24 febr. 2014
Ferralla electrònica
Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.
Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…
No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans. Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).
El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?
Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.
Read more:
http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uHKQw100
4 respostes
El progrés no podria ser més humà? No, perquè ja és massa humà. El problema de fons de la revolució sense solució de continuïtat de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) no són les tecnologies, sinó l’ús que se’n fa. No m’agrada generalitzar. Si es generalitza es posa a tothom en el mateix sac, la qual cosa és injusta. Estic d’acord amb vostè. Avui dia, qui no té una tablet, o un telèfon d’última generació amb capacitat per fer tota mena de cabrioles s’és una cuca rara desconnectada de la tendència dins el marc de l’esfera pública. Com vostè, Jaume, porto un mòbil del quaternari. I no m’agrada anar amb l’orella adherida amb una pega forta al mòbil tot el dia. No és el que m’empipa més el fet de l’acumulació de ferralla, ja que és inevitable. És immanent a la societat de consum de la qual tots participem. Sóc nat al 1975. Des de que tinc ús de raó hi hagut diversos salts tecnològics aplicats a molts sectors de l’economia productiva. Segur que aquest salts tecnològics ens han facilitat la quotidianitat. No deixa de ser menys cert que tota aquesta ferralla acumulada va en detriment d’un món ecològicament sostenible. A la vida no hi ha res neutre. I molt menys perfecte. Tot avenç té els seus perjudicis. Tots els que treballen i viuen del sector de les TIC només li vendran avantatges. Objectivament, comporten inherentment avantatges i inconvenients. Per exemple, qui fa aquest comentari li molesta una cosa que per molts ciutadans és trivial. A mi m’emprenya. No m’agraden els comportaments molt humans dels que van encaterinats amb tota mena d’artefactes tecnològics per la via pública ja sigui a dalt d’un cotxe o com a vianants. Deixen de parar els cinc sentits al trànsit, o bé ni se n’assabenten que no estan creuant per un pas de vianants. Van tant zombis que sense adonar-se’n actuen amb incivisme i poca o nul.la urbanitat. Inclús poden provocar un accident sense voler. Dic sense voler, ja que van completament alienats del món real. No són en absolut bones -des de la meva perspectiva- aquestes actituds inconscients com si només comptés de debò el món virtual quan hom es belluga per la via pública. Hi ha adults que s’ho haurien de fer mirar, perquè ja tenen una edat. I si cometen alguna imprudència per impertinència deguda a la seva joguineta futurista, amonesta’ls, que se’t llancen a la vena jugular enmig del carrer com si tu fossis el foll. Com veu sóc tant fan com vostè d’anar a l’última amb les tecnologies de les TIC. Tanmateix, el diner públic que costa el Mobile World Congress està ben invertit, perquè retorna en escreix. Es molt positiu que desembarqui aquest sector de l’economia a la ciutat de Barcelona. És un generador de riquesa per a la ciutat. I posa a Barcelona i Catalunya a l’aparador del món. I en referència a la xerrada del conflicte del Coltan que porta a col·lació, ni parlar-ne. Això són negocis. Les empreses venen a visibilitzar-se. Van a la Fira per a mostrar al món les seves darreres filigranes i explicar-ne les excel·lències. I marxen. Res més. Són empreses molt potents. La competència entre elles és ferotge. La paraula Congo i coltan són tabú. Paraules prohibides sobre les quals no se’n fan ni acudits. “Bussiness is bussiness”. Les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. No s’hi amoïni gaire, Jaume. No es desenfrenament. És un sector que no pot parar de deixar d’inventar. Qui no innova, és pell. El mercat és una selva. I cap multinacional del sector de les TIC pot perdre pistonada en la investigació sobre quina podria ser l’última parida amb què enganxar al consumidor indistintament que ens agradi o disgusti. Tot molt humà. Ja li he dit. De totes maneres, a mi no em faran anar amb l’últim crit. Cadascú per allà on l’enfila. I a vostè?
Fèlix Torras Solsona
Trader i Analista
No és anònim.
Fèlix Torras Solsona
Trader
Gràcies, Fèlix, pel llarg comentari que completa em molts punts el meu punt de vista i amb el que estic bastant d’acord. Es veu que en algunes coses ens assemblem.
Em va agradar molt trobar-me amb un article d’aquestes característiques, Jaume. La veritat és que sí. Estem força d’acord en l’essencial. I em va agradar, perquè he reflexionat moltes vegades al respecte. Un tema és Internet, que ha sigut la revolució tecnològica més important del segle XXI. No obstant això, ha sigut una arma de doble tall. Per una banda, s’ha democratitzat la informació, el coneixement. I ha aportat, també, molts altres aspectes positius a la societat. I per l’altra, molts àmbits de la societat com el de la premsa escrita, la cultura -música i cinema- diguem que no els ha beneficiat gaire. Com li deia en el comentari no hi ha cap avenç o progrés perfecte ni neutral per a tot el conjunt de la col·lectivitat. En cada salt tecnològic, hi ha col·lectius que se’n beneficien més que d’altres. Hi ha col·lectius que fins hi tot i perden fins que no s’adapten a la transformació que significa un canvi de tecnologia. El moviment ludista o anitimaquinista dels artesans davant la industrialització i conseqüent proletarització del sector tèxtil de principis de segle XIX és un bon exemple de la manca de neutralitat que té qualsevol revolució tecnològica. El més fotut pels directament afectats és la condició ineluctable del progrés. I ja per concloure, com li vaig dir, em molesta l’estultícia que provoquen els artefactes mòbils. Es creen situacions en què el món virtual envaeix de manera malaltissa l’espai públic. L’ús “normal de la tecnologia és fantàstic. Facilita la vida diària. El mal ús i l’abús per part de l’home de les TIC allí on no toca no solament amoltona, sinó que genera estúpids malentesos i falta d’urbanitat. Només ha de pujar a un vagó de tren i observar. Cadascú per allà on l’enfila, tenint en compte que els drets i llibertats de cadascú acaba on comença la d’altri. Que la ferralla electrònica no estropelli ni insensibilitzi massa closques de les generacions que ens succeeixin, Jaume. Gràcies per contestar al comentari.
Bon cap de setmana!
Fèlix Torras Solsona
Trader i Analista