A PEU

Considero que la llibertat és, per exemple,  poder-me donar de baixa d’una companyia elèctrica o telefònica que m’ha fet una marranada i contractar-ne una altra que em vingui més de gust. O si considero que al consell d’administració d’aquesta empresa hi han personatges que, essent ministres, polítics o personatges públics m’han tractat anteriorment molt malament.

La llibertat és poder deixar d’anar a un bar o a un restaurant on no m’hagin tractat prou bé o hagin fet veure que no m’entenien si parlava en català. Considero que la llibertat és poder deixar d’anar a un supermercat on, per exemple, no retolin en català, o que el seu propietari hagi reconegut haver donat diners a un partit polític que considero que tampoc no m’ha tractat gens bé. També penso que sóc lliure si puc deixar d’anar a fer turisme a un lloc que no em vingui de gust i, en canvi, triar-ne un altre que sí que em ve de gust anar-hi pel motiu que sigui. Considero que sóc lliure si ni tan sols em cal donar explicacions de si prefereixo un lloc o un altre. Simplement, trio les coses perquè vull, perquè tinc els meus arguments personals i potser perquè sóc una persona una mica estranya. Però em sento lliure perquè puc triar.

Puc triar el que vull menjar, com vull vestir, on vull viure. Puc triar els programes de la tele que vull veure i els diaris que vull llegir. Potser fins i tot puc canviar de feina si la que tinc no m’agrada gens ni mica, tot i que ara això cada cop sigui més difícil. Però sí que puc triar la música que vull escoltar i la marca de cotxe que vull comprar. Puc triar els amics que tinc, puc triar la forma de viure, el que vull llegir o si el diumenge vull anar a passejar o vull quedar-me a casa.

Tenim la sort –encara- de poder triar moltes coses en la nostra vida, sobretot si hem tingut la sort de que la vida ens hagi regalat tantes i tantes coses bones com ens ha regalat als que vivim en les riques societats occidentals. “Gracias a la vida, que nos ha dado tanto”, cantava Violeta Parra. I és veritat. La vida ens regala constantment moltes coses que no valorem si les tenim i que trobem molt a faltar si deixem de tenir-les. Diuen que és molt fàcil anar ascendint en l’escala social i, en canvi, és molt dur haver de descendir-ne. Com difícil és considerar que semblava que començaríem a ser una mica més lliures políticament i, de mica en mica, hem anant comprovant que tot plegat se n’ha anat a la merda i que estem fent passos enrere dia a dia.

I, com que vull ser lliure, considero que ja n’hi ha prou. Considero que podem seguir vivint conformats amb el que tenim, amb el que estem acostumats o podem triar formes noves de viure. Podem estar conformes, resignats, submisos i acceptar al que hi ha o podem revoltar-nos i estar disconformes amb les coses. Ser lliure també és poder fer aquesta tria interna i decidir com volem ser i triar els mitjans per ser-ho. Si no puc triar res important, considero que no em deixen ser lliure.

Aquests dies se senten veus que ens diuen que no vivim sols i que no podem decidir només nosaltres sols. Doncs decidim tots. Posem els mitjans necessaris per tal de que la gent es pugui sentir lliure i pugui triar. Ens diuen que és com si visquéssim en una escala de veïns on hi han molts pisos i, per tant, ens hem de posar d’acord de quin color pintarem la barana de l’escala o la façana. Doncs, posem-nos d’acord! I si no ens en posem i decidim marxar d’aquest edifici i anar-nos-en a un altre perquè aquest no ens agrada prou? No, això no ho podem decidir, ens diuen. Es veu que no podem marxar i hem d’estar eternament lligats a aquesta escala, a aquests veïns, a la manera de fer d’aquesta gent, tant si ens agrada com si no ens agrada…

És el que jo no entenc. Per què no puc triar? Per què he d’estar eternament lligat a una Sagrada Constitució que no es pot tocar en els temes que a ells no els interessen? Si em puc donar de baixa de tantes i tantes coses; si puc canviar i triar-ne tantes altres de la meva vida, per què no puc triar marxar d’aquest edifici i fer-me una casa nova al meu gust? Si considero que amb aquests veïns no m’hi podré entendre mai, que mai ens posarem d’acord, que el president de l’escala no escolta les meves queixes, que no veig cap futur a la manera de viure que jo voldria, per què no puc anar-me’n?

Espanya ens roba. Ens roba la llibertat!