Arxivar per juliol de 2018

25 jul. 2018


UNA GUILLA PER GUARDAR EL GALLINER?

Classificat com a Justícia


Seria prudent posar una guineu a guardar el galliner? Suposo que tots estaríem d’acord en què seria una idea de ximple i que el resultat seria trobar totes les gallines mortes l’endemà.
Doncs això que sembla tan evident i de sentit comú no sembla que ho tinguin en compte alguns. M’explicaré poc a poc per tal de fer-me entendre i perquè la història que us explicaré és una mica llarga. Però em sembla que al final podrem lligar caps i arribarem a la conclusió del títol d’aquest apunt.
1. Llegeixo a el diario.es la notícia de que «Llarena dará una conferencia en Uruguay sobre “la fuerza vinculante de los tribunales internacionales” en el primer aniversario del 1-O». De seguida penso: Ho he llegit bé? Llarena parlant d’un tema que, com hem pogut veure, li causa una repugnància infinita i que no se’l creu gens ni mica. Només cal llegir el que va dir sobre els jutges alemanys quan els va acusar d’haver anticipat un judici als independentistes investigats sense tenir-ne, segons ell, cap competència. Ataca tranquil·lament els jutges alemanys per haver conferit al testimoni del President Puigdemont «un valor probatori» sense haver-lo comparat amb «l’extensa» investigació feta a Espanya. Els alemanys no es van creure les invencions de Llarena, com no se les creu ningú amb un dit de front.
2. Llegeixo avui mateix una altra notícia a El Punt/Avui: «La justícia europea diu que es pot rebutjar una euroodre si hi ha “risc” que es violi el dret a “un jutge independent”. He pensat també de seguida: Ho haurà escoltat bé això el senyor jutge Llarena? Jo he pensat que potser això es podria aplicar als nostres jutges, que d’independents no en tenen res per més que ells defensen aferrissadament que sí.
3. Llegeixo també que la coordinació del curs de l’ Uruguai va a càrrec del magistrat de l’Audiència de Barcelona i exjutge degà de la capital catalana José Manuel Regadera Sáenz, que com Llarena pertany a la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM), majoritària a la carrera. A més d’aquest curs sobre protecció de consumidors en el qual participarà el jutge Llarena, el programa també inclou altres dos cursos especialitzats en violència de gènere, que també se celebrarà a Montevideo al setembre. Violència de gènere i José Manuel Regadera poden anar junts o més aviat són coses impossibles de barrejar igual que l’aigua i l’oli? Més aviat això darrer si tenim en compte el que li va passar a aquest jutge l’any 2011 segons explicava El País«La Audiencia de Barcelona ha confirmado la multa de 360 euros impuesta al ex juez decano de Barcelona José Manuel Regadera por una falta de lesiones a raíz de la pelea conyugal que le costó el cargo en 2009».
4. Per tant, lligant caps, veig que aquests cursos d’especialització judicial per a magistrats iberoamericans els organitza l’ Aula Iberoamericana del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) y la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID). Tot plegat la «crème de la crème» del conservadurisme espanyol més conservador. I veig també que hi ha molt amiguisme ideològic en tots aquest cursos oficials.
I veig també com, a fi de comptes, no tenen gens en compte el sentit comú i posen a donar xerrades a dues guilles a un grup de gallines a qui no els garanteixo gaire bon final. Un jutge que no creu en la justícia europea els xerrarà sobre justícia europea. I un altre jutge condemnat per violència conjugal parlarà sobre violència de gènere… Ja m’hi agradaria ser-hi per veure què diuen!

No hi ha resposta

18 jul. 2018


18 de Juliol: la vergonya segueix

Classificat com a España

Ja fa 82 anys d’aquell cop d’Estat. Per uns va ser un dia vergonyós perquè uns traïdors armats es va aixecar contra un Govern republicà elegit democràticament. Per uns altres, ja ho sabem, va ser un alliberament.Entremig, una guerra fratricida i milers de morts dels dos bàndols. Hi va haver excessos arreu i és aquí on costa molt posar-se d’acordde qui va ser més cruel. Depèn dels punts de vista, de les creences o adoctrinaments. Però ja sabem que una guerra és una guerra…
En allò que no hauria de costar tant posar-se d’acord és en tot el que va seguir després de la guerra, quan la venjança es va apoderar d’una Espanya franquista i feixista.
Acabada la guerra, alguns historiadors parlen de 115.000 antifranquistes assassinats entre 1939 i 1975. Es diu que hi va haver500.000 empresonats i 550.000 exiliats.
No hi ha cap mena de dubte que es va crear un estat de terror amb milions de depurats, d’acomiadats dels seus llocs de feina, desposseïts dels seus béns, multats, sancionats i desterrats
Milions de ciutadans espantats, acovardits, oprimits, privats dels seus drets i plens i immersos en la por.
40 anys de dictadura i de mort de la llibertat.
40 anys de postfranquisme sociopsicològic heretat i de tímida democràcia tutelada, consentida i vigilada per poders fàctics.
18 de juliol, Dia de la Vergonya feixista, franquista i monàrquica.
(todoslosrostros.blogspot.com)
Però la vergonya segueix: grups d’extrema dreta campen impunement i algun policia pot atonyinar un periodista perquè sap que poca cosa li passarà. Entra a la presó qui no hauria d’entrar-hi i els que hi haurien d’entrar no hi entren o en surten ràpidament. Tenim un Estat de dret cada dia més tort i una justícia que fa fàstic. I un dictador enterrat en una basílica on encara se li pot rendir culte públic, amb concentracions de gent fent la salutació feixista i amb símbols preconstitucionals sense cap mena de vergonya i sense que ningú ho impedeixi…
Aquesta és l’Espanya del 2018.

Una resposta fins a ara

12 jul. 2018


JIMENA VALENCIA MADRID

Classificat com a Immigració

Jimena Valencia Madrid és la nena salvadorenca de només sis anys que va ser separada de la seva mare a la frontera de Texas el 13 de juny com a part de la nova política de “tolerància zero” amb els emigrants de Trump, i situada en un centre de detenció de la patrulla Fronterera a Phoenix. Jimena, però, va ser afortunada. La seva veu la va poder escoltar tot el món gràcies a un àudio gravat secretament i obtingut per la xarxa de periodistes Pro-Publica. A la gravació, es poden escoltar a nens de 4 a 10 anys separats dels seus pares, espantats i plorant desconsoladament mentre criden als seus pares: “Mami!”, “¡Papi!”,
Entre plors i sanglots, es pot escoltar la veu de Jimena demanant als seus cuidadors que truquin la seva tia que viu a Houston al número de telèfon que havia memoritzat i repetia constantment en castellà. Tement-se el pitjor, poc abans de creuar la frontera, la seva mare l’havia obligat a memoritzar el telèfon de la seva tia. Gràcies a això, la nena va poder ser gravada en aquell moment i va evitar perdre’s en l’embolic burocràtica que ha separat a més de 2.300 nens immigrants dels seus pares. Però què passarà amb els nens que no recorden els números de telèfon d’algun parent, o que fins i tot són massa petits per saber els seus cognoms o adreces?.
Quan el president Donald Trump va tuitejar que “no podem permetre que el nostre país sigui envaït per immigrants il·legals” i va culpar el Partit Demòcrata de difondre suposades “històries falses de tristesa i dolor”, vaig pensar immediatament amb Jimena València Madrid i amb tants i tants infants perduts en aquests inevitables viatges de l’emigració forçosa amb infernals deserts o pasteres pel mig.
Quins són els pecats que han comès aquests infants? Potser són terroristes seus pares? ¿La seva mare, Cindy, mereixia ser tancada i separada de la seva nena per tractar de buscar asil a Estats Units perquè veia allà un futur millor?. Per descomptat que no. Igual que molts altres refugiats salvadorencs, guatemalencs i hondurenys, fugia de la violència i de misèria, com ho faria qualsevol de nosaltres si ens veiéssim en la mateixa situació. Ni més ni menys.
Sota els governs de Barack Obama i George W. Bush, la majoria dels sol·licitants d’asil eren agafats i alliberats -molts d’ells amb braçalets electrònics- fins que arribaven als judicis d’asil que havien demanat.
I això mateix que passa als EEUU, passa a Europa. La crisi de la immigració és una crisi una mica falsa i força mal plantejada. Tant EEUU com Europa necessita emigrants, mà d’obra i rejovenir la seva població. La única cosa que caldria fer és una bona regularització dels que vulguin venir i, el que encara és més important, procurar que poguessin viure dignament als seus països donant-los feina i oportunitats. Bona part de la culpa de que es vegin obligats a venir és nostra. Vull dir que és dels països rics, que no només els hem espoliat durant anys i panys, sinó que seguim fent-ho de forma vergonyosa. El que passa és que la demagògia ven molt políticament i dóna molts vots i la solidaritat brilla per la seva absència. I d’aquesta manera mai podrem fer el món nou i just que tots voldríem, que és la única manera de que la terra sigui compartida d’una manera més justa i equitativa per tots.

No hi ha resposta

06 jul. 2018


EN HONOR D’URUGUAI

Classificat com a Futbol,Uruguai

Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així “mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo”. Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre “Fútbol a Sol y Sombra” on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un ‘pata dura’ terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno”. 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:“Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…”.

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit…

No hi ha resposta

03 jul. 2018


XAFARDEIG INTERNÀUTIC

Classificat com a Internet

Qui més qui menys tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense voler, se’ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni adonar-nos-en.
El que no sabia és que la paraula «xafardeig»prové de «safareig» que, al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara: els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.
Ara que ja han desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent: internet. Internet -a més de moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un exèrcit de detectius aficionats, enemics diversos i gent sense escrúpols aniran a remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot en els temps que ens ha tocat viure.
Pedro Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu que va menystenir fa uns mesos l’educació pública i confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament l’ensenyament d’idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit que no és veritat que l’educació privada espanyola sigui superior a la pública. De fet, només a l’àrea d’idiomes, hi ha més col·legis bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els centres públics són més innovadors que els privats tant en estratègies com en resultats. Quant a l’àmbit de les universitats, que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una universitat privada entre les deu primeres d’Espanya i aquesta queda en un gens honorable setè lloc.
De tot això en podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».

No hi ha resposta