Arxivar per 24, febrer de 2014

24 febr. 2014


Ferralla electrònica

Classificat com a Consumisme,Ètica i Moral,Recursos

Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.

Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…

No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans.  Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que  si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi  no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).

El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?

Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.

Read more:

http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uHKQw100

4 respostes