A PEU

Parlar de jubilació feliç -pròpiament- no és pas gaire diferent del que tota persona aspira al llarg la seva vida: poder tenir una infància feliç, treballar a gust i sentir que el què fa l’omple internament, poder tenir una vida familiar rica, tenir una estabilitat econòmica i emocional que faci que se senti content, tenir unes relacions d’amistat i socials que facin que no se senti sol i desemparat… Per tant, quan arriba aquest moment de canvi important en la vida d’una persona també aspirem a poder gaudir d’aquesta etapa amb plenitud i amb la major felicitat possible, tal com hem procurat fer-ho en totes les altres. Una etapa aquesta, sens dubte, tan important com les altres i tan  decisiva per a procurar seguir essent feliç.

Perquè no hem d’oblidar que som aquí per mirar de pessigar una mica d’això que en diem felicitat, tot i les malvestats que la vida ens procura, tan si volem con si no. I de la mateixa manera que quan érem petits havíem d’anar aprenent coses i després de joves van anar buscant el nostre lloc en el món (altra cosa és que el sabéssim trobar), també quan arribem a l’etapa de la jubilació hem d’aprendre a envellir i a viure la vida des d’una altra perspectiva. Haurem de procurar mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: i ara què?

Quan es parla de jubilats podem caure fàcilment en el tòpic que –voluntàriament i amb tota mala intenció- he caigut jo quan he escollit la foto que il·lustra aquest post: el famós i sembla que mai prou retratat “banc dels jubilats”, o dit d’altra manera “el banc del si-no-fos” (per allò de: si no fos per la cama, si no fos per l’esquena, si no fos perquè no hi veig o no hi sento massa bé….) on la gent mata el temps i allargassa les hores avorrint-se solemnement. I reconec que generalment no només no és així, sinó que tampoc ho hauria de ser. El record que jo tinc del meu padrí prenent el sol en un banc, sí que és aquest, ja que en aquells temps potser no hi havia gaires més oportunitats per a la gent d’un poble petit que anar una estona al cafè i prendre el sol a la plaça fent-la petar amb altres vells. Però si d’alguna cosa estic segur és que ara no ha de ser així de cap manera, perquè actualment tenim totes les oportunitats del món -i més- per fer un munt de coses, si la salut i les forces ens acompanyen.

Perquè reconec que hi ha un aspecte essencial: per poder-se mantenir actiu, hi ha d’haver un mínim de forces i un estat de salut que acompanyin. Com que aquests dies m’ha agafat la dèria de llegir una mica sobre aquests temes, estava veient que un psicòleg deia que la jubilació és “com la caiguda d’un cavall”. Després d’estar tota una vida en una feina (el cavall), arriba el moment de deixar-la (la caiguda) i canviar d’activitat, cosa que no és fàcil per a ningú. Ja sabem que les caigudes d’un cavall generalment són una mica traumàtiques…Fins i tot els entesos estan força d’acord en què l’augment de l’edat no és pas el factor determinant i el que té més repercussió sobre l’estat d’ànim o la salut. Diuen que hi han altres variables que afecten molt més, com per exemple el tenir hobbys o aficions, i del grau de voluntarietat que hi ha hagut a l’hora de jubilar-se, etc.

La jubilació és un moment de riscos, però també d’oportunitats. Si només hem viscut per treballar ens deprimirem més que no pas si ja abans teníem altres ocupacions i sabíem passar el temps amb altres coses. Llegia també que els entesos diuen que el pitjor moment d’un jubilat acostuma a ser el primer any d’inactivitat laboral i que un dels esculls que molts es troben és el de no saber-se adaptar a una nova forma de convivència en parella ja que a partir d’aquest moment hauran de passar moltes més hores junts i això tampoc és massa fàcil en molts cassos.

I per acabar, una sèrie de consells (que he recollit de les diverses lectures que us deia) i que faran que sapiguem portar millor la jubilació:

• Hauríem de mentalitzar-nos abans de que arribés aquest moment. Preparar la jubilació amb temps veient quines activitats podríem fer i, si fos possible, ja començar-les a fer abans de fer el pas.
• Mantenir-se actiu, si es tenen les facultats físiques i mentals necessàries per poder-ho fer.
• Buscar hobbys: un hort, pintura, lectura, escriptura, gimnàstica, natació, caminar, visitar museus, estudiar, cuinar… L’important és no quedar-se a casa sense fer res.
• Si no se sap a què dedicar el temps, sempre hi ha el recurs d’ajudar els demés fent servir i posant a disposició dels altres els coneixements adquirits durant tota una vida. Per això són fonamentals els voluntariats que, els que en fan, reconeixen que ela ajuden molt en tots sentits i és un intercanvi mutu molt fructífer perquè fent de voluntari tots donem i tots rebem.
• Cultivar les relacions socials, reenganxar relacions abandonades, amistats una mica oblidades, fer-e de noves a través dels viatges i de les activitats que anem fent durant aquest període.