28 febr. 2014

Déu és d’esquerres

Publicat en 23:19 sota Església,Immigració

“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari LEVANTE.

Recordo haver llegit, ja fa anys, un article de Manuel Vicent en el que deia que els intel·lectuals d’esquerra parlaven d’un Déu d’esquerres i que els reaccionaris parlaven d’un Déu de dretes quan, en realitat, la majoria de predicadors el situen -amb tota la seva bona voluntat- operant en la zona centre. Una bona mica de raó crec que té aquest escriptor, si fem cas de la majoria de paraules que escoltem en boca d’una gran majoria de la jerarquia, especialistes en tirar pilotes fora, nedar i guardar la roba i no parlar mai massa clar. La teologia i la pastoral que s’ensenya en les facultats de teologia és plena de “distingos” i subtileses intel·lectuals que no porten gaire enlloc. En certs moments postconciliars semblava que s’havia fet una mica de camí per tal de que la teologia toqués de peus a terra. Tot allò se’n va anar en orris.

A mi m’agrada que la gent sigui clara i diàfana i que els bisbes parlin clar, com en aquest cas ho fa l’arquebisbe Agrelo, o com ho ha fet sempre el bisbe Casaldàliga i, per suposat. molts altres. També és cert que parlen molt clar un altre tipus de bisbes. Està bé que cadascú es retrati. Jo entenc que Joan Pau II i Benet XVI hagin omplert el món de bisbes reaccionaris com Rouco Varela. És la manera que té Roma d’imposar les directrius que vol i de controlar les diòcesis. A Roma no agrada que hi hagi bisbes massa lliures. Els Nuncis proposen noms de gent de la seva corda, els fan bisbes i ja està. Res de consultar al poble de Déu perquè consultar és massa perillós. De tant en tant en pot sortir algun que surt una mica del camí, però ja s’asseguren prou que la majoria siguin ben fidels i obedients. Jo em pregunto, però, si no n’hi podria haver també alguns més com Agrelo, que parlen de problemes que viuen molt de prop, que algú ha de resoldre i que no es poden aplaçar fins a l’infinit? M’agradaria que els bisbe fossin persones d’esperit lliure i que poguessin parlar amb llibertat. El Papa Francesc és una mica així i aquest és un dels motius pels quals em cau molt bé.

Va ser el gran teòleg protestant Karl Barth qui solia dir que ell feia pregària amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. Una vertadera intuïció perquè la teologia no consisteix només en parlar del sexe dels àngels i en fer equilibris en la corda fluixa. La teologia no pot ser un escapisme ni pot tenir una actitud evasiva dels problemes de les persones. Tal com deia el Vaticà II en la Constitució Pastoral el creient ha d’assumir “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de pateixen” (GS,1).  És el que fa l’arquebisbe Agrelo des de Tànger i és el que diu en veu alta per a tothom que el vulgui escoltar. Ell sap del què parla. El problema de l’emigració el viu de prop. Estaria bé que tant Espanya com els altres països de la Comunitat Europea escoltessin persones com ell. L’emigració no s’atura amb tanques de ganivetes afilades  ni amb parets ben altes, així com un riu no es para amb murs, perquè arriba un moment en què l’aigua passa per damunt o fa caure els murs. Déu no sé si és de dretes o d’esquerres; el que sé és que Déu creu en la persona humana, l’estima i la vol feliç. I aquests immigrants que es juguen la vida per poder arribar a Europa com sigui no ho deuen poder ser de feliços a casa seva, si fan el que fan per poder-ho ser una mica.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uepn0uaG

5 respostes

5 respostes a “Déu és d’esquerres”

  1. Fèlix Torras Solsonaen 02 març 2014 en 1:49 1

    Dir que “Déu és d’esquerres” queda “progre”. I amb més raó venint d’un bisbe. Nogensmenys, és una ximpleria per ficar-se un determinat públic a la butxaca. Dir que “Déu és d’esquerres” és un error venial si a continuació es fa un seriós i sincer tractament sobre temes socials concrets – problema de l’estat i organitzacions internacionals per afrontar les onades migratòries, contraconcepció per prevenir embarassos no desitjats i malalties venèries, demanar perdó per abusos sexuals comesos en abundància durant massa temps, acceptació oficial de l’homosexualitat, permissió de casament als eclesiàstics- en la direcció de foragitar la corrent predominant ultramuntanista de l’Esglèsia catòlica. Pel que explica en aquest interessant article, Jaume, l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, està en la línia reformista del Papa Francesc. Això és bo. Tot pensament cristià que estigui a les antípodes del Bisbe de Solsona, Xavier Novell, és sinònim de progrés. No estic argumentant ad hominem en referència a Xavier Novell. Estic en contra del pensament retrògrad que sol esgrimir. Només s’ha de mirar l’entrevista que el periodista Albert Om li va fer al programa “El Convidat”. El problema de fons de l’Església catòlica, com tots sabem, és la seva falta d’adaptació a la realitat social del moment present. Déu no és d’esquerres, de centre o de dretes. No ho és. No emboliquem a Déu en ideologies polítiques. A Déu l’hem de situar ben lluny de la política. Si no malament rai.
    Fèlix Torras Solsona
    Trader i Analista

  2. Fèlix Torras Solsonaen 02 març 2014 en 2:07 2

    Les intencions de l’Arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, són bones. Sembla ser un bisbe allunyat de posicionaments ultramuntanistes, la qual cosa és un fet positiu. Tot i així, la frase em sembla no encertada. Déu no és d’esquerres. Déu no és de centre. Déu no és de dretes. Déu on millor se’l pot situar és ben lluny d’ideologies polítiques. Com més distant estigui Deú de la política millor. Si no malament rai.
    Fèlix Torras Solsona
    Trader i Analista

  3. Xavier Pujolen 02 març 2014 en 9:25 3

    Potser Déu (quin?) és d’esquerres…. però ho dissimula molt bé.
    Fita

  4. Jaume Pubillen 02 març 2014 en 12:57 4

    Fèlix i Xavier: Dir que Déu és d’esquerres, efectivament, és només una forma de dir o d’expressar un concepte (que de cap manera vol ser polític): el de que Déu ha de tenir rostre humà i està compromès amb la humanitat. I posar rostre a Déu és sempre perillós perquè tenim la tendència de portar l’aigua cap al nostre molí. A Déu no ens el podem apropiar i no és de ningú en exclusiva. El que vol dir l’arquebisbe Agrelo és que sembla que se l’hagi volgut apropiar la dreta. Déu és de tots els que respecten la seva creació (també per dir-ho d’alguna manera) i, per tant, d’aquells que respecten les persones.
    Ja a l’ Antic Testament trobem al llibre del Deuteronomo una espècie de credo que deia: “El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l’acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. Llavors vam implorar l’ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel”. (Dt. 26,5-10)
    Ens explica el teòleg Víctor Codina que aquesta espècie de Credo d’Israel era, doncs una professió de fe del que el Senyor havia fet envers el poble, una proclamació de l’alliberament d’Egipte i de com Déu havia guiat el poble fins a la terra promesa. Era com proclamar el sentit de la seva vida i la seva pròpia identitat. El fruit d’una experiència col·lectiva; Déu havia alliberat al poble i havia fet Aliança amb ell: Déu havia caminat amb el seu poble i això era font d’esperança per al futur.
    Déu va caminar amb el seu poble en el passat i Déu continua caminant amb el seu poble avui. No és doncs una simple afirmació de veritats, sinó de fets salvífics del passat que donen sentit al present d’avui i donen esperança per al futur.

  5. Felix Torras Solsonaen 02 març 2014 en 23:14 5

    Excel.lent i maca explicació Jaume.

    Torras
    Trader

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*