A PEU

S’ha mort Mossèn Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, un gran amic de Mossèn Ballarín i un d’aquells rectors en qui es va inspirar per crear el personatge de MOSSÈN TRONXO, segurament el llibre més popular de Mossèn Ballarín. De totes maneres -i si hem de ser sincers-, Mossèn Tronxo no és una sola persona, sinó que són tot el munt de capellans que hi havia escampats (cada cop en queden menys) per tants i tants poblets petits d’aquests mons de Déu. En el pròleg del llibre ja ens ho fa saber: «Al padrí Soques, al Ramon Maria, als meus antics deixebles que volten el greny, a tots els qui, com ells, encara són de la mena. La més bella, pobra i santa, fidel, silenciosa i oculta que ha donat l’església. Els rectors del tronxo».

Mossèn Ramon és un d’aquests representants dels rectors de pagès, d’aquests personatges arrelats tan profundament al terròs que s’hi han quedat servint fidelment fins a la seva mort a tothom que trobaven al seu camí. Ja ho diu a la primera frase del llibre: «No volia acabar els torrons sense un homenatge al rector de pagès». Mossèn Ballarín reconeixia que «no en sóc de mena, he vingut al tronxo de lluny, però els companys del rostoll m’han fet dels seus. Des d’aquell dia. De quan un veí de curs em deixava els llibres de la carrera perquè jo no tenia quartos per comprar-me’ls. AQUESTA TE LA DEVIA, RAMON».

Aquest bon home que s’acaba de morir, i que s’havia deixat feia anys una llarga barba de patriarca bíblic que el caracteritzava, resulta que deixava els llibres al seu company de la mateixa manera que després s’asseia al cafè del poble a fer la botifarra com un més del poble i deixant poc a poc la seva vida per aquells camins de muntanya, anant de parròquia en parròquia i servint tothom, sense cap distinció de persones i de forma callada i silenciosa. Per això mateix era tan estimat i per això mateix el 2012 Gósol va fer-li un homenatge amb motiu dels seus 50 anys de sacerdoci.

I com ell, es van morint poc a poc aquesta mena de capellans d’espardenya o xiruca, que han aixafat tanta pols i han caminat tants camins que ja se saben els topants de memòria. Els topants de la terra i els topants dels cors de la gent perquè estan totalment arrelats a la terra, a les tradicions i al país i han fet de la seva vida un servei al poble. Uns capellans que es van forjar en uns anys durs de postguerra i en uns seminaris on els cigrons rebotaven de tan poc cuits com eren i el bacallà i la cansalada de donya Urraca era el plat dels pobres en aquells temps. Mossèn Tronxo ens mostra la vida i la manera de fer de tot un tipus de capellans molt característics d’aquells temps i que, a mida que es vagin morint, trobarem molt a faltar. Molts d’ells no necessitaven gaire teologia ni llatí, ni encícliques per arribar a la gent i mostrar l’amor incondicional de Jesús pels més humils. Com deia el professor Roca Ricart en una crítica que feia al llibre Mossèn tronxo, «aquesta mena de capellans no entenen de política ni d’economia, però coneixen a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecten plenament amb ella. Coneixen la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot ni imaginar. S’estimen cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veuen la grandesa de Déu. No coneixen ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la “botifarra” amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanyen. A la vegada són capaços de viure una religiositat molt pura -per íntima- mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Tenen una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot són capaços de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomenen mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veuen lligats. Gràcies a la seua fe i al seu temperament, més cívic que místic, atenyen resoldre tota índole d’afers que se’ls presenten, no sols a ells, sinó a qualsevol dels seus parroquians; i inclús als que no ho són. Amb una tal dedicació i una gran senzillesa aconsegueixen guanyar-se l’estima i la confiança de tothom, afecte que es converteix en l’única recompensa que reben per la seua tasca, a banda del treball ben fet. Els actes de mossèn Tronxo ixen del cor.»

Com en sortien els de mossèn Ramon, ben demostrats i testimoniats per tots aquells que els coneixien. Descansi en pau.

Tags: Església, Josep M. Ballarín

La política hauria de ser una eina i un camí cap a la construcció d’una societat millor, més justa i amb una millor convivència. Tots podem constatar que aquest ideal cada vegada s’aconsegueix menys i més aviat anem cap al sentit contrari i, per tant, em sembla que la desafecció i el poc interès per la política es fa cada dia més evident. Millor dit: potser el desencís no és tant de la política sinó dels polítics. Tenim uns polítics cada cop més inútils per a fer la feina que els hem encomanat fer i que cada dia es mereixen menys el nostre interès per tota una sèrie de raons que, sumades, fan que hàgim arribat on hem arribat. Al descrèdit quasi total!

Sempre havíem pensat que l’arribada de noves generacions implicaria una renovació i noves formes de fer. Res de tot això ha passat. Crec que són encara més incapaços que els vells i segueixen amb els mateixos defectes i sense donar respostes satisfactòries a les urgents demandes socials que necessitem. Ho veiem aquests dies quan hem d’anar a unes noves eleccions que, en teoria, ningú vol i que Espanya no necessitava. I això és culpa dels principals responsables dels grans partits espanyols, tots ells prou joves com per tenir una altra visió de les coses. Veiem com són uns inútils totals i que el millor que podrien fer és anar-se’n cap a casa seva. Segueixen tenint el mateix sentit de gueto de sempre i pensant més en el propi partit que no pas en el bé comú. Únicament pensen en acumular poder i més poder per poder aprofitar-se’n de manera totalment egoista i tancats en les seves pròpies lògiques d’acumulació de poder, perdent de vista la finalitat última de l’exercici de construcció de la convivència col•lectiva i del benestar dels ciutadans. I, és clar, posats en aquesta atmosfera en què respiren contínuament són temptats per la corrupció, un fenomen present de sempre però que sembla que ningú té ganes de corregir. Ni ells, ni la majoria de mitjans de comunicació, que haurien de ser els que vetllessin pel tema. Però aquests mateixos mitjans són els principals interessats en mantenir l’estatus quo.

Corrupció, poder sense control, poca i vergonyant separació de poders, esperit de gueto i total incapacitat de dialogar són el caldo de cultiu ideal per arribar on hem arribat i perquè puguem posar en dubte amb molt fonament la democràcia, que veiem cada dia més tocada de mort. I només cal veure la valoració dels polítics que registren les enquestes per arribar a la conclusió que així no arribarem enlloc. I no sembla pas que els partits tinguin cap mena d’interès en canviar, si no és que la societat els faci canviar per força. Aquesta absència de canvis suggereix que el punt dèbil del sistema polític, de la democràcia política, és la representativitat. Els polítics actuals no ens representeu prou ni prou bé i sembla que ningú tingui clar cap on hem d’anar ni com resoldre els problemes més elementals. Segueixen amb esquemes antics i sense cap mena d’imaginació en un món cada cop més complex. Veurem en aquestes pròximes eleccions el grau d’abstenció que hi haurà, justament per aquest afartament de la mala política i dels mals polítics.

Un urgent una neteja i un replantejament de la política. És urgent que surtin nous partits i unes noves regles de joc que permetin representativitat directa i amb ganes de fer les coses de diferent manera si no volem anar de dret cap al desastre total.

Tags: POLÍTICA

L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava, ja a l’any 2013, un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien llavors, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Aquest descontentament ciutadà s’ha anat convertint en indignació profunda per una bona part de catalans davant l’ignomínia i les injustícies que estem vivint tots plegats, però algunes persones i famílies especialment.

Som en un altre 11 de setembre. Farem un altre cop una gran manifestació. Escoltarem altre cop uns discursos ben abrandats i molt, molt, patriotes. Escoltarem altre cop paraules massa buides dels líders dels partits polítics que ens prometran coses que després no acompliran i que fan que tots ens anem cansant, desenganyant, indignant una mica més. Però en què queda tot plegat?. En poca cosa. Veiem com, incomprensiblement, els partits sobiranistes són incapaços de posar-se d’acord en allò fonamental. Tot força decebedor. Un panorama decebedor que fa que aquests mateixos sociòlegs dels que parlava constatessin llavors un descontentament ciutadà creixent que estic segur que actualment encara ha augmentat molt més davant la distància creixent -que es pot convertir en abisme- entre ciutadans i polítics. Si en alguna cosa encara tenim una mica de confiança és en els moviments socials sorgits de la societat civil. I poca cosa més. Hem avançat molt, certament, però sembla que ara estem una mica encallats. El que és una evidència és que cada cop hi ha més gent que el que de veritat vol és la independència. Hem de buscar la forma de marxar d’aquesta podrida Espanya que no ens dóna res de bo i ens pren el més valuós que tenim: el dret a decidit què volem ser i on volem anar.

L’anuari del què parlava també constatava el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la idea de la insubmissió civil, fiscal, social i cultural i destaca que “la majoria dels nostres conciutadans continuen en una indignació que busca canals d’expressió. Molts s’organitzen, i cada vegada són més els que se subleven davant una degradació de les seves condicions de vida i de treball i dels serveis públics”. I jo hi afegeixo que també davant les retallades constants de llibertats. I em pregunto si no ha arribat el moment de posar fil a l’agulla i començar a desvetllar-nos i mirar d’exercir de forma efectiva totes aquestes aspiracions. Potser ens falta que algú es posi al davant i ens guiï en aquest camí, que sempre serà tortuós i difícil. Imaginar i estudiar amb molt deteniment quines són les formes més adequades al nostre país i en aquest moment per tirar endavant. Tenim molts teòrics que han escrit sobre el tema de la desobediència civil i molts d’ells han posat en pràctica, amb resultats prou bons i convincents, les seves conviccions. Recordem, sinó, Henri David Thoreau, Lleó Tolstoi, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Martin Luther King, Bertrand Russell, Emma Goldman, Albert Schweitzer, Lanza del Vasto, Hannah Arendt o el nostre Lluís M. Xirinacs…

El que sí ha demostrat la història és que algunes formes de desobediència civil no-violenta es poden utilitzar com a mètode de conflicte polític, disrupció i escalada i que hem d’aprofitar el seu poder per crear un canvi que duri. I, per acabar, unes paraules de Gandhi quan declarava davant d’un tribunal que el jutjava justament perquè havia practicat la desobediència civil: “No per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l’ésser humà: la llei de la consciència.” (Autobiography, part v, cap. xv).

BONA DIADA A TOTS!

Tags: Independència

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.

Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.

He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.

La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.

Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.

No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

Tags: Natura, Vida i mort