Arxivar per març de 2017

29 març 2017


Quan fou mort el combregaren

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

El refranyer popular acostuma a ser molt savi. En una frase curta pot arribar a dir moltes coses i coses d’una gran profunditat. Quan un auxili o remei arriba tard es fa servir el refrany que encapçala aquest text: «Quan era mort el combregaren», que en castellà podríem trobar l’equivalent en aquell refrany que fa: «A buena hora, mangas verdes».

Aquest refrany el faria servir per explicar el que va succeir ahir amb l’inefable Rajoy, que ve a Barcelona, fa quatre promeses ja velles i reiteradament incomplertes davant d’una colla de fans que se’l miraven satisfets com si veiessin Nostre Senyor -admiradors incondicionals d’un enigmàtic personatge que ni ell mateix sap ben bé on va- i torna a marxar cap a Madrid satisfet d’ell mateix i content com unes pasqües. Deixa anar unes quantes promeses que sap ben bé que mai es compliran i queda tan ample. Fa més de 20 anys que els governs de Madrid prometen coses que després no fan. És el «timo de la estampita» amb el que ens enreden sempre i, babaus de nosaltres, hi caiem amb les quatre potes.

Jo no ho entenc! De veritat que no entenc com aquesta gent del PP té les penques de fer aquesta mena de sainets sense ni enrogir ni una molla. I tampoc entenc com encara es deixen prendre el pèl escoltant embadalits tantes promeses i tantes mentides. Només cal veure les cares dels que eren a primera fila de l’auditori per veure que són gent comprada o, si voleu, gent que s’ha venut al millor postor. Gent amb grans interessos econòmics que han de quedar bé de la manera que sigui amb el govern. Germà Bel, una de les persones més enteses en tot el que fa referència a infraestructures desmunta en un article tot el que aquest beneit que tenim de Presidente va dir. Ho podeu trobar si us hi voleu entretenir una estona. Com deien els de LA COMPETÈNCIA a Rac1: «:Rajoy a Catalunya prometent 3900M € en Rodalies. “Jau Rajoy! Tú, en la colonia, prometer caballo de hierro pero sólo hay cabra de cartón”».

Dilluns passat, per exemple, el ministre de Foment espanyol va pujar a un tren en proves per arribar a Castelló i fer-se la fotografia explicant que arribarà aviat a la capital de la Plana. Des del mateix tren fa una piulada, sorprenent, per dir que el corredor mediterrani avança perquè Castelló serà més a prop de Madrid. Ja ho veieu, el corredor del Mediterrani passant per Madrid. Qualsevol dia diran que faran arribar el mar a Madrid i alguns s’ho creuran. Apropen Castelló a Madrid i l’allunyen de València perquè els entesos descobreixen que so que l’arribada del TGV Madrid-Castelló causarà un retard de vuit minuts i mig en tots els altres trens que fan la ruta entre València i Castelló. I, si ho analitzem bé veurem com els 3,7 milions de passatgers que cada any van de València a Castelló perdran vuit minuts de la seva vida per trajecte per tal que els 116.000 usuaris que Renfe creu que tindrà el TGV vagin una mica més de pressa, com fa notar VICENT PARTAL a VilaWeb. Dit d’una altra manera: trenta-un viatgers de rodalia hauran d’aguantar un retard de vuit minuts i mig per cada (presumpte) viatger que tindrà el TGV.

Ahir Mariano Rajoy va fer de «trilero» altre cop . Va repetir, per enèssima vegada, les promeses que han fet per arreglar rodalia i que ja va prometre el ministre socialista Pepín Blanco fa una colla d’anys enrere. Rajoy va prometre ahir 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona fins al 2025. I Blanco havia promès 4.000 milions d’euros en els trens de rodalia de Barcelona que s’hi havien d’haver esmerçat entre el 2008 i el 2015. Ho heu llegit bé: és la mateixa xifra. Però encara és més greu que d’aquells diners promesos només en va arribar el 10%. El govern espanyol va prometre 4.000 milions i en van arribar 400. I si encara ens volem indignar més, cal dir ben alt i fort que el famós túnel que han construït entre Chamartín i Barajas, a Madrid, pagat amb els diners del corredor mediterrani, costa 935 milions.

Ens tracten de rucs, però no tots ho som i alguns sabem veure les coses i potser algun dia la gran majoria de catalans veuran l’estafa permanent que ens fan i llavors tots a córrer perquè els catalans no marxis. I podrem dir amb tota la raó: «Quan fou mort el combregaren».

2 respostes

27 març 2017


El Constitucional ara s’anomenarà (in)Constitucional

Classificat com a Constitució,Justícia

El Tribunal Constitucional és un patata. Fa una temporada que s’ha proposat -o li han proposat- cridar l’atenció amb sentències contràries a tot el que els va arribant del que es va cuinant a foc lent a Catalunya. Però la Constitució que ells interpreten, molt a la seva manera i conveniència, ja es veu que no serveix en molts camps de la vida política i social. Perquè ja no és només en el tema polític català, sinó en molts altres temes. El món canvia ràpidament i tant el text constitucional com aquests senyors i senyores que l’interpreten estan tan ancorats al passat i amb una mentalitat tan caduca que ja no saben respondre a les inquietuds i als nous problemes que molta gent té avui. Les seves respostes a les qüestions que els proposen cada cop són més inconstitucionals o, dit d’una altra manera, cada vegada toquen menys de peus a terra.

Per exemple -i en un terreny que no és el polític- els membres del Tribunal (in) Constitucional d’aquest país van sentenciar que la segregació dels alumnes, la funcionalitat dels quals no s’ajustés a la de la majoria estadística de la població, era legal. Aquesta sentència va ser dictada ja fa tres anys i, des de llavors, diverses famílies han tingut la valentia de recórrer-la davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i segueixen a l’espera que es reconegui als seus fills el dret a una educació inclusiva i a les seves famílies el de la lliure elecció del centre (dret que només es compleix per a l’alumnat normo-funcional).

Un altre exemple que vaig llegir no fa gaires dies: aquest mateix Tribunal ha rebutjat admetre a tràmit el recurs presentat per una altra família que demanava que es restablís el dret al vot a la seva filla amb discapacitat intel·lectual. No sé si sabíeu que a les persones amb discapacitat intel·lectual se’ls hauria d’examinar per poder votar. Per què no a tothom i només a ells, pregunten molts pares? (Podeu ampliar la informació sobre el cas en aquest fantàstic article de Melisa Tuya). Els membres del (in) Constitucional segueixen amb pas ferm cap a aquesta sentència definitiva que confirmi legalment el que ja es va aplicant sovint en la pràctica: que les persones amb diversitat funcional no són SUBJECTES de dret, sinó OBJECTES de favors.

I encara un altre exemple: Per si algú no ho sap encara, l’article 56 del Codi Civil Espanyol exigeix a les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin contraure matrimoni un informe mèdic favorable i un certificat expedit per un notari. Per acabar-ho d’adobar, a finals del passat any es va produir una gran mobilització en el món de la diversitat arran de la reforma de l’esmentat article que ampliava els supòsits inclosos en aquesta exigència i afegia a les deficiències mentals (alerta amb l’expressió …) i intel·lectuals, també les sensorials. És a dir, que a partir de llavors també les persones sordes, cegues i sordcegues necessitarien el “permís” de dos complets desconeguts per poder casar-se:

Quienes deseen contraer matrimonio acreditarán previamente en acta o expediente tramitado conforme a la legislación del Registro Civil, que reúnen los requisitos de capacidad y la inexistencia de impedimentos o su dispensa, de acuerdo con lo previsto en este Código. Si alguno de los contrayentes estuviere afectado por deficiencias mentales, intelectuales o sensoriales, se exigirá por el Secretario judicial, Notario, Encargado del Registro Civil o funcionario que tramite el acta o expediente, dictamen médico sobre su aptitud para prestar el consentimiento.”

Ho podeu llegir altra vegada en aquest article de la mateixa Melisa Tuya.

Algunes sentències dels tribunals espanyols (no sé si a altres països passa el mateix de forma tan exagerada com aquí) són tan desconcertant, tan partidistes, tan estanyes, tan allunyades del sentit comú, que farien riure si no afectessin tanta gent i la fessin sofrir. Una justícia que el poble no entengui, no és justícia per més que diguin que s’ajusta a la llei. Tots sabem que hi ha lleis injustes i, per tant, que s’han de canviar urgentment. A Espanya creuen que posant pedaços ja n’hi haurà prou i no entenen que el que ja no serveix és la mateixa Constitució i que conservar un cadàver no treu cap a res. Perquè aquesta Constitució ja no és res més que un cadàver putrefacte.

No hi ha resposta

20 març 2017


NADAR ENTRE DUES AIGÜES

Classificat com a Església

64555943b68398e3d7b41dd34a9b06a0

Jordi Llisterri entrevistaCATALUNYARELIGIO.CAT Philip Pullella, que és el corresponsal de l’agència Reuters al Vaticà. És, per tant, un dels periodistes més entesos en els assumptes vaticanistes. El que escriu allà sobre el Vaticà ho reproduiran els mitjans de comunicació de tot el món.

Pullella fa una sèrie de consideracions que cal tenir en compte. Opina que el Papa Francesc avança més del que a vegades pot semblar. Dóna una dada que ell considera important: “Francesc ja ha renovat el 40% del col·legi cardenalici, els qui elegiran el seu successor. I ho ha fet amb perfils que són pocs habituals i provinent de les perifèries”. Amb dos o tres consistoris més de Francesc, l’Església ja no pot tornar enrere”. També diu:“A mi, vist de prop, em sembla que Francesc està molt bé” i creu que “s’ha exagerat el conflicte entre els conservadors i el papa Francesc”. Diu que els immobilistes fan més soroll que la força que tenen i no creu que majoritàriament “la cúria estigui contra el papa, però qualsevol burocràcia costa molt de canviar”.

No seré jo qui desmenteixi una persona tan entesa com ell i, vist a la distància i des de fora, podria estar força d’acord amb molts de seus punts de vista. Però també em faig unes quantes consideracions –potser no tan optimistes com les seves- després de quatre anys de pontificat. Cal tenir en compte que és «papa» però també és «jesuïta» amb tota l’ambivalència que el terme connota. No podem negar que ha dit coses, ha fet gestos i passos molt interessants, que a molts ens ham omplert d’esperança. Però no puc negar que molts esperàvem alguna cosa més i que emprengués de forma més decidida reformes que a mi em semblen urgents. Em sembla que, tot i fer de papa, ha fet massa de jesuïta. Ha insinuat coses que després no s’han vist per enlloc i que és molt probable que la Cúria les hagi frenat o alentit. He recollit unes quantes coses que, a parer de molts, no acaben de canviar o que desdiuen l’esperit d’obertura que havia apuntat.

Ha seguit amb canonitzacions, algunes d’elles endogàmiques com s’acostumaven a fer i fins i tot una mica discutibles. Ha reconegut miracles, esdeveniments sanitaris l’explicació dels quals hauria de quedar fora del dictamen jeràrquic. Ha creat cardenals, en reconeixement d’un arcaic Col·legi històricament desprestigiat i eclesiàsticament artificial. No ha tingut valor per contradir, amb gestos o amb paraules, la misògina decisió de Wojtyla respecte al sacerdoci femení i a l’ordenació d’homes casats. No s’ha suprimit ni debilitat dicasteris que impedeixen o alenteixen la descentralització ideada pel Vaticà II i desitjada pel mateix Bergoglio. No ha subscrit la Declaració Universal de Drets Humans ni altres 15 convenis de l’ONU a la línia de la mateixa Declaració. No ha suavitzat la verticalitat centralista en nomenaments episcopals ni s’escolta al poble pel seu nomenament. Continua havent-hi nuncis arreu del món que fan més feina de polític que no pas de pastor. Escolten molt als polítics i molt poc al poble. I la conseqüència és llavors allò que diuen: «De Roma ve allò que a Roma va»…

I podríem seguir enumerant temes la solució dels quals constitueix un desideràtum dels que van treballar per una Església diferent: jesuànica, exemplar, autèntica. Decisions i reformes que cauen dins l’àmbit de les actuals competències personals del papa, sense necessitat d’un concili o de l’avinença dels seus col·laboradors. En llatí hi havia un sil·logisme referit al dogma de la Immaculada que deia: “Potuit, voluit ergo fecit” (Podia, volia, per tant, ho feia). És el sofisma scotista sobre el qual un papa megalòman va fonamentar el dogma marià indigerible i tantes i tantes altres coses sense fonaments històrics clars i fins i tot molt discutibles. Si un papa pot fer reformes eclesiàstiques ineludibles i vol de veritat fer-les, es poden fer. Com deia algú, aparentment, Bergoglio vol. Dubtosament, Francesc vol. Legalment, canònicament, el Papa pot. Doncs, per què no ho fa? És el que no acaba de quedar prou clar i potser ja seria hora que es donessin algunes explicacions i no es nadés entre dues aigües. En això el papa segueix sent molt “jesuïta”.

No hi ha resposta

15 març 2017


HIJAB SÍ, HIJAB NO

Classificat com a Islam

Els nostres cossos, nosaltres decidim

Ja hi tornem a ser! Cíclicament torna la polèmeica i pensem que no s’ha acabat pas, ni s’acabarà, de moment. El tema té molt recorregut perquè és un tema important, que toca la sensibilitat profunda de moltes persones i que la societat occidental no acaba de resoldre prou bé, des del meu punt de vista, perquè és un tema complicat i perquè té moltes vertents. Es un degoteig constant de notícies i discussions apassionades el que constantment surt als mitjans sobre l’ús de l’anomenat hijab, mocador islàmic o vel islàmic, que com ja se sap, és el mocador que, en molts països de cultura musulmana, les dones es posen al cap per cobrir-se els cabells i el coll quan estan en públic. És el vel més usat entre les dones musulmanes d’arreu del món i també a Europa a causa de la creixent immigració de persones àrabs. L’ús del hijab varia segons la zona, en alguns indrets és obligatori com a part de la xaria o llei islàmica (com a l’Iran o a l’Aràbia Saudita), mentre que en d’altres està restringit a esferes privades (Turquia, França) i en d’altres és opcional (Marroc). El seu ús està creixent en diferents països occidentals (és a dir, culturalment no islàmics) com a símbol d’identitat afegit.

No fa gaires dies, per exemple, es va fer popular l’article Maestras con hiyab y otros disparates d’ Arturo Pérez Reverte. No cal dir que va tenir molta ressonància mediàtica i respostes de tot tipus, coneixent la forma prepotent d’expressar-se que té aquest escriptor i que a vegades ratlla fins i tot la mala educació.

També ha estat molt comentada la notícia d’ahir mateix, en la que el  Tribunal de Luxemburg determinava que Les empreses podran prohibir el vel islàmic a la feina. Cal tenir en compte que aquest tribunal distingeix molt bé l’espai privat dels espais públics, fet que per a mi és essencial.

Encara no fa un any que l’escriptora de Vic, d’origen marroquí, Najat El Hachmi escrivia un article a El Periódico titulat ELS NOSTRES COSSOS, NOSALTRES DECIDIM i que podreu llegir en el següent enllaç:{Najat El Hachmi}

 Els nostres cossos, nosaltres decidim . Com que considero que és una visió sobre el tema prou important us el transcric íntegre aquí per si no teniu ganes d’anar-lo a buscar.

DIVENDRES, 26 D’AGOST DEL 2016

De petites ens ho van ensenyar, ens van dir: nenes, noies, quan comenceu a ser dones, vestiu-vos com cal, tapeu-vos els cossos perquè en ells hi ha la temptació, la vergonya, el dimoni. El nostre desig d’homes és impetuós, irrefrenable i no el podem controlar, és més fàcil que sigueu les dones les que us dissimuleu sota les teles per no provocar-lo. A la zona d’on jo vinc, al nord del sud i a l’est de l’oest, ens manaven de cobrir-nos els caps un cop casades, per distingir-nos de les solteres, perquè res no era més deshonrós que assetjar la dona d’altri. Assetjar la filla o la germana d’altri no era tan greu.Ens deien que ens cobríssim les parts que incitaven a les conductes prohibides i abans i tot de tenir cul o pits ja sabíem que aquestes eren carns delictives. Tampoc no era tanta la controvèrsia, llavors, els vestits de mares i àvies, generosos trossos de tela, no deixaven gaire marge a la transgressió. Per això no hi insistien gaire, en els missatges per reglamentar la indumentària de les dones.

Però de sobte tot es va capgirar, tres huracans que no havíem triat van trasbalsar-ho tot: el primer huracà va ser la modernitat que va entrar a les cases, als nostres gustos fent-nos descobrir noves formes de vestir, de portar els cabells, de modificar-nos l’aparença més enllà dels antics tatuatges, la henna temporal o el khol acabat de moldre per les àvies. Vam conèixer pantalons, camises, després punts i licres que s’arrapaven al cos, obertures mai imaginades.El segon huracà va ser l’emigració que ens va abocar, pobles sencers, a les desconegudes terres europees on ens hauríem de pensar de nou com si haguéssim sortit del no res, on hauríem de picar pedra per entendre les arrels i decidir lliurement, se suposa que ara sí, com volíem conjugar totes aquestes peces, la tradició, la feminitat, la religió, la democràcia i el gust i l’estètica, és clar.Encara no havíem començat a pensar-hi que va arribar el tercer huracà, el de la por, el de la contrició, el que ens instava a frenar-nos les ànsies de canvi, el que ens diu, en boca de tèrbols telepredicadors de pa sucat amb oli, amb tota la barba que vulgueu, això sí, que el principal perill per a la supervivència de la nostra religió, la volguéssim o no, érem nosaltres mateixes i sobretot, sobretot, els nostres cossos.

En tot això vam créixer, cada matí que davant del mirall havíem de decidir què ens posàvem, una cosa tan supèrflua que ara era el centre de tot. Que segons què dúiem o no damunt del cos, voldria dir unes coses o unes altres, que portéssim el que portéssim seríem sempre un missatge, un posicionament al mig d’una frontera que no sabíem on començava i on acabava, en ser més dels uns que dels altres. Que si et poses mocador ets dels uns, que si pantalons ajustats, dels altres, que si maquillatge, d’aquests, que si faldilla llarga fins als peus, d’aquells.Per això no trigaven a arribar les contradiccions, pantalons que treuen l’aire i cap tapat, enormes ulls ombrejats, llavis vermells i gel·laba. Unes van optar per cobrir-se perquè això les feia sentir segures, arrecerades. També n’hi havia que ho havien decidit ben conscientment després de llegir les fonts i fer l’esforç d’interpretar-se elles soles la pròpia religió, sense barbuts de pa sucat amb oli pel mig. N’hi va haver que un bon dia, fartes que els demanessin de dissimular-se a les noves terres, que els diguessin mira que n’ets de mora, es van fer més mores que mai amb un mocador ben vistós, així, al mig de la classe i ara sí que tindreu motius per dir-me que no m’integro.Moltes altres vam decidir, contra tot tòpic, desfer-nos de les robes de les nostres mares, treure’ns la vergonya del cos femení, destapant-lo fins on permetia el gust estètic i no pas la moral. Vam triar aquesta opció per no pagar amb les nostres carns cap suposada lluita de civilitzacions ni religions, per no marcar-nos la pell amb teles esdevingudes símbols identitaris. A les que vam triar no tapar-nos ens va agafar un orgull de cos de dona, fora el prohibit, fora la vergonya i la deshonra. Si és temptació, que ho sigui, és el vostre problema. Ensenyaríem el que ens donés la gana per desfer-nos precisament de totes les escopinades que ens lliscaven damunt la pell de feia segles i que ens titllaven d’impures. Nosaltres ens vam aferrar a aquesta actitud perquè ens donava poder, era desafiar els preceptes, encarar-se amb l’herència patriarcal amb les carns i els ossos i reclamar, de pas, també el nostre dret al desig. Ho vam pagar, és clar, no va ser fàcil.Segons com vesteixes és que demanes guerra, de manera que empassa’t les persecucions diàries, les mirades i les paraules malsonants a segons quins barris, empassa-t’ho tot perquè tu t’ho has buscat. Però hem resistit, encara que a vegades eren els mateixos autòctons, els sense religió i criats en democràcia els que ens deien noia, n’has fet un gra massa, ¿vols dir que al teu país t’hi deixarien anar, així de fresca i cenyida? Ens vam fer immunes als comentaris d’uns i altres perquè per damunt de tot volíem defensar la presència del nostre cos, la nostra presència en l’espai públic, sense restriccions de cap mena. Fins al topless i les platges nudistes, vam arribar algunes.
I gairebé ja ho havíem aconseguit, ja havíem oblidat que les nostres carns poguessin ser camp de batalla. I de sobte ens arriba la fotografia que plasma una agressió en tota regla: dos policies s’acosten a una dona a Niça i la fan desvestir. S’estava la senyora allà estirada, ni havia entrat a l’aigua però no marxen fins que ella ensenya prou carn. Un cop de puny, una humiliació. Perquè és dona, perquè el seu origen, recent o remot, és el que és, perquè és d’una classe social determinada. No s’atrevirà, no, el francès que governa a fer desvestir les xequeses del golf que es passegen pels Champs-Élysées negres fins als ulls. Ens bull la sang davant la instantània i de sobte hem reculat en el temps i som, de nou, en el punt d’haver de conquerir altre cop l’espai públic on a ells, els homes, ningú no els farà despullar-se, ni els diran com han d’anar. Ens bull la sang i el nosaltres que crèiem tan sòlid canvia, ens engloba de nou a totes, tapades i destapades, perquè per damunt de tot és el nosaltres de ser dones.

2 respostes

11 març 2017


REALITAT O FICCIÓ?

Classificat com a POLÍTICA

Diferenciar la ficció de la realitat és una capacitat que quan som infants no tenim i que l’anem adquirint progressivament a mida que ens anem fent grans. Si aquesta capacitat no l’adquiríssim podríem concloure que patim algun tipus de retard o malaltia mental (paranoia, psicosi, deliri, etc.) justament perquè aquests tipus de malalts acostumen a barrejar i a confondre sovint realitat amb ficció.

Explico això perquè de tant en tant llegeixo el blog (que no vull citar per no fer-li propaganda gratuïta) d’un noi esquerranós -comunista desenganyat, que fa tots els esforços possibles perquè no es noti gaire que un dia va ser-ho i que ara ni ell mateix sap massa on és- que ens acusa, un dia sí l’altre també, de somiatruites als que tenim ganes i no en perdem l’esperança de que Catalunya pugui arribar a ser un dia una república independent. Diu que confonem realitat amb ficció (per tant, estem encara en una etapa infantiloide, segons ell) i que vivim en una espècie de món irreal fabricat per alguns dirigents burgesos de casa bona que ens han entabanat per poder-se salvar ells de greus acusacions. Sí, amics, aquest vell concepte que fan córrer els mitjans «messetaris» encara funciona. D’aquesta manera despatxa alegrament la qüestió dient que una majoria de catalans vivim contents i enganyats i que d’alguna manera, tot i que no ens acusa de psicosi individual, sí que ho fa de psicosi col·lectiva (que és una manera fina de dir-nos malalts mentals, infantiloides que viuen en un setè cel meravellós, gent que confonem realitat amb ficció i que, segons proclama ell amb una boca de pam i mig, «el que anomenem “realitat” gairebé no és altra cosa que una ficció compartida per la majoria (encara que no per tots), o en tot cas és obvi que aquesta “realitat” està severament influenciada per la ficció».

Segons ell, l’afirmació de que «tots els homes neixen iguals», per exemple, és una ficció sobre la qual hem construït infinites realitats polítiques. Segons aquest bon xicot, només alguns catalans tenen el poder de copsar la realitat tal com és (ell és un d’aquests privilegiats) perquè afirma que «una vegada, quan encara pensava que les novel·les de ficció eren el resultat d’una imaginació desbordant que superava les estretors del món real, vaig conèixer la història d’una veïna de l’escala i vaig descobrir que Anna Karènina i Emma Bovary són tristos comentaris al marge, i que Tolstoi o Flaubert van ser tipus d’imaginació escassa. La ficció de l’amor, la de la bondat de les ciències i els homes, la ficció de la democràcia, la ficció de la justícia (de la qual ja parlava Plató), la ficció de la vida després de la mort … són només això , ficcions. I no obstant això, sobre elles s’ha construït el món conegut. En el seu nom s’han aixecat empreses, imperis, religions. I el que és pitjor: en el seu nom s’ha assassinat a milers, a milers de milions de persones».

A partir d’una certa edat -segons ell- es veu que hi ha ficcions i ficcions. Ficcions bones i ficcions menys bones. Ficcions benintencionades i ficcions dolentes. Ficcions el motiu de les quals és canviar la realitat i ficcions que tenen per objectiu fer veure que es vol transformar perquè segueixi igual: que governin els de sempre, per exemple. I aquest últim és el cas de la ficció catalana que s’autoproclama “procés d’independència”. Segons diu, hi ha alguna cosa de Tolien en el procés català i afirma que els catalans que no creuen en la independència (com ell mateix) comencen a estar solemnement farts dels epítets que reben, pensats per mantenir la ficció tolkeniana del món (ens acusa de que els anomenem unionistes, espanyolistes o fatxes). Diu que ells són catalans com ningú més, catalans que no aixequem banderes per haver nascut en un lloc, ja que hom no escull on neix i que han de suportar això com poden i sense metafísica barata ni de bon tros d’èpica de Hollywood tal com fem nosaltres. Afirma també que «si crec en alguna ficció, aquesta és la ficció del federalisme, i els meus motius per creure en el federalisme són tan legítims i tan vàlids com els seus, senyoret Puigdemont i senyoreta Forcadell. I els podria posar exemples que el federalisme és un model real (!) De construcció social, justa i cohesionada» i que no oblidéssim pas que ells són la majoria. La veritat no sé com compten i quina visió de la realitat tenen com per apropiar-se així per les bones d’una majoria que, fins ara, encara nosaltres no ens hem apropiat…

Segueixo amb el seu text: «Els explicaré un altre assumpte personal: treballoen un barri dels que vostès (es refereix als nostres governants catalans)anomenen “desfavorits”. La realitat és dura i les ficcions entre les persones que hi viuen, abundants. Tot i que no són les mateixes ficcions que les dels nostres solemnes governants -això cal puntualitzar bé, perquè és rellevant. En aquest barri, castellanoparlant i araboparlant per excel·lència, veig esperances, moltes, i aquestes esperances són molt diferents als somnis dels senyorets que són al Parlament promulgant desobediències i secessions, totes invariablement molt solemnes. Si algun dia xoquen les esperances d’uns i les d’altres potser tindrem el desafortunat “xoc de trens” del que amb tant de gust parlen els senyorets, però del que no saben res».

A partir d’aquest escrit, espero tenir el dret de poder fer els meus comentaris i les meves preguntes. Per exemple: qui és que vol que la realitat segueixi igual com fins ara, nosaltres o ell?. Nosaltres ja n’estem una mica farts d’aquesta realitat fastigosa i tenim ganes de canviar-la. Qui nega a qui el dret a decidir el nostre futur, nosaltres o ell?. Veus com la seva són les que s’escolten més en aquest ens que en diuen Espanya i els que n’hauríem d’estar una mica tips són nosaltres que, per més fort que cridem, la nostra veu no es pot escoltar enlloc més que aquí a Catalunya. Davant un panorama de monoteisme polític espanyolista aterridor i absolutament dominant en la premsa espanyola poques veus «espanyoles» exigint respecte i llibertat d’expressió per als ciutadans i els pobles que componen l’actual estat espanyol es poden sentir i potser fins i tot crec que podem tenir una mica de raó quan el respecte a la democràcia que la major part de ciutadans espanyols diuen professar no es veu per enlloc i l’únic que se sent arreu són braços aixecats amb una Constitució convertida en tòtem divinitzat i intocable davant del qual ens hem d’agenollar i adorar. Si això no és un missatge neo-feixista que els partits nacionalistes espanyols (PP, PSOE, Ciutadans, etc.), mitjançant el seu control efectiu dels mitjans de comunicació, segueixen intentant imposar a la societat, què és? Com el podem anomenar aquest fenomen i quin grau de democràcia podem atorgar a Espanya davant d’aquesta situació que els de fora no poden entendre?.

Entre les poques veus discordants que es poden sentir més enllà de l’ Ebre hi trobem la de l’Angel González Quesada, periodista de SALAMANCARTVAL DIA.ES, que en un article del dissabte 25 de Juliol del 2015, titulat CATALUNYA LLIURE diu coses com les que segueixen i que aquest noi del que us parlava podria llegir amb molt de profit:

¡Catalunya lliure!

Como si hubiesen escuchado de pronto el apocalíptico toque de corneta que anunciara la inminente invasión de los bárbaros, los tertulianos, los portavoces, los periodistas, los bustos parlantes y hasta los desocupados marujos/as que tanto abundan en este país, han caído en la cuenta de que los proyectos independentistas catalanes significan una amenaza a no-se-sabe-qué, y han desplegado todos sus gestos, sus anatemas, sus santas indignaciones y hasta sus amenazas contra quienes han osado alterar su verano con semejantes utopías.

Si no fuese porque estamos tan acostumbrados a la mediocridad periodística y política de este país, las andanadas de descalificaciones e insultos que se vierten contra el proyecto soberanista catalán y sus defensores, podrían inquietarnos seriamente. Pero habituados a la imparable verborrea de quienes todavía se creen generadores de opinión y adalides del pueblo, escuchamos sus admoniciones no mucho más indolentes que aburridos.

El proyecto soberanista catalán, planteado por fuerzas políticas y sociales de Cataluña desde hace lustros y, particularmente estructurado en propuestas concretas hace tres años, ha tenido este verano la virtud de destapar bruscamente las más palurdas esencias patrioteras del centralismo español. Abanderado por políticos, tanto gobernantes como opositores, cuyas actitudes ante la cuestión catalana causan tanto espanto como aflicción, vergüenza ajena y ganas de vomitar, la respuesta a los planteamientos políticos, de impecable corrección, de quienes gestionan el proceso independentista, no ha sido sino el vocerío y la burda descalificación, cuando no el insulto, la amenaza o, como algunas declaraciones de ministros y ministrillos, la mezquindad, la bajeza moral y la chabacanería.

Los intentos de aglutinar un rancio nacionalismo españolista frente a las legítimas aspiraciones del pueblo catalán, recuerdan demasiado los argumentos, los discursos y las decisiones que se sucedieron en este país en los años treinta del pasado siglo y que, entre otras cosas, nos sumieron en el más oscuro túnel de la indignidad franquista. Hoy, aunque bisoños todavía en materia de democracia y reconocimiento de derechos, pero integrados en una comunidad internacional muy lejana de aquellos devaneos caudillistas del siglo XX y, supuestamente, lo suficientemente informados para comprender, analizar, respetar y debatir en sus justos términos cualquier propuesta o aspiración democrática de los individuos y los pueblos, la inquietante unanimidad que muestran los grandes medios de comunicación españoles contra las aspiraciones de Cataluña y la falta de respeto por quienes la defienden, no casualmente coincidente con la estrecha mirada y la cortedad viejuna y anquilosada de los grandes partidos políticos en el tema de las nacionalidades, la independencia y los derechos colectivos, nos muestran, todavía, demasiados flecos imperiales, revelan escasos hábitos democráticos y nos anuncian que nos queda mucho que aprender.

Fuente:  http://salamancartvaldia.es/not/86705/-catalunya-lliure-#leaf

No hi ha resposta

07 març 2017


90 anys, 90 llibres

Classificat com a LITERATURA

Estic escoltant per la ràdio una entrevista que li fan a Josep Maria Espinàs. Demà farà 90 anys i expliquen que ha escrit 90 llibres. 90 anys, 90 llibres. Déu n’hi do!. I si amb això no n’hi hagués prou, cal recordar que a tota aquesta ingent producció cal afegir-hi 40 anys d’articles diaris, primer a l’ AVUI i després a EL PERIODICO. Vol dir que són milers d’articles que observen, descriuen, critiquen o glosen infinites situacions de la vida quotidiana. Perquè si alguna cosa destacable té l’ Espinàs és que sap observar i després plasmar sobre paper d’una manera magistral allò que ha observat.

Ja he mostrat altres vegades la meva predilecció per aquest escriptor, que diu que no calen frases brillants ni lluïments per dir alguna cosa. Deu ser per això que a mi m’agrada. Prefereixo els escriptors que escriuen amb senzillesa i amb senzillesa expressen sentiments o retraten detalls de la vida que tots vivim i que ens passa per davant nostre sense adonar-nos-en.

Molt abans que Google ens observés a tots de forma exhaustiva, l’ Espinàs ja ho feia. Ens observava amb atenció i observava tot allò que la majoria no sabíem veure. Es necessari que hi hagi escriptors que sàpiguen fer aquesta feina: que sàpiguen fer-nos veure allò que la majoria no veiem; que tinguin la necessària sensibilitat per fer-nos tornar sensibles; que sàpiguen fer-nos somriure amb una frase rodona; que ens facin reflexionar amb una senzilla reflexió. I si tot això ho fan amb paraules quotidianes i senzilles, millor encara.

El primer llibre que vaig llegir de l’Espinàs devia ser ‘El teu nom és Olga’, las 17 cartes que va escriure a la seva filla i que van tenir un paper molt important en la visió que es donava de les persones amb con síndrome de Down i, de retruc, de tots els altres col·lectius de persones amb capacitats diferents. Trobo que va ser una bona entrada al que en podria anomenar “món Espinàs”.

Per molts anys Espinàs i que no se t’espatlli l’Olivetti!

No hi ha resposta

03 març 2017


POLICIA, CATALANOFÒBIA I RUQUERIA

Classificat com a Catalunya

Els conceptes de policia, catalanofòbia i ruqueria no necessàriament van sempre junts ni, per lògica, hi haurien d’anar. Però no sé per quins set sous ens trobem que moltes vegades hi van. Massa vegades!. Hom dóna per suposat que una persona que ha de fer un servei al ciutadà hauria de ser summament curós a l’hora de respectar els drets dels ciutadans a qui està servint. Però malauradament això no passa només als cossos policials. Sembla estrany que una persona que haestudiat una carrera universitària, o que fins i tot es podria considerar un intel·lectual, sigui incapaç d’entendre que un català no pugui parlar el català normalment i fer valer el dret afer-lo servir al seu país. És estrany que no entenguin que això no és res dolent, que no no fem per tocar el botet, ni és cap malaltia contaminant com sembla que ho entenen alguns. Fins i tot una persona sense estudis i amb una mica de sentit comú sembla que ho hauria d’entendre i veiem que no sempre és així. És ignorància, cretinisme, estupidesa o més aviat és purament i simple catalanofòbia?
Per exemple, llegeixo a que un ciutadà del País Valencià va ser denunciat per dirigir-se en valencià a dos policies. Podeu llegir la notícia sencera als següents enllaços dels diaris EL PUNT/AVUI, EL NACIONAL o VILAWEB. També massa sovint llegim notícies relacionades amb policies que, tot i exercint la seva feina en un lloc on es parla una altra llengua que no és el castellà, ni l’entenen, ni la volen entendre, ni respecten el dret que el ciutadà té a parlar-la. Quina formació reben aquest policies? Què els ensenyen a les escoles de policia? Serà que per ser policia val qualsevol, tingui educació o no?. Podíem llegir també aquests dies que el Ministeri d’ Interior anul·la la prova d’ortografia de les oposicions a la policia nacional perquè els opositors es van queixar de la dificultat de l’examen. Es veu que per ser policia no cal saber ni ortografia i ni cal saber la llengua del país. Amb un castellà amb faltes d’ortografia a la denúncia que van escriure ja en tenen prou per exercir de forma prepotent la seva catalanofòbia:”En retiradas (SIC) ocasiones se le dice que no hablamos valenciano y que se dirija a los actuantes en castellano a lo que se niega en retiradas (SIC) ocasiones manifestando que realizamos un servicio de chulería, exposa la denúncia. I sabeu quina era la gran «dificultat» de l’examen que feia que hi hagués massa suspensos?. Ho podem veure a la prova que es va fer el passat 14 de gener per ocupar 2.700 places de l’escala bàsica de policia. La prova consistia en descobrir 28 paraules escrites de manera incorrecta d’un llistat de 100. Per fer la prova tenien 8 minuts i entre cent paraules de la llista hi havia termes com“cascabel”, “claraboya”, “biquini”, “carriño”, “cián”, “cerebración”, “aruñar”, “yuyo”, “champurrear” o “diunvirato”. Què us en sembla de l’enorme dificultat d’aquest examen?
Un altre exemple, aquest personal i ben recent: una professora de la Universitat de Granada es queixava a Facebook de la prepotència i complexe de superioritat que tenim els catalans. La seva queixa era de que quan anava a un congrés a Barcelona algun professor feia la ponència en català o en anglès. Però ella no es queixava de qui ho feia en anglès sinó del que tenia la barra i la mala educació de fer-ho en català… Li vaig respondre intentant explicar-li que si no es feia servir el català a Barcelona on es faria servir. A la Xina, potser? No ho va entendre.
La catalanofòbia ve de lluny, com ho ha pogut anar documentant una iniciativa nascuda a finals de l’any passat i que l’han batejada com a WIKIPÈDIA DE LA CATALANOFÒBIA. S’estrena amb més de mil casos i vol ser una Base de Dades de la Catalanofòbia. Al ritme que es produeixen els casos els darrers temps ja deuen ser moltíssims més i segur que ja en podríem fer un bon llibre. Veient el panorama que ens espera en els propers temps val més prendre-s’ho amb calma, amb bon humor i per damunt de tot no perdre els nervis.

No hi ha resposta