A PEU

Acabo de veure a TV3 l’anunci del reportatge que aquesta nit faran a «30 minuts» i que es tracta, diuen, del tema de com allargar la vida més enllà dels límits actuals, de com retardar o fins i tot revertir l’envelliment i fins i tot algú s’atreveix a dir que d’aquí 30 anys ja podrem ser immortals amb la tècnica de la CRIOPRESERVACIÓ.

Tots hem pogut escoltar alguna vegada aquella llegenda urbana de què Walt Disney està congelat. Doncs exactament es veu que d’aquesta tècnica se’n diu criònica. La criònica, segons puc llegir a la Viquipèdia, és una possible tècnica de preservació d’humans i animals en un futur. Mitjançant les baixes temperatures de la criogènia s’ha de deixar en estat d’hibernació al pacient per, posteriorment, ser reanimat i poder continuar vivint. Aquest procés és anomenat criopreservació i consta de tres passos: refredament, emmagatzematge, i reanimació. Teòricament en el primer pas es refreda l’organisme fins a arribar a la temperatura adequada per a evitar la degradació bioquímica i reduir l’activitat delmetabolisme fins a una abolició pràctica; en el segon es manté preservat en unes condicions idònies i finalment es reanima després d’un període temporal de preservació.

Serà només per pura curiositat, però aquesta nit procuraré veure el programa, tot i que d’entrada no tinc gens d’interès en què em criopreservin i menys encara tal com veig la deriva que pren el nostre món. Però sí que aquests programes és ben cert que fan pensar una mica a tots els nivells, però per damunt de tot plantegen problemes ètics i morals de primer ordre que s’hauran d’abordar obligatòriament a mida que es vagin produint aquesta classe d’avenços.

Però, entretant, jo em faig una sèrie de preguntes: veient tal com la part del món més ric i tècnicament desenvolupat tracta l’altra part més pobra, valdrà la pena allargar la vida d’alguns privilegiats mentre veiem com altres persones han de fugir de la seva terra, desesperats per guerres o perquè es moren de gana?

Podem esperar gaire bon futur al món quan podem veure éssers humans tancats en gàbies o menors separats dels seus pares perquè han arribat il·legalment als països rics?

Podem esperar gran cosa d’uns governants que veiem que no tenen cap intenció (o ben poca) de solucionar el problema de la immigració i de les màfies i l’única cosa que els ve al cap és fer murs de formigó o posar tanques de filferro espinós?

Podem esperar gran cosa d’uns governants que diuen que censaran gitanos, o faran camps de refugiats per seleccionar i retornar als seus països a qui a ells els sembli millor?

Podem esperar gran cosa d’uns mitjans de comunicació que no són capaços de denunciar tots aquests atropellaments a la dignitat de les persones i que sembla que aquest tipus de notícies només serveixin per a vendre més diaris o fer més audiència?

Podem esperar res d’una societat que tracta els immigrants i els refugiats no com a persones sinó com a éssers sense identitat i que només pensa exclusivament en el seu individualisme tot pensant que aquesta gent arriba per a prendre’ns la nostra part del pastís?

No estem oblidant massa fàcilment que aquesta gent no abandona els seus països perquè sí, deixant enrere la seva terra, els seus costums, les seves famílies, la seva cultura, el seu passat i que s’estan exposant en el seu llarg i dolorós viatge a mil perills i fins i tot a deixar-hi la pell?

Si la criopreservació només servís per allargar uns anys més la vida d’alguns rics afortunats jo ja responc ara mateix que no val la pena i que és molt més urgent mirar de fer un món una mica més just. Ara bé, si totes aquestes investigacions serveixen perquè el món sigui una mica més igualitari i més just també jo m’hi anoto. Però potser ens caldria triar quines coses són més urgents, no?

A Espanya, en el tema de la corrupció i en molts altres, sovint sembla que el que hauria de ser l’excepció s’hagi tornat regla. Rajoy, ara fa un any, quan va intervenir en el debat al Congrés de la moció de censura de Podem es va dedicar a tirar pilotes fora i a la desqualificació dels adversaris deixant anat pel broc gros arguments i mentides de tota mena i acusant els contraris de viure fora de la realitat. Res d’estrany venint del PP. Aquest paper l’ha fet fins al darrer moment de la seva vida política i darrerament l’han copiat -i fins i tot superat- els ataronjats Ciudadanos.

Llavors Rajoy va dir amb tota la cara i sense perdre ni un moment la vergonya que «a Espanya la corrupció no és la regla sinó l’excepció» i que «vostès banalitzen la corrupció […]. Al PP hi ha hagut corruptes, però no és un partit corrupte i per això els votants ens renoven la confiança». Ja ho hem vist i encara ens falta molt per veure si Déu ens dóna vida… Falten encara molts judicis per fer i queda molta porqueria encara amagada sota l’estora. Esperem que poc a poc els jutges que encara són una mica decents la vagin fent sortir.

De moment podem comprovar que allò de què la justícia és igual per a tothom no és gens ni mica veritat perquè, mentre que alguns són en presó preventiva ben lluny de casa, el cunyat del rei pot triar una presó on hi viurà com un rei. Amb ell s’han fet totes les excepcions i més. I no tardarem a veure’l entrant i sortint amb tots els permisos possibles i més. Temps al temps…

A Espanya es fan excepcions quan convé i a qui convé, fet que ens diu que o bé no hi ha regles clares o que se les passen pel forro constantment. Per això podem dir sense embuts, ben alt i fort, que la democràcia espanyola fa figa, que sembla que l’hagin comprat en un Tot a 100 i, per tant, de baixa qualitat. Quan hi ha massa excepcions, mal senyal perquè vol dir que no hi ha regles clares i que les excessives excepcions no són més que subterfugis per saltar-se-les quan convé. I, per altra banda, no era exactament aquest el sentit de la frase llatina atribuïda a Ciceró. Ell deia: «exceptio probat regulam in casibus non exceptis». Per tant, vol dir que ens oblidem alegrement de la segona part de la frase (in casibus non exceptis) i fem una traducció literal no massa afinada. L’autèntica traducció hauria de ser la següent: «l’excepció confirma la regla en els casos no exceptuats». Dit d’una altra manera: la regla es confirma, fora dels cassos en què no ho fa. O sigui una veritat d’aquelles que en deien de Perogrullo i que no fa més que demostrar que les regles deixen de ser-ho quan ens dóna la gana, fet que succeeix massa sovint en aquesta espanya negra de charanga, pandereta i toros a les tòrrides tardes de sol d’estiu. Quan veus alguns magistrats als tendidos, amb un bon puro després d’un bon dinar i massa copes al cos, entens perquè hi ha sentències com les que hi ha. Durant la setmana encara els dura els efectes de les disbauxes del diumenge… I això sembla que no hi ha Déu que ho arregli!

Del nou Gobierno de España, ara que en coneixem la seva composició, en podríem dir moltes coses. Que si hi ha una gran majoria de dones; que si hi ha dos gais; que si hi ha un astronauta, etc etc… Aquests detalls, tot i ser importants, no ho són gaire si no mirem el que hi ha darrere aquesta façana de cartó-pedra.

Quan va sortir la moció de censura a Rajoy jo només hi vaig veure de positiu el fet que per fi deixaríem d’olorar aquesta fortor insuportable que deixava anar aquest PP corrupte fins al moll de l’os, però tenia -i segueixo tenint- molt poques esperances en un PSOE que en moltes qüestions pensa exactament igual que el PP i que viu més de gestos i paraules que no pas de realitats. Haurien de canviar molt les coses perquè em convencessin del contrari. I dic que viuen més d’aparences que no pas de realitats perquè sembla que hagin fet un Gobierno per cobrir l’expedient o perquè hi ha d’haver quotes: la quota femenina, la quota progre o la quota antiindependentista perquè la resta d’Espanya estigui contenta i tranquil·la. Però amb tota aquesta façana -tan falsa com ells mateixos- no enganyaran ningú. Hi haurà ministres que no faran tanta pudor de resclosit com els del PP. Semblaran més modernets, però aquests d’ara faran plorar com els altres, ja ho veureu… I alguns també ja fan riure i força llàstima abans de començar. És el que hi ha i poca cosa cal esperar-ne.

El fet de posar un munt de dones com a ministres no és garantia de res. De les dones que jo conec n’hi ha de tota mena: de transgressores però també de molt convencionals; n’hi ha de fortes, però també de submises; n’hi ha de llestes i de ruques. Exactament com entre els homes que jo conec. Que hi ha d’haver quotes?. Que ha de ser paritari?. Potser sí, tot i que no n’estic gaire convençut. El que jo crec que s’hauria de fer sempre és triar la persona més adequada per a cada lloc sense mirar si és home o dona, si és guapo o lleig, si és gai o heterosexual. I aquest principi tant val per a ser ministre o ministra, com per ser metge o metgessa, com mestre o mestra. El que en aquests moments convindria és que fossin persones amb una mica de sentit comú, oberts de ment, sense prejudicis i amb ganes d’entendre que l’actual Espanya és molt diversa i que hi ha gent amb pensaments molt diferents. I que molts de nosaltres n’estem tips d’estar en un país-presó on cada dia es retallen més drets i llibertats. Si no és així, poc ens entendrem i seguirem igual.