
MANUEL DE PEDROLO va nàixer l’1 d’abril de 1918 a l’Aranyó i morí a Barcelona el 26 de juny de 1990.
És un dels grans escriptors catalans, Va conreà tots els gèneres literaris, poesia, assaig, teatre, narrativa i contes. Li servien tots els gèneres per explicar el seu pensament i recrear nous mons que o bé retrataven una societat complexa i reprimida –políticament, sexualment, socialment- o n’imaginava un de nou amb unes altres possibilitats, sobre tot d’alliberament personal o col·lectiu.
La seva poesia és possiblement la part menys coneguda de la seva obra, però el seu llenguatge poètic li serveix per explorar-se a si mateix i al món en el que li toca viure.
Heus ací uns exemples:
LÍMITS
Han posat una altra estacada,
ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,
i ens han barrat la cantonada
que solíem travessar.
No era un costum, però; la llibertat no ho és.
Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,
farem marrada sota els xiulets
que perllonguen la tanca,
ben reclosos i units,
pàrvuls o bèsties, ja ho diran
quan siguem adults, quan siguem humans
i hàgim abatut la cleda.
O potser no diran res ni caldrà,
les màquines parlen un llenguatge uniforme, rondinen, mormolen i espeteguen,
desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,
parpellegen fars, s’aturen i engeguen,
L’estacada ens atura, ni homes ni dones,
ni cares ni mans,
i avui hem trobat una altra fita
que orienta el ramat, peus i suor,
llana:
radicalment, la llibertat.
(1967)
———————————————————-
A CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS
El pa és de casa,
el vi del celler,
el sol de l’amo,
i no paga.
Els homes baten el gra,
els homes trepitgen la verema,
i l’amo no paga.
Li pugen el vi,
li pasten el pa,
i s’asseu a taula.
És el nostre vi,
és el nostre pa,
i les dones serveixen a taula.
L’amo no paga;
l’amo menja a taula,
xerrica el porró
i rota, si li dóna la gana.
És el nostre vi,
és el nostre pa,
però l’hem de comprar
-si volem beure,
si volem menjar-
amb el sou que no paga.
(1967)
—————————————————————
NO SÉ QUÈ EM POSSEEIX
No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.
Reixes a través (Poemes 1944-1952)
