Arxivar per 27, octubre de 2016

27 oct. 2016


TANATOPRÀXIA

Classificat com a Vida i mort

Ahir escoltava lAlbert Om en un programa de ràdio que parlava sobre la mort i els cadàvers. Deu ser perquè s’acosta el dia dels difunts i deu tocar parlar-ne, encara que la resta de l’any és un tema força tabú. L’Albert entrevistava a Quim Berrocal, tanatopràctic del Tanatori de Vic. Va ser una conversa que em va despertar la curiositat. Podeu escoltar-la, si voleu, clicant AQUÍ.

Jo no sabia ben bé què era això de la tanatopràxia. Es veu que s’anomena d’aquesta manera tot el conjunt de tècniques de conservació i agençament de cadàvers, que inclou els mètodes de refrigeració, congelació, conservació transitòria, embalsamament, tanatoplàstia i la tanatoestètica. Consisteix a aplicar-hi mètodes per a la higienització, conservació transitòria, embalsamament, restauració i cura estètica del cadàver com a suport de la seva presentació d’acord amb les normatives higienicosanitàries. La finalitat bàsica de la tanatopràxia és la d’aconseguir no només una bona conservació del cos, sinó també una aparença natural i tranquil·la.

Explicava el Quim que va començar a tractar amb els difunts fa més de 30 anys i creu que “la gent hauria de perdre la por de la mort”. Té raó. Quan jo era petit recordo que el tema de la mort no era un tema tabú com ho és ara, que sembla que la societat condemna a la clandestinitat la cosa més natural del món i la que tots hem d’esperar que ens arribi encara que no ens agradi. Vida i mort van sempre juntes; són les dues cares de la mateixa moneda i crec que hauríem de mirar-les amb la naturalitat amb què les miràvem quan jo era petit. Amagar la mort, dissimular-la o maquillar-la no treu cap a res perquè el fet de morir és una cosa natural i res tan universal. Hi ha aquella dita de que «ningú queda per a llavor i que de vell, no se’n passa»…

Per tant, jo no crec que valgui massa la pena maquilla la mort i, per tant, tampoc els morts. Com tampoc val la pena mirar de maquillar la vida -cosa que també fem tot sovint- i que no serveix més que per emmalaltir l’anima. La naturalitat, la sinceritat, el mostrar-se tal com som és el millor. Perquè les disfresses, les carotes i la dissimulació no fan més que amagar la realitat per una estona. Però darrere hi ha el que hi ha i la nostra consciència no la podem amagar. No val gaire la pena amagar-se i amagar als altres el que som perquè tard o d’hora surt i ho mostrem. Qui és bo, acostuma a mostrar-ho sense voler i qui és dolent, també.

No fa gaire que el Papa Francesc parlava de la vanitat com «l’osteoporosi de l’ànima». La vanitat té la mateixa vida que una bombolla de sabó, que tots sabem que dura el que dura i no ens proporcionarà gaire benefici. Ens cansem per aparentar, per fingir, per semblar més del que en realitat som. Ens agrada inflar els currículums perquè sembla que el nostre món competitiu ens ho demana. Això no és res més que vanitat i, si ho volem dir d’una forma senzilla, la vanitat és maquillar la pròpia vida. El Papa Francesc deia que això a fi de comptes emmalalteix l’anima, perquè un maquilla la seva vida per aparentar, per fingir, i al final què guanya? «La vanitat és com una osteoporosi de l’ànima: els ossos per fora semblen estar bé, però per dins estan destruïts. La vanitat ens porta a l’engany “. És com els estafadors, que marquen les cartes per poder guanyar sempre. Però l’autoengany no serveix per gran cosa i, com deia Sant Bernat, «pensem en el que serem: pastura de cucs».

Per tant, si no val la pena maquillar la vida encara val menys la pena maquillar la mort, tot i que els tanatopràctics s’hi guanyin la vida.

 

No hi ha resposta