Arxivar per juliol de 2016

31 jul. 2016


Temps de collita

Classificat com a Ecologia,Natura

L’estiu és temps de collita. És el temps en què la terra es torna agraïda de veritat i retorna tot l’esforç i les suors de qui l’ha cuidada, si no és que el mal temps n’hagi fet alguna de les seves. La terra acostuma a ser agraïda sempre si se la tracta bé. Això ho saben bé els pagesos que, durant mil·lennis, l’han anat coneixent de mica en mica.
Primerament només la trepitjaven per anar a caçar i per moure’s d’un lloc a l’altre. De mica en mica es van anar fent seva una petita extensió i se la van anar estimant a base d’amanyagar-la amb la seva suor. Va ser quan es va anar abandonant el nomadisme i la gent va començar a establir-se en un lloc. La terra és un dels motius perquè la gent s’arreli en un lloc i s’hi quedi a viure. La terra fa l’home i l’home fa la terra.
Com ja he explicat aquests darrers dies, he canviat de casa i de poble. He passat de viure en un bloc de pisos en una ciutat petita, a viure en una casa de poble amb terreny suficient per a arbres, jardí i fins i tot per poder-hi fer hort. Realment és un canvi prou important com per notar que l’estil de vida és força diferent, tot i que mai he estat home de ciutat. Mai m’ha agradat gaire viure en ciutats grans.
Ara m’he de plantejar aprendre a fer certes coses que no havia fet mai com, per exemple, fer hort. Els coneguts em diuen que és molt fàcil i que tot és posar-s’hi. Ho hauré d’intentar perquè ja sé que, tot i essent més fàcil i còmode comprar certes coses al supermercat -i potser fins i tot més econòmic-, poder menjar allò que tu mateix has plantat i cuidat té tot un altre sentit. I també un altre gust, especialment si ha crescut de forma natural i sense gaires insecticides. Diuen que és possible poder fer hort sense gaires fertilitzants i productes químics. Fer un petit hort propi estic segur que aporta un munt de beneficis (i no parlo només dels de tipus econòmic) perquè és tota una lliçó veure com neixen, creixen les plantes i es cullen els fruits. Miraré si és possible fer aquí a casa un hort ecològic i procurar que les hortalisses, plantes, arbres i llegums que es conreïn es basin en tècniques que respectin el procés natural dels aliments que se sembren. Ja se m’han ofert bons mestres per a ensenyar-me’n.
Ara serà qüestió d’anar-m’hi posant de mica en mica, tot i que per a certs cultius ja m’hauré arribat tard. Cada cultiu s’ha de fer en l’època de l’any que sigui més propícia. Per exemple, hi ha cultius que necessiten ser plantats a l’estiu, i d’altres que necessiten fer-ho a l’hivern. Gràcies a l’horta orgànica s’aconsegueix fer coincidir cada sembra amb l’època de l’any que toca, cosa que no passa amb molts altres cultiu d’hivernacle que podem se cultivats de forma artificial durant tot l’any. I, pel que m’han explicat, un dels punts forts de l’horta orgànica és que no es fa ús de productes químics artificials perquè s’acceleri la producció o perquè el cultiu surti més bonic i amb major calibre, sinó que es prepara bé el sòl amb fertilitzants naturals perquè el cultiu creixi bé i sa. I finalment, el control de les plagues no es fa amb pesticides químics, sinó que es tracten amb pesticides orgànics, cosa molt més natural i molt menys tòxic per al cultiu.
Ja podeu veure, doncs, tota la feina que m’espera… tenint ben present aquell refrany que diu “que el camí de l’infern està ple de rajoles de bones intencions”. Val més una bona obra que mil bones intencions.

Tags: ,

3 respostes

24 jul. 2016


Desencantats?

Classificat com a Decepció,Independència

Hi han persones que tenen la virtut d’encantar, de fascinar, d’encisar. Hi han persones que, com més les coneixes i les tractes de prop, semblen encara molt millors del que t’imaginaves. També n’hi han altres que d’entrada poden semblar aspres, poc simpàtiques, gens atraients però, un cop tractades, et fan canviar de parer. I també passa el contrari. Hi han persones que d’entrada et produeixen un dolç arravatament i quedes fascinat a l’instant, però que una vegada les vas coneixent et van desencantant i desenganyant.

Això passa molt sovint amb els polítics que, amb tota la bona fe que encara ens queda, hi depositem moltes esperances, o bé ja de bon començament els les retirem totes. Possiblement no hauríem de fer ni una cosa ni l’altra. Més aviat hauríem de fer cas a aquella dita de l’ Evangeli que diu : «Per les seves obres els coneixereu» (Mt 7,15). Vull dir que d’entrada no ens hauríem de deixar encaterinar tan fàcilment i potser tampoc hauríem de ser tan desconfiats. És un bon principi aquell de deixar 100 dies de coll a qualsevol polític i, seguint aquest mateix criteri, també a qualsevol altra persona que no coneguem prou. Ja anirem veient com es comporten i el temps ja anirà dient la seva i aniran deixant rastre les seves bones o males obres…

No puc deixar de confessar que jo m’he tornat un més d’aquesta llarga i àmplia munió de desencantats que va deixant això que denominem «procés» i tot l’ambient que l’acompanya. I no pas perquè no hi cregui, ni perquè no vegi que la independència de Catalunya sigui l’únic camí que ens queda i que seria la millor solució per a tots. El desencantament em ve pel fet de que veig que falta més unitat i que no hi ha un camí prou clar i compartit per la majoria d’independentistes; i també perquè cada cop es fa més patent allò de «tants caps, tants barrets» i, per tant, si no aconseguim una mica d’unitat d’acció i criteris no arribarem a bon port. Està bé que les coses es debatin i que el procés no es pugui fer amb la velocitat que esperàvem i de la manera que s’intuïa de bon començament. Potser les expectatives eren massa elevades i -ingenus de nosaltres- ens havíem fet més il·lusions del compte. Potser vam posar el nivell massa alt i ara veiem que ens resulta molt difícil arribar-hi. Però el que jo imaginava no era cap utopia o, si voleu, seguix essent la mateixa utopia de sempre. Perquè d’alguna manera s’ha de seguir creient en utopies tot pensant que que es poden realitzar. I creure en utopies amb els peus ben plantats a terra és el que dóna esperança.

De mica en mica ens hem anant preparant psicològicament i ideològica per aquest moment que, tard o d’hora, estic segur que arribarà. Cal trobar la forma millor, la més eficaç, la més pacífica, la més democràtica, la menys conflictiva sense deixar de ser audaços i valents quan arribi el moment. Però cal ser astuts com les serpents, però candorosos com els coloms, com diu l’evangeli (Mt 10,26). Creure en la independència de Catalunya és creure que podem fer un país nou, millor per a tots, més just, menys corrupte, tenint en compte els sectors més desfavorits, mirant de no deixar ningú a les cunetes de la vida.

Creure en la independència de Catalunya és voler aconseguir objectius audaços i allunyar aquells defectes arrelats de segles. Sabem que no ho aconseguirem mai del tot perquè l’ambició humana, el diner, les poltrones i els càrrecs (amb tots els privilegis que comporten), les temptacions de tota mena que tots tenim en major o menor grau no ens permetran fer un país perfecte. Ja ho sabem. Però hem d’aspirar a fer-lo molt millor que el que tenim. Hem de procurar allunyar les il·legalitats i procurar elegir gent que pensi més en al país que no pas en ells mateixos. No hem de ser conformistes podent arribar tan lluny com hem somiat. Potser una mica desencantats, però molt esperançats.

No hi ha resposta

19 jul. 2016


CÒMPLICES

Classificat com a Dictadura,Mentides,POLÍTICA

Václav Havel, el dramaturg txec que va encapçalar la resistència en la seva pàtria i que, un cop lliure dels soviètics, va ser el seu primer president electe, assenyala en els seus “Assaigs Polítics” que el seu enfrontament amb el règim comunista al seu país no es va basar tant en diferències ideològiques, de teoria econòmica o en estructures de classe; ell es va enfrontar al sistema per un supòsit bàsic: prendre’s la vida com a veritat enfront de la vida com a mentida. I afegeix: “El poder és presoner de les seves pròpies mentides i és per aquesta causa que ha de continuar falsificant el passat, el present i el futur (…). L’individu no ha de creure forçosament totes les mistificacions que li expliquen, però a vegades ha de comportar-se com si les cregués o tolerar en silenci o, fins i tot, estar en bones relacions amb els que les produeixen. I, a fi de comptes, tot això obliga a viure en la mentida “.
Ahir va fer 80 anys d’un dels dies més foscos i tristos de la història d’Espanya: el començament de la guerra civil. El 18 de juliol de 1936 es van iniciar 2 anys, 8 mesos i 11 dies de la sagnant contesa bèl·lica. Una guerra que va esquinçar les famílies, els pobles i la societat espanyola sencera. Va ser l’inici d’un punt sense tornada i d’una repressió que va condemnar a centenars de milers d’espanyols a una repressió o un exili que es perllongaria durant més de quatre dècades. I l’inici d’un relat històric fals i desfigurat per part dels que van guanyar la guerra. L’inici d’una gran mentida en la que hi van col·laborar molts amb més o menys de bon grat. Una dictadura sempre produeix màrtirs, herois, col·laboracionistes, covards i gent silenciosa que ha de fer forçosament teatre per poder seguir vivint ells i la seva família. Es va imposar un règim de terror i es va anar construint una memòria històrica desfigurada. Encara duren moltes d’aquestes coses, més o menys dissimulades. Encara queden molts franquistes amagats en ells mateixos i silenciosos. I també en queden alguns ben des acomplexats i tolerats. Potser massa tolerats per una societat que no s’ha atrevit a fer net del tot.
En en seu càlid esllanguiment, el temps de vacances permet, sigui a l’ombra fresca d’un arbre de muntanya o en un sofà amb aire condicionat, que hom tingui més temps per llegir allò que durant l’any ha anat deixant o rellegir allò que a un més li agrada. Un autor que us recomano llegir, si no ja ho heu fet, és Vàclav Havel perquè ens farà reflexionar una mica en les mentides en què tant sovint estem instal·lats potser sense adonar-nos-en. A mi m’ha fet reflexionar també sobre aquestes coses un amic escriptor uruguaià que he llegit aquests dies: Juan Martín Posadas.
Hável va viure de ben a prop aquell imperi de la Unió Soviètica, que va ser una vasta construcció política i social, producte d’una revolució que es va fonamentar damunt d’ossos triturats i consciències mordassades tant dels seus enemics com dels seus propis fills. Uns van ser devorats per les purgues i en els camps de treballs forçats i els altres es van anar consumint en una il·limitada entrega personal a una pretesa causa comunista que amb els temps ha resultat inútil, falsa, mentidera i que ha sortit massa cara pels resultats que se n’han tret. Fou un cost molt gran per a milers i milers d’homes i dones arrencats de les seves famílies, dels seius paissatges familiars, de les seves rutines i afectes i condemnats als calabossos, a judicis simulats, a l’afusellament o al desterrament a Sibèria. I tota aquesta tragèdia era coneguda per tothom i silenciada també per tothom. Uns, eren simples peons de la revolució, els buròcrates de l’estat que ho callaven tot i ho imputaven com a costos necessaris, quasi insignificatnts, per a la construcció del sistema. Els altres, les víctimes, els seus familiars, veïns i gent corrent i anònima, sabien i callaven per tal de poder conservar la casa, el reconeixement social, la feina… o la vida.

L’imperi de la Unió de Repúbliques Socialistes es va desintegrar, com tots sabem, i la influència d’aquesta ideologia és ben minsa actualment. Les causes d’aquest des inflament ha estat vàries, però rellegint alguns autors com Hável hom s’adona que una de les principals causes fou instal·lació de la mentida en forma de política. es va adoptar una tergiversació sistemàtica de la versió de les coses: la lleialtat destruïa la veritat.
Més o menys com aquí, vaja… Potser seria hora d’analitzar tant i tants silencis còmplices, des emmascarar moltes persones que van fer molt de mal amb els seus silencis o les seves inhibicions, recuperar la memòria històrica i insistir una mica més en ensenyar la veritat de com van anar les coses. Si no, també nosaltres serem còmplices com ho van ser ells.

No hi ha resposta

13 jul. 2016


Al·leluia! Hem sobreviscut.

Classificat com a PSICOLOGIA

Sobreviure després d’un terratrèmol, d’un naufragi, d’un accident d’aviació o d’una circumstància d’aquelles que podríem anomenar de gran calibre sembla que ja sigui considerat un mèrit per si mateix. Aquells que en resulten vius, surten als diaris, a la tele i són tractats com herois. En canvi, aquells que han sobreviscut a una mudança són tinguts per a no-res; tothom els oblida, ningú els considera com herois i han de passar el mal trago ells sols i sense el mínim reconeixement. En fi, que és una monumental injustícia i s’hauria de reivindicar que aquests anònims herois també sortissin als diaris encara que només fos per un dia.

Escric això després d’haver quasi sobreviscut a una mudança. I dic quasi perquè encara no totes les coses són al seu lloc i amb un mínim d’ordre per poder moure’m per casa sense prendre mal. Encara ens passa que busquem durant hores allò que necessitem i no hi ha forma de trobar i et surt a cada moment allò que no necessites per ares. De totes maneres, però, sembla que ja li tenim el peu al coll i la cosa s’acosta a la recta final. Ja n’havia sentit a parlar a més d’un del que és una mudança, però no li havia donat importància fins que no m’ha tocat a mi. Ja feia dies que ensumava la tempesta a mida que s’acostava el dia i el nombre de caixes anava creixent en proporció directa amb l’estrès.  Però el punt més alt va arribar el passat dilluns dia 4 -el dia D-, amb els nivells màxims d’ansietat, nervis i la hipertensió pels núvols. I, per acabar-ho d’adobar, vam agafar els dies més calorosos del que portem d’estiu… Tant la meva dona com jo vam passar un parell de nits dormint força malament i ella fins i tot va haver d’anar al seu metge de capçalera, que li va receptar pastilles de paciència, molta calma i li va regalar una frase –que jo no havia sentit mai-i que trobo que és antològica i que hem anat repetint com una espècie de mantra durant aquests inquiets i inquietants dies: “Una mudança és com un incendi i tres mudances un infern”. Després he descobert que una cosa semblant també la va dir Benjamin Franklin… El cas és que, segons alguns estudis, les mudances són la tercera situació que més estrès causa a l’ésser humà. just per darrere dels acomiadaments i la pèrdua d’un ésser estimat. Qui ho havia de dir!

Fer una mudança comporta trencar amb una forma de viure, amb uns hàbits, amb unes relacions socials i uns espais familiars habituals que provoquen inestabilitat emocional a tots els membres de la família i que, per desgràcia, no només sembla que aquesta inestabilitat se sumi, sinó que sembla que es multipliqui en proporció geomètrica i es desfermi per totes bandes. Confesso que a mi m’ha deixat esgotat físicament, mentalment i emocional, tot i que he mirat de prendre-m’ho amb la màxima calma i de manera positiva, sabent que junt amb algunes pèrdues també obtindré altres guanys que no he de menystenir. Però tot i així, sempre queden interrogants que van donant voltes al cap i no deixen dormir bé. Hom ha de pensar que una mudança, com qualsevol canvi a la vida, és un creixement i una evolució, tot i que a certa edat sempre ens costa més i ens tornem menys flexibles i menys resilients. A mida que ens fem grans generalment ens costa més canviar d’hàbits i trencar amb el model de vida en el que ens hem anat instal·lant de mica en mica.

I per acabar la pregunta transcendental: Com és que quan fem un trasllat sempre se’ns trenca aquella peça que més estimem i, en canvi, allò que no ens agrada gens i que no sabem per quins set sous no hem gosat llençar mai de la vida no es trenca mai i , per tant, seguirà acompanyant-nos ‘in saecula saeculorum’?. Si algú té la resposta, agrairia que me la fes arribar.

Tags:

Una resposta fins a ara

01 jul. 2016


Mudances

Classificat com a Blogs,PSICOLOGIA,Vacances

Estic de mudança i n’estic fins al monyo de tants tràfecs i de tantes caixes. Qualsevol mudança  porta molt enrenou, trasbals infinits i maldecaps de tota mena. Jo sóc més aviat de rutines. En situacions de mudança s’han de lligar mil caps i s’ha de pensar en mil coses. I per uns dies vius envoltat de caixes. Tot plegat fa que sorgeixin molts nervis i es produeixi una sensació claustrofòbica. Sort que ja s’acaba!

No he fet cas a la famosa dita de d’  Ignasi de Loiola, el fundador dels jesuïtes, que de manera molt sàvia deia: “En tiempos de tribulación no hacer mudanzas”. Ja sé que ell no es referia a un canvi de casa i de poble com és el meu cas. No es referia a mudances materials sinó a mudances espirituals i a la manera de comportar-se en qualsevol temps difícil i turbulent. Però tota mudança porta inquietud i nervis.

No sé si calia fer-ho. Una vegada jubilat i havent arribat el moment que tocaria restar tranquil i més aviat quiet, m’he embrancat en una mudança. Me’n torno al poble on vaig néixer. Vol dir que per uns dies hauré de fer vacances del blog perquè prou feina tindré a posar ordre a la nova casa i acostumar-me a un nou ambient, un nou ritme de vida i a un munt del coses diferents. Quan em llevi de bon matí veuré un nou paisatge i tot em semblarà diferent. Hauré d’acostumar-me a fer vida de poble i a trobar un altre ritme de vida. Hauré de trobar aquelles coses que m’ajudin a sentir-me bé amb mi mateix i amb l’entorn. Penso que m’hi sabré acostumar. De totes maneres ja ho veurem… Hauré d’aprendre a veure i viure un entorn nou, a mirar-lo amb mirada nova i aconseguir contemplar aquesta nova vida  per tal de poder viure-la i sentir-la de manera nova i trobar-m’hi bé.

Per tant, no feu cas ni us estranyeu que durant uns dies no escrigui res. Faré un descans i quan estigui situat de nou i en tingui ganes, ja hi tornaré. No sé si seran molt o pocs dies. Ja ho veurem. Ningú m’empeny ni ningú m’obliga a res. Però  prometo tornar a enredar-vos amb els meus escrits a tots aquells que teniu la gentilesa i la infinita paciència de llegir-me.

Que tingueu un bon estiu i fins aviat.

Tags: , ,

2 respostes