A PEU

Llegeixo avui als diaris que el pub FISSURE de Lleida prohibeix l’entrada de joves amb Down. I no només una vegada, sinó dues.Exactament la nit de divendres 31 de març i la matinada del dissabte 8 d’abril. Per aquest motiu l‘Associació Down Lleida ha denunciat aquest dilluns a la Fiscalia els propietaris del pub, tot i que posteriorment aquests han hagut de demanar disculpes per tot l’enrenou mediàtic en què s’han vist involucrats.

El tema de la diversitat funcional és un tema que hauríem de tractar amb molta més sensibilitat de la que acostumem a fer-ho perquè, potser sense voler, ferim moltes sensibilitats. Normalment diem que no som racistes, ni homòfobs, ni xenòfobs, ni misògins -i potser no ho som conscientment- però al llarg del dia, si analitzéssim bé les nostres accions, les nostres paraules o les nostres actituds, trobaríem que no és ben bé així. I això ens passa perquè tenim tota una sèrie de conceptes heretats, de costums, de maneres de fer o de parlar que conformen la nostra vida i ens fan ser d’una determinada manera sense que ni en siguem conscients. A vegades han de ser els altres qui ens en facin adonar de fets com aquests que exposava al principi. Creiem que l’ordre natural de les coses és el que hem mamat des de petits i que el normal és allò que hem vist tota la vida, que culturalment i socialment vam aprendre un dia, que potser ningú no ens ha qüestionat mai de veritat i que anem reproduint de manera inconscient.

La vida és un aprenentatge continu, acostumem a dir. I és cert. Però també hauria de ser un desaprenentatge d’alguns esquemes heretats que no són correctes avui en dia i que hauríem de fer l’esforç d’anar abandonant. Ens cal qüestionar urgentment aquella càrrega que portem al damunt des de petits i que avui ja ens fa més nosa que servei en un món que ha canviat i que encara canviarà més ràpidament. Cal que ens adonem que les coses ja no són com eren i que demà ja no seran igual que avui. I qui no sàpiga fer aquest pas és pell. Per poder avançar hem de posar en solfa tot allò que vam aprendre i hem de veure si encara ens serveix.

A aquelles persones que la vida els ha «regalat» limitacions severes d’algun tipus no cal que la societat els ho posi més difícil. A més, ja seria hora de començar a parlar de drets i fer-los valer de la manera que sigui. Els sufragistes dels EEUU van haver de lluitar dur per a poder exercir el seu dret. Els negres igualment. I les dones, i els homosexuals i els immigrants… Si hem fet un món molt injust per a moltes persones, ja començaria a ser hora d’anar-lo desfent i fer-ne un de nou, més just i on la igualtat sigui norma i no pas excepció. El que ens sembla natural, normal, allò de sempre, no vol dir que sigui el millor… i potser ni tan sols és bo. Qüestionem-ho i llavors ho comprovarem.