A PEU

“Ser un cap de carabassa” és una expressió  catalana que significa ser poc llest., ésser tòtil curt, ésser ruc, ésser pallús, ésser cap de suro o coses semblants. Després de veure els resultats de les eleccions municipals –que, la veritat sigui dita, m’han deixat un regust agredolç- em sembla que els catalans que volem la independència hauríem de fer alguna cosa per a pressionar els partits que la defenses per tal de que deixin de fer el pallús i vagin una mica més units cap a l’únic objectiu important en aquests moments. I que facin alguna cosa concreta per tal de que se sumi com més gent millor a aquest projecte il·lusionador.

Sí, em dóna la sensació de que som poc llestos i, si no canviem les estratègies i no anem plegats, no arribarem enlloc. S’han fet un munt d’anàlisis dels resultats de diumenge i encara se’n faran molts més. Durarà dies i dies la comèdia i hi donarem tombs i més tombs. Farem números a tort i a dret i,com sempre, tots tiraran l’aigua cap al seu molí. Pocs seran els que reconeixeran els propis errors i tots, de portes enfora, semblaran contents i satisfets. Si poguéssim entrar, però, a les cuines i poguéssim escoltar el que s’hi diu i veure el que s’hi cou, potser no veuríem tantes bones cares i hi trobaríem una mica més de preocupació. I trobo que, tot i els bons resultats globals per als independentistes, no podem estar satisfets de com han anat algunes coses i encara menys de com poden anar en aquests mesos que falten, si no s’esclareixen ràpidament certes qüestions i els partits no posen negre sobre blanc el que pensen sobre aquest tema. Cal pensar només en sumar i sumar per fer gruix i tenir més força.

Mentre uns s’organitzen, s’uneixen i fan front comú, els altres es dediquen a fer bullir l’olla de les diferències, a treure les volves de pols de tots els racons possibles i a barallar-se per futileses i coses sense cap importància. Per això dic que som uns caps de carbassa i molt poc llestos; i ho dic amb una certa decepció, perquè sembla que no sabem distingir el que és important d’allò secundari, l’urgent del que no ho és, les coses que ens uneixen de les que ens separen. Tenim davant nostre una lluna lluent, encisadora, somrient i a l’abast de la mà i no la veiem perquè ens dediquem a mirar el dit que l’assenyala, com diu la famosa dita taoista. El savi sap veure la lluna i el neci només veu el dit. Això és el que ens passa, per desgràcia…

Aquestes eleccions trobo que han donat prou pistes -i prou clares- com per pensar que la gent comença a estar farta del PP, d’alguns partits tradicionals i de les formes de fer política que tenim. Una bona majoria de gent vol un canvi i em sembla que està prou ben disposada a donar la confiança a qui vulgui fer-lo. Qui serà capaç de fer-lo? Serem tan estúpids, tan necis de no veure que hem d’anar junts cap al mateix objectiu i que ens hem de posar d’acord com sigui?

Demà serà un dia important i no hem de confondre’ns ni barrejar les coses. Aquests dies ens han predicat amb molt bones paraules i amb moltes promeses. Tantes, que potser se’ns fa difícil i tot poder distingir les unes de les altres. Des de fa temps que intenten per tots els mitjans possibles confondre’ns, dividir-nos i desanimar-nos. Des de fora, no cal dir-ho. Ho veiem cada dia i hi posen molts esforços. Hi ha ministres espanyols només dedicats a això des de fa temps. Però el més trist és que també intenten fer-ho alguns des d’aquí mateix. Tenim molts cavalls de Troia dins de casa i no ens en adonem. Les eleccions de demà són un pas més -molt important, això sí- per a la independència del nostre país i no l’hauríem de desaprofitar.

Siguem clars: Cal que recordem que només el vot a CDC, ERC, CUP,SI i Reagrupament garanteix la victòria independentista. Els altres, a la meva manera de veure, només són fum, teranyines i pals a les rodes per al futur d’una Catalunya lliure. Per tant, alerta i no ens deixem enredar. Ahir mateix ja va intentar enredar la troca des de Barcelona l’ Ada Colau quan va atribuir el suport de l’ex President d’ Uruguai, Pepe Mujica, a la seva candidatura BcnenComú. I, com ella, molts altres intentaran enredar-nos amb arguments i fal·làcies més o menys clares.  José Mujica ha hagut de desmentir el suport a la candidatura d’Ada Colau amb una carta prou dura com per fer pujar els colors a la cara a qui va donar la notícia i va manipular de forma tan barroera la foto que es van fer.

En una dura carta signada per l’assistent del ex-president d’Uruguai, Fernando Ferrón, aquest desmenteix el suport de José Mujica a la candidatura de Colau i l’acusa d’una burda manipulació. Recorda que l’ex-president es trobava de visita privada a Barcelona i, com fa sempre, mai no nega una salutació a qui se li atansa. Tothom sap l’estil proper i planer de Mujica. Davant de l’evidència, l’equip de coordinació de campanya de Barcelona en Comú ha explicat que va ser “un error” publicar un comunicat en què s’assegurava que José Mujica donava suport a Ada Colau. La demagògia i el populisme de Colau han quedat al descobert. Nou i lamentable lerrouxisme, molt poca ètica i força barra que, en plena campanya electoral i aprofitant que Mujica estava al Bar Zurich de Plaça Catalunya de Barcelona esmorzant, Colau ho aprofités en clau electoral. La foto va ser utilitzada i enviada als mitjans de comunicació, alguns dels quals van titular, “Mujica vota Ada Colau”. Ho han hagut de desmentir amb la següent carta:.

Estimada Montserrat,
Compartimos su malestar y su preocupación. El Sr. Mujica no dió ningún apoyo político a nadie, primero porque está en un viaje privado y como es característico en él no niega nunca ni un saludo ni una foto a nadie.
Lo lamentable y poco ético es que alguien en plena campaña electoral y donde el Sr. Mujica, en el bar Zurich de Plaza Cataluña donde estaba desayunando, permitió el poder hablar a varias personas entre ellas dos periodistas que ya le habían realizado reportajes en Uruguay y una tercera persona con la que había compartido mesa y charla en Montevideo.
Entendemos que hubo un aprovechamiento indebido de su figura y de su buen hacer.
Por parte nuestra lamentamos esta manipulación. Mujica no se lo merece.”
Un saludo,
Fernando Ferrón

Ens emplenem la boca massa sovint amb la paraula democràcia i després la fem servir molt malament. Caldria ser més curós i recordar que, en seu origen, la paraula grega es formada per dues paraules:demos (que es tradueix com “poble”) i kratós (que vol dir “poder” o “govern”). En l’ actualitat s’ entén que la democràcia és un sistema en el que el poder no radica en una sola persona sinó que es distribueix entre tots els ciutadans. Per tant, les decisions s’haurien de prendre segons l’opinió de la majoria. La qual cosa vol dir que, si en un Ajuntament la majoria de regidors vol posar una bandera determinada  al balcó ho hauria de poder fer. Avui, això tan elemental, no és possible perquè tenim una democràcia tutelada que fa més por que una pedregada i que, si en en volem deslliurar, només ho podrem fer essent independents i podent-nos organitzar per nosaltres mateixos per mitjà d’una Constitució força millor de que se’ns va imposar fa anys i que no els ha interessat modificar gens ni mica (o que han modificat al seu gust quan i en el què els ha interessat).

Hem de tenir ben clar, doncs, que PSC, PP, ICV-EUiA, Ciudadanos, Podemos I Barcelona en Comú només ens garantiran ajuntaments súbdits d’Espanya i, per tant, cal no fer-los cas. Demà, doncs, cal que fem un pas més cap al pas definitiu del proper 27 de setembre i votar llistes que ens puguin dur clarament cap a la independència. Sense els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions en mans de persones que creguin de debò en la independència i sobretot sense una Barcelona independentista el procés resta tocat. Alerta, doncs, i no ens deixem entabanar. Que no ens omplin el cap d’il·lusions, d’idees agradables però falses i que no ens enganyin més amb bones paraules, que exactament això és el que vol dir la paraula “entabanar”…

Acabo de llegir el llibre “Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, del qual us parlava el dia 27 d’ Abril en l’apuntUNA ESGLÉSIA SIMPÀTICA. El llibre es presentava -acabat de sortir de la impremta i encara amb olor a tinta nova- el divendres 24 d’ Abril a Fondarella (Pla d’Urgell), en el marc del segon memorial dedicat al també desaparegut mossèn Jesús Huguet, fill d’aquesta localitat i estret col·laborador del bisbe Deig, que va morir l’any 2003.

Ara l’Associació d’Amics del bisbe Deig ens convida “a un esdeveniment llargament esperat i que es produirà a la ciutat deSolsona, el divendres 29 de maig, a les 9 del vespre, al Casal Cívic Xavier Jounou: la presentació de l’obra coral“Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig”, editada per l’Associació d’Amics del Bisbe Deig, que ha comptat amb la col·laboració de la Diputació de Lleida i en la qual han participat 17 personalitats ben reconegudes”.  Tots ells són persones que el van conèixer i tractar ben de prop i “entre tots ofereixen una pinzellada acurada de les diverses facetes i etapes d’un home tan polièdric i carismàtic com el navassenc Antoni Deig, bisbe de Menorca i de Solsona, i una de les personalitats cabdals de l’església catalana de finals del s. XX.
A l’acte hi prendran part: Carles Tejedor, Ramon Segués, Mn. Climent Forner i Salvador Cardús,  autors d’algun dels capítols del llibre”.

La veritat és que aquesta miscel·lània és un llibre que recomano vivament. Primer, perquè es fa molt fàcil de llegir degut a que tot el munt de col·laboradors ho fan tots molt bé. I desprès, perquè cadascú aporta alguna cosa interessant –algunes de ben inèdites- sobre el bisbe Deig. Entre tots fan un bon retrat d’aquest home que, en paraules del que fou el seu secretari –Jordi Orobitg-”tenia la ferma convicció que estimar Déu volia dir estimar la Pàtria i el Món” i això ha va saber fer sempre i molt bé, des del lloc on li va tocar estar en cada moment. Ho va fer sempre d’una manera ben discreta, amb naturalitat i fent-se estimar per tothom que el va conèixer de prop. La seva infantesa a Navàs, els seus anys al seminari, els anys a Sogorb i Tarragona com a secretari del bisbe Pont i Gol, el pas pel Bisbat de Menorca i després Solsona són alguns dels aspectes de la trajectòria del bisbe Deig que narren els autors del llibre, que acaba de veure la llum però que es va començar a gestar l’any 2010.

No en diré res més. Només recomanar que el llegiu.

Aquí a Mollerussa avui és “el dia del gos”. Segurament que molts dels que llegeixin l’expressió “dia del gos”preguntaran : dia del què? És normal que certes expressions només es facin servir en algunes comarques i siguin totalment desconegudes en altres. Aquí al Pla d’ Urgell és aquesta amb expressió que s’ha batejat des de temps immemorials l’endemà del dia de la festa major, que abans era considerat també com a mitja festa («el gos» significa la peresa de treballar en tal dia). Ens explica aquest significat el blog EL DIA DEL GOS: “L’explicació, com qualsevol expressió popular, no és única i varia en funció del lloc d’origen. D’aquesta manera, podria fer referència a l’aprofitament que s’acostuma a fer del que ha quedat, de les viandes de festa dels dies anteriors, però també podria fer referència al fet que l’endemà del dia gros de festa major, la gent dorm fins ben tard per recuperar forces, fent que tot el poble s’impregni d’un silenci que sols els lladrucs del gossos trenquen”. («El dia del què?», al blog El dia del gos (http://eldiadelgos.blogspot.com).

Deia que aquí a Mollerussa avui és el dia del gos perquè aquest darrer cap de setmana hem fet Festa Major en honor de Sant Isidori. La Viquipèdia ens diu que Isidor de Quios o Isidori (el nom pel que és anomenat a Mollerussa, d’on és patró) (Alexandria, Egipte, s. III –Quios, Grècia, 251) fou un marí egipci, cristià i màrtir durant les persecucions de l’emperador Deci. De totes maneres, això del dia del gos era abans. Ara, l’endemà de la Festa Major tothom ha d’anar a fitxar, tal com correspon a una societat moderna on ja no hi ha gaire temps per la mandra, a no ser que hom estigui jubilat (com és el meu cas), o s’estigui en l’atur, que malauradament és el cas de molts.

Parlem de Festa Major i no pas de Setmana Gran, senyors del BBVA! Això de Semana Grande és molt propi d’ Euskadi  i no sé si d’algun altre lloc, però aquí no ho fem servir i queda una mica ridícul (i poc entenedor) anar a treure diners d’un caixer i trobar-se amb un rètol que diu que canviarà l’horari del banc per la Setmana Gran. No sé de qui va ser la idea del cartell i qui n’és el responsable. Però trobo que és tenir molt poca sintonia amb el país i poca sensibilitat amb els clients catalans batejar com a Setmana Gran una cosa que s’ha dit sempre Festa Major. Deu ser cosa dels bancs que, en general, cada vegada tenen menys sensibilitat amb els clients per més que se n’omplin la boca tot sovint i no s’adonen que són els clients qui els donen vida i no pas al revés. Ahir mateix vaig decidir posar-me amb contacte amb un banc dels anomenats ètics per tan de fer-me’n client i anar abandonant progressivament el de sempre…

Tant de bo puguem anar celebrant moltes festes majors més i tant de bo que siguem capaços de transformar-les punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns –la plaça, els pavellons, l’església, els actes culturals, festius o esportius, etc – i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits, cosa cada cop més difícil amb la varietat d`ètnies i cultures cada com més diverses que conforma la nostra societat. Perquè m’he adonat que als actes de les Festes Majors hi participen molt poc els nouvinguts i caldria veure de fer alguna cosa més per tal de que també es convertís en una festa que trobessis propera i en la que s’hi trobessin còmodes. Caldrà pensar-ho.

Aquests dies una coneguda meva m’ha parlat de la Teràpia Gestalt. Com que no en sabia res i només n’havia sentit a parlar de lluny –molt de lluny-, aquesta persona m’ha orientat donant-me un enllaç per tal de poder-me’n informar una mica. I, com em passa quasi sempre que em poso a Google per buscar algun tema, d’una cosa passo a una altra, i d’aquesta a una altra i una altra i no acabo mai. Però quasi mai surto amb les mans buides i sempre trobo coses interessants, enriquidores i que m’ajuden a renovar algunes neurones.

Llegint, llegint, m’he trobat que en el pròleg del llibre Enfocament Gestàltic, Joel Latner parla del “temperament que afavoreix la gràcia i la sensibilitat” i desenvolupa “la teva manera pròpia de respondre al món”. Tots tenim els nostre propi temperament, és cert, però em pregunto si podem ser capaços de modificar-lo de tal manera que faci que puguem modificar també el món amb la nostra pròpia i particular resposta. Segons la teràpia Gestalt es veu que sí que ho podem fer perquè és bo revisar els nostres punts de vista i veure les coses des d’una perspectiva que no acostumem a mirar. Per exemple: Quan algú treu del contenidor de residus el que va quedar d’un Big Mac i se’l menja perquè té gana, ¿això és escombraries o aliment?. Normalment tenim la tendència a pensar que tot el que ha anat a parar a un contenidor automàticament s’ha convertit en escombraries. Però es veu que no es pas així i ho demostres tanta i tanta gent que es dedica a resseguir contenidors i tenen un mètode ben estudiat per aprofitar els mils i mils de quilos d’aliments que cada dia es llencen i que, segons diuen, són totalment aprofitables. Per tant, podríem preguntar-nos com ens mirem els aliments? No ens caldria canviar el punt de vista sobre el que llancem i sobre moltes altres coses?

Des de la meva supina ignorància, estava convençut que la Teràpia Gestalt servia només per tractar malalties. Doncs no. Serveix també –i segons alguns, de manera ben prominent i destacada- per a desenvolupar el potencial humà. La teràpia Gestalt s’enfoca més en els processos que en els continguts. Posa més èmfasi sobre el que està succeint, s’està pensant i sentint en el moment present que no pas en el passat. En aquest sentit, es parla de l’aquí i ara, no per deixar de banda la història de la persona, sinó que aquesta història es mira des del present, com es viuen les situacions, com afecten, els fets passats a dia d’avui. La persona és qui és, entre altres coses, pel que ha viscut. Des d’aquesta perspectiva, s’utilitza l’aproximació fenomenològica i el mètode de l’ “adonar-se’n” (awareness), prestant atenció a les percepcions, impactes emocionals i què fem amb tot això, com actuem. El terapeuta torna al pacient just això, deixant de banda els prejudicis i adoptant la postura de “no saber”, no donant res per suposat. Amb això, es pretén que la persona sigui conscient de com impacta i és impactada pel seu entorn, fent més conscient la seva manera de fer, així com la vivència d’això, amb el que podem discernir què són respostes fixades del passat, que a dia d’avui ja no tenen sentit, i descobrint noves maneres de fer que li siguin més útils, aprenent a adaptar-se i ajustar-se a cada situació.

Totes aquestes coses que he anat llegint, m’han fet pensar com massa vegades ens inventem els problemes i, en lloc de buscar una solució per a cada problema, busquem un problema per a les solucions que ja tenim mentalment preparades. Massa vegades els problemes no hi són sinó que ens els creem. Un “problema”, si ho mirem bé, és en realitat un “desafiament” i “una oportunitat”. No ens adonem que som els artífexs de les nostres pròpies vides i que ens hem de fer responsables dels nostres actes. Massa sovint busquem “excuses de mal pagador” -com es diu vulgarment- per no resoldre allò que no ens agrada de la nostra vida. Acostumem a ser poc valents i ens conformem amb la comoditat del que tenim i coneixem. Ens és més fàcil viure en la mentida i ens resistim ferotgement a la veritat.

Per a molta gent, la “realitat” –la veritat- és un lloc horrible en què els somnis moren. Si fóssim una mica més positius, sabríem sap que qualsevol cosa pot fer-se possible amb consistència i obstinació i, per tant, podem triar més sovint del que ens pensem la seva pròpia realitat. És clar que això resulta feixuc, comporta molta feina i no sempre hi estem disposats. La comoditat ens envaeix i ens mata la creativitat i la curiositat que tots portem dins nostre i fa que els pensaments negatius ens envaeixi. Per por, ja ni intentem les coses. Por al fracàs, al que diran, por als fantasmes personals que tots portem dins nostre. Massa vegades apuntem tan alt que, com que sabem que no hi arribarem, ja ni ho intentem. No tolerem la imperfecció, tot i sabent que la vida és ‘per se’  imperfecta.

La veritat és que aquesta persona, amb el petit i insignificant regal d’un simple enllaç a internet, m’ha regalat un profitós cap de setmana lector. Tant de bo hagi sabut aprofitar-lo una mica…

Som en temps d’eleccions municipals. Som, malauradament, en temps de xerrameca. mítings i tertúlies polítiques, com molt  bé sabem tots. En lloc de que els fets vagin acompanyats de paraules, resulta que les paraules es queden en pures paraules, sense ni tan sols anar acompanyats de fets. Ara és el temps de les promeses que no s’acompliran. Ara és l’hora en què tots ens prometran llocs de treball i una felicitat que s’acostarà al nirvana que, com bé sabeu, és l’ideal suprem de la felicitat, el lloc on tot és magnífic, no hi ha dolor i tot és pura felicitat.

És una desgràcia sense remei haver de patir, cada dos per tres, aquests tediosos períodes electorals on tot és pura xerrameca i promeses. Parole, parole, parole… que deia aquella famosa cançó italiana. Si us plau, polítics, estalvieu-nos aquests dies de sofriment, de pantomima i de rialla Colgate. Estalvieu-nos les mentides, les fantasies, les promeses que sabeu que no complireu i estalvieu-nos aquella sensació de que ens esteu prenent el pèl. Estalvieu-nos la sensació de que som una colla de rucs d’orelles llargues.

Perquè , a vegades, sí que semblem una mica rucs, perquè us tornem a votar quan no us ho mereixeu gens ni mica. No tot és culpa vostra, per tant. Si tots fóssim una mica més conseqüents i us neguéssim el vot quan no us l’heu merescut, tot aniria millor. Si miréssim una mica més prim i féssim marxar a casa seva els corruptes, els que només busquen el càrrec per poder cobrar a fi de mes, les coses anirien d’una altra manera. Si miréssim quines coses no funcionen i esbrinéssim qui n’és el culpable i li féssim pagar, tot aniria millor. Si votéssim més amb el cap que no pas amb el cor o per costum, també tot seria diferent. Si vosaltres no us tapéssiu tant les vergonyes els uns als altres o tots miréssim una mica més pel bé comú, el país aniria força més bé.

Massa gent –no tota, per sort- s’ha oblidat que la política és un servei al poble i per damunt de tot als més desfavorits. Massa gent és encara a la política per enriquir-se i la prova és que cada dia surten nous cassos de corrupció. I som tots tan rucs que seguim votant els mateixos, tot i sabent que són uns aprofitats. Estem dient que volem un país nou i millor. Doncs, posem-nos-hi! Comencem per buscar polítics honestos per als nostres Ajuntaments i comencem a arraconar tots aquells que han donat suficients proves de que no volen arreglar res i de que ja els va bé la situació actual. Hi han hagut tantes i tan evidents proves de que la forma tradicional de fer política no serveix, que potser ara començarem a veure que la gent n’està una mica tipa i que té ganes de canviar. Triar alcaldes i regidors hauria de ser el primer pas per trobar candidats honestos i amb capacitat de gestionar el dia a dia de la gent. A les eleccions municipals és on possiblement puguem deixar més de banda les ideologies i els principis filosòfics dels partits. És aquí on cal ser molt pràctic i buscar gent que arregli les coses que tenim més a prop i que lluiti pel seu municipi. És ara quan cal buscar gestors que no facin malbé els diners de tots i en treguin el millor profit possible dels impostos que tots paguem. I una cosa que jo considero essencial: cal triar gent amb capacitat de diàleg i d’entendre’s amb els contrincants dels altres partits. Cal saber triar gent que sàpiga anar unida per buscar el bé comú i no per fer només la punyeta al contrari.

De moment cal pensar en les municipals i no menystenir el poder dels municipis. Després ja vindran les altres i, entretant, ja podrem anar veient qui és qui i què vol fer cadascú. Perquè si un gran nombre de municipis catalans fan front comú davant d’aquesta mena de fer política tan bruta, tan traïdora i tan vomitiva del PP no hi tindran res a fer, per més que vulguin aniquilar-nos com sembla que volen fer.

Un text com per a pensar-hi una estona. I més si tenim en compte que tenim ministres d’ Educació com Wert o presidents de govern com Rajoy…

“Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l’Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l’escrit amb un “Benvolgut Sr. professor”.

Quan el meu fill ho ha llegit s’ha quedat esbalaït i m’ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: “Ni que fos el president del govern”.

I li he respost el següent:

Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d’ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.

D’ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.

President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.

Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d’un pare: els seus fills.

Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.

És per això, que li demostro respecte i afecte.

Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació”.

M’ha mirat somrient, i m’ha dit: “tens raó”.

Aquest dijous vam enterrar el David. Tenia 81 anys i era el més vell de la Residència d’ ACUDAM. Feia 32 anys que va començar a treballar a l’ACUDAM i va ser dels que va estrenar la Residència que es va construir l’ any 1997. Vol dir que  hi va ser 18 anys.

Els que llegiu habitualment aquest blog ja sabeu que jo hi vaig treballar durant 29 anys i, per tant, vaig conèixer el David quasi des del principi. Els primers anys l’anava a buscar i el retornava cada dia a casa seva de Vila-Sana. Fins que va ingressar a la Residència  i ja hi va restar definitivament.

El David era tota una institució entre nosaltres i jo diria que a tot el Pla d’ Urgell. El fet que el seu germà tingués una empresa d’autocars i fes excursions i prestés serveis a tots els pobles de la plana i que als seus anys de joventut el David l’acompanyés en els viatges feia que el conegués quasi tothom. També era molt conegut perquè no faltava mai a les Festes Majors dels pobles de la comarca. Normalment hi anava a peu però, com que tothom el coneixia, de seguida trobava algú que el pugés al cotxe. No li calia aixecar el dit perquè la gent ja parava només en veure’l…

Com us deia, el David feia 32 anys que era a l’ ACUDAM i és ben conegut que la primera feina que es va fer al taller va ser enfilar tubs de plàstic en ganxos metàl·lics per a fer tires llargues que es tallaven a mida per a fer cortines per a portes i finestres. El David va ser, per tant, dels primers en fer aquesta feina i la va fer durant tants anys que ja la feia a ulls clucs. Un dia algú fa ver una foto de les seves mans enfilant tubs de cortina, foto que es va convertir posteriorment en una ceràmica -símbol d’ ACUDAM- que s’entrega en certes ocasions com a obsequi o record del centre. Les mans d’aquesta foto que teniu aquí al costat són, doncs, les mans del David treballant.

Amb motiu dels 35 any de l’associació es va fer fet un llibre que recollia els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intentava explicar tota la trajectòria fins llavors. Volent-me unir a aquell esdeveniment, vaig un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part de la gran família d’ ACUDAM. Aquest any ja en fem 40 i, per tant, el podem adaptar a aquesta celebració.

LES MANS D’ACUDAM

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 40 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’ il·lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 40 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar,

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis.

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

Per a celebrar aquest 40 anys ACUDAM s’ha proposat ampliar l’actual Llar–Residència davant la necessitat d’atendre millor els seus membres més grans. Els anys passen i la realitat imposa nous servis per a donar millor atenció a tots els residents que, com en el cas del David, es van fent cada cop més grans. Per aquest motiu s’afegiran 12 places més a les 24 ja existents a la Residència i a les altres 24 dels pisos-llars. La construcció del nou equipament coincideix, doncs, amb els 40 anys de l’entitat que ha preparat un seguit d’activitats per celebrar-ho i que, des de la pàgina web, des del Facebook i des d’aquest mateix blog anirem comunicant i comentant.

El més important és, però, que les persones amb capacitats diferents trobin un lloc com ACUDAM que es converteixi en casa seva, una vegada han de deixar les seves famílies perquè els pares es fan molts grans, emmalalteixen, moren o per altres motius de força major. És en aquest moment quan és necessària una segona llar on s’hi trobi el caliu familiar del qual tots n’estem necessitats. A la residència d’ ACUDAM no hi ha aquella emblemàtica llar de foc que hi havia antigament a les cases i on hi havia penjats els clemàstecs  a la xemeneia de la llar, on s’hi penjaven les olles, els perols, etc., que s’havien de posar a escalfar al foc. Aquelles llars que durant els temps de fred no s’apagaven mai doncs de bon matí sempre es trobava caliu sota les cendres. Només calia enretirar una mica la cendra i allà sota hi trobàvem les brases sempre a punt per revifar el foc nou del dia i que encara servien per encendre els fogons per fer bullir la tassa de llet o per fer la torrada abans de marxar a l’escola.

A la residència d’ ACUDAM no hi ha llar de foc,  però sí que hi ha el caliu que donen els cuidadors i cuidadores. En donen testimoni cada dia les famílies i en podem donar constància també tots els que, com en al cas del David, han estat cuidats fins al darrer moment en què ha estat acompanyat en els seus darrers moments per la seva família natural i per tota l’altra gran família d’ACUDAM. Aquest tipus de residències assistides són cada cop més necessaris perquè estan adreçats a persones que necessiten una assistència integral per dur a terme les activitats de la vida diària, és a dir a persones amb un alt grau de dependència, que necessiten atenció i supervisió constant i que, per circumstàncies sociofamiliars, requereixen la substitució de la llar.

Amb iniciatives com aquesta crec que és la millor manera de celebrar 40 anys d’una institució com la nostra i espero i desitjo des d’aquí que en siguin molts més.