A PEU

Llegeixo avui mateix la notícia que l’Associació Catalana de Sociologia “assegura en el seu últim anuari que ens trobem en l’inici d'”un canvi d’època” suscitat pel descontentament ciutadà davant la situació econòmica i política actual. Un malestar que al llarg de l’any passat va continuar fent créixer la indignació i la insubmissió ciutadana i els moviments socials”.

Els sociòlegs són els tècnics que ens saben explicar d’una manera científica com és la societat, com es mou, quines tendències es van imposant, etc. Ells són els que ”expliquen” coses que la majoria dels mortals només som capaços de veure o intuir. Les veiem, les ensumem, però no sabem massa com explicar-les. Els sociòlegs saben fer la dissecció d’aquest cos tan complicat com és una societat, el saben analitzar i saben trobar les explicacions pertinents del seu comportament, de les seves malalties, de les seves potencialitats i de les seves virtuts. Jo els comparo -sense saber si és ben bé així- als metges. Quan estem malalts i anem al metge el primer que fan és fer-nos fer anàlisis, radiografies, proves de tot tipus i llavors, amb tota la carpeta plena de paperassa, tornem al metge per tal de que interpreti tot allò tan enigmàtic per nosaltres, ens ho tradueixi, en faci un diagnòstic i ens recomani els tractaments necessaris.

Jo diria que aquest “canvi d’època” que l’ Associació Catalana de Sociologia afirma que s’està produint ja l’estem veient tots des de fa temps i el comentem a la feina, amb amics i familiars, el llegim als diaris en forma de notícies que van caient inexorablement com una gota malaia que ens va torturant i ens va indignant per dins. Per tant, no m’estranya gens que aquella “incipient crisi econòmica que començàvem a patir fa uns anys i la seva traducció en retallades i pèrdues de drets socials s’hagi anat transformant des de la perplexitat a la indignació i des de la indignació a la mobilització”. I estic segur que ara ens tocarà fer un pas més en aquesta gradació. Ja vam quedar prou astorats, sobtats i perplexes sense entendre massa què passava. Ja ens vam indignar i vam sortir als carrers. Ja ens hem mobilitzat i molta gent continua fent-ho cada cop més carregada de motius… Què ens queda? Què li queda a aquesta societat que veu que li cauen castanyots per tots costats, que veu que els governs no fan gran cosa, que veu que les lleis li van en contra, que veu un futur cada cop més negre? Li queda la insubmissió com a única sortida i com una forma extrema de mobilització.

En aquest Anuari del 2013, coordinat pel sociòleg Jordi Estivill,  es destaca “la distància creixent entre ciutadans i polítics, sobretot pels casos de corrupció destapats, i la progressiva desafecció dels catalans, que s’ha anat traduint en una afirmació força massiva en favor del dret a decidir i d’una potencial independència”. Constata també “el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la insubmissió civil, fiscal, social i cultural”. No ho diuen pas perquè sí i sense motius. Ells saben bé –com ho sabem nosaltres- que possiblement la insubmissió sigui la darrera sortida davant de tantes provocacions. Quan ja no es pot aguantar més, quan ets sents desemparat, quan les lleis van clarament en contra teva, et queda només  la insubmissió (de la que ja en parlava en aquest mateix blog el 21 d’ abril de 2012) que és la forma extrema de la indignació. És el dir “ja n’hi ha prou”; és el dir “fins aquí hem arribat”. És una fita que s’ensumava de feia temps perquè la tàctica del Gobierno de España és anar acorralant, anar tallant camins, deixar sense sortides als més dèbils i, en canvi, obrir espais i aplanar camins als poders fàctics de tot tipus (exèrcit, Església, bancs, Casa Reial…). Protegim els forts, que ells ens protegiran a nosaltres, deuen pensar. Però no pensen que algun dia tot es pot acabar i que una fera acorralada es torna molt perillosa. Estan acorralant de tal manera una bona part de la societat i uns territoris concrets que potser arribi el moment que es plantin i es defensin amb la única cosa que poden defensar-se i que els queda: amb la insubmissió. Ja sé que és un camí tortuós i difícil de fer. Però quan no en queda altre, qui diu que no el puguem fer?

Jo no sé què hi podran dir més els sociòlegs i els entesos que no hagin dit ja. No sé quins avisos es poden donar més que no s’hagin donat ja, però trobo que no procurar sortides dignes a les coses és voler dur la gent a un cul de sac i a carrerons sense sortida. I això sempre és molt perillós…