Arxivar per agost de 2016

30 ag. 2016


Els cauran les dents

Classificat com a POLÍTICA

Fa temps que vaig decidir escriure tan poc com poguéssobre política en aquest blog. Abans ho feia més, però m’ha avorrit aquest ambient polític tan tèrbol, tan fosc i tan brut. No és pas que no hi hagi motius. Més aviat en sobren, perquè hi ha una colla de polítics que s’han especialitzat a fer el ridícul i cada cop que obren la boca diuen una bestiesa o una mentida. Quan érem petits ens deien que si dèiem mentides ens caurien les dents. Alguns polítics ja hauria de fer temps que no els n’hauria de quedar ni una!. Per això he decidit noamoïnar-m’hi gaire perquè hauria de perdre massa temps a criticar-los, desmentir-los i posar-los en evidència. He decidit no posar-me pedres al fetge, no fer gaire cas a tot el que escolto o llegeixo d’alguns d’ells, cada cop més cara-dures (els del PP i C’s semblen especialment entrenats en l’art de fer fàstic i de la mentida). Amb els seus pactes de pa sucat amb oli, plens de cinisme, avinences i mala llet ja es veu l’alçada moral d’aquesta gent i el que busquen. Em sembla que cada dia enganyen menys gent i de mica en mica es van retratant ells sols. Encara no puc entendre com arrepleguen els vots que arrepleguen…

He decidit que val més prendre-s’ho tot plegat amb calma i esperar que els polítics catalans tinguin una mica més de seny i vagin portant les coses vagin cap al seu camí natural, que no pot ser altre que el de la independència d’una espanya que no va enlloc i que ha perdut totalment el nord. Tot i aquesta bona disposició interna amb que miro de llevar-me cada matí per no perdre el bon humor, hi han coses que me’l fan perdre tan ban punt obro l’ordinador i em poso a llegir els diaris. Llavors és quan, de tant en tant, oblido els bons propòsits i no puc deixar passar sense comentar algunes coses.

I una d’elles és la que fa referència al trilingüisme que proposa aquest pacte malgirbat i malparit a què han arribat aquests dos socis pallassos (amb perdó dels pallassos de veritat….). No ho podia dir millor el Josep M. Ganyet en una piulada rodona que va fer ahir al seu Twitter:
Monolingües dient a bilingües que han de ser trilingües. #trilerlingüisme
Clar i català: No cal ser gaire llest per arribar a la conclusió que l’acord al qual han arribat el Partit Popular i Ciutadans pretén, entre d’altres mesures, carregar-se el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya que, a criteri de la gran majoria d’entesos, ha donat molts bons resultats. La seva excusa és que a les escoles catalanes no s’ensenya prou castellà, contradient fins i tot el que fa evident el famós informe PISA que demostra que Catalunya està per damunt de la mitjana espanyola en quant al domini del castellà.
Això en quant a l’espanyol, tal com els agrada anomenar aquesta llengua. En quant a l’anglès que diuen -com a excusa- que volen implantar a tot el territori espanyol, és simplement la proposta amagada que, de fet, ja fa anys que persegueix el partit d’Albert Rivera. Com diu EL Nacional.cat, és voler implantar un model trilingüe a les escoles catalanes i fer que les llengües vehiculars siguin el català, el castellà i l’anglès. És a dir, que no només es facin classes específiques de d’aquestes llengües, sinó que es facin assignatures curriculars, com les ciències o les matemàtiques, en aquests tres idiomes per igual. I, aquest projecte és pensat, només, per robar hores al català tot i que no ho volen reconèixer. L’argument a què s’aferra Ciutadans és que a Catalunya hi ha un baix nivell d’anglès, i que només les famílies que “poden pagar mil euros al mes per portar els nens a escoles estrangeres” saben aquest idioma (es veu que a la resta d’Espanya aquestes coses no deuen passar….). Aquesta tesi, però, queda desmentida quan es comproven les dades del nivell de coneixement d’anglès per comunitats autònomes a Espanya. Catalunya, lluny de veure’s perjudicada pel model educatiu basat en la immersió lingüística, es situa en la tercera posició del rànquing, segons l’estudi EF English Proficiency Index de l’any 2015. Pel que fa a les ciutats, Barcelona és el segon nucli amb més domini de l’anglès, gairebé amb la mateixa puntuació que Madrid. En general, el nivell d’anglès dels catalans és considerat alt i només el superen el País Basc i Navarra. Per darrere, també amb un nivell alt, s’hi troba Madrid, les Illes Canàries, Cantàbria, les Balears, Galícia i Astúries. D’altra banda, el nivell de coneixement de la llengua que hi ha a la resta de comunitats és considerat moderat. Múrcia, el País Valencià i Castella la Manxa tanquen la cua del rànquing. A ningú se li escapa, però, que la immersió lingüística catalana és al punt de mira d’aquesta gentota per tal de fer-hi bona punteria i disparar tanta munició com puguin per liquidar-la.
Aquestes coses, entre moltes altres, són les que m’indignen, em fan fàstic i fan que em posi a escriure sobre temes que ja semblaven superats i acceptats. Però no se’n sortiran per més que facin. Si no ho va aconseguir l’autèntic i original (el caudillo Franco), menys ho aconseguiran aquests aprenents franquistes de pa sucat amb oli.

Tags:

No hi ha resposta

27 ag. 2016


Quan el llibres es planten

Classificat com a CULTURA,Lectura

116Amb motiu del canvi de domicili, entre els 5250 objectes que teníem entaforats als armaris i que no van servir per a res durant anys, ni hi han gaires perspectives perquè un dia serveixin per alguna cosa (però que tothom acostuma a guardar sense saber per què) hi havia un munt de llibres vells, passats de moda i sense el mínim interès perquè els continués guardant. Vaig pensar que era un bon moment per a fer una neteja a fons i que els contenidors de paper m’ho agrairien infinitament perquè ja devien estar una mica cansats de menjar només caixes de cartró. Cada cop que hi passava a prop m’imaginava que em deien que ja era hora de canviar de menjar i que no els vendria malament una mica de cultura com a plat fort o, com a mínim, per postres.

Aquells calorosos dies de finals de juliol em vaig fer la ferma i íntima promesa que llençaria un munt de coses i que faria una bona tria a la biblioteca. Però resulta que les llibreries, les biblioteques i qualsevol paper que tingui alguna cosa escrita tenen una especial fascinació per a mi i hi trobo una estranya i misteriosa bellesa que m’enganxa de tal manera i amb una força que no puc superar. Un llibre és per a mi molt millor que qualsevol llaminadura o llepolia per un infant, tot i que cada cop em costa més llegir llibres. Però segueixen agradant-me molt, tenir-los a les mans i fullejar-los per a saber de què van. M’agraden els llibres, m’agrada llegir, m’agrada escriure i m’agradaria saber fer-ho sense faltes d’ortografia i amb una bona sintaxi, cosa que cada cop és menys freqüent entre els joves i una habilitat que ja no es desenvolupa gaire.
Mentre anava triant els libres i posant-los en caixes em semblava anar sentint crits d’angoixa i de por. Cada un d’ells devia pensar on redimonis aniria a parar, si seguiria viu i si tornaria a les lleixes de la llibreria, encara que fos ple de pols. Però imaginava que tots ells tenien la secreta il·lusió de seguir vivint i no ser trinxats per horroroses màquines al cap de pocs dies. Tot llibre deu tenir la mateixa esperança de supervivència que té qualsevol persona perquè un llibre és un ésser viu que acompleix una funció ben determinada. Alguns ens han ajudat a ser menys estults, a aprendre coses molt interessants, a formar-nos com a persones i ens han fet passar molt bones estones. També cal reconèixer que alguns altres no són res de l’altre món, que no valen la pena i que no cal perdre-hi ni un minut; i fins i tot en podríem trobar algun de ben maligne, perniciós i amb molt males intencions. Vaja, exactament com les persones!. Un dels plaers més grans que he experimentat en molts moments de la meva vida ha estat passejant-me per una biblioteca, respirant aquella característica olor a paper i tinta, triant llibres a l’atzar i llegint títols i autors sense to ni so pel simple plaer de poder mirar i triar entre tota aquella meravella de ciència, saviesa i paraules ben escrites. No sé si aquest tipus de persones com jo se’ns pot qualificar de viciosos i una mica malalts.
El cas és que cada cop em costava més fer la tria i fer créixer la pila dels llibres que havia decidit llençar. És com si els llibres es plantessin seriosos davant meu i, amb una colla d’arguments ben triats i molt ben pensats, em diguessin que jo no tenia cap dret per decidir sobre la seva vida o la seva mort; que ells s’havien ben guanyat el dret de seguir allà per molt anys perquè algun dia bé els havia triat i els havia donat un lloc que ara era ben seu; que no tenia cap dret a desnonar-los i deixar-los al carrer, a la intempèrie o, al que es pitjor, ser tirats amb menyspreu al contenidor. Em sembla que, entre els precs, els laments i la pols també hi corria més d’una llàgrima que a mi m’encongia el cor. I el que podeu suposar va acabar passant: que vaig ser incapaç d’acomplir aquella ferma determinació i que, a fi de comptes, no vaig poder llençar-ne gaires, tot i saber que alguns potser no els llegiria mai més. Però potser ja em consolava saber que eren allà i que, si un dia ho necessitava, tots estarien ben disposats a donar-me un cop de mà i a fer-me passar una bona estona.

2 respostes

22 ag. 2016


Llegir desperta

Classificat com a Lectura

Llegir pot fer dormir o pot fer somiar. Pot adormir o pot desvetllar. Quan érem joves i estudiàvem literatura, tots els professors ens indicaven alguns llibres per llegir. Recordo que em feia una mica de mandra haver de llegir alguns dels clàssics que ens recomanava. Tot professor que es vulgui fer valer una mica ha de recomanar algunes lectures obligades d’alguns clàssics de la literatura mundial. Però que no es fa prou bé perquè cada llibre té el seu moment i alguns, llegits a certa edat, poder servir de vacuna i fer avorrir la lectura i les ganes de llegir per a tota la vida. Segons com i quan l’agafis, un llibre et pot fer adormir. En canvi, el mateix llibre en un altre moment de la teva vida et pot fer somiar.

Recordo que alguns dels llibres que ens recomanaven no m’entraven de cap manera. Em semblaven pesats, avorrits i llunyans. En canvi, n’hi havia d’altres que m’enganxaven de tal manera que no trobava la manera de deixar-los. Recordo fins i tot d’haver llegit alguna vegada, amb una llanterna amagada sota els llençols, algun llibre que m’havia enganxat profundament. No es tracta de qualitat literària, ni de res que s’hi assembli, sinó que hi han grans autors que a certa edat no es poden llegir. Més aviat és qüestió d’elecció adequada del llibre. Cada edat té uns interessos determinats i la gràcia és encertar en els temes per tal que la lectura no comporti un esforç sinó que més aviat sigui un estímul. Possiblement es tracta de que algú et sàpiga recomanar els llibres adequats per tal de que vagis agafant gust per la lectura sense adonar-te’n. Poc a poc aniràs trobant tu mateix el temes i els llibres que t’interessin i els aniràs llegint amb ganes.

Si un llibre fa adormir, malament rai. Un llibre ha de fer gaudir, ha de fer somiar, ha de transportar-te a un altre món (real o imaginari) i t’ha d’obrir horitzons nous. Un llibre ha d’obrir la ment. Ha d’ajudar a pensar coses noves. Ha de desvetllar el cervell. Un llibre ha de qüestionar o, simplement, ha de crear un moment de gaudi, únic i meravellós. A vegades és un plaer i altres potser una obligació. Però hauríem de procurar que aquesta obligació es transformi en plaer. Hauríem de procurar que ni la televisió, ni els vídeo-jocs, ni el cine, ni qualsevol dels molts i cada cop més abundants mitjans moderns prenguin el lloc a la lectura. Cada cosa té el seu moment, però la lectura no l’hauríem de deixar mai perquè sempre ens regalarà coses noves, ens farà viatjar a mons meravellosos, ens farà conèixer llocs i persones interessants i, el que és més important. ens obrirà la ment. Una persona amb una ment oberta és sempre capaç d’entendre millor el món, les altres persones, les altres cultures. Una persona amb la ment oberta sabrà respectar més, sabrà entendre millor els esdeveniments i tot allò que li toca viure i l’envolta. Llegir pot ser una autèntica vacuna contra tota mena de prejudicis, xenofòbies i limitacions. Llegir sempre obre portes i mai en tanca. El coneixement és infinit i la lectura ens en regala una part. Estimula sentits i emocions, provoca reaccions, ajuda a formar noves opinions i crea noves perspectives. Els psicòlegs diuen que l’ona expansiva que comença al nostre cervell connectant les neurones, continua el seu efecte interconnectant-nos amb les persones i el món. Si sabem triar el llibre adequat, comprovarem com el llegir relaxa i és una gran teràpia per l’estrès perquè és una activitat plaent per si mateixa.

Doncs ja ho veieu: llegir no fa adormir sinó que, tot al contrari, ha de fer somiar. Bon estiu i bona lectura.

Comentaris tancats a Llegir desperta

16 ag. 2016


Donar la vida per una causa

Classificat com a Pere Casaldàliga

Fa molts anys ja que vaig veure una pel·lícula italiana que em va agradar molt, però que no recordava massa ni qui era el director. Gràcies a internet he pogut saber que es titulava Maccheroni i que el director era Ettore Scola. Es tracta de la història de dos antics amics que es retroben després de molts anys. Un d’ells recorda molt bé l’amistat i l’altre pràcticament no es recorda de res. La memòria té aquestes coses… La mateixa cosa viscuda per dues persones, a un se li ha quedat gravada per sempre i l’latre l’ha oblidada completament. Però en tota amistat hi han coses que queden i que costa que s’esborrin del tot. És com aquell arbre que sembla que és mort, però que si es torna a regar i cuidar torna a brotar i torna a reviure.

En aquesta pel·lícula hi ha una deliciosa seqüència en què diuen: “La vida elegeix a qui estima.La mort en sí mateixa no existeix perquè mai pot esborrar el que una persona ha fet durant la seva vida. Pot esborrar la mort els seus mèrits i el seu llegat? No. de cap manera. Així que… MORT què ets? No ets res de res. Ja t’agradaria ser tan important com la VIDA, però la Vida dura tota una vida i tu, Mort, només dures un instant, un moment de res. Només existeixes el moment què arribes”.

Aquests dies ha corregut la notícia (per segona vegada en molt poc temps) de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. Tots els que l’estimem i el seguim, sabem que el bisbe Pere està molt delicat de salut. El “germà Parkinson” –com diu ell mateix amb el bon humor i la fina ironia que el caracteritza- l’acompanya fidelment des de fa una colla d’anys. Ja en té 88 i, per tant, ja no és jove i ha de conviure amb les dificultats pròpies de l’edat i de la malaltia. Però, de moment, de morir-se res de res. Diu que no en té pas ganes… La foto que acompanya aquest apunt ens diuen que va ser feta aquesta mateixa setmana.
La mort és no-res si ho comparem amb tota una vida plena i rica. La mort és un pas, un moment, cap a una altra realitat que no sabem qcom es ni què és. Però sí que podem saber què ha estat la vida d’una persona, i tot el seu llegat. Els creients i els no creients potser no ens posarem d’acord en el que hi ha després, però sí que ens podem posar d’acord amb el que hi ha hagut aquí. Podem saber i valorar els fruits que ha donat la vida fecunda de moltes persones que han passat per aquest món fent el bé i mirant de fe-lo millor. Podem valorar –fins i tot sense posar-nos del tot d’acord- les causes per les que han lluitat, viscut i potser fins i tot mort algunes persones. Però ningú podrà negar que viure i lluitar per les causes en què un creu no és una cosa digna de lloança i que mereix el respecte de tothom. El bisbe Pere ens deixa un munt de riquesa en les seves lluites i això és el que importa.

Fa pocss dies que va morir també un altre lluitador, potser menys conegut i potser més contravertit. Em refereixo a l’uruguaià Eleuterio Fernández Huidobro. Molts no el coneixereu de res. Deixeu que us en parli una mica el seu amic i ex president de l’ Uruguai José (Pepe) Mujica.  Eleuterio Fernández Huidobro (conegut com «El Ñato») va ser un polític, escriptor i periodista uruguaià pertanyent al Frente Amplio. Va ser ministre de Defensa durant la presidència de José Mujica i la segona presidència de Tabaré Vázquez. Va ser un dels fundadors i principals dirigents del Movimiento de Liberación nacional-Tupamaros. Va caure presoner el 8 d’octubre de 1969 i es va fugar de la presó de Punta Carretas juntament amb altres 110 presos al setembre de 1971. Va ser detingut novament el 14 d’ abril de 1972 i va passar 12 anys a la presó durant la dictadura cívico-militar. Va ser alliberat al 1985. Eleuterio Fernández Huidobro va ser una de les figures clau per entendre la vida política uruguaiana durant els darrers 50 anys.
JAIME FUENTES, bisbe de Minas (Uruguai) el va voler acomiadar amb una emotiva carta titulada HASTA EL CIELO; ÑATO!, tot i les desavinences que havien tingut en alguns moments de la seva vida. I un altre testimoni que m’agradaria aportar és el del seu amic José Mujica, que va voler dir-li adéu al cementiri amb aquestes paraules:

“Quisiera tener un poco del humor, dentro del drama, que tenía el ‘Ñato’, para soportar los enviones que nos plantea la existencia. Pero simplemente diré, a nombre de los viejos compañeros, que pertenecemos a un tiempo que se va. Que soñamos con un mundo en el que lo mío y lo tuyo no nos separara, y pusimos nuestra juventud, y seguramente nos equivocamos mucho, y hemos estado prisioneros de pasiones, de sueños, de un mundo lo mejor posible para los seres humanos, de esperanzas, y pagamos con desalientos, y derrotas, pero siempre con una cuota de esperanza y humor para volvernos a levantar y volver a empezar.
Hemos estado prisioneros de cuanta cosa puede existir, menos del odio, porque aprendimos, en base a soledad y la distancia a lo largo de los años, que la lucha de la liberación es por los oprimidos, pero es también por los opresores. Por un mundo mucho mejor que el que nos ha tocado vivir.
Aprendimos con Mandela, a soledad de reja y silencio, la dura verdad, que le cuesta muchísimo entender a muchos queridos y antiguos compañeros, que es no hay lugar para odiar, el lugar es para apasionarse y querer.
Quisiera creer en Dios y en el más allá, para tal vez jugar al truco y organizar mejor el infierno y el paraíso, que algunos defectos ha de tener. Pero no puedo creer.
Sé perfectamente que vas a vivir allí donde haya una causa que redimir, donde haya gente aplastada, olvidada, donde haya un sueño por el que vale la pena comprometer la vida para luchar. Vas a estar vivo y presente querido compañero, frente a todas las injusticias. ¡Hasta siempre. Hasta siempre compañero!”.

Vida i causes. Causes i vida. Són coses que van molt juntes en el recorregut d’algunes persones. Donar la vida per una causa no és cap broma. A vegades és molt difícil i perillòs. Gràcies a Déu que segueix havent-hi moltes persones que creuen més en la vida que en la mort i que val la pena donar la vida per alguna cosa que s’ho valgui. Persones que tenen esperança i que creen esperances. Que lluiten perquè el món sigui una mica més just i que es posen al costat dels que més ho necessiten. No sempre són entesos per tothom, ni tenim l’obligació de compartir al cent per cent les seves postures. Però sí que cal tenir-los respecte i entendre que tothom té el dret de poder-se equivocar en un moment donat. Fa poc que deia el bisbe Pere: “El meu somni al jubilar-me era anar a l’Àfrica, per estar en oració i solidaritat amb els germans d’aquell continent marginat. La salut, no obstant això, ja no secunda el meu somni i no vull donar feina a ningú. A Europa ja no hi tornaré. Em quedo al Tercer Món”.

Doncs que sigui encara per molt temps!

Tags:

No hi ha resposta

12 ag. 2016


El nostre ceibo

Classificat com a Amèrica Llatina,Argentina,Uruguai

Una de les grates sorpreses que m’he trobat al nou domicili ha estat trobar vora casa un arbre plenament florit que no és gens habitual a les nostres terres, que crida de seguida l’atenció i que m’ha recordat els temps que jo vaig viure a l’ Uruguai. Em refereixo a un ceibo,que el meu germà va plantar prop de casa ja fa uns quants anys i que recordo com va tenir prou maldecaps per fer-lo sobreviure. Els primers anys, petit i tendre com era, no suportava les baixes temperatures que es donen a l’hivern a la plana d’Urgell i uns quants graus sota zero aviat li rostien les rames. Tornaven a brotar amb persistència cada primavera, però al pobre ceibo li costava Déu i ajuda sobreviure. De seguida el meu germà va tenir la bona pensada de tapar-lo amb mantes tèrmiques i poc a poc va anar agafant cos i sembla que s’anà acostumant i adaptant al fred a mida que s’anava fent gran. Ara és un bon arbre que fa un bon goig -especialment en aquest temps que, com podeu veure a la foto, està tot florit- i fa una bona patxoca.
El ceibo (Erythrina crista-galli) és un arbre originari de Sud-amèrica i és conegut amb diferents noms:árbol del coral, bucaré, ceibo, cachimbo, flor de coral, pico de gallo, sananduva… Es troba amb abundància i de forma natural al costat dels rius i llocs humits, especialment al nord-est i centre oest d’ Argentina, a tot l’ Uruguai, a l’est de Bolívia, al sud del Brasil i a gran part del Paraguai. A l’Uruguai i a l’ Argentina és tan abundant que l’han designat com a arbre i flor nacional.
És un arbre que al seu ambient natural es fa força gros. Té una soca irregular, de fusta poc dura i, en moltes ocasions, surten vàries branques des de terra. Les flors són de color vermell i tenen un tacte avellutat molt elegant i una forma que, com diu el nom científic llatí, pot semblar una cresta de gall. Fa una tavella allargada plena de petites llavors de color fosc. D’una d’aquestes llavors arribada de l’ Uruguai va sortir el nostre ceibo i en podem presumir força, ja que és un exemplar únic pels nostres verals. Tothom qui el veu florit en queda fascinat i pregunta quina mena d’arbre és aquell. Es pot reproduir de dues formes: o sembrant les llavors o per esqueix. Pot ser un elegant arbre de jardí que segur que cridarà l’atenció si us decidiu a plantar-lo.
Hi ha una bonica llegenda a l’ Argentina, que s’ha anat transmetent per tradició oral sobre aquest arbre. Explica el següent:
«Cuenta la leyenda que en las orillas del Paraná vivía una indiecita fea, de rasgos toscos, llamada Anahí. Aunque era fea, en las tardes veraniegas deleitaba a toda la gente de su tribu guaraní con sus canciones inspiradas en sus dioses y el amor a la tierra de la que eran dueños… Pero llegaron los invasores, esos valientes, atrevidos y aguerridos seres de piel blanca, que arrasaron las tribus y les arrebataron las tierras, los ídolos, y su libertad.
Anahí fue llevada cautiva junto con otros indígenas. Pasó muchos días llorando y muchas noches en vigilia, hasta que un día en que el sueño venció a su centinela, la indiecita logró escapar, pero al hacerlo, el centinela despertó, y ella, para lograr su objetivo, hundió un puñal en el pecho de su guardián, y huyó rápidamente a la selva. El grito del moribundo carcelero, despertó a los otros españoles, que salieron en una persecución que se convirtió en cacería de la pobre Anahí, quien al rato, fue alcanzada por los conquistadores. Éstos, en venganza por la muerte del guardián, le impusieron como castigo la muerte en la hoguera. La ataron a un árbol e iniciaron el fuego, que parecía no querer alargar sus llamas hacia la doncella indígena, que sin murmurar palabra, sufría en silencio, con su cabeza inclinada hacia un costado. Y cuando el fuego comenzó a subir, Anahí se fue convirtiendo en árbol, identificándose con la planta en un asombroso milagro. Al siguiente amanecer, los soldados se encontraron ante el espectáculo de un hermoso árbol de verdes hojas relucientes, y flores rojas aterciopeladas, que se mostraba en todo su esplendor, como el símbolo de valentía y fortaleza ante el sufrimiento.»
Tot i la cruesa d’aquesta llegenda una mica trista, els pobles que l’han anat transmetent de pares a fills no li donen a aquest arbre connotacions negatives sinó exactament tot el contrari. A tota la regió del Plata hi ha infinitat de llegendes, cançons i poemes dedicats a aquesta vistosa flor i també per això a l’ Argentina l’any 1942 la flor del ceibo va ser designada símbol nacional, en competència amb altres boniques flors que es troben allà i la van incorporar a l’escut del país juntament amb la gorra frígia, que ja des de l’època romana era el distintiu dels lliberts i per aquest motiu durant la guerra d’Independència dels Estats Units i també durant la Revolució Francesa va ser adoptada com a símbol de la llibertat.

Tags: ,

No hi ha resposta

09 ag. 2016


Pobresa de llenguatge

Classificat com a LITERATURA,Llengua

Hi ha un vídeo a You Tube que es titula “Pelajes entreverados”, que podreu escoltar si cliqueu https://www.youtube.com/watch?v=TtACnXjsRgI És una milonga dedicada als diferents pelatges dels cavalls. En una sola cançó hi surten 54 noms de pelatges diferents. A mi me la van fer escoltar quan vaig arribar per primera vegada a l’Uruguai, ara al desembre ja farà 40 anys. Em van dir que em podria ser útil per entendre la riquesa del llenguatge que cada poble té. I a fe de Déu que era veritat. Els primers dies no entenia res i pensava que la gent tenia una manera de parlar molt estranya i que a vegades ni semblava castellà. Em va cridar poderosament l’atenció els múltiples sentits que donaven a les paraules. Allò de parlar en doble sentit allà en saben molt. I no només en doble, sinó que a vegades en triple o més sentits. Jo m’hi perdia fàcilment en aquella selva i em semblava que no en sortiria. A poc a poc, però, un en va aprenent i, a més, jo vaig tenir la sort de tenir companys que m’hi van ajudar molt. Recordo especialment al Llorenç Mambrilla, que va ser qui em va fer escoltar per primera vegada aquesta cançó que us he dit –entre moltes altres- i em va passar una llibreta que ell va fer servir quan va arribar al país per primera vegada, on hi anotava l’equivalent d’una paraula criolla o gautxa al català o al castellà d’ Espanya. Tot i que a l’ Amèrica llatina es parli castellà, hi ha un munt de paraules que és incapaç d’entendre una persona qualsevol arribada d’Espanya i que tota la vida ha viscut en castellà. És que el castellà d’aquí no és el castellà d’allà, ni de bon tros! Ni les paraules, ni els girs, ni les formes gramaticals, ni els accents, ni els usos quotidians…

Això que passa amb els noms dels diferents tipus i colors dels pèls dels cavalls, passa també en tots els camps. Un pagès de tota la vida no dirà arbre –així de manera genèrica- a un presseguer o a un oliver, per exemple, sinó que especificarà el nom de cada arbre. Cada ofici té els seus noms propis i les persones que el exerceixen els fan servir sense ni adonar-se’n perquè ja des de petit han après els noms de les seves eines i dels seus oficis. Desgraciadament s’ha anat perdent vocabulari –jo el primer- i sembla que poca cosa s’hi pot fer si no es canvien els currículums educatius. El llenguatge s’aprèn llegint els clàssics i els grans autors, passejant-se pels llocs i fixant-se com parla cadascú. I si no ho entenem, preguntant què vol dir aquella paraula o aquella expressió. Tenir un vocabulari pobre voldrà dir no poder expressar correctament allò que un pensa i que vol comunicar. No es podrà fer entendre bé, tindrà poca conversa i, a més, serà avorrida. Cal llegir, cal consultar els diccionaris, cal trobar els sinònims que expressin exactament allò que volem dir i en el context en què ho volem dir.

Alguns professors atribueixen aquesta creixent pobresa de llenguatge a les noves tecnologies, a què es llegeix i s’escriu menys que abans. També detecten moltes més faltes d’ortografia i una sintaxi cada cop més estrafeta. No es tracta de fer servir paraules estranyes, complicades i difícils, sinó d’anar ampliant el llenguatge amb paraules i expressions noves i mirar de fer-les servir correctament. L’estiu és un bon moment per a buscar una estona per llegir. Tenim més temps, estem més relaxats i ens movem per llocs diferents dels habituals. Si hi posem una mica d’interès, escoltarem paraules noves que podrem anar incorporant al nostre llenguatge.

I recordem allò de què la nostra llengua l’hem de preservar i salvar cadascú de nosaltres. Ningú més ho farà.

Tags: ,

2 respostes

07 ag. 2016


L’enquistament de la corrupció

Classificat com a Corrupció

Sobre el problema de la corrupció política
Fa més d’un any vaig escriure un apunt en aquest mateix blog que es titulava ENS EN SORTIREM AMB LA CORRUPCIÓ?. Ja començava dient que era un apunt una mica pessimista o força realista (ja diuen que un pessimista és un realista ben informat). Segueixo essent pessimista en aquest tema, tot sabent que no ens en sortirem mai del tot perquè jo crec en el pecat original. Ho podria dir d’una altra manera per als que no són creients: l’home no és naturalment bo, sinó que tenim racons foscos. Tots. No se n’escapa ningú.

Hi ha dues armes efectives per a poder combatre la corrupció: la premsa, que la treu a la llum del dia i la justícia que la persegueix i castiga. Un analista polític uruguaià feia una comparació entre la corrupció a l’ Argentina i la corrupció al Brasil que vaig trobar molt encertada quan el vaig llegir: A l’Argentina les denúncies que alguna premsa i alguns jutges feien als insignes Kirchner (marit i muller), quedaven guardades anys en els calaixos dels jutjats i els principals jutges eres visitants assidus de la Casa Rosada. Hi havia una gran majoria de jutges comprats, intimidats i cecs fins que no van caure aquells governs totpoderosos. La justícia i una bona part dels jutges eren corruptes i no hi havia res a fer perquè els Kirchner tenien poder i diners per corrompre tot el que tocaven.

Al Brasil –un país on la corrupció és una cosa institucionalitzada-, en canvi, el motor de la lluita contra la corrupció al govern va estar des del primer moment en òrgans del govern. El govern argentí frenava la lluita i al Brasil Dilma Rousseff mai va interferir ni va frenar res i els jutges han pogut fer la seva feina i investigar on va ser necessari. Només quan intervé la justícia de manera eficient es pot posar fre (encara que no sigui de forma total) a la corrupció. Justícia i corrupció no s’haurien de barrejar mai perquè qui està en contra de la corrupció necessàriament ha d’estar a favor de la justícia.

Per què he fet aquesta introducció i he comparat aquests dos països? Doncs perquè considero que espanya s’assembla molt més a l’ Argentina que al Brasil. Aquí el Tribunal Constitucional i una bona majoria de jutges són els braços que fa servir el PP per anar aguantant el tipus, amagar la porqueria que s’ha anat acumulant durant anys i no fer neteja per tal de què les coses quedin en evidència. A més, A Espanya hi ha un agreujant: aquí la premsa cada com és més mansoia, menys crítica, més venuda, menys valent i cada cop és més clar que a les grans empreses periodístiques el que els importa és fer diners i aguantar com sigui un estatus quo que ja els va prou bé. A més, amb l’excusa dels separatismes i algunes altres pors irracionals i infundades –però molt arrelades en aquesta Espanya cada cop més de pandereta- no s’atreveixen a aixecar la veu i destapar coses. I quan algun diari valent ho fa, ja es cuiden ben aviat de tapar-ho tot. Tenen el poder per fer-ho i el fan servir. I la gran premsa queda muda i els Tribunals muts i mirant cap a una altra banda.

Per això continuo sent pessimista. Mentre no tinguem una premsa lliure i valenta i una justícia justa no podrem fer net. Espanya seguirà sent un cau de corruptes que campen al seu aire i el PP seguirà guanyant eleccions i fent els tripijocs que siguin necessaris per a no haver d’aixecar el cul de les poltrones. Mala peça al teler té aquesta Espanya amb aquests governs corruptes i amb aquesta premsa covarda i vergonyant!

Tags:

No hi ha resposta