Arxivar per abril de 2018

30 abr. 2018


La «PÀTRIA»: quina pàtria?

Classificat com a POLÍTICA

Estic llegint la premiada novel·la PATRIA de Fernando Aramburu. És un totxo de 650 pàgines, que espero poder acabar perquè es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest any s’ha seguit venent bé per Sant Jordi. M’he decidit a llegir-la perquè la narració explica els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i arriba fins a l’anunci d’ETA d’abandonament de l’activitat armada. ETA ha dit que enunciarà la seva dissolució el 4 de maig en una localitat del País Basc francès i, per tant, la novel·la toca un tema d’actualitat.
No parlaré de la novel·la perquè encara no l’he acabada. Però sí que vull parlar d’una entrevista que acabo de llegir a una de les persones que han tingut un paper destacat en la dissolució d’ETA. Em refereixo a l’uruguaià Alberto Spektorowski, un professor de Ciències Polítiques que de jove era una promesa futbolística i que ha acabat com a expert en resolució de conflictes, encara que ell ho negui. Aquest home, que als seus cercles íntims anomenen “El charrúa”, va passar del futbol a formar part d’alguns importants diàlegs en conflictes armats. Com si fos un migcampista com Guardiola o Busquets, es dedica a distribuir el joc al mig de camps de batalla, es dedica a intervenir entre les diferents parts per evitar la guerra i trobar solució a problemes severs en diferents països. Ho va fer en els acords de Camp David -entre palestins i israelians i també ho ha fet al final del grup nacionalista basc.
Quan el pròxim 4 de maig ETA posi punt final a 60 anys de lluita, l’uruguaià Spektorowski serà, a primera fila. Després, com els futbolistes després d’una treballada victòria, tornarà al de sempre: a les seves classes de Ciències Polítiques. Va entrar en el grup d’experts quan l’advocat sud-africà Brian Currin, qui havia treballat com a reconciliador a Sud-àfrica després de l’apartheid i en la pau a Irlanda, va crear la comissió que va facilitar el cessament del foc d’ETA i les negociacions amb el govern espanyol. Quan aquest advocat va començar a armar el grup de treball, va iniciar una ronda de consultes sobre possibles assessors. Ell era una mica conegut al País Basc perquè havia treballat en una de les universitats públiques i tenia contacte amb professors del lloc. A més, ja havia assessorat Shlomo Ben Ami (excanceller israelià que havia participat de la Cimera de Camp David entre israelians i palestins), de manera que tenia una mica de coneixements de processos de pau. I, sobretot, perquè tenia coneixements sobre la política basca. Arriba a aquest lloc uns mesos abans d’octubre de 2011, que va ser quan ETA anuncia públicament el seu desarmament (en la famosa conferència del Palau d’Ayete).
Explica que va començar la seva tasca amb negociacions amb el Partit Socialista espanyol (PSOE) de José Luís Rodríguez Zapatero. Explica que aquell govern no estava massa disposat als contactes, però també és cert que no va impedir que poguessin treballar. La Comissió volia que els governs de França i Espanya s’involucressin, però això no va succeir. ETA demanava bàsicament que s’acostessin al País Basc als presos. Aquest reclam i les negociacions van veure de seguida que serien completament nul·les quan el Partit Popular (PP) va guanyar les eleccions. La societat basca ha viscut amb molt dolor tots aquests anys perquè hi ha hagut massa víctimes d’una banda i de l’altra. Hi ha víctimes que no volen perdonar o volen determinat tipus de perdó. També explica que Mariano Rajoy no els ha rebut mai i tampoc mai no els ha volgut veure. El procés de pau és realment entre la mateixa societat basca. Sembla que el tema hauria de ser important per Espanya, però la realitat és que l’estratègia del govern espanyol és la de no negociar, tal com passa ara amb Catalunya.
Si voleu llegir l’entrevista sencera podeu clicar AQUÍ.

Tags:

Comentaris tancats a La «PÀTRIA»: quina pàtria?

23 abr. 2018


I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT…

Classificat com a LITERATURA

 
 
I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT
 
¿I com podem parlar de llibertat
si vosaltres no hi sou i el vostre espai
no s’emplena amb paraules, si ara tot
és trist i provisori i ens assetja
el gran risc del costum i la peresa?
Quan el present no es comparteix, s’esborra,
i al seu lloc hi creix l’heura d’un silenci
fet d’absències injustes i renúncies;
el vent enceta la pell jove i tota
la immensitat és un clam de distàncies
que es repeteix, monòton, pel gran buit
de l’embosta de llum que algú manté
segrestada i llunyana. Tanta vida,
però, que heu sabut viure com un repte
no es perdrà i en farem, per més que ens costi,
la referència clara d’un desig
que algun dia tothom assumirà.
Mentrestant, tanmateix, amb les mans tenses
i la mirada vigilant, per mor
de no abdicar el neguit ni l’esperança,
repetim-nos sovint que no podem
parlar de llibertat sense vosaltres.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Poema que dedico als JORDIS i als altres PRESOS POLÍTICS I ALS REFUGIATS A L’EXILI per haver defensat la democràcia de les urnes. 
 
SANT JORDI 2018

Tags:

Comentaris tancats a I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT…

16 abr. 2018


En estat de bona esperança

Classificat com a Justícia

Aquí tots esperem. Certament que no tots esperem el mateix desenllaç. Però tots esperem que aquesta situació d’impàs i de cul-de-sac s’acabi d’una punyetera vegada i milions de persones esperem que s’acabi bé. No sé si podríem dir que estem vivint en un país en estat de bona esperança. I ja sabem que esperar alguna cosa amb massa il·lusió es fa sempre llarg i és sempre certa aquella cosa tan repetida de «qui espera, desespera». Es pot esperar passivament, mansament i callada, com aquell gos mesell que espera el cop i ja ni el sent perquè s’hi ha acostumat. Però també hi ha aquella altra espera activa del que no es conforma amb la situació i que protesta de la millor manera que creu i pot. A vegades amb ràbia i amb dolor, sí, tot i que miren de fer-te callar amb amenaces de tota mena.
Fa mesos que esperem que hi hagi algú amb una mica de sensibilitat, amb una mica de vergonya per la manera que fan les coses i digui que d’aquesta manera no. Esperem que algun jutge quan es llevi de bon matí i es renti la cara, es miri al mirall i el mirall li digui que és un pocavergonya, un fals i un prevaricador. Esperem que quan es miri al mirall li caigui la cara de vergonya. Però passen els mesos i es veu que a una colla de gent ja no els queda vergonya. No volem cap tracte especial. Només volem que apliquin aquelles lleis que algun dia van aprendre a la facultat, que no les retorcin i les malinterpretin. Algun dia devien creure en la justícia… Ara no hi creuen ni ells ni hi podem creure nosaltres. Ara sabem prou bé -ingenus de nosaltres- que la justícia està tan contaminada que sovint ja no és justícia. O que deixa de ser-ho és quan s’aplica a segons qui. Ara sabem que a la Justícia li ha caigut la bena que sempre porta als ulls i ara mira molt bé a qui jutja, a qui ha de condemnar i a qui ha de deixar en llibertat.
Potser pensareu que quan escric tot això em pesa més el cor que el cap. No, el que reclamo és la mateixa justícia per a tos i, si fos possible, com més justa millor. Ja sé que poca cosa puc fer escrivint en aquest blog i que potser tampoc serviran de gaire les grans manifestacions de protesta pacífiques que es fan arreu. I potser se’ns farà tan llarga l’espera que ens podem arribar a cansar. Però ens cal continuar fent coses, cridant, escrivint o protestant de la manera que creguem més oportuna. Sí, fins i tot resant cada nit perquè la situació canviï i demanant-li a Déu que ens doni forces per seguir lluitant cada dia sense perdre l’esperança i perquè no la perdin ni caiguin en l’oblit els que estan empresonats o a l’exili. A algunes persones o a algunes causes justes, per desgràcia, els passa exactament això. Amb el temps es van oblidant i això és molt trist. Quants presos són a la presó per una justícia mal aplicada i sense possibilitats de sortir perquè ningú es recorda d’ells?
Si voleu que us ho digui, em costa entendre aquests jutges desgraciats i males persones. No paro de preguntar-me si no tenen uns pares, uns fills, una família, uns amics… Si no sentiran un mínim de respecte, de compassió, per unes persones grans que l’únic que fan és preocupar-se pels seus fills. Em pregunto què deuen pensar quan veuen tot el dolor que estan causant. Ho veuen realment? No s’adonen que són injustos quan jutgen i es creuen a ulls clucs informes falsos de la Guàrdia Civil i falsejats a propòsit? Quina cosa més miserable i dolenta és això de creure’s amb autoritat i fer-la servir malament! En realitat ells no són res més que uns pobres desgraciats, però tenen el poder i la força (bruta) sobre nosaltres i la poden fer servir de la manera que creguin millor, sabent que poden fotre’ns la vida i ja veiem que no perden ocasió de fer-ho.
Un dia aquests jutges pocavergonyes i prevaricadors van citar algunes persones molt ben triades o les van fer agafar per la policia, els van ficar en un furgó sense cap mena de respecte ni mirament i cap a la presó s’ha dit… Sense judici i sense proves. No en calen. Potser no els han trobat res o ben poca cosa. Però no cal, ni tampoc els deixen anar. No em demanin que els expliqui per què. Jo no ho sé. Molts prestigiosos juristes tampoc ho saben. Ells sí que ho sabem encara que no hi hagi proves ni motius. Simplement aquí passen aquestes coses. M’han explicat que hi ha altres llocs en què això no passa. Hi ha llocs on la justícia pretén ser justa.
Esperarem. Seguirem en estat de bona esperança i mirarem de no perdre-la. Des d’aquí una abraçada a tots els que estan sofrint d’una manera o altra l’embat i l’envestida d’una justícia impròpia d’un país que es diu democràtic i que jo ja no només dubto que ho sigui sinó que estic convençut que ho està deixant de ser cada dia que passa.

Tags:

Comentaris tancats a En estat de bona esperança

11 abr. 2018


EL MEU MÀSTER

Classificat com a Ètica i Moral

És sabut que la corrupció ha existit sempre en l’àmbit de la gestió dels assumptes públics. La història ens dóna exemples de temps antics i de temps moderns, de sistemes polítics diversos, de cultures i religions diferents. No cal enumerar exemples. En trobaríem molts.
Aquests dies es parla molt d’uns màsters que sortien quasi regalats de forma totalment generosa (a base de trampes diverses) per part de la Universitat Juan Carlos I a certs elements del PP, el partit més podrit i més corrupte de tot Europa. Si jo fos del PP -que Déu no vulgui mai per mi aquesta desgràcia- podria tenir sense gens d’esforç i presumir a tot arreu d’un màster en qualsevol matèria en el meu currículum. Però no envull cap, ni el necessito. I encara menys si és regalat, com ho són els d’aquesta universitat tan poc seriosa. Els màsters es veu que farden molt i sembla que són molt necessaris per a una lluïda carrera política. En teoria, corrupció i democràcia haurien de ser coses incompatibles, però és ben clar que no ho són en aquest país de pandereta. Si alguna cosa de bo té la democràcia és que posa controls a la vida social i política, tot mirant de controlar bé els mateixos controladors. No sempre se’n surt i en aquest país anomenat Espanya encara se’n surt menys per manifesta incapacitat i per deixadesa, perquè -si encara no us n’havíeu adonat- la democràcia espanyola és més falsa i més dubtosa que un duro sevillano. La corrupció sempre corroeix els fonaments de la democràcia i a Espanya, en els últims anys, tenim massa casos que han posat de manifest que el fenomen de la corrupció no és una cosa conjuntural, sinó estructural i que prolifera perillosament a les institucions públiques (Gürtel, Pretòria, Palma Arena, Palau, Operació Ponent, Operació Malaia, etc.)

Òbviament, no és possible una estadística real de la corrupció, que per definició és oculta i, d’altra banda, com és natural, no tots els mandataris públics són corruptes. Caldria distingir bé. En qualsevolsocietat oberta i democràtica tothom, en major o menor mesura, és responsables de la corrupció: els polítics que la practiquen, promovent -o acceptant-; els subornadors (promotors empresarials), tan aviat causants com víctimes; els partits polítics, mancats d’autoritat moral per combatre-la perquè massa sovint hi estan embolicats; l’estament judicial (jutges i fiscals), que en moltes ocasions no ha donat la talla ; les institucions encarregades del control i fiscalització de l’activitat administrativa, negligents gairebé sempre en la seva tasca; els mitjans de comunicació, silenciant o minimitzant, de vegades, el fenomen corrupte; la intel·lectualitat, poc compromesa en la sevaerradicació; la ciutadania en general, tolerant en excés amb el polític corrupte, potser perquè encara no és conscient que la corrupció la paga de la seva butxaca.

Al meu entendre, la causa primera de tots els mals en el sector públic espanyol i en els partits polítics és la falta d’ètica pública de molts dels nostres governants, arribats a la política no per vocació ni esperit de servei, ni tan sols per ideologia, sinó per propi interès. En termes generals, ètica és el sentit, la intuïció o la consciència del què està bé i el què no, del què s’ha de fer i del què s’ha d’evitar. I, malauradament, això cada dia hi és menys. L’ètica pública ha de ser correlativa de la privada i mai podrà defensar la integritat i la moralitat en el pla públic qui no en té en el pla privat. D’altra banda, l’actuació de qualsevol persona que realitza una funció pública ha d’estar presidida per la idea de servei dels interessos generals, que és el principal valor polític.

Ho fa notar això l’advocat José Manuel Urquiza Morales, que és autor d’un llibre que es titulaCorrupció municipal (Almuzara), quan diu que l’article 103 de la Constitució Espanyola-»L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals»- constitueix un mandat per autoritats i funcionaris. Els valors clàssics del gestor públic (imparcialitat, neutralitat, honradesa i probitat) s’han de veure complementats avui amb els nous valors d’eficàcia i transparència, propis de les Administracions Públiques del segle XXI. I això no es dóna a Espanya, on la corrupció soscava la integritat moral d’una societat i suposa la fallida general dels valors morals i una violació dels principis ètics, siguin individuals o socials. I de la mateixa manera que la corrupció es pot avaluar en terme de diners, també es pot fer una avaluació ètica amb exemples com els dels famosos màsters que estan d’actualitat aquests dies. Quan una Universitat pública és capaç d’això, podríem aplicar la tan coneguda frase d’«apaga i vámonos». Que, per altra banda, és el que volem fer milions de catalans sense que ens en puguem sortir de moment…

Tags:

Comentaris tancats a EL MEU MÀSTER

06 abr. 2018


EL «LLARENO» SOLITARIO

Classificat com a Justícia

El jutge Llarena està trist. Què li passa al jutge Llarena? Doncs, ni més ni menys, que acaba de rebre una solemne bufetada de part de la justícia de quatre països europeus (no un ni dos; quatre!). La justícia de cap d’aquests països seriosos i demòcrates ha acceptat la novel·la fantàstica del jutge Llarena, aquest jutge que volia ser el «llanero solitario» com el protagonista d’aquell western de fa anys. I quan dic novel·la fantàstica no em refereixo al fet que fos molt bo el seu relat -auto, en diuen els juristes-, sinó que tot ell és inventat com si fos una novel·la de ciència-ficció. I aquest relat resulta que no se l’han cregut altres jutges una mica més seriosos que alguns dels jutges prevaricadors i llepaculs que tenim aquí.

La pel·lícula «El llanero solitario» va ser un rotund fracàs de crítica i de taquilla. Era l’adaptació d’un serial radiofònic que explicava les aventures d’un heroi supervivent de l’atac d’una banda de malfactors a un grup de Rangers. Amb l’ajuda de l’indi Toro i del seu cavall Silver, «el llanero solitario» recorre el país per venjar-se dels malfactors i fer triomfar la justícia. Es veu que Llarena ha volgut emular-lo, però ho ha fet tan malament i amb tan poca traça que se n’hi ha anat en orris tot el castell de cartes que havia construït. Si la pel·lícula va ser un total fracàs, tot el muntatge del govern espanyol contra l’independentisme català n’està sent un altre igualment de gros.

El govern del PP (molt ben acompanyat per Ciudadanos i PSOE) hauria de sentir tanta vergonya que hauria de dimitir. La justícia espanyola ha quedat tant en ridícul que costarà anys en refer-se. La majoria de mitjans de comunicació espanyols han fet tan el ridícul com ells i, com a mínim, haurien de rectificar ara mateix i demanar perdó per tant mentida a primera plana i tanta deformació del fets. haurien de fer un profund examen de consciència i examinar-se de si estan informant o més aviat desinformant conscientment i amb tota la mala llet possible. Amb tot aquest muntatge malgirbat no han fet més que posar en solfa de forma molt seriosa la democràcia espanyola; ara ja no se la creu ningú i és una riota a tot el món.

I ara mateix han de sortir en llibertat tots els encausats i que algú refaci de la manera que sigui tot aquest desastre.

Tags:

Comentaris tancats a EL «LLARENO» SOLITARIO

04 abr. 2018


MURS I PRESONS

Classificat com a Drets humans

«Construirem un mur entre el nostre país i Mèxic i ells ho pagaran»”, deia Donald Trump pocs dies després de prendre possessió de la presidència dels EEUU.

El President de la Generalitat Carles Puigdemont és en una presó alemanya mentre espera si l’extradeixen o no a Espanya gràcies a una euroordre d’extradició d’un jutge prevaricador i mentider d’un Estat com Espanya que fa aigües per tot arreu i que, segons una bona majoria d’entesos, aquest jutge s’ha inventat un relat al·lucinant (potser pel fet que alguna nit va fumar més del compte o perquè el PP va pressionar també més del compte…). És falsa l’acusació que a vegades es fa als sobiranistes catalans de què volem posar murs i fronteres i que som excloents. Totalment fals. Si hi ha algun poble més obert a tothom que vulgui venir i establir-se entre nosaltres, és el poble català. Els fets i la història demogràfica de Catalunya ho corroboren. Catalunya ha estat un poble de pas i obert. Aquí s’hi han quedat gent de tot arreu i no s’han imposat mai barreres infranquejables tal com ha passat amb altres pobles conqueridors que han imposat amb la creu i l’espasa les seves conviccions.L’única cosa que una gran majoria de catalans volen és que se’ls respectin els seus drets. I com que històricament no ha estat així, han decidit ser un poble sobirà. Per aquest motiu -i no pas per cap altre- el President Puigdemont i altres catalans estan en la situació que estan ( a la presó o a l’exili).
En el món ideal dels éssers humans hauríem de poder desplaçar-nos d’un lloc a un altre sense més impediment que el cost del transport i l’esforç o cost que això impliqui. També canviar de residència, quedar-se a viure on un vulgui i pel temps que a un li plagui. Però és possible que mai hagi estat així i ni en temps de Jesucrist era tan simple, tot i que en aquesta època el món tenia una població moltíssim menor a l’actual, estimada en només uns 300 milions d’habitants. Les fronteres més o menys formals ja tenien uns 3 mil anys. Es respectaven o hi havia guerra. L’home, com alguns altres animals és, entre altres coses, un animal territorial que s’arrela i té tendència a tornar allà on s’han criat o a buscar llocs nous si en té molta necessitat. Ja de molt antic veiem com s’apropia de la cova o del terreny i el defensa. Sap que aquell espai on habita és seu, o almenys així ho considera. Allà forjarà la seva llar i tindrà la seva descendència; per sobreviure, defensarà el que creu ser seu, encara que l’hagi pres a algú altre. En general, tendeix a viure en societat, la qual s’organitza amb aquests mateixos fins, primer en petites bandes, després en tribus i finalment en nacions.
Per defensar el seu terrer, la seva forma de viure, el seu benestar i cultura van existir diverses opcions. Entre elles, conquerir el veí i sotmetre’l o protegir-se amb muralles. Els castells, les fortaleses, les muralles, abunden en les societats més antigues. La més emblemàtica segueix sent la xinesa (5000 km) construïda en etapes, entre els anys 600 a.C. i 300 d.C., per protegir l’Imperi dels mongols. Una altra muralla va ser el Mur d’Adrià (118 km), aixecada en els anys 122 i 124 a Gran Bretanya, per defensar el sud d’Anglaterra. Amb la mateixa finalitat, en els nostres temps es van aixecar els murs a Ceuta i Melilla, per evitar els africans que volen entrar a Europa via Espanya. Estem veient tot sovint tremendes imatges de gent escalant els filferros de pua, mirant d’entrar de la manera que sigui a una Europa ideal.
Aquesta llarga introducció em porta on volia arribar. Per tal de fer una petita reflexió sobre aquest espinós tema és bo fer una distinció en el tema dels murs. N’hi ha de dos tipus: Uns per impedir que surti la gent, i uns altres per evitar que entri.
El primer cas s’assembla a una presó. Exemple d’això va ser el Mur de Berlín per impedir el pas dels que hi vivien i que volguessin escapar del “paradís dels treballadors”. Un mur que va deixar centenars de morts. O el cas de Cuba, una illa en la qual els qui desitgen marxar el règim els ho impossibilita amb traves de tota mena. Els més desesperats i valents han hagut de desafiar el mar, la fosca nit, els delators, les llanxes patrulleres que en cas d’abordar-los els porten a acabar tancats a la presó, les avionetes que els metrallen, els corrents marins, les tempestes, els taurons, la set i la fam. Molts han mort d’aquesta manera i alguns han pogut aconseguir el seu somni de llibertat.
El segon cas, és per protegir-se dels que volen entrar. És el que van construir els xinesos, els romans a Gran Bretanya, els jueus a Jerusalem, etc. i ara el que vol acabar de construir Donald Trump. La idea no és gens fàcil per als que volen entrar, però no deixa de tenir una lògica pràctica. A tot arreu hi ha llocs/controls fronterers, s’exigeixen passaports, visats, hi ha els oficials d’emigració, els guardacostes, la gendarmeria, l’exèrcit. Els EUA és una nació a la qual són molts els que hi volen entrar per treballar, per guanyar diners, per enviar-remeses a les seves famílies i per poder-s’hi establir per viure. Tot i les dificultats per entrar als nous territoris la gent ho intenta perquè esperen trobar millors condicions de vida o més llibertat que en els seus països d’origen. Per la seva banda, els ciutadans nadius temen pels drets adquirits, pels seus llocs de treball i perquè el benestar acumulat se’ls dilueixi.
Una altra qüestió és que aquests murs siguin una barrera efectiva. Segurament seran escalat, franquejats a través d’esvorancs o per túnels, entraran amb visats de turista i es quedaran il·legalment, ho faran per mar o caminant a través de les fronteres d’altres països. Difícilment es podran impedir els fluxos immigratoris i les solucions passen per altres camins més humans i més racionals. La solució ha de venir perquè aquests països siguin capaços de retenir els seus ciutadans, no amb murs, sinó oferint un marc institucional que no expulsi a la gent. Amb desenvolupament i bones oportunitats de creixement i benestar. I els països rics hi han d’ajudar perquè la terra és de tots i tots estem embarcats al mateix vaixell encara que sembla que no ens n’adonem.

Tags:

Comentaris tancats a MURS I PRESONS