Arxivar per juny de 2016

25 juny 2016


Spainexit

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Calma! Construïm Europa!

Escric això avui, que és jornada de reflexió. I demà a votar un altra vegada. Quina mandra que em fa, ho reconec! I la mandra prové, sobretot, pel fet de que als catalans el govern de Madrid ens queda cada cop més lluny i no ens serveix absolutament per a res. I Europa, de moment, ens fa poc cas i no ens ajuda tampoc gaire. La veritat és que aquests Europa, que semblava que ens hauria de salvar de tots els mals, no ajuda gaire a ningú que sigui pobre. Més aviat sembla que hi és per ajudar els bancs; o sigui als rics.

M’acabo d’assabentar que en aquesta rica i desgraciada Europa hi ha un organisme que es diu ESM (Mecanisme Europeu d’ estabilitat) i que serveix per a resoldre les crisis que puguin sofrir els països de la zona de l’euro. L’ESM emet instruments de deute per tal de finançar els préstecs i altres formes d’ajuda financera als Estats membres d’aquesta zona. La decisió que condueix a la creació de l’ESM va ser presa pel Consell Europeu al desembre de 2010 i l’ESM va ser inaugurat el 8 d’octubre del 2012. Aquest Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM) hauria de ser un component important de l’estratègia general de la UE per salvaguardar l’estabilitat financera de la zona euro. L’ESM hauria de proporcionar ajuda financera als Estats membres que sofreixen dificultats de finançament i ho hauria de fer ajudant de forma solidària els més pobres. Resulta que ell 31 de desembre de 2013, el programa d’assistència financera per a Espanya ESM va expirar. Però l’ESM havia desemborsat un total del 41.300.000.000.000 € al govern espanyol per a la re capitalització del sector bancari del país. O sigui, que va servir majoritàriament per ajudar els bancs.

Com que jo m’hi perdo en els números que tenen tants zeros, prefereixo deixar aquests temes per als experts. Però on encara no em perdo, és en el tema que cada dia es posa en evidència: que aquesta Europa que ara mateix tenim no serveix per als pobres, ni per als joves, ni per a les nacions sense estat com Catalunya, ni serveix per aquells que pensàvem que l’Europa unida seria una altra cosa. Per tant, anar a votar demà realment em fa més aviat poca il·lusió i molta mandra. I encara me’n fa menys d’il·lusió quan veig un govern espanyol del PP que no creu gens en la democràcia i quan escolto els líders dels partits d’àmbit espanyol que volen substituir el PP veig que tampoc hi creuen massa. Diuen que això dels referèndums no és una cosa gaire bona i que més aviat s’ha de fer servir poc. Ja podeu veure per on van les coses…

I, per altra banda, resulta que quan hom s’atreveix a parlar amb tota la bona fe de les clavegueres de l’estat (com vaig fer el l’apunt anterior) surt una senyora que es diu Cristina Julià Ros -a qui no tinc el gust de conèixer- i m’escriu un comentari que no m’atreveixo a reproduir per respecte al bon gust i a la bona educació (que encara penso que s’ha de mirar de conservar). Es veu que a aquesta senyora no li va agradar que parlés dels franquistes que encara hi ha al PP, com per exemple el ministre Jorge Fernández Díaz i tants d’altres.

Resulta que aquests franquistes poden dir i fer el que vulguin; poden saltar-se les lleis elementals de la democràcia; poden tirar la merda que vulguin sobre persones i institucions ben dignes i no passa res. Aquesta Europa unida, a la que ens han dit que hem que hauríem de tenir confiança i que diuen que hi és per ajudar-nos, calla com una morta. Encara no he sentit res dels dirigents europeus sobre aquestes fastigoses converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Aquesta és la democràcia que Europa vol tutelar i la que nosaltres hem de creure? Poden seguir vigents aquests tics franquistes en uns Europa que vulgui ser creïble? Ens cal jornades de reflexió com la d’avui per a saber a qui hem de votar i a qui no?.

La senyora Cristina Julià Ros, entre altres coses, m’acusa de separatista. I jo li dic des d’aquí: Cóm no ens hem de voler separar d’una Espanya com aquesta, que no és res més que una monarquia bananera que no creu en la democràcia i que és plena de fills de franquistes reconeguts i que ells mateixos segueixen sent franquistes de cor? Senyora Cristina, en vols uns quants noms?. Anoti:

Manuel Fraga Iribarne i la seva germana Elisa Fraga Iribarne, que es va casar amb Carlos Robles Piquer, un altre franquista d’elit.

-La saga gallega la podríem completar amb l’ex ministre Romay Beccaría i Álvaro Lapuerta, ex tresorer nacional de PP.

-També hi trobem José María Aznar, que provenia d’una família franquista de pro. El seu avi Manuel Aznar Zubigaray va ser catalogat com el «periodista del régimen», falangista, portaveu del règim Feixista i ambaixador de l’Estat del General Franco davant l’ONU; va dirigir diversos diaris com La Vanguardia. Al desembre de 1960 se li va concedir la Gran Creu del Merito Militar. El tinent general Antonio Barroso, ministre de l’Aire, va pronunciar un discurs en el qual apuntava que Manuel Aznar, sempre havia posat la seva ploma al servei de l’exèrcit i dels seus ideals. L’homenatjat va dirigir unes paraules als assistents en els quals va tributar encesos elogis a l’exèrcit espanyol, reiterant la seva obediència i fidelitat, i amistat lleial a l’invicte cabdill. I també podríem citar el seu pare, Manuel Aznar Acedo, que també va ocupar llocs rellevants a la ràdio, premsa i TV franquistes

-Per bona part dels exministres d’Aznar planeja l’ombra del dictador. Així passa amb l’ex ministre portaveu, Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas; Josep Piqué, exministre d’Afers Estrangers, fill de Josep Piqué, l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; Jesús Posada, exministre d’Administracions Públiques, fill de qui va ser governador civil de Sòria amb Franco. Potser qui més pes franquista porti en el seu cognom és Federico Trillo, fill d’un important i estret col·laborador del dictador a la regió de Múrcia.

-El cognom Oreja és un altre dels grans del PP amb passat franquista. Jaime Mayor Oreja i el seu germà Carlos, exconseller d’Educació del Govern de la Comunitat de Madrid, són nebots de qui va ser subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme, Marcelino Oreja Aguirre.

-Sens dubte, una de les majors xarxes de descendència franquista és la que ha creat el cognom Fernández-Miranda. Enrique Fernández-Miranda Lozana és fill de Torcuato Fernández-Miranda i Hevia, qui, a més, li va prestar altres plançons al franquisme i al PP, ja que els seus nebots Manuel i Alfonso van ocupar càrrecs amb Franco i amb el primer Govern Aznar

-També l’exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante gaudeix de passat franquista ja que és filla de qui va ser jutge del Tribunal d’Ordre Públic, Jaime Mariscal de Gante. El ròssec dels fills del franquisme passa per Juan Chozas emparentat amb Barranco Bermúdez, Gabriel Elorriaga fill de Gabriel Elorriaga Fernández i Gustavo de Arístegui San Román, que té antecedents franquistes per part de pare i oncle. També Víctor Torre de Silva i López de Letona ex subsecretari del Ministeri de Defensa compta amb un cognom de gran sonoritat franquista: és nét de José María López de Letona, que va ser ministre d’Indústria.

-Un altre cognom amb pedigrí és Calvo Sotelo. Els fills de l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo també van ostentar càrrecs en el primer Govern Aznar. Leopoldo, va ser subsecretari d’Estat del Ministeri d’Interior i Víctor va ocupar el mateix càrrec al Ministeri de Foment.

-No pot quedar en oblit el cognom Fernández-Cuesta de qui va ser secretari d’Estat d’Energia del primer Govern Aznar, Nemesio Fernández-Cuesta. El susdit és fill de Nemesio Fernández-Cuesta i nét del fundador, al costat de José Antonio Primo de Rivera, de Falange Espanyola, Raimundo Fernández-Cuesta.

-A la llista d’ex alts càrrecs del primer Govern Aznar que descendeixen de franquistes de pro, si és que no ho van ser ells mateixos, estan Abel Matutes, Rafael Arias-Salgado, Fernando Arias-Salgado, Mònica Ridruejo, Enrique Giménez-Reyna, ex secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec del que va dimitir per ser el protagonista del major escàndol financer del Govern popular, el cas Gescartera.

-En el nivell autonòmic també abunden els plançons franquistes, com Julia García-Valdecasas, ex delegada del Govern a Catalunya, filla de Francisco García-Valdecasas, conegut per la seva actuació repressiva a la universitat de Barcelona. Un altre fill del franquisme és l’ex president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els pare i avi van ocupar destacats càrrecs sota el mandat de Franco.

– Una altra, Alícia Sánchez-Camacho. El seu pare Francisco Sánchez-Camacho va aconseguir el grau de Comandant de la Guàrdia Civil durant la dictadura Franco-Feixista.

-I podríem acabar amb un que aquests dies està molt de moda: amb Jorge Fernández Díaz. Voleu saber-ne una mica més de la seva família?

En los años 50 en Barcelona se creó la “Brigada para la represión del barraquismo”, para controlar la cantidad de barracas que surgían por la montaña de Montjuic, de gente que venía de Andalucía principalmente y de Extremadura en busca de trabajo. Necesitaban poner al frente a un verdadero represor, y trajeron de Valladolid al Teniente Coronel de Caballería Eduardo Fernández, conocido por su afinidad al régimen y su despiadada forma de actuar con los vencidos de la guerra.
Montó un régimen de terror en las montaña de Montjuic y en le estación de Francia, donde campaba por sus anchas devolviendo en el mismo tren que venía a cantidad de gente que llegaba buscando trabajo después de dejarse la pasta en ese billete de tren.
La demolición de chabolas, extorsión y chantaje para no ser “Deportado” tanto en Montjuic como en el Somorrostro son recordadas aun por quien las vivieron.
Sus hijos, en los colegios de la Salle en Barcelona, eran conocidos como los “Hijos del represor”, siempre a sus espaldas, por supuesto.
Como “Premio” a su lealtad a España y a los españoles y devolviendo favores su hijo mayor, con 18 añitos fue colocado en la Diputación de Barcelona, donde evidentemente hizo carrera, donde enchufo, a su vez, a su mujer, a tres hermanos y las mujeres de estos.
Hoy en día, si viviera, estoy seguro que el Teniente Coronel estaría orgulloso de que su hijo actúe como él lo hubiera hecho al frente del Ministerio del Interior, de su primogénito Jorge Fernández Díaz, del “Hijo del represor” que aún recuerdan muchos…

No hi ha resposta

22 juny 2016


Les rates i les clavegueres

Classificat com a Partido Popular (PP),POLÍTICA

Que les rates viuen a les clavegueres ja ho sabíem.

Que les clavegueres de l’ Estat són plenes de rates ja ho sabíem. Que el ministre Fernández Ordóñez és la rata més grossa i la que mana al Ministerio del Interior de fa una colla d’anys també ho sabíem.

Que el PP és ple de rates franquistes també ja ho sabíem. Aquestes gravacions que acaben de sortir a la llum no ens han de venir de nou als que estem mitjanament ben informats i seguim l’actualitat. Aquesta gent treballa així i se senten a gust enmig de la merda de les clavegueres i de la corrupció. I no dimitiran ni marxaran fins que algú no els foti una puntada al cul.

“¡Españoles!. Franco ha muerto” va dir fa 40 anys Carlos Arias Navarro. N’esteu segurs que “Franco ha muerto”? A mi no m’ho sembla pas. Els mateixos tics franquistes segueixen ben vigents en una gent que no és demòcrata, ni creu en la democràcia, ni hi creurà mai. Del que més entenen és de guerra bruta. La van aprendre en temps de Franco i segueixen fen-la amb total impunitat. Fan servir tots els mitjans de què disposen –que són molts- només per als seus interessos.  I els seus interessos ja sabem quins són…

I encara hi ha gent que els vota…

No hi ha resposta

18 juny 2016


Cardenals i cardenals

Classificat com a Església

En el darrer apunt que vaig publicar parlava d’un cardenal; concretament parlava del cardenal Cañizares de València i li feia una crítica que a mi em semblava ben merescuda. Algú m’ha escrit dient-me que era molt injusta aquesta crítica i que el cardenal tenia prou raó en tot això que ha dit i fet aquests dies i que ha aixecat molta polseguera. Són punts de vista ben respectables. Com també de respectable deu ser-ho el meu. I miraré d’explicar-me.

Jo penso que no tots els cardenals, bisbes, capellans o cristians són iguals i pensen el mateix. I per això avui he volgut recollir les paraules d’un altre cardenal força diferent en la manera de pensar i de fer. Parlo del CARDENAL MONTENEGRO. Francesco Montenegro és bisbe d’ Agrigento i a la Conferència Episcopal Italiana és el president de la Comissió de Migracions des del 2013 i presideix la Fundació “Migrantes”. S’ha involucrat profundament en tots els esforços que es fan per ajudar a desenes de milers d’immigrants que travessen el Mediterrani i desembarques a les illes italianes de Lampedusa i Sicília com a primera etapa del seu llarg i perillós viatge cap a Europa. El cardenal Montenegro va acompanyar el Papa Francesc quan va visitar Lampedusa  el juliol de 2013 en el seu primer viatge oficial fora de Roma.

No cal dir que aquest pensa molt diferent de Cañizares. Només cal llegir aquestes paraules que va recollir ahir mateix la revista SIR (Servizio Informazione Religiosa).

17 de juny de 2016

Davant dels 366 cadàvers d’emigrants morts durant el naufragi del 3 d’octubre de 2013 a Lampedusa “vaig tenir una gran crisi de fe, que encara em marca”: ho ha confiat, davant d’una sala d’actes ben plena d’estudiants, el cardenal Francesco Montenegro, arquebisbe d’Agrigento i president de Càritas italiana, durant el diàleg sobre migracions que ahir a la nit va organitzar el Centre Astalli a la Universitat Pontifícia Gregoriana.

“Trobar-se davant de 366 cadàvers et fa sentir aixafat i espantat – ha explicat – Ser al moll de Lampedusa i veure aquells rostres em va provocar una crisi de fe; no només vaig sentir a Déu llunyà, sinó que realment no el vaig sentir. Llavors vaig veure un policia que plorava com un nadó. Aquella mateixa nit vaig escriure al Papa per explicar-li el meu problema, que com a bisbe hauria hagut d’ajudar els altres i, en canvi, estava fora de lloc.” El que passa avui dia a Europa, ha continuat, és “un tema feixuc que no el podem situar en la caritat sinó en la justícia”. El problema no és la immigració sinó la injustícia que hi ha al món i el món es regeix per aquesta injustícia. Si no comencem a combatre la injustícia, no es trobaran les solucions”. “Nosaltres ens hem rentat les mans i continuem estant a les grades, com al Colisseu – ha afirmat – i amb el polze cap amunt o cap avall, decidim el destí d’aquells que poden viure o morir”. Per contra, ha conclòs, “hem de començar a viure la cultura de l’acollida, que és la capacitat de mirar l’altre als ulls, i l’altre està feliç perquè veu reconeguda la seva dignitat humana”.

Com diu el títol, hi ha cardenals i cardenals. A mi, certament, alguns em mereixen més respecte que altres (pel que diuen, pel que pensen i fins i tot estèticament em sento més a prop a uns que a d’altres). Aquest Cardenal italià va per tot arreu amb la seva Vespa blava i mai s’ha vestit amb aquella llarga cua vermella.

No hi ha resposta

15 juny 2016


Aquests cardenals!

Classificat com a Església

Un home que es disfressa de la manera que veiem a la foto no és de fiar. Jo no me’n fiaria d’aquesta mena de pallassos! I si aquest home és un cardenal de l’església catòlica  que cada dos per tres fa manifestacions sospitoses encara me’n fiaria menys. La Fiscalia Provincial de València va obrir diligències d’Investigació Penal contra el cardenal i arquebisbe de València, Antonio Cañizares, com a presumpte autor d’un delicte d’odi contra els homosexuals i les dones. Segons el Codi Penal, en cas de ser processat, el cardenal podria enfrontar fins a tres anys de presó. És clar que no anirà a la presó –ni cal, certament-, però sí que és clar que una persona que diu les coses que diu hauria d’anar a aquell l’infern en el que ell deu creure (si hi fos, cosa que jo no crec).

Com que estic segur que no hi ha aquesta mena d’infern que ens van fer creure que hi havia, sí que hi hauria d’haver alguna forma de càstig per a persones com el Cañizares. Carmen Andreu, la fiscal encarregada de determinar si monsenyor Cañizares ha comès un delicte contra el col·lectiu gai i contra el feminista és la fiscal delegada de delictes d’odi. La representant del Ministeri Públic haurà d’investigar la denúncia presentada pel col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que va denunciar l’arquebisbe per les seves “condemnables declaracions homòfobes i masclistes contra les persones homosexuals i el moviment feminista”. Cañizares va carregar durant una homilia contra la “important escalada contra la família per part de dirigents polítics, ajudats per altres poders com el ‘imperi gai’ i certes ideologies feministes”, subratllant que les “lleis que comenten la ideologia de gènere” (en clara referència a les legislacions que advoquen per la igualtat efectiva entre home i dona) són “les més insidioses que hi ha hagut en tota la història de la Humanitat”. Aquestes paraules, unides a moltes altres frases poc o gens encertades del prelat van acabar amb la paciència de Lambda, que farts dels menyspreus del cardenal van decidir presentar una denúncia. I trobo que van fer molt ben fet.

Totes aquestes paraules de l’ínclit Cañizares van portar al prelat a rebre una reprimenda del Papa Francesc qui, segons fonts vaticanes, li va recordar que “Espanya està vivint un moment electoral i polític molt complicat en què l’Església ha de ser instrument constructiu, i no element desestabilitzador”. Però em sembla que no n’ha fet gaire cas…

El cardenal Cañizares ha cultivat altres perles. També va dir coses prou espatarrants i força fora de to sobre els refugiats: “Aquesta invasió de refugiats és del tot blat net?”.  O sobre les eleccions catalanes passades: “No entrem en valoracions polítiques, però des del punt de vista moral el que succeeixi el 27 de setembre planteja unes qüestions de summa gravetat”, era la seva forma de descriure les eleccions catalanes i, a més, va afegir, “Déu vol la unitat, és el que li és grat, encara que ens entestem a obrar el contrari, per raons que res tenen a veure amb l’Evangeli ” va dir durant una vigília convocada per pregar per la unitat d’Espanya.

Ha carregat contra  tots, especialment contra l’esquerra. Però també li va semblar el PP massa tou  quan temps enrere es va aprovar la reforma de l’avortament, de la qual va dir que: “El Govern, oblidant els seus principis, desdient-se de gestos anteriors i tornant-se enrere de les promeses electorals , va aprovar una mínima reforma, més real que aparent, de la llei vigent que consagra el dret a l’avortament “.

En fi, que aquesta no és la meva església. No és la església dels pobres (agafant el mot pobre en tots sentits de la paraula) que va voler Jesús i que em dóna la sensació que vol el Papa Francesc. Per què us penseu que ha tingut el Papa tant interès en establir la festa de Santa Maria Magdalena? El cardenal Cañizares no l’hauria fet mai una cosa així.

2 respostes

10 juny 2016


Les arrels

Classificat com a PSICOLOGIA

Aquesta setmana acabem les classes de llengua que des de fa ja una colla d’anys un grup de voluntaris fem a grups d’immigrants. Darrerament la majoria d’alumnes que m’han tocat procedeixen dels països del Magrib (que parlen diverses llengües i dialectes d’origen àrab) i subsaharians (amb predomini del francès i anglès). Aquest any m’ha tocat un grup en què la majoria no coneixien gens –o molt poc- ni el català ni el castellà. Alguns d’ells analfabets són totals. Les dificultats que sorgeixen per comunicar-nos ja us podeu imaginar que són grans. Però anem fent el que podem i el cas és que d’una manera o altra la comunicació sorgeix. No cal dir que un dels mitjans al que més hem de recórrer és a dibuixos o fotos i el que primer treballem és el vocabulari bàsic. Fa ben pocs dies que, tot parlant d’arbres i fruites, va sortir la paraula arrel i, és clar, vaig haver de fer el corresponent dibuix d’un arbre que de seguida va donar-los la idea exacta del que és una rel, un tronc o unes fulles.

I el fet de parlar de les arrels m’ha fet pensar en el que aquests dies estic vivint. A casa nostra estem en ple procés de mudança de casa i de poble. Després de 30 anys de viure a Mollerussa –on hi vaig tenir la feina fins que em vaig jubilar- ens en tornem a Castellnou de Seana, el meu poble natal. Després d’haver recorregut “la ceca, la meca i les valls d’Andorra”, per dir-ho d’alguna manera, torno a les arrels i es fa palès que aquella dita “RODA EL MÓN I TORNA AL BORN” no ha perdut actualitat. És bo que tinguem inquietuds per veure món i conèixer coses noves; és bo sortir de l’ou, experimentar coses noves, caminar per nous camins, però en molts cassos és fa cert allò de que finalment acabem tornant a casa, amb els nostres i amb allò que coneixem i reconeixem. També hi ha aquella altra dita popular amb significat semblant que fa: “Rodaràs, rodaràs i a casa te’n tornaràs”. I és que hi ha unes rels primigènies que mai cabem d’abandonar del tot…

Però voldria anar una mica més enllà i dir que, tot i havent-hi aquestes arrels que podríem dir-ne físiques (poble, casa, família, amics d’infància…), també n’hi ha unes altres d’espirituals que anem fent al llarg de la vida per allà on passem. Unes i altres ens alimenten i ens han permès ser el que som. Hi han molts tipus d’arrels, però en definitiva, entenem com arrel aquella part oculta d’alguna cosa, de la qual procedeix la part visible. Les arrels són el que et subjecten i et lliguen a la terra, a les persones. I, si volem ser sincers, hem de reconèixer que no només a una terra en concret sinó a moltes. A totes aquelles persones i coses que t’han donat la vida, t’han  format i educat. Les arrels d’una persona són aquestes subjeccions a la vida que t’han fet i et fan feliç que t’empenyen a seguir endavant, a viure la vida com mereix ser viscuda. La família, el poble, la casa pairal, tot allò que quan érem infants ens va marcat tant, són unes arrels poderoses, certament, que ens acompanyen durant tota la vida. Són arrels inoblidables i que queden dins nostre encara que el paisatge hagi canviat amb el temps.

Però hi ha també aquelles altres arrels que vam anar fent aquí i allà.  Les d’aquelles persones que ens van sostenir en un moment de desànim; aquelles que ens van animar, les que ens van enriquir ensenyant-nos coses noves o obrint-nos nous horitzons; aquelles que ens van fer somriure o ens van deixar reposar el cap entre els seus braços; les arrels que vam plantar en aquell paisatge, en aquell riu o en aquell bosc que ens va meravellar en un moment determinat; aquelles arrels que ens vam regalar la gasolina necessària per posar al nostre motor per seguir caminant –i ensopegant- per la vida; aquelles que ens han permès arribar fins on som amb una certa il·lusió i ens han permès ser l’arbre que som amb els fruits més o menys abundants que hàgim pogut donar.

Per això cal ser sempre molt agraïts a totes les arrels per més que estiguin amagades, hagin restat anònimes o no es vegin. Les arrels sempre acostumen a ser molt discretes tot i sabent que la funció que fan és fonamental.

No hi ha resposta

05 juny 2016


40 anys de futbol en català

40 anys LaTdP

Un període de 40 anys ja és un bon recorregut. I si aquest recorregut s’ha hagut de fer amb no massa mitjans i molt d’esforç, encara té més importància. Ahir es va celebrar la festa per commemorar els 40 anys de La Transmissió d’en Puyal, 40 anys de narracions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal al capdavant.

Va ser el 5 de setembre de 1976 quan va fer la primera narració d’un partit en català, des de Ràdio Barcelona. Deu anys després va continuar a Catalunya Ràdio… i fins ara!.Eren uns temps aquells que les coses no eren fàcils pel català per més que més d’un ho vulgui negar i restar-li importància. Ara tot és molt més fàcil. Cal agrair, per tant, aquells pioners que van ser uns visionaris i sabent que a través del futbol podien normalitzar un àmbit important de la vida catalana. Hi ha ajudat, sens dubte, aquesta etapa gloriosa del Barça que ho ha guanyat quasi tot. Moltes gràcies i per molts anys a tot el llarg equip de col·laboradors que durant aquesta etapa ha tingut el Puyal i que ens han fet gaudir com ningú de la narració d’un esport tan popular i amb tants seguidors.

I per una altra banda jo m’atreviria a dir que aquest tipus de transmissió tan particular i única –per a mi la millor, i amb diferència- que ha sabut fer el Puyal ha ajudat a democratitzar la visió d’aquest esport, elevar-lo de categoria i ampliar-ne l’àmbit d’audiència. Potser no m’explico massa bé i segur que ho fa molt millor el famós escriptor uruguaià Eduardo Galeano, en el seu llibre  Fútbol a sol y sombra (1995), quan fa la següent afirmació: “¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales”. És exactament així, tot i que cada vegada menys. Fa uns anys semblava que fos un pecat gravíssim que un intel·lectual tingués la gosadia de parlar de futbol. Dir que el futbol t’agrada i confessar que es miren partits de futbol per TV ja no és cap pecat mortal, ni venial. Ja ha deixat de ser pecat, com ho han deixat de ser moltes altres coses absurdes… Per sort s’han anat canviant visions i esquemes en molts àmbits i també en aquest!

I si han canviat les transmissions, també han canviat els futbolistes. Que un futbolista pugui parlar bé, fer un discurs coherent o fer reflexions interessants també és cada cop més normal. Com ho és –i ho hauria de ser encara més sovint- trobar de tant en tant una entrevista interessant en un diari esportiu. Potser fins i tot vendrien més diaris si ho intentessin… És el bon regust que em va quedar a mi no fa gaires dies tot llegint una entrevista que va concedir Bojan Krkić  a Joan Monfort  (DIARI SPORT). Llegir una entrevista plena de sentit comú i veure com un noi jove no ha perdut el cap tot i tenir diners i fama és reconfortant. I també s’ha de dir que no és ell sol qui fa quedar bé al gremi del futbolistes. En trobaríem molts més, tot i ser ben cert que acaba de ser encara el més comú i normal. El més normal i decebedor és veure com el futbol s’està convertint en un espectacle amb pocs protagonistes, molts espectadors, en un circ mediàtic i en un espectacle on s’hi mouen molts diners i un dels negocis més lucratius del món. I als futbolistes els empresaris el compren, el venen, el cedeixen, el traspassen com una mercaderia més: i molts d’ells es deixen portar a canvi de la promesa de més fama i més diner. I com més èxit té i més diners guanya, més lligat està.

He volgut recollir algunes de les respostes de l’entrevista a Bojan, un noi del Pla d’ Urgell que va entrar de ben petit al Barça, fins arribar al primer equip -on s’hi va estar quatre anys- però que els camins del futbol el van portar lluny del Camp Nou i ara gaudeix en l’Stoke City.

-“En el futbol hi ha situacions injustes perquè és una persona la que decideix si jugues o no… Pots no estar-hi d’acord i hi ha moments que hom no ho entén, però he arribat a la conclusió que en el futbol, ​​com menys preguntes et facis, millor”.

-“A la llarga, quan em retiri, podré dir que he jugat al Britannia Stadium un dimecres a les set de la tarda amb fred i vent. Saps? No sempre cal jugar a Camp Nous, Old Traffords i amb climes agradables. Això també forma part del futbol, ​​són experiències que t’emportes”.

-“Abans, sincerament, mai no m’hauria imaginat el fet de jugar en un altre equip. Portava dotze anys al Barça. I ara, doncs sí. M’he adonat i he après que el més important en el futbol a l’hora d’acabar una carrera són les experiències. Més que els títols. El que vius en el dia a dia només ho saps tu. Els títols, doncs sí, tens allà quatre copes que has guanyat en un prestatge, però allò no et dóna res. El que veritablement et dóna és el que has crescut com a persona, com a jugador, les experiències que has viscut en diferents llocs, els idiomes … Tot!”

-“Quan em retiri vull estar prop de casa, però no estar a prop de casa meva, sinó prop de la meva gent. I poder traslladar totes les experiències que he adquirit gràcies al futbol. Sobretot amb gent que comença, que alternin el col·legi amb el futbol. Aquesta etapa és una etapa important i complicada. Potser sent entrenador, assessor … L’objectiu és compartir una mica les meves vivències. Quan més gratificat em sento pel futbol és quan algú em demana fer un vídeo quan algú es casa i els fa il·lusió. O perquè una nena ha superat una malaltia. O perquè ho necessita. És quan més orgullós em sento de ser futbolista, el poder traslladar aquesta força que tenim el dia de demà em faria il·lusió”.

-“Per a mi no hi haurà res tan bonic com aquella etapa de jugador del planter. Recordo perfectament del primer dia que vaig arribar, amb nou anys, a fer les proves. No parlava castellà, per a res, només el de l’assignatura de l’escola. I vaig començar a parlar-ho amb gent que venia de diferents llocs, d’Andalusia … D’aquella època em queden moltes coses: els encarregats de cuidar-nos li donaven molta importància, no al futbol, ​​sinó a l’educació, a com comportar-te fora del Barça”.

-Què és més difícil, fer-se famós o deixar de ser-ho? “Tots els canvis són impactants. Però a mi això no m’inquieta perquè tinc molt clar qui sóc, de qui m’envolto. I sí, és la vida, un dia vam deixar de ser anònims i vam passar a ser a coneguts i quan deixarem el futbol potser haurem de tornar a ser anònims. Jo sempre he intentat fer la vida normal practicant futbol. Vaig a Barcelona i em moc amb metro. I a Londres també”.

-“En el futbol importa més ​​el cap que el talent. Moltíssim més. He vist molt talent que no ha triomfat per no tenir cap.

No hi ha resposta

01 juny 2016


Ho tenim tot. Ens falta tot.

Classificat com a Emigració,POLÍTICA,SOCIETAT

Llegeixo la notícia de l’agència Reuters i veig aquesta impactant fotografia: Un nadó immigrant ofegat en els braços d’un salvador alemany. El nadó, que sembla no tenir pas més d’un any d’edat, va ser tret de la mar el divendres després d’haver bolcat un vaixell de fusta. Quaranta-cinc cossos van arribar al sud del port italià de Reggio Calàbria diumenge a bord d’un vaixell de la marina italiana, juntament amb 135 supervivents del mateix incident.

Recordeu la fotografia del nen sirià de tres anys d’edat –Aylan- trobat bocaterrosa sense vida en una platja de Turquia l’any passat? Ara tenim aquesta, que posa un rostre humà a les més de 8.000 persones que han mort a la Mediterrània des de l’inici de 2014. Tant la notícia com la foto impacten a qualsevol que tingui una mica de sensibilitat i ens haurien de fer pensar. L’organització alemanya  Mar-Watch va recollir 25 cossos, entre ells un altre infant, i va decidir per unanimitat la publicació de la foto. Per què s’han de publicar aquestes fotos tan colpidores? Simplement per a fer una crida als polítics de la UE, que si els fan mal d’ulls i no les volen veure, potser haurien de fer alguna cosa més de les que fan ara.

Sabeu el que va escriure en una redacció a l’escola la filla d’un pescador després que el seu pare li expliqués el que li havia passat un dia mentre pescava? Explicava que el seu pare havia vingut de la mar i que, quan recollien les xarxes, en lloc de peixos vius pescaven homes morts.  I li explicava que a vegades es trobava que no sabia a qui triar per salvar primer i el sentiment de culpabilitat que li quedava després de prendre la decisió …, el que se t’escapi algú de les mans … el haver volgut i no haver pogut … aquell “i si hagués fet això o allò …”.

I ara unes quantes reflexions: Us imagineu el complicat que deu ser gestionar totes aquestes realitats tan dures i les conseqüències que a curt i llarg termini significa tot això? Què diran els llibres d’història d’aquí 30 o 40 anys quan expliquin aquesta dura realitat dels refugiats i de com es va consentir una cosa semblant si es veia cada dia  desgràcies d’aquest calibre?

Voleu dir que les generacions futures no jutjaran la nostra generació com com indiferents, intolerants, egoistes i un llarg etc. en sentit negatiu?. I possiblement ens mereixerem aquesta qualificació per haver permès i consentit a aquests delictes penals i morals. Afegiran a la llista un altre crim contra la humanitat. Ja n’hi han hagut molts al llarg de la història; doncs un altre més.

No podrem al·legar desconeixement, ni ignorància, ni falta de mitjans. Res d’això ens podrà eximir de la nostra responsabilitat perquè en ple 2016 els ciutadans europeus vivim en l’era tecnològica i ho sabem tot i amb tots els detalls. Tenim ordinadors, mòbils, tablets, drones, hi ha en Senyor Google, i tants diaris digitals com vulgueu que ens posen la realitat davant els nassos a l’instant … Ho tenim tot a l’abast d’un clic i al mateix temps ens falta tot. Ho tenim tot i ens falta tot. Ens falta cor, sensibilitat, compassió, empatia i un altre llarg etc., ara en positiu. Som la generació més ben informada de la història i ens falta formació en humanitat. Com més rics en informació més pobres en formació. Llavors, si no és ignorància- que ja hem vist que no ho es- no serà indiferència?. No volem compartir el nostre espai, per por i per temors infundats i paguem perquè tots aquests nens, dones i homes no “ens envaeixin”. Creem indignes camps de refugiats sense cap tipus de rubor i vergonya.  I anem pescant nens morts … dia si i dia també.

Aquesta és l’ Europa que somniàvem?  Aquesta és l’ Europa que volíem? Aquest són els governants que ens mereixem? Aquesta gent és la que haurem de tornar a votar ben aviat? Serveixen per alguna cosa els Parlaments Europeus i les organitzacions internacionals? Preguntes i més preguntes… Reflexions que ens haurien de fer tornar aquesta mica de sensibilitat que sembla que tots plegats hem anat perdent.

No hi ha resposta