Arxivar per març de 2018

26 març 2018


SETMANA SANTA

Classificat com a RELIGIÓ,Setmana Santa

 
 
SETMANA SANTA
Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.
Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.
Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons.
David Jou Mirabent. 2018

Comentaris tancats a SETMANA SANTA

24 març 2018


Catalunya, la ignomínia està en marxa!

Classificat com a Catalunya

L‘1dex és un diari suís. GABRIEL LAFLÈCHE és un col·laborador habitual que hi ha escrit un duríssim article titulat CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE on explica explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d’una manera o altra.
Clicant AQUÍ podreu llegir l’article traduït al castellà.
———————–
TEXT ÍNTEGRE DE L’ARTICLE
 
Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?
Bàsicament, l’espanyol és en l’inconscient col·lectiu, el que ha aixafat les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un soldat orgullós de les seves batalles. A més, l’espanyol, segons ell, mai ha conegut una derrota. Algunes decepcions, si de cas. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser a l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació del que ha sotmès. Si ell és un home, un bou o un molí, és el mateix. Ell ha conquerit, ell és fort i valent! Si la baralla va ser desigual, ridícula o burlesca no li importa. El seu objectiu és mostrar la seva vàlua rebaixant l’orgull del derrotat. I si perd una batalla? Ell mateix esborra l’esdeveniment de la seva memòria i història. L’espanyol és un personatge de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que millor s’ajusta a aquesta descripció és Castella o el govern de Madrid. D’aquí prové l’olor pestilent de la testosterona. No obstant això, una constant és notable: Castro va ser gallec, Franco va ser gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Oh, no, no ell! Ell era austríac “Els espanyols” són els països de la posta del sol, com deien els romans. Seria el país on anem a fer la migdiada?, com el govern de Madrid.
I el català, qui és?
El seu llegat històric el converteix en un comerciant. El fenici, el venecià de la península Ibèrica. En primer lloc perquè el seu dret consuetudinari d’herència el va obligar a convertir-se en un: el dret de “l’heroi”, són només els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als cadets a establir-se a la ciutat i convertir-se en burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es torna més dens a Catalunya. Quan Castella va provocar la caiguda del monopoli del comerç amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya es va beneficiar de l’auge econòmic. A més, el decret de Felip V que prohibeix als catalans fer política només reforça aquest activisme econòmic i intel·lectual.
Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris de tota la conca mediterrània fan d’aquesta regió un recés de pau per a molts pobles. Aquesta elaboració i aquestes migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. Per exemple: durant la inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.
Llavors, com poden coexistir dues societats, dues mentalitats tan diametralment diferents?
Un, jeràrquic i absolutista, en què la gent té por el poder i compleix amb les regles, que no va viure la Revolució Industrial, que va dirigir la Contrareforma i va ignorar la Il·lustració. I l’altre compost per comerciants, artesans i joglars, en què el poder és “pactisé”, que va viure la revolució del mercat i després la Revolució Industrial, que va practicar la tolerància, va estimular la innovació i convertir la democràcia en una realitat natural i compartit.
El que està succeint avui a Catalunya és el malson del conqueridor: les persones a les quals tracta de subjugar l’estat espanyol es resisteixen i es neguen a sotmetre. Per tant, l’estat espanyol tracta d’aplicar les tècniques rebels que ell entén i que funcionarien en si mateix: sotmetre a la violència i la humiliació.
La humiliació …
Establerta en institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta violència insidiosa, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’estat però també legalitzada per l’estat. Ara es permet als mitjans de comunicació, polítics i gent del carrer, intimidar, insultar i menysprear als catalans. Com en el franquisme complet. Un temps beneït pel govern actual, ja que va permetre que tots menyspreessin i oprimissin a l’altre de manera legal. Per obligar als catalans diàriament a acceptar com s’han de sotmetre a la condescendència més despectiva. En la forma del racisme més desagradable.
Sabies que?
En el període franquista, es van prohibir altres idiomes que no fossin el castellà. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, basc, gallec, es contestava de la manera més mal educada: “Hablame cristiano!”Aquesta història explica la diferència entre el conquistador i el bàrbar. El mateix succeeix en l’actualitat.
Avui, aquest tipus de pràctica novament es permet. Segons Ramon Blázquez, l’allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 va ser programada pel govern. És persistent i violent a la premsa, especialment en la televisió i en les xarxes socials. Fins i tot el País Basc, va dir, durant els períodes d’atacs terroristes més violents, no ha patit aquest tipus d’assetjament, humiliació, insults, desqualificacions i insults.
Hi ha dues cares en aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Aquest és l’insult i el menyspreu públic quan escoltes Ana Rosa Quintana a dir de l’exvicepresident del Govern català, Oriol Junqueras “capoll” o quan Eduardo Inda qualifica l’expresident del govern català, Carles Puigdemont a “merda”. A això se sumen tots els altaveus de dubtosa qualitat i els diversos fòrums de discussió o d’entreteniment que s’involucren en una cursa a l’insult i la ignomínia.
La segona cara d’aquesta vergonya, i potser la pitjor, és la manipulació dels mitjans. Fortament orquestrat a la premsa, articles d’opinió, editorials i expandiu en excés en totes les agències de notícies. Coordinat com ha de ser, el repertori anticatalà és força unànime en els termes utilitzats: desafiament d’independència, cop, consulta il·legal, l’adoctrinament contra el govern central, …. La violència dels atacs, la forma descarada es veu cada dia i la permissivitat de les autoritats a aquesta noble causa genera moltes denúncies penals per difamació, mostra de què manera el govern Madrid va decidir enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Davant aquest desig medieval de perdre el seu honor davant l’enemic, reconeixem la impotència i la debilitat del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per matar el poble català humiliant, no s’adona que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, cautelosos i resistents. Han passat tres-cents anys des que l’espanyol va intentar doblegar-la primera vegada. Però és ineludible: Catalunya serà independent o no ho serà. Els catalans estan aferrats a la idea de república tant com els espanyols a la dictadura. Els catalans saben, i especialment senten profundament en les seves ànimes, que la seva salvació està en la independència. No podran viure a Espanya perquè el seu govern sempre els tractarà com una colònia. Els catalans saben que algun dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i respecte a tots aquells que vulguin ser catalans.
I els espanyols també ho saben …

Comentaris tancats a Catalunya, la ignomínia està en marxa!

21 març 2018


Mangantes

Classificat com a Corrupció,Partido Popular (PP)

“MANGANTE” és una paraula provinent del llenguatge caló, que és la llengua mixta que ha anat sorgint del contacte entre el castellà i la llengua romaní al llarg dels últims sis segles.
Segons el diccionari el verb “MANGAR” significa “robar, furtar, estafar o agafar alguna cosa amb engany”; i “MANGANTE”és equivalent a “pocavergonya i a persona menyspreable sense ofici ni benefici”.
En la foto podem veure com aquests mangantes del PP van posar la seva seu al lloc més adient. El millor lloc que podien trobar era damunt d’aquesta coneguda cadena de botigues de roba i, per tant, podem fer fàcilment una bona associació d’idees: PP=MANGO.
De la mateixa manera que l’insigne filòleg i lexicòleg Julio Casares, afirmava que el caló és un veritable llenguatge natural que fan servirhabitualment els gitanos, també podem dir que la forma natural que fa servir el PP és el “mangoneo”, el frau, el robatori descarat i la pocavergonya és el seu natural fer en el dia a dia. No hi ha cap més partit a tot Europa que tingui tants cassos de corrupció com ells. I els jutges, de moment, veiem que fan els ulls molt grossos i s’han convertit en els seus naturals protectors i còmplices. Ningú sap qui és aquell “M. Rajoy” dels papers de Bàrcenas i, de moment, poquets -ben poquests- han anat a la presó per corrupció (i, si hi han anat, en surten prou ràpid, a fe de Déu!). Els judicis s’allarguen, desapareixen proves, es cremen arxius, s’asclen ordinadors a cops de martell i no passa res.
Però, això sí, mentrestant s’apressen els seus braços executors a posar a la garjola, ràpidament, de forma totalment injusta i sense judici previ, independentistes catalans.
El que dèiem: uns solemnes mangantes en totes les seves accepcions de la paraula.

Comentaris tancats a Mangantes

15 març 2018


Parlem de drets humans?

Classificat com a Drets humans

Aquests dies toca parlar més del que seria necessari i convenient dels drets humans i d’algunes sentències delTribunal de Drets Humans amb seu aEstrasburg contra l’Estat espanyol. I ja hem vist com han sortit alguns cavernícoles que fan de periodistes o de polítics estirant-se els cabells, perdent els nervis de forma histèrica tot lamentant-se del que ells consideren un gran error i de les conseqüències de les dues recents sentències que aquest tribunal ha dictat. Una d’elles determina que hi va haver maltractaments a dos etarres mentre van estar sota custòdia de guàrdies civils. L’altra, de fa dos dies, estima que no és punible cremar fotos del rei espanyol, ja que tal acte està emparat pel dret d’opinió lliurement expressada i que no és proporcionada la condemna penal a la presó els autors de la cremada de fotos. I en ambdues sentències s’obliga l’Estat a compensar econòmicament els afectats.
Els drets humans existeixen per protegir l’individu davant els abusos de poder i imposar l’obligació als Estats de procurar que es protegeixin, fet que no passa sempre i sembla que cada dia surten més autoritats il·luminades que desafien tranquil·lament i sense cap mena de rubor aquest concepte universal. Posen per davant dels drets humans conceptes com«unidat de la pàtria» i coses semblants. Amb l’excusa de la crisi econòmica, del terrorisme, la inseguretat o qualsevol altra cosa, avança perillosament la retallada de drets a certes minories o als opositors de les seves idees.
En els darrers temps això era molt evident a altres parts del món, però no era tan freqüent a Europa. A Amèrica Llatina tenim exemples palpables amb els règims militars del Con Sud, amb els Castro, amb Alberto Fujimori, amb Rafael Correa, amb Nicolás Maduro i alguns altres. I, si repassem una mica la història trobarem que els demagogs del passat eren els feixistes, els comunistes i altres que pretenien saber què era el que li convenia a la majoria, per acabar aixafant l’individu.
A Espanya s’ha fet tants passos enrere en el tema de drets humans que no sé pas on anirem a parar si seguim així. I la culpa no la té només aquest partit franquista en què s’ha convertit el PP, sinó que li donen un bon cop de mà altres partits que es diuen d’esquerra (PSOE) o lliberals (C’s) i altres que sembla que s’hagin tornat muts de cop (PODEMOS, IU). Passa que la interpretació dels drets humans plasmats en la Convenció de 1951, que és la que interpreta la Gran Sala d’Estrasburg, no coincideix amb el que en els diferents països que se sotmeten al tribunal es té per jurisprudencialment encertat. Per això existeix el TEDH. Sotmetre a la seva competència és obligat per formar part del Consell d’Europa i de la Unió Europea i, per tant, per estar com a membre en el més exclusiu club democràtic del món.
És clar que es pot discrepar de les sentències del TEDH. Com de les de qualsevol tribunal o jutjat. Això sí: amb arguments, no amb brams ideològics o emparats en la «rojigualda» o en un patriotisme espanyolista que fa fàstic. Consideren que aquestes sentències contràries als seus tribunals fereixen l’honor d’Espanya i qüestionen un poder judicial que fa aigües per tot arreu i molta pudor a podrit amb unes interpretacions de les llibertats i drets cada vegada més estrafetes i ridícules i gens ajustatades a dret (segons diuen algunes autoritats en la matèria). Darrerament sembla que a Espanya s’hagi per dut el seny judicial i polític. Un exemple: Estrasburg no té el mateix criteri sobre la presó provisional que el que sosté la jurisprudència dels tribunals espanyols. Els magistrats que dicten actuacions de presó provisional haurien de tenir molt presents aquestes diferències, com ho tenen nombrosos acadèmics i lletrats espanyols que considerem un disbarat que els Jordis, Junqueras i Forn romanguin en presó provisional.
Haurem d’esperar que Estrasburg hi posi mà i freni una mica aquest desgavell en què s’ha convertit la justícia espanyola.

Comentaris tancats a Parlem de drets humans?

11 març 2018


L’epidèmia de la solitud

Classificat com a Solitud

Andrés Oppenheimer, un prestigiós periodista i escriptor argentí que fa anys que viu a EEUU, deia que quan va llegir la notícia de què la primera ministra britànica Theresa May va nomenar una Ministra de la Solitud la seva primera reacció va ser la de fer una sonora riallada. Però explica també que, després d’entrevistar alguns funcionaris britànics i alguns especialistes, ja no va riure més i va pensar que és una bona idea que molts altres països haurien de començar a estudiar seriosament i copiar-la tan aviat com puguin.
La solitud té una doble cara: per un costat ens fa por viure sols (o gairebé sols) i és una cosa que ens espanta una mica quan pensem en el nostre futur, tinguem fils o no, tinguem més o menys família. Ja sabem com rutllen les coses ara i com es preveu que rutllin de cara al futur. Ningú ens assegura en aquests moments poder estar més o menys ben cuidats en la nostra vellesa. Si hi pensem seriosament, a tots ens espanta una mica la solitud. Però, per un altre costat, tots sentim la necessitat d’alguns moments de solitud i fins i tot algunes persones l’elegeixen com a forma de vida i s’hi troben còmodes en aquesta situació.
No podem negar que hi ha una epidèmia de solitud al món i el problema empitjorarà a mesura que l’expectativa de vida creix. Cada dia hi ha més persones que viuen soles i que es refugien a Facebook i altres xarxes socials per fugir-ne una mica. Però també és veritat que es dóna la paradoxa de que algunes persones tenen desenes d’amics virtuals però no en tenen cap de real.
La soledat produeix depressió i altres malalties que costen als països un ronyó en despeses de salut pública. El nomenament de Tracey Crouch com a Ministra de la Solitud del Regne Unit té com a objectiu combatre la solitud i ajudar al govern a estalviar en despeses de salut.“La solitud destrueix vides, i li costa a l’erari públic una gran quantitat de diners”, va dir en una entrevista Sir Simon McDonald, cap del Servei Diplomàtic del Regne Unit. “Així que aquesta nova ministra estarà coordinant la política d’habitatge, la política social, la política de salut, la política educativa, per donar suport als programes que ajudin als que estan sols”.
Segons McDonald apunta que hi ha moltes coses simples que pot fer el govern per combatre la soledat, com fer un ús més efectiu dels llocs públics ja existents per la gent gran i els centres juvenils. Alguns estudis han demostrat que la soledat produeix estrès i que pot ser tan perjudicial per a la salut com fumar, o beure en excés. Som animals socials, i no comunicar-nos amb els nostres semblants té efectes perillosos en la nostra salut.
Entre els joves, l’addicció a la tecnologia està causant no només aïllament social sinó també trastorns d’atenció, depressió, ansietat i idees suïcides, segons una nova campanya privada nord-americana contra l’addicció tecnològica anomenada “La veritat sobre la tecnologia”. La meitat dels adolescents es consideren addictes als seus dispositius mòbils, i el 60 per cent dels pares senten que els seus fills són addictes a les xarxes socials, segons un informe de l’organització Common Sense.
Què poden fer els països per combatre la soledat de la gent, a més de ressuscitar centres comunitaris infrautilitzats?. Facundo Manes, un conegut neuròleg, neurocientífic i escriptor argentí, proposa una idea interessant: fer que la gent solitària faci treball voluntari. En altres paraules: ajudem-los a fer que puguin treballar junts per bones causes, i al mateix temps se sentin menys sols.“El treball voluntari és molt important, perquè tots necessitem un propòsit a la vida i ser altruista activa certes parts del cervell que produeixen plaer, en forma semblant a quan la gent consumeix cocaïna, o menja una hamburguesa amb formatge, o guanya diners”.Manes ha afegit que a menys que eduquem a la gent perquè romangui activa i tingui un propòsit a la vida, “els governs hauran de pagar totes les complicacions de salut que sorgeixen quan les persones porten vides passives”.
Hi ha molts exemples de comportaments altruistes entre animals com formigues, abelles i fins i tot goril·les, el que ha portat a alguns científics a concloure que pot ser que els humans siguem biològicament altruistes. Llavors, per què no aprofitar això i convertir l’altruisme en una eina per ajudar a combatre la solitud? Potser ha arribat l’hora d’experimentar amb noves idees, per més boges que semblin, per combatre-la.

Comentaris tancats a L’epidèmia de la solitud

07 març 2018


Per què hi ha tanta injustícia?

Classificat com a Justícia,SOCIETAT

Per què hi ha tanta injustícia?

Ho palpem cada dia. Ens hauríem d’indignar cada dia veient com la injustícia impera en quasi tots els àmbits de la nostra societat. Jo m’indigno sovint veient certes resolucions d’alguns tribunals de justícia que, per definició, haurien de ser justos, però veiem com no ho són gens i com imparteixen justícia amb criteris abominables.

Tampoc no veiem acords entre tots els partits per a l’aprovació de projectes que puguin fer una societat millor i més justa. Tot al contrari. Normalment es fan projectes i s’aproven lleis per tal que els rics puguin continuar sent més rics a l’esquena dels pobres que, per tant, seran cada dia més pobres. Desgraciadament veiem com alguns que no ho necessiten s’apugen els sous i, en canvi, baixa el poder adquisitiu de milions de pensionistes que no poden arribar a fi de mes.

Veiem acords internacionals per fer la vida millor a una minoria, tot oblidant-se d’una gran majoria de pobres desgraciats: immigrants, refugiats, mares desesperades que en els èxodes obligats per guerres i fam han perdut marits i fills pel camí. Gent perduda per aquests camins fangosos que han perdut casa i família i mai més coneixeran on para la seva família; gent sense documents, sense direcció, sense ciutadania, sense res. Només gana, set i desesperació. Tractats pels governs i per les màfies com una mercaderia qualsevol.

Tots ens quedem indignats amb la insensatesa i la irresponsabilitat dels governs que, amb l’excusa de la crisi deixen morir la gent per aquests camins i mars de Déu. Quanta gent encara ha de viure sense aigua, sense energia elèctrica, sense casa, sense escola, sense el més imprescindible per a un ésser humà?.

La pregunta clau és: per què persisteixen la injustícia i la impunitat? Persisteixen perquè la nostra societat és controlada per una minoria, de la classe dominant, d’instal·lats, que pensen només a acumular riquesa, acumular poder. Enfront del capital internacional, són extremadament servils. Enfront del poble són violents i repressors. Aquesta minoria

que s’aprofita de l’Estat només per garantir els seus privilegis i augmentar-los encara més. Molts estats encara no han assimilat la Revolució Francesa de 1789, de la separació dels tres poders i del vot lliure i democràtic. Massa estats no creuen encara en la llibertat, en la igualtat i en la fraternitat. No saben què signifiquen aquestes paraules. O, si ho saben, fan com si no ho sabessin… Els Estats estan estructurats i organitzats per funcionar únicament en benefici d’una minoria. Com va dir una vegada el bisbe brasiler de Caxias, Mauro Morelli, «l’Estat brasiler és com una furgoneta, fet perquè càpiguen com a molt 10 persones. Al poble, amuntegat en les parades, li deixen triar el xofer, però només podran viatjar el 10% dels ciutadans».

La nostra societat necessita canvis radicals, que vagin a l’arrel dels problemes. I per això no només cal canviar de xofer. Necessitem canviar el tipus de transport perquè tots els ciutadans puguin «viatjar» i no només el 10%. Sense aquests canvis, les injustícies socials continuaran augmentant i la impunitat dels poderosos continuarà sent part de les regles del joc.

Comentaris tancats a Per què hi ha tanta injustícia?