Arxivar per octubre de 2016

27 oct. 2016


TANATOPRÀXIA

Classificat com a Vida i mort

Ahir escoltava lAlbert Om en un programa de ràdio que parlava sobre la mort i els cadàvers. Deu ser perquè s’acosta el dia dels difunts i deu tocar parlar-ne, encara que la resta de l’any és un tema força tabú. L’Albert entrevistava a Quim Berrocal, tanatopràctic del Tanatori de Vic. Va ser una conversa que em va despertar la curiositat. Podeu escoltar-la, si voleu, clicant AQUÍ.

Jo no sabia ben bé què era això de la tanatopràxia. Es veu que s’anomena d’aquesta manera tot el conjunt de tècniques de conservació i agençament de cadàvers, que inclou els mètodes de refrigeració, congelació, conservació transitòria, embalsamament, tanatoplàstia i la tanatoestètica. Consisteix a aplicar-hi mètodes per a la higienització, conservació transitòria, embalsamament, restauració i cura estètica del cadàver com a suport de la seva presentació d’acord amb les normatives higienicosanitàries. La finalitat bàsica de la tanatopràxia és la d’aconseguir no només una bona conservació del cos, sinó també una aparença natural i tranquil·la.

Explicava el Quim que va començar a tractar amb els difunts fa més de 30 anys i creu que “la gent hauria de perdre la por de la mort”. Té raó. Quan jo era petit recordo que el tema de la mort no era un tema tabú com ho és ara, que sembla que la societat condemna a la clandestinitat la cosa més natural del món i la que tots hem d’esperar que ens arribi encara que no ens agradi. Vida i mort van sempre juntes; són les dues cares de la mateixa moneda i crec que hauríem de mirar-les amb la naturalitat amb què les miràvem quan jo era petit. Amagar la mort, dissimular-la o maquillar-la no treu cap a res perquè el fet de morir és una cosa natural i res tan universal. Hi ha aquella dita de que «ningú queda per a llavor i que de vell, no se’n passa»…

Per tant, jo no crec que valgui massa la pena maquilla la mort i, per tant, tampoc els morts. Com tampoc val la pena mirar de maquillar la vida -cosa que també fem tot sovint- i que no serveix més que per emmalaltir l’anima. La naturalitat, la sinceritat, el mostrar-se tal com som és el millor. Perquè les disfresses, les carotes i la dissimulació no fan més que amagar la realitat per una estona. Però darrere hi ha el que hi ha i la nostra consciència no la podem amagar. No val gaire la pena amagar-se i amagar als altres el que som perquè tard o d’hora surt i ho mostrem. Qui és bo, acostuma a mostrar-ho sense voler i qui és dolent, també.

No fa gaire que el Papa Francesc parlava de la vanitat com «l’osteoporosi de l’ànima». La vanitat té la mateixa vida que una bombolla de sabó, que tots sabem que dura el que dura i no ens proporcionarà gaire benefici. Ens cansem per aparentar, per fingir, per semblar més del que en realitat som. Ens agrada inflar els currículums perquè sembla que el nostre món competitiu ens ho demana. Això no és res més que vanitat i, si ho volem dir d’una forma senzilla, la vanitat és maquillar la pròpia vida. El Papa Francesc deia que això a fi de comptes emmalalteix l’anima, perquè un maquilla la seva vida per aparentar, per fingir, i al final què guanya? «La vanitat és com una osteoporosi de l’ànima: els ossos per fora semblen estar bé, però per dins estan destruïts. La vanitat ens porta a l’engany “. És com els estafadors, que marquen les cartes per poder guanyar sempre. Però l’autoengany no serveix per gran cosa i, com deia Sant Bernat, «pensem en el que serem: pastura de cucs».

Per tant, si no val la pena maquillar la vida encara val menys la pena maquillar la mort, tot i que els tanatopràctics s’hi guanyin la vida.

 

No hi ha resposta

23 oct. 2016


LA PÀTRIA DEL COR

Classificat com a Església,RELIGIÓ

Avui se celebra el DOMUND (Domingo Mundial de las Misiones). El DOMUND és una jornada que l’església celebra a tot el món per ajudar als missioners en la seva labor evangelitzadora en els territoris de missió. Els temps han canviat molt i els anomenats “territoris de missió” també. Caldria veure si el primer i més urgent territori de missió no el tenim aquí, ben a prop de tots nosaltres… Però això ja seria un altre tema; com ho seria veure si aquestes jornades s’adiuen als temps actuals i si a vegades no ens enganyem confonent caritat amb justícia.
Els més grans segur que recordareu aquells temps en què els nens i nenes sortíem aquest dia al carrer en actitud pidolaire amb aquelles guardioles de fang implorant una almoina per als negrets de l’Àfrica o els xinets famèlics de no se sabia on, però que identificàvem pel gorret de Mandarí. Les guardioles tenien una ranura al cap i reproduïen els trets i els colors característics de cada raça. Per sort això ja ha passat a la història i ara les coses s’intenten fer d’una altra manera. Justament es va intentar fer d’una altra manera el pregó d’aquest any, que es va encomanar a la polèmica i polemista Pilar Rahola (per a disgust d’una bona colla i -també cal dir-ho- per alegria d’una altra). Personalment crec que va ser un encert i és justament per això que m’ha semblat interessant recollir el seu pregó aquí perquè diu coses molt interessants. Per ser que es diu “agnóstica” trobo que l’encerta força i que entén molt millor que molts catòlics de què va això del  Regne de Déu i quina interpretació tan ajustada fa de l’ Evangeli.
TEXT DEL PREGÓ DEL DOMUND 2016 PRONUNCIAT PER PILAR RAHOLA A LA SAGRADA FAMILIA DE BARCELONA

Podreu trobar la versió en castellà d’aquest pregó al següent enllaç

http://www.domund.org/2016/10/la-patria-del-corazon.html

LA PÀTRIA DEL COR

Excel·lentíssim arquebisbe Joan Josep Omella, monsenyors, autoritats, amigues i amics, bona tarda.

No puc començar aquest pregó sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall, s’hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l’immerescut honor de ser la pregonera d’un grandiós acte d’amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l’esser humà. Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m’he sentit tan apel.lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança.

No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix. Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l’espiritualitat que percebo en un lloc sant com aquest, i admiro profundament l’elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m’impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons iaterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d’ànima han de tenir, dones i homes de fe, l’amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat. No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa.

Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d’ideologies i perduts en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense bruixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d’aquests creients que entenen Déu com una inspiració d’amor i d’entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.

Parlo d’ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades,arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l’accent en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist.D’aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.

No cal dir que és evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de l’evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l’Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes. Desgraciadament, el nom de tots els déus s’usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l’entrega de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d’evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d’humilitat, l’entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat. Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, ¿per què no ha de ser pertinent portar la paraula d’un déu lluminós i bondadós, que també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d’un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d’un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques.

Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d’evangelitzar és, també, una missió de servei a l’ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura, idioma…, perquè els valors cristians són valors universals que entronquen directament amb els drets humans. No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l’ús de déu com a idea de poder i d’imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, especialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom.

Permetin-me que ho expliciti d’una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s’hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals…, la sortida de la jungla, l’ideal de la convivencia! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d’escrúpols. El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar.

I de la idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l’evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.

I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l’estat, repartits arreu del món, allà on cal l’ajuda més extrema, sinó també a aquells llunyans cristians que, en l’amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que motivava Sant Serapióa anar fins al Magrib, entrar en la presó d’un sultà i alliberar a un desconegut,convençut que aquell acte d’amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar laIsabel Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d’entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d’atenció i rehabilitació de mutilatsque fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres havien tingut una segona oportunitat.

Més de vuit-cents anys separaven un Sant Serapió, d’una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, empel·lits per la creença en un Déu d’amor.

I com la Isabel, tants d’altres missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món, assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor.  Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l’Orde de Sant Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l’Àfrica, es va infectar d’èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d’orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l’ideal del missioner: el d’estimar sense condicions, ni concessions. Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i fronteres, per aterrar en el cor mateix de l’ésser humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop d’aquells que no coneixem l’idioma per parlar-li.

Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis:

 “Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L’única cosa que podria dir és que Haití és ara l’únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu”.

No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l’amor. He dit a l’inici d’aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. ElPapa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d’entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.

Només puc dir gràcies per l’entrega, gràcies per l’ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.

Pilar Rahola. 15 d’octubre de 2016 

No hi ha resposta

21 oct. 2016


Alzheimer social

Classificat com a POLÍTICA

Podem dir-ne desmemòria històrica, amnèsia o alzheimer social. Podem anomenar-ho com vulguem, però una cosa és certa: la desmemòria que a Espanya s’ha produït durant anys ha fet que ens quedéssim amb la veritat a mitges en molts temes. Ens han fet creure, per exemple, en una transició modèlica que després hem pogut comprovar que no ho ha estat gens; ens han fet creure que val més seguir tenint ben enterrats certs fets històrics (i certs personatges) que no pas desenterrar-los i ventilar-los una mica; ens han fet creure que val més callar, que no pas parlar; que val més ser opac, que no pas ser clar. I aquí tots han estat més o menys culpables perquè tots han fet ús del privilegi de la desmemòria segons el grau de poder que han tingut. Durant el mandat dels socialistes en van fer un bon ús i ara aquest ús el fa el PP.

Aquests dies l’Ajuntament de Barcelona ha volgut fer una exposició que ningú ha acabat d’entendre i que ha anomenat: ‘Franco, Victòria i República. Impunitat i espai urbà’. Ha acabat malament perquè ja va començar també ben malament. Per fer memòria ben feta s’ha de saber i voler fer bé i en aquest cas sembla que no ho han encertat perquè les escultures han acabat a terra de mala manera i, en darrer terme, a un dipòsit municipal. No és gens dolent ensenyar a les noves generacions el que va fer Franco, però s’ha de fer ben fet. S’havien d’haver posat d’acord en el fons i en la forma, cosa que no es va produir des de bon començament i, per tant, aquest final ja es podia preveure.

La memòria és la identitat d’una persona o d’un país. Som el que hem fet, hem sigut i hem viscut i no és gens bo per una persona o per un país amagar-ho ni dissimular-ho perquè, més tard o més d’hora, les coses surten i fan molt menys mal saber la veritat que no pas no saber-la. Cal parlar de les coses, cal debatre-les, cal escoltar els diversos parers, les versions distintes d’alguns fets que s’han transformat en llegenda sense cap base històrica perquè diuen que la realitat es veu segons el color de les ulleres que portem. I tots en portem d’ ulleres…

No fa gaire, llegia que a l’ Uruguai es va fer la presentació d’una reedició d’un llibre que 30 anys enrere es va fer famós: “Memorias del Calabozo” de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. Rosencof recordava que als nou ostatges de la dictadura uruguaiana que es podrien a les presons durant anys (Raúl Sendic, Eleuterio Fernández Huidobro, Mauricio Rosencof, José Mujica, Adolfo Wasem, Julio Marenales, Henry Engler, Jorge Manera y Jorge Zabalza) no els volia ningú, però tampoc ningú volia que morissin o s’embogissin perquè també era un problema per als militars. Un dels presos –Henry Engler, que és metge especialista en patologies i malalties degeneratives- va ressaltar en l’acte de presentació que la importància de la memòria en l’individu és la identitat:Cuando una persona pierde la memoria, pierde la identidad, ya no es más el que era, se terminó, es algo que está allí pero su memoria ya no existe, porque no existe su familia, ni sus amigos, ni sus compañeros, ni el pasado, ni el presente, ni el futuro. El alzhéimer social es tremendo”.

L’alzheimer és una malaltia de gran transcendència personal i social. El malalt deixa de saber qui és i perd poc a poc la seva personalitat. L’alzheimer social fa una cosa semblant i tampoc deixa ser el que una societat té el dret de ser sense mentides i ambigüitats. Per això és tan important defensar l’apertura de les fosses del franquisme com aclarir del tot el que va passar a Paracuellos del Jarama. Tan important és saber les barbaritats que va fer el bàndol «nacional» com les que es van fer a les txeques republicanes. Tan necessari és saber les malifetes que van fer uns com les que van fer els altres. Jo no sóc historiador, però sí que m’agradaria que els historiadors m’expliquessin les coses. I hauria estat bé que, davant d’una exposició com aquesta de Barcelona, s’haguessin fet simposis i xerrades d’historiadors diferents. Que discuteixin ells, que són els entesos i que ens exposin els diferents arguments per tal de que cadascú pensi el que vulgui. El que no es pot fer és amagar la realitat, deformar-la deliberadament, mirar cap a una altra banda o fer les coses a mitges com sembla que s’han fet.

No hi ha resposta

15 oct. 2016


A PAS DE CARAGOL

Classificat com a PSICOLOGIA

Amb l’entrada de la tardor han arribat les pluges i amb les pluges els caragols. És ben sabut que als caragols els agrada sortir després d’un bon ruixat i aquests dies n’hem tingut uns quants. Aprofitant que al voltant de casa tinc molt lloc per sortir a plegar-ne i veient que, només en sortir al patí, ja se’m passegen davant dels nassos amb tot el desvergonyiment del món, he sortit tres o quatre vegades i n’he fet una bona collita. A casa ens agraden molt i els cuinem de diverses maneres.

Sí, aquí al Pla d’ Urgell pleguem els caragols. Ni els collim, ni els cacem ni els agafem, com fan en altres contrades. Són maneres diverses de dir les coses que no fan més que demostrar cóm de ric és el llenguatge, que fa que una cosa es pugui dir de diverses maneres, totes elles ben correctes. A les terres de Lleida, com que veiem que s’arrosseguen per terra i van deixant aquella ratlla brillant com dient-nos: «seguiu-me», senzillament ens acotem i els pleguem. La pluja i la humitat els fa sortir a pasturar i és justament en aquell moment quan s’ha d’agafar una galleta i aprofitar l’ocasió perquè, tot i que van a pas de caragol, si et descuides, es tornen a amagar.

Deia que aquests dies he sortir a plegar-ne després de molt temps de no anar-hi. Temps enrere aprofitava qualsevol pluja per agafar el cotxe i sortir a les afores de la ciutat i endinsar-me en algun camp de fruiters. Darrerament m’havia emmandrit i semblava que havia anat abandonant el costum, influït segurament perquè darrerament van molt buscats. Hi ha molta gent que degut a la crisi no troba feina i anar a plegar caragols és una forma de subsistència. Per això no se’n troben gaires. Hi ha més buscadors que no pas caragols… I una altra de les causes és degut a allò que la nostra societat ens està portant: per un costat l’acceleració i per l’altre el sedentarisme. Anem molt atrafegats i, potser per això mateix, quan arribem a casa ens quedem escarxofats i sense massa ganes de fer res.

Però com deia el professor Bill Nye: «Alguna cosa no va prou bé en una societat que va al gimnàs en cotxe per pujar en una bicicleta estàtica». Podent sortir a sortir a passejar, a caminar o a córrer, no s’acaba d’entendre gaire que hi hagi encara tanta gent que es tanca en un gimnàs, sua la cansalada corrent rutinàriament i sense cap mena de gràcia damunt d’una cinta que es mou mentre aprofita per mirar la televisió. Jo, ara que faig vida poble, m’adono que surto més al sol, prenc més l’aire, faig més exercici físic i miro de prendre’m la vida amb més calma. De fet, és el que recomana aquest creixent moviment anomenat SLOW (i que té com a símbol el caragol), una filosofia de vida que s’està imposant de mica en mica i que recomana frenar una mica la nostra activitat massa frenètica, prioritzar l’ésser al tenir, prendre consciència de cada una de les nostres accions, viure l’instant present i recuperar alguns valors comunitaris una mica oblidats.

Ahir, mentre m’anava passejant pel tros que tenim vora casa -entre matolls i arbres-, ben a poc a poc i amb els ulls ben oberts per poder veure bé els caragols que es passejaven ufanosos amb les banyes ben altes, anava pensant en la importància d’anar per la vida a poc a poc, prendre’s moments per pensar, per badar, per observar i per observar-se. Plegar caragols és ideal perquè no et cal córrer. Anar a caçar qualsevol altre animal és haver de caminar molt, córrer, estar molt alerta perquè, si no, s’escapa. Amb els caragols no passa res d’això. Ells van fent lentament el seu camí i et fan adonar que no cal córrer i que pots anar al seu ritme. Per plegar caragols no cal córrer; només cal anar passejant, observant i mirant atentament aquí i allà; l’un porta l’altre i si t’acotes a plegar-ne un, segurament que en veuràs un parell més al seu costat. Plegar caragols ens ensenya una lliçó: si camines massa de pressa i vas per la vida massa ràpid no veus res, no t’adones de res i només passes per la superfície de les coses sense poder-ne aprofundir cap. Diuen que la pressa és enemiga de la perfecció. I és veritat; com també ho és allò que diuen quan hom té pressa: «Vesteix-me poc a poc, que tinc pressa», o allò altre de que «anant a poc a poc es va molt lluny».

Ja a l’antiga Grècia el gran filòsof Aristòtil va fundà l’escola dels peripatètics. El nom de l’escola procedeix de la paraula grega περίπατος (‘passeig’), ja que moltes classes d’Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com a perípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. I actualment hi han països tan avançats com Suècia on ja fa anys que s’aplica aquesta filosofia de vida. Un país de només 9 milions de persones, ha estat capaç de crear empreses de la talla de Volvo, Ericsson o Electrolux i comportaments socials que caldria imitar. Llegia en en un blog l’experiència d’un treballador de Volvo que ens il·lustra en aquest sentit: Explica que fa 18 anys que va ingressar a l’empresa i que qualsevol projecte tarda almenys dos anys en concretar-se, encara que la idea inicial sigui brillant i simple. És una regla de Volvo el treballar lentament i ponderar tranquil·lament totes les coses, sense ansietat i sense buscar resultats immediats. També explica una altra anècdota:

«La primera vegada que vaig anar a Suècia, l’any 1990, un dels meus col·legues em recollia a l’hotel cada matí. Era el mes de setembre i començava a nevar i a fer vent. Arribàvem d’hora a la Volvo i ell estacionava el cotxe molt lluny de la porta d’entrada (són 2000 empleats els que van a l’empresa en cotxe). El primer dia no en vaig fer cas i no vaig fer cap comentari. Tampoc el segon, ni el tercer. Però uns dies més tard vaig preguntar-li si tenien un lloc fix per estacionar, doncs notava que arribaven d’hora i, tot i havent-hi llocs buits prop de la porta d’entrada, deixava el cotxe lluny… Com a resposta em va dir simplement -i de forma ben natural- que, com que arribàvem d’hora, teníem temps per caminar. I el que arriba més tard ja va atraçat i és millor que trobi lloc més a prop de la porta, no et sembla?»

Aprenguem, doncs dels caragols. Prenem-nos temps per pensar. Anem més a poc a poc. Passegem i fem cas a allò que diuen que la pressa és mala consellera.

No hi ha resposta

11 oct. 2016


RAONS

Classificat com a Català,Immigració

14479531_1702991256477705_1878618155589777922_nUn dia d’aquests vaig llegir un un article de lENGELBERT MONTALÀ, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Un bosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.

L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casa. El que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquell moment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.

Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fet relacionar d’una manera automàtica l’article que us deia, la notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la que primer aprenen.

Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc… Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acull? Què es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer, també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que ho arrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.

L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim ara. Hem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat només per anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?

L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben alt el què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

No hi ha resposta

06 oct. 2016


DE CASTA LE VIENE AL GALGO…

Classificat com a POLÍTICA

Les esquerres han perdut els principis i la dreta la vergonya, si és que mai n’ha tingut. La dreta té pocs principis, poca vergonya i molts interessos per preservar. Per això, en un moment determinat i davant d’una situació delicada, els costa poc unir-se i anar a l’una contra l’enemic. M’agradaria poder entendre una mica el panorama polític espanyol d’aquests moments, però em temo que no tinc la capacitat per entendre’l i tampoc sé si hi ha algú que pugui dir cap on aniran les coses. No puc entendre, per exemple, que com més cassos de corrupció surten a la llum, més vots té el PP… Com més llegeixo el que escriuen els entesos en la matèria, més embolicada veig la situació perquè ni ells mateixos es posen gaire d’acord. Però una cosa sí que veig clara: el renaixement del franquisme va «viento en popa y a toda vela» i és cada cop més evident.

En castellà hi ha un parell de refranys que van com l’anell al dit i serien molt adequats per explicar aquest renaixement del franquisme sociològic que tenyeix i es ramifica subtilment en tots els àmbits i en tots els racons de la vida espanyola. Ens ha tocat patir-lo especialment amb aquest PP, corrupte fins al moll de l’os, que ha robat tot el que ha pogut i que veiem com, des de fa una temporada, omple els bancs dels acusats perquè l’evidència de la corrupció s’ha fet massa evident, no l’han pogut tapar perquè se’ls han rebentat totes les clavegueres. Ja ho sabíem que aquest PP és ple de franquistes i, per tant, no ens hauria de venir de nou tota la porqueria que va sortint allà on ha governat. Durant molts anys han intentat amagar-ho, dissimular-ho fent veure que havien deixat enrere el franquisme. Però ara veiem que res d’això ha passat i que l’herència del franquisme és ben vigent i ara ja ni tan sols l’intenten dissimular. Els refranys dels que parlava serien aquells que diuen «De casta le viene al galgo el ser rabilargo», o bé aquell altre que diu «De tal palo, tal astilla» i que podríem traduir-los amb aquells tan catalans que diuen «Si el pare és músic, el fill és ballador» o bé aquests altres dos:«els testos s’assemblen a les olles» i «l’espina quan neix ja punxa».

Els estudiosos diuen que per raon genètiques els fills hereten les qualitats i els defectes dels seus progenitors. La carga genètica és molt evident en molts cassos, tant en el caràcter i maneres de fer, com en els trets físics o en certes malalties que s’anomenen hereditàries precisament per això mateix. En altres cassos no ho sembla tant a primera vista però, si ens hi feixem una mica, veurem com surten gestos, tics, habilitats, temperaments molts semblants als dels pares. A vegades és herència genètica i altres aprenentatge. Sigui com sigui, el cas és que els molts franquistes amb vestit de camuflatge que hi ha, poc a poc van ensenyant la poteta. I el que es fa cada cop més evident és que no només els trobem al PP –com seria d’esperar, venint de l’Alianza Popular de Fraga- sinó en surten molts al PSOE, a altres partits que es diuen d’esquerres, entre els alts dirigents de les empreses o en l’àmbit dels mitjans de comunicació. I són tants i tan ben situats en totes els racons i llocs de poder diversos que quan s’uneixen i van a la una per un motiu determinat sembla que són invencibles. Algú ha donat l’ordre d’anar tots ben juntets contra el procès català i no s’han fet esperar. Fins ara semblava que no s’ho prenien massa seriosament, però ara que fins i tot el ministre Margallo reconeix que «anem a tota màquina» i veuen que estem molt decidits a tirar-ho endavant han fet el crit d’alerta i per això surten del cau tots plegats per fer el què sigui «por la unidad de España» i «por el bien de la patria indivisible» que volia Franco. Per això, si cal, s’ha de fer caure Pedro Sánchez en bé de la sacrosanta «unidad de España» i del benefici de l’ IBEX 35, s’inhabiliten polítics catalans i es fa el que sigui -guerra bruta inclosa- per mirar de posar la por al cos i demostrar que el poder encara el tenen ells.

Em sembla que alguna altra vegada ja havia fet una llista de tots els fills de franquistes reconeguts (distribuïts als diversos partits i llocs de poder) que han anat tenint influències diverses durant anys a Espanya. Alguns encara miren de dissimular molt bé, però quan arriba l’hora de la veritat els surt la genètica franquista. No estarà de més tornar-los a nombrar i tenir-los ben presents en aquests moments (tot i que alguns ja no hi són, però han deixat bona empremta).

JOSE ANTONIO GRIÑAN, JOSÉ BONO, SONSOLES ESPINOSA, ALFREDO PEREZ RUBALCABA, MARIANO FERNÁNDEZ BERMEJO, MANUEL MARÍN, MANOLO CHAVES, LEIRE PAJÍN, CARMEN ROMERO, DIEGO CARCEDO, FELIPE GONZALEZ, JESÚS DE POLANCO, JOSEP VILARASAU, JUAN LUIS CEBRIÁN, HORACIO SÁEZ GUERRERO, LA FAMILIA GODÓ, MARIA TERESA FERNANDEZ DE LA VEGA, JOSÉ LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO, JOSÉ MARÍA BARREDA, CONDE PUMPIDO, JOSÉ MARÍA MARAVALL, JAVIER PRADERA, MARTÍN VILLA, J.M ORTÍ BORDÁS, LA FAMILIA FERNANDEZ DÍAZ, MARGARITA MARISCAL DE GANTE, ELS ARIAS SALGADO, PIO CABANILLAS ALONSO, ENRIQUE FERNANDEZ MIRANDA, JOSE MANUEL ROMAY BECCARIA,.JESUS POSADA, JOSE MARIA AZNAR, RITA BARBERA, ALICIA SANCHEZ CAMACHO, FRANCISCO GRANADOS, LUCIA FIGAR DE LACALLE, ELS MATUTES, PEDRO MORENÉS, ADOLFO SUAREZ, ELS CALVO SOTELO, LA FAMILIA CARCELLER, LA FAMILIA CORTINA, ELS SUQUÉ-MATEU, ELS TRIAS-SAGNIER, ELS GAY DE MONTELLA, ELS LARA-BOSCH, ELS UDINA MARTOREL…

I la llista podria seguir i seguir una bona estona. I recordeu el que us deia: alguns ho dissimulen molt bé però per això es pot dir que «de casta les viene a esos galgos…

2 respostes

02 oct. 2016


De quines esquerres em parleu?

Classificat com a POLÍTICA

Tota aquella generació que vam viure –de més a prop o de més lluny- l’esperit del Maig del 68 i que va restar il·lusionada amb tota aquella gran sacsejada, s’està morint d’inanició. No pas físicament, perquè encara en queden molts de vius; però sí que s’està morint d’exhauriment per no haver sabut assimilar els grans canvis que la societat ha fet aquests darrers anys. Ja fa temps que se li ha mort aquell esperit revolucionari que semblava que havia de canviar tantes i tantes coses. De la mateixa manera que se li ha arrugat la cara, se li ha arrugat l’ànima. La joventut d’aquells dies va assumir majoritàriament causes d’esquerres que han anat abandonant de mica en mica al llarg dels anys. Aquells que van veure en aquella revolució estudiantil una oportunitat per canviar la «vella societat», han anat deixant pel camí tots aquells ideals, carnets i formes de vida. Ho podem anar constatant dia a dia a tot el món i de forma especial a Europa.

Europa s’ha tornat de dretes i tinc la impressió que tot el món s’està tornant de dretes. Ja sabem que les dretes sempre s’han mogut i unit per interessos i les esquerres ho han fet per principis. Les esquerres estan perdent els principis i s’han anant venent sense cap mena de vergonya al variat mercat d’interessos diversos i, per tant, estan fent el joc a les dretes sense cap mena de rubor. Mireu el que va passar ahir mateix amb el PSOE, partit que molts ja dubtàvem que fos d’esquerres -com ells deien que era- i que ara ens demostra que s’ha tornat de dretes sense cap mena de rubor. El consumisme i la corrupció estan matant les utopies que molts d’aquells joves tenien fa uns anys. El capitalisme més salvatge guanya terreny i sembla que no hi ha res a fer i que no tingui aturador.

Carlos Alberto Libânio Christo (més conegut com Frei Betto), aquell frare dominic brasiler, teòleg de l’alliberament i una persona que ha donat suport a tots els moviments d’esquerres de tot el món ens recordava en un escrit recent la diferència entre ser d’esquerres i ser esquerrà (jo més aviat en diria esquerranós):

«Ser d’esquerra és, des que aquesta classificació va sorgir amb la Revolució Francesa, optar pels pobres, indignar-se davant l’exclusió social, no estar conforme amb qualsevol forma d’injustícia o, com deia Bobbio, considerar una aberració la desigualtat social. Ser de dretes és tolerar injustícies, considerar els imperatius del mercat per sobre dels drets humans, encarar la pobresa com un fet incurable, creure que hi ha persones i pobles intrínsecament superiors als altres.

Ser esquerrà -patologia diagnosticada per Lenin com «malaltia infantil del comunisme» – és quedar enfrontat al poder burgès fins arribar a formar-ne part. L’esquerrà és un fonamentalista de la seva pròpia causa. Encarna tots els esquemes religiosos propis dels fonamentalistes de la fe. S’omple la boca amb dogmes i venera un líder. Si el líder esternuda, ell aplaudeix; si plora, ell s’entristeix; si canvia d’opinió, ell ràpidament analitza la conjuntura per intentar demostrar que en l’actual correlació de forces ell és allà».

Els grans partits espanyols (i catalans) que es diuen d’esquerra -tant els tradicionals com els que han sorgit nous- es mouen en unes categories tan allunyades de la realitat i dels problemes del poble que han deixat de ser poble. Els sindicats, que haurien de vetllar pels drets dels treballadors i pel seu benestar s’han venut al capital i s’asseuen a les mateixes poltrones, colze amb colze amb els capitalistes i amb tots aquells que saben com va això de les portes giratòries. Quan surten d’un lloc ja entren directament a un altre per seguir munyint la vaca del capital. S’han tornat tots plegats una elit que viu en un altre món, que parla un altre llenguatge i que li fa nosa el tuf de la gent pobra. Només utilitzen la gent per arreplegar vots, aprofitar-se’n i viure bé dels rendiments que en trauran d’aquests vots. L’esquerrà s’ha tornat -en general- una persona sense principis i amb molts interessos. Exactament com els de la dreta, amb la única diferència que uns miren de dissimular-ho i els altres no tenen cap problema en mostrar-ho obertament. Però s’han tornat exactament iguals uns i altres.

Com també passa amb els nacionalistes espanyols, que són calcats els de dretes i els d’esquerres i que ràpidament es posen d’acord en titllar de dimonis els nacionalistes catalans. Ells poden ser-ho; nosaltres no. Ells no se n’amaguen i en fan fins i tot bandera. Nosaltres, en canvi, no tenim dret a opinar, a decidir i ni a existir. Aquí cal ser espanyol, vulguis o no vulguis, i d’aquesta qüestió ni se n’ha de parlar. Aquella esquerra que semblava que tenia la ment oberta i que parlava de l’alliberament dels pobles s’ha tancat en ella mateixa i ha canviat el vi de garrafa pel whisky importat, el cava pel xampany francès, les cases humils de poble per les mansions en urbanitzacions cares i els pisos de barri pels àtics luxosos del centre de la ciutat. Han adoptat el principi de que tot el més car és més bo! Aquests esquerranosos -que ja ni esquerrans són- passen pel costat dels companys d’altre temps i no els reconeixen; quan els demanen alguna cosa no els reben i ho fan fer per la secretària. Han oblidat els vells temps, han oblidat els vells principis i han renegat de tot els que pugui delatar-los com a gent d’esquerres.

Contemplant aquest vergonyós panorama que ens regalen les esquerres des de fa ja uns quants anys jo em pregunto: de quines esquerres em parleu?

No hi ha resposta