15 abr. 2014
Convertit per una mirada
Tot buscant una foto que il·lustrés el text del meu apunt anterior sobre Barrabàs, vaig anar a parar a la pel·lícula “La Passió de Crist” de Mel Gibson, que recordo haver-la anat a veure quan la van estrenar l’any 2004. He de confessar que no em va agradar massa perquè vaig trobar que hi havia massa “sang i fetge”, tot i que procurava ser força fidel als evangelis.
Com deia, buscava una foto de Barrabàs i em va agradar l’actor que feia de Barrabàs en aquell film. No el coneixia de res, cosa gens estranya en mi, ja que no sóc gaire aficionat al cine. No en sabia res d’ell, ni sabia com es deia, però em va cridar l’atenció una entrevista que li feien i un article on deia que havia escrit un llibre que es titula DE BARRABÀS A JESÚS, CONVERTIT PER UNA MIRADA. Resulta que aquest actor es diu Pietro Sarubbi, és italià i té una vida força interessant. Explica que va retrobar la fe a partir de la pel·lícula, en el moment en que creuen una mirada amb l’actor que fa de Jesús. “Quan les nostres mirades es van creuar, va ser un gran impacte. Vaig sentir com si hi hagués una corrent elèctrica entre nosaltres. Va ser com si no veiés més a Jim Caviezel, sinó que veia al propi Jesús”. Explica que a partir d’aquell moment la seva vida no seria mai més la mateixa.
Tan potent pot ser una mirada, em pregunto? Certament que ho pot ser! Una mirada, un gest, una acció, una persona, un llibre, una paraula, un esdeveniment, un lloc, un moment concret de la nostra vida… Qualsevol d’aquestes coses poden canviar-nos la vida i, en molts cassos, així ha estat en la vida de moltes persones. Potser cadascú de nosaltres sabria reconèixer una d’aquestes circumstàncies si ens poséssim a analitzar una mica la nostra curta o llarga existència. Algunes persones ho han escrit o explicat i ho reconeixen obertament sense amagar-ho.
Si tornem al personatge bíblic de Barrabàs no hi ha dubte que Jesús li va canviar la vida en el moment en que el poble, per aclamació i d’una manera una mica inexplicable, van intercanviar el lloc de tots dos. El que havia de ser penjat a la creu havia de ser Barrabàs i, al final, va ser Jesús. Crida una mica l’atenció que la gent rebés Jesús el dia de la seva entrada a Jerusalem d’una manera triomfal –amb palmes i rams, com es rebien els personatges triomfadors- i que aquesta mateixa gent l’elegís pocs dies després per posar-lo al lloc del malfactor Barrabàs. Serà que el poble sempre ha estat molt manipulable i fàcil de dirigir? Hem canviat gaire en tot s aquests anys? Em sembla que no pas gaire i ballem massa sovint al so que toquen i tirem cap on bufa el vent.
A Pietro Sarubbi el va canviar una mirada. A tot aquell poble covard i adotzenat no els hauria canviat la seva vida si haguessin sabut mirar la cara de Jesús, un home just i lliure que, si per alguna cosa va venir a aquest món, va ser per fer-nos a tots una mica més lliures? I els que ens diem cristians no hauríem de mirar més els ulls de Jesús per veure què ens vol dir amb la seva mirada? L’església no hauria de mirar més Jesús i veure què li cal fer per a ser més autèntics, menys hipòcrites, i saber-se posar- si cal- en lloc dels molts barrabassos que trobaria al seu voltant? Sembla que el Papa Francesc ha començat a fer gestos d’aquests i ha demanat que ens cal canviar moltes coses. Tindrem por a fer aquests canvis que se’ns demanen?
La mirada compassiva de Jesús segur que ens pot canviar i ens hauria de canviar. Ell mirava sense jutjar i deixava de costat els moralismes sense sentit. Ell entrava al fons del cor de les persones amb la seva mirada i no feia distincions de persones com acostumem a fer massa sovint nosaltres. Encara hi ha massa cristians –molts bisbes entre ells- que són capaços de jutjar els homosexuals, els divorciats i, els que no creuen; encara n’hi ha massa que volen imposar una moral catòlica a una societat que és laica, i que està molt bé que ho sigui, perquè això ens dóna la necessària llibertat a tots per triar ser el que vulguem ser en una societat oberta, moderna i canviant. Encara n’hi ha massa que es pensen que són millors que els demés i que tenen dret a mirar-se a segons qui amb una absurda superioritat per damunt de l’espatlla i amb una altivesa que segur que no tenia Jesús…
Aquests dies de Setmana Santa són uns bons dies per als creients per pensar una mica en totes aquestes coses i per mirar els ulls de Jesús i demanar-li què vol de nosaltres. I també són uns bons dies per mirar el Barrabàs que tinguem més a mà per tal d’ajudar-lo sense jutjar-lo i per donar-li aquella mà que potser mai ningú li ha donat.
L’actor Pietro Sarubbi explica en el seu seu llibre que, a partir d’aquella mirada, va canviar la seva vida en tots els àmbits: en el familiar, en el professional, en el social, en el seu caràcter. I també fa algunes reflexions interessants quan diu que “Barrabàs és un símbol de la nostra civilització. És l’home que Jesús va substituir a la creu i el va salvar. Jesús representa tota la humanitat i salva”. “Mai havia passat res semblant en tots els anys de la meva carrera. Faig el possible perquè aquella mirada continuï sent important per a mi tots els dies”.
3 respostes
És una bona història, Jaume! No hi ha cap barrabassada -com sempre- en tot el que diu. Les meves iaies -que encara són vives i excel·lents persones- van a missa. Ambdues iaies m’estimen amb bogeria i incondicionalment… Per què es quedaren viudes prematurament? Els meus dos avis eren excel·lents persones. No ho dic jo. Ho diu gent aliena a les meves famílies. Per què a la gent d’autèntica bona fe -gairebé sempre- li passen horribles desgràcies? És un misteri. Òbviament, no ho dic només per les meves estimades iaies, Jaume. Vostè ho sap millor que ningú, perquè és una persona creient i de bona fe encara que no el conegui personalment. Ho percebo. Abans creia en aquest Déu cristià que ningú no ha vist. Abans em posava l’etiqueta de cristià. Ni crec ni deixo de creure. Tampoc són agnòstic i encara menys ateu. Nogensmenys, l’església -per a mi- són els creients de bona voluntat. I Déu, -com molta gent ja ha dit anteriorment- es troba en els bons sentiments, accions i petits gestos -com la mirada transformadora de Jim Caviezel- de persones ja formin part d’una confessió religiosa, d’una altra o de cap. Aquest matí -de divendres sant- li he preguntat a la meva iaia quants parroquians hi havia a l’església de Sant Joan de Vilatorrada ( població amb més de 10000 habitants). M’ha contestat textualment: “Quatre velles i quatre homes d’aquells que se’n cuiden”. És un símptoma de poda credibilitat en la institució eclesiàstica. Les esglésies són refugis acollidors on et trobes a tu mateix, perquè deixes d’escoltar el soroll de les preocupacions que retrunyen dins el teu cap. El món excessivament ple d’eleccions racionals d’allò més egoistes i calculades es perd momentàniament de vista, mentre romans dintre la calidesa de l’anomenada casa de Déu. Ho dic des de la meva experiència quan he anat a un casament o funeral. La missa convencional no m’agrada. No m’agraden els bisbes. Hi ha massa bisbes i capellans hipòcrites. Hi ha molta maldat dins els cors de massa oficials dins l’església moderna. Només s’ha de mirar Irlanda. No cal mirar el documental “Mea Maxima culpa” per adonar-se’n. Les esglésies de confessions religioses majoritàries l’afaiçonen les ànimes de bona fe que habitualment no les trepitgen, ja siguin creients o no creients. Aquesta és la meva església en majúscules. Quina contradicció!
Que tingui un bon cap de setmana santa, Jaume! Una abraçada!
Fèlix Torras Solsona
Una altra abraçada per a tu! Totes les creences són respectables perquè és un assumpte totalment personal.
Hi tant, Jaume. Hi tant.
Ens retrobem! Molta salut!
Torras