A PEU

—————————————————————————————————–

(Puerto de la Cruz- Tenerife. Novembre 2014)

Després d’un dia gris i plujós, aquí a Tenerife avui el dia s’ha llevat rialler. El mar s’ha tornat una tassa de color blau, tirant a verd  maragda,on s’hi reflexa un cel net i lluminós com si el vent li hagués rentat la cara.

Cel i mar. Mar i cel. I un silenci només trencat pel ventijol que bufa content i delerós. Cel, mar i vent. Un vent que ahir bufava fort i poderós. Un vent que aixecava l’aigua en grosses onades i les escopia enlaire amb força fins que es desfeien colpejant les roques i deixant-les xopes i blanques. Una mar brava, enfadada, poderosa, feréstega.

Cel, mar, vent i sol. En aquestes illes llunyanes de la Macaronèsia -que de veritat fan honor al seu nom d’ Afortunades- un sol potent  escalfa de valent en aquest mes de Novembre, mentre a Catalunya el fred és ben viu. Un sol al que no hi estem acostumats, que colra de debò i emmoreneix la pell.

I jo, contemplant tot aquest bé de Déu i aquesta meravella de la natura assegut al cap d’una roca, allargassant els pensaments mar enllà, cel enllà i guardant dins meu aquest moment màgic i gaudint d’aquest silenci impagable.

Cel, mar, vent, sol, escuma i silenci. I el món donant voltes atrafegat a l’altra banda invisible d’aquesta tassa immensa que és capaç d’ajuntar mar i cel en una línia llunyana, tacada només per algun puntet lluminós allà a l’horitzó llunyà. Miro embadalit els jocs de llum de les ones que s’atansen a les roques i formen dibuixos i formes delirants. Miro l’arena que és acariciada una i altra vegada per les ones. Cada ona transforma el trosset de platja negra que tinc allà sota en un racó entre el rocam. L’arena negra contrasta amb la blancor de l’aigua i el sol omple de lluentors la superfície de l’aigua mentre amoroseix la pell. Mirant a la llunyania no es veu res més que un blau immens i quan abaixes els ulls veus davant teu només la bromera blanca de les ones i la negror característica de la terra volcànica d’aquestes illes.

El món ha deixat d’existir per una estona. Els problemes, les cabòries, la pressa, els neguits desapareixen, engolits per una mar, avui mare acollidora i afectuosa i tan diferent de la bruixota amenaçadora d’ahir. L’aire suau gronxa els cabells, gronxa l’ànima i apaivaga l’esperit. Tot és nou, tot és pau, en aquesta bellesa que ens brinda la natura i que no sempre sabem contemplar.

De cop i volta torno a la realitat i m’adono que he de tornar a l’hotel. El sol ja comença a cremar i m’adono que tinc gana. He de tornar a la realitat, una realitat que m’ha fet el regal d’uns dies diferents en un lloc també diferent.

Mentre escoltava fa una estona alguns trossos del discurs de Mariano Rajoy – l’ínclit Presidente del Gobierno de España- a la clausura de la Convenció del PP, la indignació m’anava pujant de mica en mica. Havia de fer un esforç notable per seguir escoltant tanta mentida, tanta mala fe i tanta estultícia juntes. Ja han escrit i descrit molt millor que jo d’aquest nefast personatge dues persones que el coneixen bé: l’un ésAlbano Dante Fachín Pozzi en un article antològic titulat El Presidente Rajoy es un imbécil que cal llegir. I l’altre és el catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia Ramon Cotarelo que, en un altre article que publica avui mateix i que titula Moción de censura a un imbécil corrupto, afegeix a la qualificació d’imbècil, la de corrupte. No està gens malament… Llegiu-los si teniu una estona.

Són paraules gruixudes les que fan servir, ho reconec. No m’agrada titllar d’imbècils les persones i fer servir aquesta mena de paraules. No cal. Però reconec que la indignació que desperta aquest personatge -i molts altres del PP- fa que a vegades no es trobi la paraula adequada per poder-los definir bé. Aquesta gent del PP són prou barruts, mentiders, hipòcrites, i desvergonyits com per atrevir-se a fer discursos com el que hem sentit avui i no caure’ls la cara de vergonya a trossets. La imatge estilitzada d’una gavina damunt de les dues PP del logotip ens indica el pitjor d’aquesta au marina. Les gavines són ocells bàsicament oportunistes, gairebé  carronyaires, que cada dia s’han acostumat més a buscar l’aliment  entre les deixalles de les ciutats i estan encantats movent-se entre els abocadors. Aprofiten tota la porqueria que troben i no els fa basca res. Realment aquests del PP no podien haver trobat un animal que els identifiqués millor!

Per això he buscat aquest dibuix per il·lustrar l’apunt d’avui. Un filat que es trenca a trossos i es converteix en ocells que volen lliures. “A desalambrar” , deia una coneguda cançó  de Daniel Viglietti Indart,demanant que els filats caiguessin per tal de deixar lliures les persones. Un dibuix que vol ser un  cant a la llibertat. Aquests del PP fan tot el contrari: fan servir la seva gavina, el seu poder i les seves males arts per posar filats, barreres i empetitir les llibertats de les persones tant com poden. Són els típics carronyers que miren de picotejar allà on poden, tot el que poden i sempre que poden, sense miraments i sense gaires escrúpols. Són els més corruptes i viuen de la corrupció i són capaços de fer discursos com si fossin el més purs de tots. Vergonya, molta vergonya per a ells i per a tots els que els voten o els tapen les vergonyes. I vergonya també per als altres partits que no són capaços de netejar una mica l’ambient en un moment de crisi com el que vivim. vergonya perquè no són capaços d’unir-se per fer-los fora d’una vegada. És culpa una mica de tots deixar governar a un partit tan corrupte i que ens ha portat la brutícia que tenim ara mateix. Ells ja han començat a prometre de cara a les eleccions que a partir d’ara tot anirà molt millor, que hem arribat a la glòria i que a partir d’ara Espanya serà xauxa i tot serà flors i violes. No patiu, que ja ho anirem veient i la crua realitat posarà a tots allà on han d’estar…

La paraula selfie s’ha posat de moda. Les selfies –les autofotos- són les que ens fem nosaltres mateixos, en general amb un telèfon intel·ligent o webcam i que s’ha posat de moda pujar-les a un lloc web o a les xarxes socials. No és cap cosa nova: els pintors famosos quasi tots s’han fet sempre autoretrats. Ara, degut a la popularització de les càmeres digitals i dels telèfons mòbils amb càmera, tothom se’n fa. Els adolescents més que ningú potser perquè estan en un moment de la seva vida en que han d’afermar la seva personalitat i les fotos són un mitjà, tal com ha destacat algun psicòleg..

Quan en alguna ocasió ens mirem al mirall  amb més atenció i ens observem durant una estona (cosa que acostumem a fer quan no ens trobem gaire bé, o algú ens ha dit que fem mala cara), d’alguna manera ens estem fent una selfie mental. En aquestes ocasions ens observem i ens veiem tal com som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. Llavors ve el moment en què comencem a fer els retocs pertinents per millorar una mica la nostra imatge, sobretot d’aquelles coses que no ens acaben d’agradar de nosaltres mateixos. Moltes de les selfies que ens fem –reconeguem-ho-  són una gran mentida perquè ens les fem amb la nostra millor cara possible.

Grècia fa eleccions aquest diumenge i, encara que Espanya no és Grècia, sí que ens pot servir de selfieper emmirallar-nos-hi una mica perquè tenim moltes coses en comú. Sembla que la gent s’ha anat desencantant dels grans partits perquè troben que els han fallat rotundament en tots els aspectes. Cada dia hi ha més gent amb el nivell de vida retallat i, pel camí que anem, també en els seus drets fonamentals. És cert que el malestar a Grècia és molt més gran perquè ells han tocat fons del tot. Difícilment un país pot caure més avall i per això han hagut de sortir al carrer amb infinitat de protestes i vagues. I per aquest motiu el poble ha dit prou i el diumenge canviaran el seu vot, que tothom diu que anirà cap a Syriza i que ara només cal esperar a veure si arriba a guanyar per majoria absoluta o no.

A Espanya– amb menor intensitat- han passat coses similars i ara s’haurà de veure si el paper de Siriza el fa Podemos. Que aquí les coses no han anat gens bé durant aquests darrers anys, no ho pot negar ningú, per més que el PP vulgui maquillar-ho amb mentides i dissimulacions de tot tipus. Si volem ser francs i no volem fingir, cal que ens mirem al mirall per veure com hem quedat després d’una colla d’anys de trànsit pel desert dolorós de la crisi, que ha deixat les cunetes plenes de cadàvers i gent malferida. És urgent que ens fem l’autoretrat per veure com estem i veure els propis defectes sense hipocresia. I actuar en conseqüència… Per més que el PP ho digui, no som els que ens veiem al mirall. Tots som totalment uns altres; els que han patit la crisi i els que no l’hem patida tant. La societat sencera ha canviat i ha canviat molt. S’han empobrit les nostres butxaques, el nostre ànim i la nostra personalitat.

És hora de deixar de ser narcisistes i mirar-nos de veritat per veure tal com som i tal com hem quedat. Recordeu el mite de Narcís? Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que Narcís s’enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d’un llac, després d’haver rebutjat tots els aspirants al seu amor. En una contemplació absorta, incapaç d’apartar-se de la contemplació de la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins les aigües i ofegar-s’hi. Es va enamorar de si mateix, però va ser totalment incapaç de reconèixer-se a si mateix. Serem nosaltres també incapaços de mirar-nos a la cara i reconèixer-nos? En un moment com aquest no hem de deixar que ens adormin amb boniques paraules i tampoc que ens auto enganyem com si no hagués passat res. I tant que ha passat! I per a fer aquest exercici  (que no pot ser d’autocomplaença sinó de realisme) no tenim més remei que mirar-nos primer a la cara: després tancar els ulls i mirar el nostre interior. I si ens volem fer la selfie, en l’hem de fer-la sense retocs ni hipocresies de cap mena. I actuar després en conseqüència.

Aquests dies es parla molt de fanatismes, integrismes, fonamentalismes i actituds extremes, referits a religions o corrents religioses. Però, si ho pensem bé, aquestes actituds les trobem en molts camps de la nostra societat. Dit planament i senzilla: trobem gent agressiva, intolerant, intransigent i fanàtica als camps de futbol, a l’escala o ascensor del nostre bloc, als bars, als partits polítics, a les places, a les esglésies, a les tertúlies de ràdio… Gent així, la trobem a tot arreu i em sembla que n’hi ha hagut en tots els temps. Segur que són una minoria, però sempre hi ha hagut persones que s’han pensat que tenien la possessió de la veritat total i l’han volguda imposar per la força. Els integrismes són, en el fons, això i res més.

El fons de la qüestió és la falta de respecte als altres i no saber que els drets de les persones són  iguals a Europa, Àfrica o Amèrica i que s’han de respectar igualment, siguin d’on siguin, pensin el que pensin i creguin el que creguin. No sempre acabem d’entendre ni ens fem càrrec d’aquell principi que diu que el meu dret acaba on comença el dret de l’altre. Aquestes línies divisòries, aquestes fronteres o línies vermelles, no sempre les tenim prou clares, ni sempre són les mateixes en les diferents cultures. Però sí que d’alguna manera ens afecten a tots, visquem on visquem, i de fet creen conflictes a tot el món.

Un dels problemes que tenim tots és que valorem de forma molt diferent si els fets es produeixen a casa nostra (o amb algun dels que són propers a les nostres creences o formes de pensar) o si, en canvi, els fets es produeixen lluny. Quan uns integristes islàmics maten a dotze persones a París sembla que ens afecta més que quan ens arriba la notícia de que a la República Centreafricana s’està fent neteja ètnica de musulmans, o quan es tortura a les presons de qualsevol país de l’altra punta del món per motius polítics o religiosos. Les dues coses són prou greus, tot és falta de respecte als drets humans i tot és fanatisme però, ¿per què no responem de la mateixa manera ni sentim la mateixa indignació?. ¿Per què tolerem coses dels que són de la nostra corda i som intolerants amb qui sentim lluny de la nostra forma de pensar? ¿No portem tots a dins nostre una llavor d’intolerància que, a vegades, deixem créixer més del compte? Caldria que ens ho responguéssim…

A mi, certes caricatures, certs acudits i certes publicacions no m’agraden ni em fan cap gràcia. Però miro de comprendre, que en una societat oberta i democràtica, tothom té dret a dir-hi la seva. Però quan diem la nostra ¿ho fem amb el mínim respecte degut a l’altre?  Així com a vegades ens sentim provocats ¿no som altres vegades nosaltres els provocadors? ¿En nom de la democràcia està tot permès? Sabem que les lleis són per regular les societats, però quan la llei no es fa complir, o creiem que pot ser injusta, o els que l’haurien de fer complir se la salten olímpicament ¿què hem de fer? Preguntes i més preguntes sense resposta clara. Algunes publicacions, actituds, algunes declaracions, algunes imatges a mi personalment em resulten molt ofensives i m’indignen profundament, però no per això surto a posar bombes o a matar gent i entenc que això és el que s’hauria d’ensenyar. Contra els integrismes el millor antídot és educar en la tolerància.  El fet –sempre subjectiu- de l’ofensa no deixa de ser una excusa que no porta enlloc perquè aquesta mateixa gent que mata dibuixants són capaços de matar gens de la seva pròpia religió simplement perquè no fan o no pensen exactament com ells. La nostra societat cristiana ha estat molt intolerant i ha fet barrabassades sense fi, la qual cosa no vol dir que ara hàgim de situar-nos a l’extrem contrari i ser permissius totals.

Aquest és el fons de la qüestió, em sembla a mi. Saber trobar aquest equilibri just ja sé que no és fàcil, però és la única sortida. El fons dels problema és voler imposar el meu pensament sigui com sigui i amb els mètodes que jo cregui més convenients (amenaces, presó, pressions, bombes o la mateixa mort). Els fonamentalismes de tota mena només es poden curar amb l’educació en la llibertat i el respecte als altres. I en això hi tenen un paper important a fer els líders polítics, els líders religiosos, els educadors, els mateixos pares i cada un de nosaltres.

Estic a favor dels toros. No pas de les corrides de toros, aquesta cosa vergonyosa, cruel i primitiva que alguns anomenen art i espectacle, en el que un pobre animal, cansat, marejat, mig ferit i espantat pel lloc i els crits de la gent ha d’envestir un drap de colors i que té com a objectiu final ser mort per l’espasa d’un “artista”. Respecto a qui encara li agradi (tinc bons amics a qui els agraden molt els toros) aquesta mena de coses, però jo no puc compartir gens ni mica aquest punt de vista, aquestes estètiques estranyes i unes explicacions que ja no duen enlloc de tant passades de moda, tan ràncies i tan poc convincents per a una persona del S XXI. A mi no m’hi trobaran pas defensant aquesta tradició.

Estic a favor dels toros, d’aquests impressionants animals que corren lliures pels camps, on tenen el seu lloc i el seu hàbitat natural. No puc entendre, doncs, aquesta anomenada tradició, sinònim de barbàrie, endarreriment i insensibilitat. No puc entendre tampoc que el Gobierno del PP posi diner públic per protegir això que ells en diuen bé cultural i que, segons una enquesta de Sigma Dos del juny de 2011 aportada per la plataforma antitaurina “La Tortura no es Cultura”, només un 18% dels espanyols accepta atorgar fons públics per ajudar aquest negoci d’uns quants que es dediquen al món del toro i de les corrides que tan essencialment espanyols diuen que és.

Avui m’ha vingut de gust escriure sobre aquest tema perquè fa ben pocs dies vaig llegir que Luis Santamaría, conseller de Governació i Justícia del país valencià, ha fet un avantprojecte de llei per fer dels toros i de les festes dels bous al carrer un Bé d’ Interès Cultural i protegir millor el món del toro. En aquest mateix sentit, Marcial Marín, Consejero de Educación, Cultura y Deportes del Gobierno de Castilla-La Mancha ha dit que vol treballar per “engrandecer, proteger e impulsar la Fiesta de los Toros en Castilla-La Mancha”

Catalunya va prohibir les corrides i trobo que encara es van quedar curts amb algunes altres festes amb animals. El PP diu que farà mans i mànigues per revocar aquesta llei del Parlament i segur que trobarà un munt d’aliats entre la flor i nata d’intel·lectuals espanyols que creuen que, si es perden els toros es perd Espanya. Quina poca confiança que li tenen si tot depèn d’això! De totes maneres, també trobem  altres opinions i grups cada dia més nombrosos de persones que creuen que això s’hauria d’acabar d’una vegada. Per exemple, e fotògraf mexicà Enrique Villaseñor, que va ser un gran aficionat als toros i ara es abolicionista. O, com ell prefereix dir, evolucionista: “He llegado a un momento de mi vida en que me duele más el sufrimiento de un animal que todo lo que yo pueda disfrutar”. Entre 1993 i 1994, Villaseñor va realitzar a la Monumental Plaza México un assaig fotogràfic que va denominar Toda la vida, toda la muerte  i que, segosn ells mateix, diu que és una “evocación de la fiesta brava en los linderos del arte, la belleza, la cultura y la barbarie”. Ara, però, s’ha adonat que ha d’evolucionar des d’una cultura rebuda cap a la honestedat i cap a la racionalitat. En una entrevista molt interessant que li fa ELDIARIO.ES manifesta aquesta espècie de conversió i caiguda del cavall, com Sant Pau.

Entre els molts motius que tenim per marxar d’ Espanya, aquest n’és un més i no pas menor, encara que ho pugui semblar (potser fins i tot podria ser ben simbòlic). No vull pertànyer a un país on encara són legals i -el que és pitjor- es promocionen aquesta mena d’espectacles denigrants. Espero que mai més es puguin donar espectacles cruels i vergonyants com el de les corrides en una Catalunya que volem diferent, nova, moderna i culta. Estic segur que aquest país, per a ser-ho, no necessitarà ni tricornis nimonteres, simbolisme de repressió, tortura i primitivisme. Si per cas, necessitarem altres coses i els diners públics anirà molt millor si serveixen per crear feina i cultura autèntica. No pas aquesta subcultura de sofriment i mort animals que patrocinen i exalcen alguns…

Aquest any 2015 que acaba de nàixer -tan menut i ja tan pocavergonya- només fa que portar-nos males vibracions i males notícies. L’acabem de començar i ja hem hagut de rebre i comentar aquesta mala notícia de la salvatjada de París  tacada amb sang innocent. Mal començament i massa males notícies per un any acabat d’estrenar…

Aquí a casa nostra els polítics que s’haurien d’entendre tampoc s’acaben d’entendre. Amb alguns ja no cal comptar-hi perquè ja hem vist que des de sempre només saben fer el titella (i és que són titelles de veritat perquè els seus fils els mouen des de Madrid)  Els que de veritat compten no s’entenen i jo no sé si només és per fer el paperot, per fer veure qui els té més grossos i marcar una mica de paquet, o si realment tota aquesta mena de  comèdia és de veritat i si és només un sainet o si a fi de comptes tot acaba en drama. Esperem que sigui simplement una espècie de novel·la de suspens d’aquelles que justament són bones perquè creen expectació i angoixa, però que al final es lliguen caps, es descobreix l’assassí i tothom queda content. Està bé crear una mica d’intriga, però els nostres polítics potser es passen una mica. I em refereixo als polítics que de veritat sembla que creuen en això que tanta gent somiem, que veiem que es pot aconseguir i que se’n diu independència. No sóc d’aquells que es pensen que arribarà demà mateix i que servirà per lligar els gossos amb llonganisses; sinó que més aviat sóc dels que creuen que simplement som a l’inici d’un camí llarg i feixuc però que, justament per això donarà els seus fruits, i podrem viure millor tots plegats. Però penso que hem iniciat un camí que ens cal fer junts i ben decidits. és el moment de fer pinya i és el moment que es farà cert allò de que “la unió fa la força”. Ja vindran prou obstacles de fora com per posar-nos pals a la rodat nosaltres mateixos.

Per això, a l’hora de posar-me a escriure l’apunt d’avui, he hagut de pensar una mica què calia escriure o comentar. Podia parlar altre cop de política o de males notícies… Els que teniu la paciència de llegir-me,  ja veieu que parlo una mica de tot i generalment sempre miro de comentar alguna cosa de les que passen, a vegades simplement com a reflexió en veu alta d’allò que jo penso. Fora dels blogs especialitzats en algun tema concret (alguns d’ells molt ben escrits i seriosos), veig que n’hi ha una bona majoria que són més superficials –aquest és un d’ells- i que serveixen més per desfogar les manies, lesneures o les fòbies que cadascú té, que no pas per una altra cosa. I he arribat a la conclusió que no em cal escriure més sobre males notícies perquè els diaris ja en van prou plens…

Per això he pensat, a l’hora de triar el tema d’avui, que tornaria a reflexionar en veu alta sobre el que vull que sigui el meu blog i, ja que comencem un nou any, si cal continuar-lo o no. Alguna vegada m’han dit com m’ho faig per escriure tant i tant sovint i la resposta és que de temes sempre n’hi ha i que la principal dificultat, en definitiva, és més aviat la de triar. Normalment tinc un munt de temes actuals o guardats en una carpeta. A vegades es fan vells i ja no serveixen. Els llanço a la paperera i tal dia farà un any.. Però a vegades em serveixen com a punt de reflexió per un tema actual o intemporal. Perquè tenim la sort de que hi han temes que no es fan mai vells. Ja els filòsofs grecs hi pensaven; hi van seguir pensant a l’Edat Mitja i seguim pensant-hi i parlant-ne ara. Perquè jo considero que un blog com el meu ha de ser això: un lloc on parlar dels temes que es parlen en família, amb un amic o amb qualsevol desconegut. Un blog serveix per compartir opinions i perquè tothom hi pugui dir la seva, si li ve de gust.

I potser repetiré el que ja he dit alguna altra vegada; però a mi el blog em serveix per fer una parada de tant en tant, asseure’m a pensar una mica i fer l’intent –no sempre reeixit- d’expressar allò que penso. Un blog ajuda a observar, a garbellar, a aprendre, a escriure, a dubtar i una cosa que jo valoro molt: a rebre opinions semblants o diverses -cada cop menys, per cert- dels pocs o molts lectors que hom té. De tant en tant rebo una grata sorpresa en forma de comentari o de correu d’alguna persona que no coneixes de res i que diu que et llegeix i t’anima a seguir. Aquesta serà la il·lusió que intentaré mantenir durant aquest any que comença i enviar una gran abraçada als amics que em segueixen.

I també des d’aquest lloc tan humil goso demanar-li al nou any que, si us plau, procuri acabar una mica millor del que ha començat!

Amb atemptats de l’islamisme radical com el d’avui a París sembla que la humanitat, no només no avança, sinó que retrocedeix una colla de segles. Tots tenim a la memòria les guerres santes -més o menys justificades per raons religioses- per part de quasi totes les religions. Les croades d’infausta memòria; les persecucions de tota mena contra heretges o membres d’altres religions, la imposició del cristianisme a Amèrica llatina, etc. Els més grans encara recordem com a l’escola ens anomenaven la guerra civil espanyola com una croada. Ha estat en vigència durant segles la temptació de voler imposar per la força la religió del vencedor o del més fort. I sembla que seguim així en molts llocs del món. En l’àmbit islàmic, molts conflictes actuals són qualificats de guerra santa (gihad) pels seus actors.

Quan fa uns anys em vaig interessar per conèixer una mica l’islam, vaig comprar un parell o tres de llibres que em van recomanar. Entre ells hi havia el de SEYYED HOSSEIN NASR, VIDA Y PENSAMIENTO EN EL ISLAM (Herder, 1985). Vaig intentar llegir-lo i entendre’l per tal de comprendre una mica millor l’islam. No me’n vaig sortir -ho confesso- tot i que aquest prestigiós autor és dels pocs autors musulmans contemporanis que escriuen en llengües europees. Ell ho fa concretament en anglès, per bé que aquest llibre que tinc a casa està traduït al castellà. Encara no fa gaires dies que el tornava a agafar per veure si podia digerir aquest conjunt d’assajos escrits des d’una perspectiva de l’historiador científic que reflexiona sobre temes com religió i secularització, sentit de la llibertat, ciència i filosofia en la tradició musulmana. En general no he pogut digerir-lo, fora de petis capítols, com per exemple, el que fa referència a Jesús vist a través de l’ islam o l’estudi tipològic de la cultura islàmica. Però, en general, aquesta lectura em resulta tan allunyada del meu pensament que se’m fa força estranya.

Tots hem sentit a dir moltes vegades que els 5 pilars bàsics de l’islam són: La professió de fe (xahada), la pregària ritual (salat), l’almoina (zakat), el dejuni durant el mes de ramadà (sawm) i el Pelegrinatge a la Meca (hajj). Pet tant, tots els punts són completament acceptables, bé que que potser ens resultin distants i estranys a la nostra cultura. Però, arribats en aquest punt, ens podríem preguntar d’on surt el concepte de gjihad (guerra santa) –del qual se’n parla tant-, interpretat de diversa manera dins del mateix món musulmà i tant distant de la forma de pensar de l’home modern occidental.. Segons alguns musulmans,Jihad , no és més que “l’esforç per guanyar el favor de Déu. El Gran jihad o intern és la lluita contra el mal dins de la pròpia ànima. El Petit jihad o extern, són els esforços que el creient ha de fer pel que fa a l’entorn exterior”. Per tant, no hi cabria la violència que alguns islamistes radicals propugnen i porten a la pràctica, com en el cas dels atemptats terroristes que cometen arreu i que, si hem de ser justos, no són compartits per la major part del mateix món musulmà.

Fa només un parell de dies que es va celebrar una conferencia contra el fonamentalisme islàmic en una de les més prestigioses universitats sunnites. Ens ho explica Mons. Anba Antonios Aziz Mina, bisbe copte catòlic de Guizeh : «La conferència organitzada per la Universitat d’al-Azhar (El Caire) per condemnar el terrorisme i l’extremisme islàmic és un fet de gran importància històrica. I no sé si a Occident algú se n’ha adonat ». La Universitat islàmica del Caire, considerada el centre teològic més important de l’Islam sunnita, va organitzar aquesta conferència per reflexionar sobre la controvertida qüestió de la relació entre el món islàmic i el fonamentalisme. Va comptar amb la participació de 700 acadèmics i representants de la vida política, social i religiosa – incloent alguns líders de les comunitats cristianes d’Orient – de 120 països i va fer una clara condemna del fonamentalisme.

«És la primera vegada – subratlla Mons. Anba Antonios Aziz – que una institució islàmica tan influent diu clarament que les teories utilitzades pels terroristes i extremistes per justificar les seves accions violentes amb l’Alcorà representen una perversió del veritable Islam. Fins ara, les institucions i acadèmies islàmiques eren gairebé sempre molt tímides en la condemna d’aquestes derives. La condemna més arribava sol davant fets atroços concrets de terrorisme, i es referia generalment un acte violent concret. Ara es dirigeix a tota la ideologia malalta que està darrere de les estratègies de l extremisme de marca islamista. És un pas important, i esperem que produeixi resultats concrets ».

I caldria recordar també com, ja al mes de març de 2005, la COMISSIÓ ISLÀMICA D’ESPANYA va emetre una fàtua condemnant el terrorisme i el grup Al Qaeda. En un dia trist com el d’avui caldria recordar-ho per no posar a tothom dins del mateix sac.

Tal com he titulat aquest apunt, podria semblar que em refereixo als Reis d’ Orient. I no, no em refereixo a aquells. Els d’ Orient són d’una altra mena. Jo em vull referir a totes aquelles persones més properes a nosaltres que saben dir cada dia a algú amb afecte:Bon dia, rei. Bon dia reina. Em refereixo a tots  aquells que són considerats reis i reines de la casa perquè algú molt proper els té en alta estima i consideració; algú els estima tant que els fa dir aquesta expressió tan afectuosa. Em refereixo a tots aquells que ells mateixos són reis i reines perquè saben estimar; em refereixo als que són estimats i que -el que encara és millor- se senten estimats.

És bonic estimar i sentir-se estimat. Sentir-se dir rei o reina per un pare, per una mare, per un amic, per una amiga, per un padrí o una padrina, o per un familiar sempre és agradable i fa pujar l’autoestima. Sentir-se important (que importes, que vals molt), sentir-se estimat per algú és molt necessari. S’ha estudiat i s’ha escrit molt de la importància que tenen els vincles afectius i emocionals per a l’afectivitat de les persones ja des del mateix moment del naixement i fins i tot des d’abans. No és pas el mateix un nen o una nena desitjats que uns altres no desitjats. Els seu desenvolupament no serà mai el mateix i el grau de felicitat que podrà assolir tampoc serà igual, tot i que això no vol dir pas que no pugui arribar a ser feliç. La psicòloga clínica i psicoanalista de l’IPB Marta Areny i Cirilo ens ho diu de la següent manera:

El bebè desitjat i cuidat es desenvoluparà feliçment. Ser objecte de satisfacció per a la mare o substitut permanent, el conformarà com a persona i l’estimularà al creixement i al descobriment i, per tant, al coneixement de l’entorn. A través d’un bon vincle matern podrà simbolitzar i sentir-se acompanyat pel que anomenem mare interna. Tant les primeres investigacions i observacions sobre el desenvolupament i comportament humà com les actuals coincideixen a demostrar-nos que els éssers humans són més feliços i es poden desenvolupar millor si se senten existir en el pensament i en el desig d’una altra persona i això els ajuda en el futur quan sorgeixen dificultats.

Voldria també apuntar per acabar que, sempre que l’inici no hagi estat molt catastròfic, l’ésser humà té la capacitat de resiliència (Cyrulnik,B. ,2002): és a dir que si ha anat malament al principi o durant l’evolució dels primers anys, i té una segona oportunitat, pot restaurar o sentir-se reparat. Això és el que podem comprovar en les teràpies que permeten tenir una vinculació amb el terapeuta o analista suficientment bona per permetre-li comprendre’s i reconstruir la seva història.

En vigília del dia de Reis ens caldria pensar en tots els reis i reines anònims, en tots aquests que ens porten cada dia el gran regal de la seva estima i caldria dir-los: moltes gràcies. Cal que els que ens sentim estimats agraïm als que ens estimen i que nosaltres aprenguem a estimar una mica més i a dir més sovint rei o reina. No cal pas que ens oblidem dels Reis d’ Orient, que també són prou importants per mantenir la il·lusió de tants infants d’arreu del món. Però aquests només tenen feina un dia. Els altres tenen la feina callada,mai prou reconeguda i massa sovint anònima de tot un any i potser de tota una vida.Gràcies a aquests reis i reines, podem viure molt millor perquè ens han ajudat a ser feliços des que érem ben petitets i estem segurs que podrem comptar amb ells tota la vida.

Aquest apunt el dedico especialment a la Dunia, la nostra fillola, que s’ha fet gran i ja ha acomplert 18 anys. Ens ha acompanyat i alegrat durant totes aquestes festes de Nadal. Ella és la nostra reina, però nosaltres per a ella també sabem que som els seus reis. Moltes gràcies.

Al darrer apunt que escrivia al blog -ja a les darreres escorrialles de l’any- deia que un canvi d’any ve a ser com una fita o un moment important en el cicle vital de cadascú. El simple fet de despenjar de la paret el calendari antic i substituir-lo per un de nou, ja ens indica que alguna cosa canvia. Acostumem a penjar calendaris novíssims, flamants i amb unes fotos resplendents que ens acompanyaran i alegraran la vista tot un any. Quan jo faig aquest gest tan insignificant sempre em faig la pregunta: què ens portarà aquest any?. I mai podem contestar amb certesa i la resposta sempre queda ballant a l’aire; realment mai no ho podem saber i quasi sempre l’any nou ens dóna alguna sorpresa… Cada nou any  -i de fet cada dia- ens porta moltes coses bones i dolentes; però també és cert que cada any es produeix algun fet força més transcendent que els altres, que ens deixa una marca significativa per bé o per mal.

Ara fa justament un any (era el dia 4 de gener) que rebia un correu electrònic d’un amic que no feia gaire que havia conegut. Feia més o menys un parell d’anys. Em refereixo al Josep M  (Zum) Boix Masramon. Ens vam conèixer a través d’aquest blog i, només per això sol,  considero que ja ha valgut la pena que un dia hagués tingut la bona idea de començar-lo. D’una altra manera, és molt probable que mai a la vida ens haguéssim trobat i conegut. Es veu que ell anava entrant al meu blog i, de tant en tant, m’anava deixant algun comentari. Jo no sabia qui era, fins que un dia em va escriure un correu molt bonic explicant-me que em llegia, qui era ell i com sintonitzaven els nostres pensaments en un munt de coses. Ben poc temps després -el 3 d’ abril de 2014- Josep M (Zum) Boix Masramon es moria d’un càncer a Sant Miquel de Campmajor als 69 any d’edat.

Deia que era el 4 de gener de 2014 quan rebia –suposo que juntament amb una altra bona colla d’amics i familiars- un correu seu. La malaltia no l’havia deixat felicitar el Nadal com ell hauria volgut. I se’n dolia. Voldria fer públic ara aquest correu, estant com estic ben segur que a ell no li sabria gens de greu i que potser fins i tot li agradaria prou. Deia així:

A m i c s,        

M’hauria agradat fer-vos aquestes ratlles camí del Nadal. O bé arribats ja com qui diu a Betlehem  amb Maria, Josep i l’Infant, embolcallats tots per la bondat, la justícia i la pau.

Però els dies han anat passant i la cavalcada imparable del 2014 se’ns endú endavant. De moment, segueixo hospitalitzat a l’hospital Josep Trueta de Girona, perquè m’han diagnosticat una  creixença del càncer que crèiem extingit. El tractament que estic rebent és immillorable, digne d’una Catalunya independent i millor que la que coneixem. Pel que fa a calendari, els metges prefereixen no arriscar res. En fi, pau, serenor i molta calma.

És veritat que de tant en tant em ve a trobar la recança per tantes coses precioses, les més habituals de cada dia que m’agradaria dur a terme. Però ara se’m va fent clar que el camí que se’m proposa és un altre: agafar el bastó i emprendre com a fill pròdig la direcció de la casa del Pare del Cel. M’han ensenyat que la seva compassió i comprensió sobrepassen tot el que podem entendre de manera que hi vaig amb tota confiança, dient amb el salmista i amb el Nabí Estic en mans del Senyor, ¿com podeu dir-me ves-te’n arran, ocell, per les muntanyes? sóc a les seves mans cosa a desfer i refer. ¿Què hi fa si passo d’aquest món? Déu ve.

El meu deute amb cadascun de vosaltres és molt gran, ja que n’he rebut molt més del que jo he donat. Us desitjo el bo i millor per aquest 2014 confiant que juntament amb el nostre país Catalunya, fareu passos decisius cap a la dignitat, la llibertat i  la justícia.

Rebeu una abraçada estreta,

Z u m

Com podeu veure, aquesta va ser un dels regals enverinats amb que ens va obsequiar l’any 2014 als familiars i amics seus. Una molt mala notícia per començar l’any. L’estiu anterior havíem tingut l’ocasió de poder-nos conèixer personalment aquí al Pla d’Urgell -on ell hi tenia molts antics i  bons amics-, en una trobada que vaig explicar al seu moment en un apunt del meu blog i que titulava  L’abraçada amb l’amic irreal. Va ser tota una tarda de xerrada tranquil·la a l’ombra d’una alzina. Era una persona amb qui feia de bon parlar i, sobretot, de bon escoltar. Vam acceptar la seva invitació a una proposta que ens havia fet un temps abans de veure’ns algun dia a casa seva a les Comaleres de Falgons, en un bonic paratge a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, a les envistes del Canigó. Em deia en una altre correu anterior:

No són pas poques les ocasions en què les vostres contribucions a la reflexió col.lectiva desvetllen ressons i sintonies dins meu. Tot plegat em porta a fer-vos una proposta un xic agosarada. Ens faria il·lusió conèixer-vos i compartir una estona del camí que tots estem fent. Com aquells qui coincidint en un entreforc, asseguts en un prat o a la vora de la llar de foc, posen en comú reflexions, notes de viatge, pistes, horitzons vitals, silencis… Per després reprendre la recerca, cadascú amb nou alè i cantant Amistat uneix-nos, llibertat deslliura’ns.

No vam arribar a temps de poder anar a visitar-lo casa seva i em va saber greu. Però sí que vam arribar a temps de poder-nos trobar una tarda sencera al Pla d’ Urgell i gaudir del seu somriure ample i de la seva serenor tranquil·la. Escoltant-lo ho notaves en ell un pou de saviesa, feta de meditacions i silencis i que sortia amb les paraules justes per expressar conviccions profundes. Per això voldria acabar aquest apunt amb unes altres paraules seves que podrien ser ben bé uns excel·lents desitjos per aquest any que acabem d’encetar:

Confio que els catalans, siguin quines siguin les seves arrels, trobarem com avançar resoltament cap a la dignitat i la llibertat. Ja sabeu com aprecio els altres pobles ibèrics, però ara penso que ens cal fer aquest pas en bé de tots. Hi ha hagut moltes oportunitats per a resoldre-ho  –no solament aquests trenta-cinc anys, sinó durant segles–, i no hem pogut, o no ho han volgut els qui podien. Tant de bo ara que la força bruta no pot impedir-ho fem aquest pas endavant amb fermesa. En bé de tots.

Que així sigui, Zum! I tu des del cel dóna’ns un cop de mà…