A PEU

“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari LEVANTE.

Recordo haver llegit, ja fa anys, un article de Manuel Vicent en el que deia que els intel·lectuals d’esquerra parlaven d’un Déu d’esquerres i que els reaccionaris parlaven d’un Déu de dretes quan, en realitat, la majoria de predicadors el situen -amb tota la seva bona voluntat- operant en la zona centre. Una bona mica de raó crec que té aquest escriptor, si fem cas de la majoria de paraules que escoltem en boca d’una gran majoria de la jerarquia, especialistes en tirar pilotes fora, nedar i guardar la roba i no parlar mai massa clar. La teologia i la pastoral que s’ensenya en les facultats de teologia és plena de “distingos” i subtileses intel·lectuals que no porten gaire enlloc. En certs moments postconciliars semblava que s’havia fet una mica de camí per tal de que la teologia toqués de peus a terra. Tot allò se’n va anar en orris.

A mi m’agrada que la gent sigui clara i diàfana i que els bisbes parlin clar, com en aquest cas ho fa l’arquebisbe Agrelo, o com ho ha fet sempre el bisbe Casaldàliga i, per suposat. molts altres. També és cert que parlen molt clar un altre tipus de bisbes. Està bé que cadascú es retrati. Jo entenc que Joan Pau II i Benet XVI hagin omplert el món de bisbes reaccionaris com Rouco Varela. És la manera que té Roma d’imposar les directrius que vol i de controlar les diòcesis. A Roma no agrada que hi hagi bisbes massa lliures. Els Nuncis proposen noms de gent de la seva corda, els fan bisbes i ja està. Res de consultar al poble de Déu perquè consultar és massa perillós. De tant en tant en pot sortir algun que surt una mica del camí, però ja s’asseguren prou que la majoria siguin ben fidels i obedients. Jo em pregunto, però, si no n’hi podria haver també alguns més com Agrelo, que parlen de problemes que viuen molt de prop, que algú ha de resoldre i que no es poden aplaçar fins a l’infinit? M’agradaria que els bisbe fossin persones d’esperit lliure i que poguessin parlar amb llibertat. El Papa Francesc és una mica així i aquest és un dels motius pels quals em cau molt bé.

Va ser el gran teòleg protestant Karl Barth qui solia dir que ell feia pregària amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. Una vertadera intuïció perquè la teologia no consisteix només en parlar del sexe dels àngels i en fer equilibris en la corda fluixa. La teologia no pot ser un escapisme ni pot tenir una actitud evasiva dels problemes de les persones. Tal com deia el Vaticà II en la Constitució Pastoral el creient ha d’assumir “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de pateixen” (GS,1).  És el que fa l’arquebisbe Agrelo des de Tànger i és el que diu en veu alta per a tothom que el vulgui escoltar. Ell sap del què parla. El problema de l’emigració el viu de prop. Estaria bé que tant Espanya com els altres països de la Comunitat Europea escoltessin persones com ell. L’emigració no s’atura amb tanques de ganivetes afilades  ni amb parets ben altes, així com un riu no es para amb murs, perquè arriba un moment en què l’aigua passa per damunt o fa caure els murs. Déu no sé si és de dretes o d’esquerres; el que sé és que Déu creu en la persona humana, l’estima i la vol feliç. I aquests immigrants que es juguen la vida per poder arribar a Europa com sigui no ho deuen poder ser de feliços a casa seva, si fan el que fan per poder-ho ser una mica.

Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.

Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…

No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans.  Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que  si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi  no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).

El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?

Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.

És indiscutible que certs titulars enganxen. Aquesta és una qualitat necessària per a un bon periodista, tot i que aquesta vegada no era el periodista qui feia el titular sinó el senyor Manuel Lara que deia sense cap mena de rubor que “ell era més catalanista que els independentistes”. El periodista que li fa l’entrevista és aquest xalat de Salvador Sostres, que ara escriu al diari EL MUNDO. Em repugnen força tant Salvador Sostres com Manuel Lara. I no cal dir que encara em fa venir més basques, nàusees i fàstic aquest immund diari (aquesta sòrdida cosa, que diria ell referint-se al diari El Punt/Avui) al que ara escriu. Com deia abans, avui el Sostres semblava que volia fer la gara-gara  a l’amo del Grup Planeta Planeta, tot i haver-ne parlat tan malament en altres ocasions.

El senyor Lara es despenja amb afirmacions com aquesta: «Soy más catalanista que los independentistas. Fíjate si soy catalanista, y fíjate si creo en Cataluña, que yo no quiero un país que en el peor de los casos sea como Moldavia y en el mejor, como Dinamarca. ¿Por qué tendríamos que conformarnos con estas migajas? Es mucho más importante y mucho más serio liderar España. Quiero una Cataluña fuerte, potente y brillante que lidere España». Però el senyor Lara no deu adonar-se que, amb la independència que reclamem, el que és justament busquem és tota una altra cosa de la que diu ell. I la busquem perquè mai ens han deixat liderar res ni ser res del que voldríem ser i mereixíem ser. Tal com diu el refrany “VAL MÉS SER CAP D’ARENGADA QUE CUA DE LLUÇ” o, com dirien en castellà, “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león “.

El senyor Lara no en té prou amb aquesta “engruna” que és Dinamarca. Ell vol molt alguna cosa més que aquestes molles; ell vol el pa sencer i desitja una Catalunya forta, potent brillant i líder. Però, desgraciadament, no ens explica com ho aconseguirem i quins deuen ser els mitjans per aconseguir-ho. No es deu adonar d’una evidència clamorosa i diàriament constatable: constantment se’ns nega el pa i la sal i els mínims mitjans per poder ser tot això de veritat i tal com ens correspondria. No s’adona que estem tips de tanta befa, de tanta indignitat, de tant menyspreu, de tant espoli i estem tips d’una Espanya que no té cap mena de qualitat institucional ni moral i que, amb el pas que anem, enlloc de progressar adequadament no fem més que enfonsar-nos en el fang de la corrupció cada cop més.

Hi ha uns components essencials per fer un país de Champions, que és al que hauríem d’aspirar a ser: el nivell de la moral pública i la qualitat de les institucions. Cap de les dues coses són mitjanament bones a Espanya. Aquí ens podem permetre un alt grau de corrupció a tots els estament i no passa res (o passa poca cosa). Aquí la filla del Rei es pot permetre riure’s del mort i de qui el vetlla, tenir la fiscalia a favor seu i que un funcionari d’ Hisenda li faci les declaracions de renda per tal de que no la puguin enxampar per enlloc. Un país decent no es pot permetre aquestes coses i una societat que vulgui ser alguna cosa amb cara i ulls, decent i, per tant, tenir-se respecte a si mateixa i als seus ciutadans no pot permetre’s unes institucions corcades fins a la medul·la i on els tres poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) no puguin ser autònoms, lliures i actuar sense pressions de cap mena.

Que potser tot això és massa utòpic? Potser sí. Però el senyor Lara sap molt bé que les coses ara no van pas així, que tampoc hi anaven en els temps de la dictadura franquista –que el seu pare va saber aprofitar prou bé- i que un imperi com el seu no surt de forma espontània com els bolets. El senyor Lara potser ha treballat molt, però també sap molt bé i de primera mà el que són les pressions, el joc brut i els camins foscos i pudents de les cloaques perquè ell mateix ha estat un d’aquests personatges que s’hi ha sabut moure com el peix a l’aigua en aquest sòrdid món. La indecència de molts s’ha convertit en virtut i sembla que ja li està bé que continuï essent així i que no és necessari canviar. En un altre país que vulgui aspirar a ser net i on les pautes de conducta d’una persona vulguin anar pel camí de la decència es veu que al  Sr. Lara no li interessa ser-hi i per això va dir una vegada que, si Catalunya esdevingués independent, “portaria el seu imperi a Sevilla, Saragossa, Madrid o Cuenca”. Per mi ja pot començar a preparar les caixes, que persones amb aspiracions com les seves trobo que tampoc ens fan cap falta per més que es vanti de que «soy la única persona que conozco que tengo la Creu de Sant Jordi y la Medalla de la Guardia Civil» i segurament que fins i tot un munt de medalles més. Per desgràcia ens consta poc donar medalles i les fem anar a dojo…

Ja he explicat alguna altra vegada que molts dels apunts del meu blog sorgeixen del  que escolto de bon matí a la ràdio. Una notícia, un comentari, una entrevista… Qualsevol paraula o concepte pot fer que comenci a fer rodolar la bola del meu pensament i llavors hom no sap ja on anirà a parar i on es deturarà. Aquest matí, tot escoltant a trossos la tertúlia de Catalunya Ràdio (com acostumo a fer mentre vaig amb la furgoneta) he escoltat que un dels tertulians –Miquel Sàmper– deia que havia perdut un parell d’amics per discrepància política. Resulta que un d’ells feia un any que no li parlava perquè el Miquel s’havia posicionat com a favorable a que hi hagués consulta a Catalunya.

No sé si jo tinc la sort de tenir una amics molt tolerants i si el fet que explica el Sr. Samper és  poc o molt freqüent. Crec que no ho és gaire i, si ho fos, voldria dir que els amics del Sr Sàmper no són amics de veritat o que són persones intransigents i de ment molt tancada. Aquest tipus de persona segurament que no és intransigent només amb el seu amic, sinó que també ho der ser amb la família, a la feina i en totes les seves relacions socials. I potser fins i tot ho és amb ell mateix.

En el meu blog sempre he expressat obertament la meva opció política, he criticat el que m’ha semblat i he expressat amb total llibertat els meus punts de vista sobre les coses. Alguna vegada he rebut comentaris en desacord amb el que deia i els he acceptat amb total normalitat perquè crec que és totalment natural que la gent no pensi igual. Amb algun amic que pensa molt diferent –políticament parlant- també n’hem parlat i no ens hem posat d’acord. Però no per això hem deixat de ser amics.

A tots –a mi també- ens aniria molt bé aprendre a ser més tolerants, a posar-nos al lloc de l’altre, a comprendre punts de vista diversos, a dialogar una mica més, a saber respectar-nos –no pel que diem o pensem, per l’estatus social que tenim, o per la ideologia- pel sol fet de que som persones humanes. Tota persona és digna de respecte, vingui d’on vingui, sigui del color de pell que sigui i de cap manera hauríem de posar-nos al seu nivell si ell no és capaç de tenir respecte als demés. El diàleg és intercanvi d’idees diverses i a vegades fins i tot contraposades. Diàleg és parlar i escoltar. Diàleg és obrir la pròpia ment per poder entendre una mica la ment de l’altre.El diàleg vertader sempre enriqueix i amplia el nostre pensament. El diàleg ajuda a ser tolerant i més respectuós i ens ajuda a creure allò que es diu sempre (però que potser no ens creiem massa) de que no hi ha una única veritat absoluta sinó que més aviat hi ha petites veritats, totes elles relatives però potser igual d’interessants.

Discrepància i respecte haurien d’anar sempre junts. Ja han passat els temps de la uniformitat total, dels totalitarismes, els temps en què discrepar significava presó o guillotina. Ja haurien d’haver passat els temps de la Inquisició, de les persecucions o dels gulags. El món cada cop és més gran, més obert, més complex  i les persones cada cop hem de tenir un pensament més flexible i més obert, la qual cosa no vol dir que no hàgim de tenir conviccions profundes. Una cosa no és contraposa a l’altra sinó tot al contrari.

Trencar una amistat perquè l’altre pensa diferent trobo que és una gran falta de maduresa. Com us deia abans, jo he tingut la sort de no perdre cap amic per discrepàncies polítiques, religioses o esportives, que són els temes que més frenètics ens posen normalment. Si trenquéssim una amistat per això, demostraria no saber conviure amb la diferència, seria no respectar l’altre, creure que només jo tinc la raó i, per tant, que d’alguna manera sóc més important i estic en una posició superior, amb la consegüent i lògica conseqüència que, tan aviat com pugui, imposaré el meu parer. No em caldrà demanar opinió, ni em caldrà consultar perquè partiré de la base de que jo tinc la raó i, per tant, puc imposar el meu punt de vista. Llavors, puc passar per damunt de l’altre, el puc trepitjar, el puc anihilar, el puc minoritzar, el puc liquidar i en puc fer el que vulgui. L’altre perd tot tipus de valor.

Aprendre a conviure des de la diferència amb respecte em sembla que és el repte que tenim tots en aquests moments. Han de començar els polítics  però hem de continuar tots els ciutadans i hem de mirar d’ajudar-los una mica.

Llegeixo avui mateix la notícia que l’Associació Catalana de Sociologia “assegura en el seu últim anuari que ens trobem en l’inici d'”un canvi d’època” suscitat pel descontentament ciutadà davant la situació econòmica i política actual. Un malestar que al llarg de l’any passat va continuar fent créixer la indignació i la insubmissió ciutadana i els moviments socials”.

Els sociòlegs són els tècnics que ens saben explicar d’una manera científica com és la societat, com es mou, quines tendències es van imposant, etc. Ells són els que ”expliquen” coses que la majoria dels mortals només som capaços de veure o intuir. Les veiem, les ensumem, però no sabem massa com explicar-les. Els sociòlegs saben fer la dissecció d’aquest cos tan complicat com és una societat, el saben analitzar i saben trobar les explicacions pertinents del seu comportament, de les seves malalties, de les seves potencialitats i de les seves virtuts. Jo els comparo -sense saber si és ben bé així- als metges. Quan estem malalts i anem al metge el primer que fan és fer-nos fer anàlisis, radiografies, proves de tot tipus i llavors, amb tota la carpeta plena de paperassa, tornem al metge per tal de que interpreti tot allò tan enigmàtic per nosaltres, ens ho tradueixi, en faci un diagnòstic i ens recomani els tractaments necessaris.

Jo diria que aquest “canvi d’època” que l’ Associació Catalana de Sociologia afirma que s’està produint ja l’estem veient tots des de fa temps i el comentem a la feina, amb amics i familiars, el llegim als diaris en forma de notícies que van caient inexorablement com una gota malaia que ens va torturant i ens va indignant per dins. Per tant, no m’estranya gens que aquella “incipient crisi econòmica que començàvem a patir fa uns anys i la seva traducció en retallades i pèrdues de drets socials s’hagi anat transformant des de la perplexitat a la indignació i des de la indignació a la mobilització”. I estic segur que ara ens tocarà fer un pas més en aquesta gradació. Ja vam quedar prou astorats, sobtats i perplexes sense entendre massa què passava. Ja ens vam indignar i vam sortir als carrers. Ja ens hem mobilitzat i molta gent continua fent-ho cada cop més carregada de motius… Què ens queda? Què li queda a aquesta societat que veu que li cauen castanyots per tots costats, que veu que els governs no fan gran cosa, que veu que les lleis li van en contra, que veu un futur cada cop més negre? Li queda la insubmissió com a única sortida i com una forma extrema de mobilització.

En aquest Anuari del 2013, coordinat pel sociòleg Jordi Estivill,  es destaca “la distància creixent entre ciutadans i polítics, sobretot pels casos de corrupció destapats, i la progressiva desafecció dels catalans, que s’ha anat traduint en una afirmació força massiva en favor del dret a decidir i d’una potencial independència”. Constata també “el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la insubmissió civil, fiscal, social i cultural”. No ho diuen pas perquè sí i sense motius. Ells saben bé –com ho sabem nosaltres- que possiblement la insubmissió sigui la darrera sortida davant de tantes provocacions. Quan ja no es pot aguantar més, quan ets sents desemparat, quan les lleis van clarament en contra teva, et queda només  la insubmissió (de la que ja en parlava en aquest mateix blog el 21 d’ abril de 2012) que és la forma extrema de la indignació. És el dir “ja n’hi ha prou”; és el dir “fins aquí hem arribat”. És una fita que s’ensumava de feia temps perquè la tàctica del Gobierno de España és anar acorralant, anar tallant camins, deixar sense sortides als més dèbils i, en canvi, obrir espais i aplanar camins als poders fàctics de tot tipus (exèrcit, Església, bancs, Casa Reial…). Protegim els forts, que ells ens protegiran a nosaltres, deuen pensar. Però no pensen que algun dia tot es pot acabar i que una fera acorralada es torna molt perillosa. Estan acorralant de tal manera una bona part de la societat i uns territoris concrets que potser arribi el moment que es plantin i es defensin amb la única cosa que poden defensar-se i que els queda: amb la insubmissió. Ja sé que és un camí tortuós i difícil de fer. Però quan no en queda altre, qui diu que no el puguem fer?

Jo no sé què hi podran dir més els sociòlegs i els entesos que no hagin dit ja. No sé quins avisos es poden donar més que no s’hagin donat ja, però trobo que no procurar sortides dignes a les coses és voler dur la gent a un cul de sac i a carrerons sense sortida. I això sempre és molt perillós…

Ahir va fer un any que Benet XVI va renunciar al Pontificat. Un del Papes més conservadors dels darrers anys, una persona que havia ajudat a tancar tantes portes i tantes finestres, una persona que havia apostat  i marcat clarament els camins més tradicionals per on havia de caminar l’Església, paradoxalment va obrir amb la seva renúncia una finestra per on s’ha colat un aire nou al Vaticà.

No estic massa segur si aquesta corrent d’aire serà suficient per ventilar i airejar unes estances tancades i amb pudor de resclosit d’anys i anys. Feia molt temps que l’ Església havia tancat portes i finestres, havia mirat més cap endins que cap enfora com si s’hagués d’auto protegir d’alguna cosa o si tingués por al que passava al món. I a fora, el món anava avançant, es feia noves preguntes, vivia altres realitats i, en general, es feia poc cas del que venia de Roma, que es veia un clos tancat, poc permeable als problemes moderns i sense capacitat de respostes adequades. Però sí que és cert dóna la sensació que un aire nou ha entrat al Vaticà -i en això tothom hi està d’acord- amb el Papa Francesc. Però n’hi haurà prou amb això?

Un any després de la renúncia de Benet XVI les coses es veuen diferents, tant des de dins com des de fora. Aquest home va fer un gest revolucionari sense ser revolucionari i sense que sapiguem encara el fons de la qüestió i els motius profunds que el van portar a fer-lo. Un gest que no s’havia fet durant segles. Una renúncia que ha portat a una altra manera de veure l’ Església, el Papat; a unes noves esperances, a unes noves formes, uns nous aires i unes noves paraules. Unes paraules que es fan entenedores, properes i planeres i uns gestos que tothom entén. Però em torno a preguntar: n’hi haurà prou amb això?

Despertar esperances, crear expectatives, fer promeses i fer un pintat de façana no basta quan es necessita una reforma a fons, perquè la casa perilla de caure i hi ha esquerdes i forats per tot arreu. Voler apuntalar una edifici que està mig en ruïnes només serveix per passar una temporada mentre es dissenyen les actuacions a fons que tothom sap que s’han de fer i es decideixen les qüestions fonamentals. No sé si, després d’un any, es pot intuir alguna cosa… De promeses se n’han fet i algun intent també es veu. Però també s’hi entreveuen anades i vingudes, passos en fals, indecisions i contradiccions clamoroses.

Francesc té un altre aire, certament. Ve de Sud Amèrica. Ha mamat, tocat i patit altres realitats i ha viscut molt de prop situacions que molts altres dirigents de l’ església no han viscut mai de prop i que no s’aprenen a la Gregoriana de Roma.Hi ha coses que s’han de viure i hi han camins que s’han de recórrer enfangant-se o embrutant-se de pols. Ja sé que això no és garantia de res. Però pot ser un punt a favor de Francesc i una cosa a tenir en compte. Potser Francesc tampoc és cap revolucionari (quasi m’atreviria a afirmar rotundament que no ho és), però pot trobar-se en una tessitura i unes circumstàncies  que l’obliguin a fer una revolució, més o menys gran, dins de l’Església. Serà capaç? Ho podrà fer? Hi està disposat? Un any encara potser és poc temps, però sí que s’han de començar a veure coses concretes. Diuen que a partir de la tardor vinent se’n començaran a veure algunes. Esperarem.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tEs9iCmP

No, l’amnèsia no és cap malaltia. És només un trastorn en què un individu ha perdut completament o parcialment la memòria i sorgeixen dificultats a l’hora de recordar fets, persones o dates. Com que jo de temes mèdics no hi entenc, he anat a veure què en diu la Wikipedia. Allà s’explica de forma abreujada quines poden ser les causes, els tipus i de si es cura o no. Ha estat una lectura ben profitosa per poder entendre algunes coses que van passar a Mallorca el dissabte passat. Ja us deveu imaginar del que parlo: d’una infanta de la casa dels Borbons que, pel que sembla, ha sofert un sobtat atac d’amnèsia…

S’ha parlat molt de les malalties que arrosseguen els Borbons. Però no s’havia sentit a dir mai que patissin d’amnèsia. Segons ens explica el Dr. Amadeu Martín Rey y Cabieses  (Doctor en Història. Llicenciat en Medicina i Cirurgia) la dinastia borbònica a Espanya, gairebé tan endogàmica com la precedent austríaca, no ha patit –no obstant això- els embats de les malalties pròpies dels matrimonis consanguinis. És cert i conegut que una de les malalties que acompanyen des des de fa segles als Borbons és la hemofília. I un altre doctor -Pedro Gargantilla , autor del llibre “Las enfermedades de los Borbones”- afirma que també s’hi troben altres coses en aquesta família: per exemple l’estranya depressió de Felip V, que el va sumir en el silenci més absolut i el va fer abandonar la seva higiene personal, conferint-li una imatge de captaire esparracat i fora de Ferran VI, que era una persona hipocondríaca, tuberculosa i amb atacs d’epilèpsia;  i si ens fixem en el primer rei espanyol de la Casa Borbó fins a la infanta Eliodor, hereva dels actuals Prínceps d’Astúries, passant per infants amb sífilis, reines amb asma i algun cas de bogeria, molts han estat els representants d’aquesta dinastia sobre els quals han sorgit nombroses polèmiques sobre la seva salut física i mental, la seva personalitat i el seu caràcter.

Jo, d’aquestes coses no en puc dir res perquè sé molt poca història i, a més sóc molt poc seguidor del que fan o han deixat de fer les monarquies. No només la d’aquí, sinó que cap monarquia m’emociona gaire i, per tant, no segueixo gaire res del que fan. Però una cosa sí que he pogut comprovar en l’ infanta Cristina: aquesta noia pateix un greu trastorn d’amnèsia. I, pel que sabem d’ella, no és ni per lesions cerebrals causades per un accident o tumors; ni per fets traumàtics en els que el cervell ha esborrat tota la informació com a causa de defensa i de manera temporal; ni per forts traumatismes o cops; ni se sap tampoc que consumeixi substàncies nocives com ara drogues i alcohol; ni tan sols té una edat avançada on podríem anar a buscar la causa. Res de tot això hi ha. És una noia normal i corrent –si volem considerar-ho així- que treballa a La Caixa i que deu fer prou bé la seva feina perquè no l’has acomiadada pas encara…

Per tant, on carai hem d’anar a buscar aquesta greu amnèsia que sofreix? Com us deia abans, he hagut de mirar la Wikipedia per poder tenir algun mínim indici d’on pot venir. I he trobat els següents tipus d’amnèsia:

• Amnèsia retrògrada: és la dificultat per a recordar fets que ocorregueren abans de la malaltia o el trauma cranial que provocà l’amnèsia de l’individu.
• Amnèsia anterògrada: és la dificultat per a guardar records que ocorren després de la malaltia o el trauma causant de l’amnèsia.
• Amnèsia global: és la dificultat per a recordar fets tant anteriors com posteriors a la malaltia o el trauma sofert.
• Amnèsia Específica: és la dificultat per a recordar informació referent a la via sensorial que degué guardar-la. Per exemple: sentir-se incapaç de recordar un nom o una xifra, però poder recordar perfectament un fet visual, tàctil o olfactiu.
• Amnèsia transitòria: és la dificultat per a recordar fets després de la malaltia o el traumatisme cranial, però que va desapareixent a poc a poc.
• Amnèsia progressiva: és la que va augmentant de forma progressiva, com en els casos de demència com l’Alzheimer altres demències.
• Pèrdua de la memòria de tipus senil: pèrdua de memòria benigna i està relacionada amb la vellesa.
• Amnèsia Psicògena o Simulada: és la que es caracteritza perquè els records propers i llunyans estan alterats de forma recognoscible. Per exemple: un individu que no recorda els seu nom.
• Hipoamnèsia: Disminució de la capacitat de la memòria degut a una dificultat tant en la fixació com l’evocació.

Una vegada llegit tot això ja vaig entenent –tot i no essent-ne expert- quina podria ser el tipus d’amnèsia d’aquesta noia: la seva amnèsia és diu amnèsia supersimulada i el  metge que la tracta es diu Roca i Junyent, un doctor que té una clínica amb 240 doctors  (ai no,  no són doctors sinó que són advocats) i que diuen que factura 28’5 milions d’euros a l’any. Segons explica El Confidencial diuen d’ell: “No és barat, però és segur”. I, si entrem a la seva pàgina web veurem, que té oficines a “Barcelona, ​​Madrid, Palma de Mallorca, Lleida, Girona i Xangai”.

No està malament. El Rei va saber triar i devia pensar: “No serà barat, però serà segur”.

Normalment llegim als diaris una frase que afegeixen a certs esdeveniments i que no ens parem  a analitzar. Ens passa per alt perquè ja ens hi hem acostumat.  La frase és “Per causes naturals…” .Dins l’apartat “Per causes naturals” s’hi pot encabir tot: des de la mort a la presó  d’Arkaitz Bellón al Centro Penitenciario Puerto 1 de Cádiz, que llegíem ahir,  fins a la mort per ofegament de 14 immigrants subsaharians a Ceuta causada pels trets de boles de goma de la Guàrdia Civil,a mida que anaven arribant aquesta pobra i desesperada gent a la platja .

Per “causes naturals” són els morts a la tanca plena de fulles metàl·liques, ben afilades i mortals, de Melilla. Ho són els morts que cada dia troben al carrer o als caixers automàtics. Són morts naturals perquè és natural que el fred mati. Com mata la calor, o l’aigua, o el foc. És natural que, de tant en tant, es trobin cadàvers d’ancians que vivien sols en un pis, abandonats de la mà de Déu.

És natural que a la mare Terra passin diferents tipus de desastres naturals. Però no sé si és tan natural si mirem els motius pels què passen. Potser són naturals, però potser no ho són tant si mirem la culpa que hi té l’ésser humà, que contamina el planeta i la contaminació al seu torn provoca un escalfament de la Terra que fa que el planeta es descontroli i per això els desastres succeeixin tan sovint. Són causes naturals els tsunamis, els huracans, les inundacions o els terratrèmols? Segurament que ho són. Però no s’hi pot fer res per tal de que no produeixin tants morts? No es pot fer res per tal de que la gent no construeixi les seves cases a segons quins llocs?

Quan un “sense sostre” mort de fred potser ens hauríem de preguntar si “és una causa natural” o si la societat no hi podia fer alguna cosa més. És natural haver de viure i dormir al carrer? És natural morir-se perquè no tens diners per comprar els medicaments bàsics i necessaris en una societat occidental que en té per un munt de despeses innecessàries i supèrflues? És natural haver de passar l’hivern sense calefacció i morir-se d’una infecció pulmonar? Són naturals les llistes d’espera de molts mesos per a ser atès per un especialista? És natural que es treguin les ajudes als centres de discapacitats intel·lectuals, a les residències de gent gran o als ancians que viuen a casa seva però que els han tret el cuidador que tenia unes hores a la setmana?

És natural que hagi de ser Càritas o creu Roja qui atengui la gent perquè no es mori de gana? És una causa natural que la gent hagi d’abandonar un pis i veure’s al carrer havent-hi milers de pisos buits? Són naturals els suïcidis per desesperació de molta gent perquè ja no sap com afrontarà el seu futur després de que ho hagin perdut tot? És natural que persones que han pagat impostos a l’ Estat durant anys ara es trobin sense ajuda de cap tipus?

No ens enganyem ni ens deixem enganyar: tot això no són “causes naturals” per més que ens ho vulguin fer creure. Tot això està ben buscat i ben pensat. Una societat que es mou entorn dels diners -i únicament entorn dels diners- arriba a aquestes fatals conseqüències. I potser la única causa que sigui totes aquestes coses siguin  naturals és que ens hi hàgim acostumat, ens ho hàgim buscat nosaltres mateixos per votar aquest tipus de gent que volen un model de societat com aquest. Potser no hi hi ha massa diners, però els pocs que hi ha estan volguda, expressa i conscientment mal repartits. I així ens va!

Entre la llarga col·lecció dels “Dies internacionals de…” n’hi podríem afegir un de nou. A partir de demà podríem afegir-hi el “Dia internacional de la rampa” en commemoració a la poc triomfal baixada –encara no se sap si en cotxe o a peu- que haurà de fer demà l’infanta Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grecia al Jutjat de Palma. Sembla que el nucli de la qüestió sigui aquest: si baixarà a peu o encotxada; si l’interrogatori serà llarg o no; si es podrà gravar només en àudio o també en vídeo.

Gastem saliva i tinta en aquestes coses sense importància i deixem de parlar de l’essencial: de si és culpable o no d’un delicte fiscal molt greu i de blanqueig de capitals, com sembla ser que és, junt amb el seu marit. Les proves són tantes i tan evidents que s’ha de mirar obertament cap a un altre costat per no veure-ho. Però ja sabem com acostuma a ser la justícia a a Espanya i recordem que un tal Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, va definir-la ara fa 30 anys com “La justicia es un cachondeo”. Si féssim una col·lecció dels cassos de “cachondeo” judicial que hi ha hagut en tots aquests anys, no acabaríem. La justícia a Espanya fa llàstima en tots sentits: és lenta, és imparcial i, per tant, injusta, els tribunals estan formats per gent caducada i nombrats pels grans partits per afavorir-los obertament quan toqui, els jutjats no tenen mitjans. La justícia en aquest país fa plorar i segueix essent “un cachondeo”. El mateix Felipe González –personatge gens dubtós- deixava anar al mes de març de 2010 aquestes dues perles: “La Justicia está hecha unos zorros por el ganao que hay dentro”; “Nos ha costado menos cambiar a las Fuerzas Armadas que a la Justicia”.

I ara, quan tenim cassos de corrupció a dojo (la majoria d’ells mal resolts) i amb polítics, banquers i personatges públics emmerdats fins al coll, ens entretenim en si l’ infanta baixarà aquell pla inclinat fins a la porta del darrere del Jutjat a peu o en cotxe. I quina importància té això! En el que s’haurien de fixar els periodistes i el que haurien d’investigar els diaris és en aquestes “menudeses” de fraus fiscals, contractes foscos i tripijocs escandalosos amb diners públics. Hi ha tanta gent esquitxada i tant poc investigada –i, per tant, condemnada-  que fa nàusees. En cassos com aquest de Nóos s’hauria d’estirar del fil fins a saber -i fer-ho públic- qui s’hi va embutxacar diners i a qui afavorien aquesta mena de contractes fantasma. S’hauria de saber quants diners públics s’han malversat, cosa que és molt més important que no pas fer públic quan guanya cada un dels membres de la Casa Reial (no us sembla una mica sospitós que ho hagin fet públic ara?). Aquí es prioritza  la investigació en alguns temes i s’envia els inspectors fiscals on els convé (sobretot si fan referència a Catalunya) i se’n deixen d’investigar molts altres infinitament més greus. Aquí es passen massa coses per alt i es tanca els ulls per no veure-ho a massa temes molt  més seriosos; passen tantes coses, que fa sospitar que hi ha molta gent mafiosa en aquest món i alguns jutges que han volgut ser una mica justos o han volgut anar una mica més enllà del que està permès ho han acabat pagant molt car. Com voleu que seguim creient en la justícia veient tot aquest panorama!

Demà es parlarà dels milers de periodistes que hi haurà a la famosa rampa, dels 200 policies que hi han posat per la seguretat de la infanta, de com anava vestida, dels molts canals de TV de tot el món i de tots els mitjans informatius que hi haurà a la famosa rampa, etc. Però ja veureu que, sobretot els mitjans espanyols, posaran l’èmfasi en tot allò més secundari i ningú parlarà del més important. I es mirarà de protegir per damunt de tot la quasi intocable Casa Reial. Deu ser per allò de que tots som iguals davant la llei…

Tampoc vull ser injust: Segur que alguns mitjans sí que en parlaran, però seran minoria i no seran pas els mitjans més importants i més influents. Com fins ara, vaja! I, si no, comprovem-ho i mirem demà els informatius i llegim els titulars i ho podrem comprovar. La justícia segueix essent “un cachondeo” i els mitjans de comunicació espanyols més influents un altre.

Considero que la llibertat és, per exemple,  poder-me donar de baixa d’una companyia elèctrica o telefònica que m’ha fet una marranada i contractar-ne una altra que em vingui més de gust. O si considero que al consell d’administració d’aquesta empresa hi han personatges que, essent ministres, polítics o personatges públics m’han tractat anteriorment molt malament.

La llibertat és poder deixar d’anar a un bar o a un restaurant on no m’hagin tractat prou bé o hagin fet veure que no m’entenien si parlava en català. Considero que la llibertat és poder deixar d’anar a un supermercat on, per exemple, no retolin en català, o que el seu propietari hagi reconegut haver donat diners a un partit polític que considero que tampoc no m’ha tractat gens bé. També penso que sóc lliure si puc deixar d’anar a fer turisme a un lloc que no em vingui de gust i, en canvi, triar-ne un altre que sí que em ve de gust anar-hi pel motiu que sigui. Considero que sóc lliure si ni tan sols em cal donar explicacions de si prefereixo un lloc o un altre. Simplement, trio les coses perquè vull, perquè tinc els meus arguments personals i potser perquè sóc una persona una mica estranya. Però em sento lliure perquè puc triar.

Puc triar el que vull menjar, com vull vestir, on vull viure. Puc triar els programes de la tele que vull veure i els diaris que vull llegir. Potser fins i tot puc canviar de feina si la que tinc no m’agrada gens ni mica, tot i que ara això cada cop sigui més difícil. Però sí que puc triar la música que vull escoltar i la marca de cotxe que vull comprar. Puc triar els amics que tinc, puc triar la forma de viure, el que vull llegir o si el diumenge vull anar a passejar o vull quedar-me a casa.

Tenim la sort –encara- de poder triar moltes coses en la nostra vida, sobretot si hem tingut la sort de que la vida ens hagi regalat tantes i tantes coses bones com ens ha regalat als que vivim en les riques societats occidentals. “Gracias a la vida, que nos ha dado tanto”, cantava Violeta Parra. I és veritat. La vida ens regala constantment moltes coses que no valorem si les tenim i que trobem molt a faltar si deixem de tenir-les. Diuen que és molt fàcil anar ascendint en l’escala social i, en canvi, és molt dur haver de descendir-ne. Com difícil és considerar que semblava que començaríem a ser una mica més lliures políticament i, de mica en mica, hem anant comprovant que tot plegat se n’ha anat a la merda i que estem fent passos enrere dia a dia.

I, com que vull ser lliure, considero que ja n’hi ha prou. Considero que podem seguir vivint conformats amb el que tenim, amb el que estem acostumats o podem triar formes noves de viure. Podem estar conformes, resignats, submisos i acceptar al que hi ha o podem revoltar-nos i estar disconformes amb les coses. Ser lliure també és poder fer aquesta tria interna i decidir com volem ser i triar els mitjans per ser-ho. Si no puc triar res important, considero que no em deixen ser lliure.

Aquests dies se senten veus que ens diuen que no vivim sols i que no podem decidir només nosaltres sols. Doncs decidim tots. Posem els mitjans necessaris per tal de que la gent es pugui sentir lliure i pugui triar. Ens diuen que és com si visquéssim en una escala de veïns on hi han molts pisos i, per tant, ens hem de posar d’acord de quin color pintarem la barana de l’escala o la façana. Doncs, posem-nos d’acord! I si no ens en posem i decidim marxar d’aquest edifici i anar-nos-en a un altre perquè aquest no ens agrada prou? No, això no ho podem decidir, ens diuen. Es veu que no podem marxar i hem d’estar eternament lligats a aquesta escala, a aquests veïns, a la manera de fer d’aquesta gent, tant si ens agrada com si no ens agrada…

És el que jo no entenc. Per què no puc triar? Per què he d’estar eternament lligat a una Sagrada Constitució que no es pot tocar en els temes que a ells no els interessen? Si em puc donar de baixa de tantes i tantes coses; si puc canviar i triar-ne tantes altres de la meva vida, per què no puc triar marxar d’aquest edifici i fer-me una casa nova al meu gust? Si considero que amb aquests veïns no m’hi podré entendre mai, que mai ens posarem d’acord, que el president de l’escala no escolta les meves queixes, que no veig cap futur a la manera de viure que jo voldria, per què no puc anar-me’n?

Espanya ens roba. Ens roba la llibertat!

En el darrer apunt que feia en aquest blog parlava de la necessitat de que algun economista de prestigi sortís al pas del que ens explicava aquest -no sé fins on- il·lustre economista (i avui he sabut que va ser un dels fundadors de Ciutadans) que es diu Ángel de la Fuente. Aquest economista, rellogat pel ministre Montoro perquè ens expliqui als pobrets i ignorants catalans això de les Balances Fiscals, ens diu que a partir d’ara ja no es diran així i que s’ha de canviar el nom perquè els resultats que donaven eren una “font d’independentistes”. És d’aquells que creu encara que “mort el gos, morta la ràbia”. Li deu semblar que canviant el nom, canviarà la percepció de la realitat i potser fins i tot creu que canviarà la realitat mateixa…

En l’apunt anterior parlava de trucs de “màgia potàgia”, de jocs de mans i mentides i demanava amb urgència que algú ben informat ens expliqués en què consisteixen aquests trucs. Doncs bé, ja n’ha sortit un i es diu Xavier Sala i Martín. Tots coneixem l’original home de les americanes de colors, però tots sabem també que és un economista de prestigi reconegut mundialment i al que jo li destacaria una altra característica: té la rara habilitat de fer-se entendre. És com aquells bons professors que hom ha tingut en algun moment de la seva vida i que el recordes sempre perquè et va fer entendre les coses de manera fàcil i pràctica. (Gràcies Mn. Muntada perquè ens vau ensenyar català i castellà d’aquesta manera!). Com en són d’importants les explicacions planeres i ben pedagògiques d’algunes coses!

Deia que el professor Sala i Martín sap explicar amb claredat  les coses. Si ho voleu comprovar podeu escoltar-lo en qualsevol de les tertúlies radiofòniques on intervé o al programa Divendres de TV3, on ens dóna unes delicioses classes d’economia  per als que no en sabem un borrall. En el programa del dia 29/01/14 ens va explicar “Què són els comptes públics regionalitzats? Quina és la diferència amb les balances fiscals? Era exactament el que jo demanava. Espero que surtin altres persones enteses i ens ho segueixin explicant per tal de que cada dia puguem ser una mica menys rucs i, per tant, que no ens puguin prendre tan el pèl.

Us deixo els següent enllaç on podreu trobar aquesta interessant classe del professor Sala i Martín.

http://www.tv3.cat/videos/4880031/Classe-deconomia-amb-Xavier-Sala-i-Marin-290114

La prestidigitació és l’art i espectacle d’habilitat i enginy consistent a produir, artificialment, efectes d’aparença meravellosa i inexplicable. I a fe de Déu que d’art i enginy en té molt el Gobierno del PP! Ara ens volen fer empassar amb un nou mètode d’invenció pròpia anomenat Comptes Públics Regionalitzats (quins genis aquests economistes!) que Catalunya està prou ben finançada i, per tant, val més que callem perquè no tenim gens ni mica de raó.

En aquest tema algú menteix. O algú ens vol enganyar i algú transforma la realitat com un simple mag o il·lusionista. Com que jo de números no n’he sabut mai i d’aquests temes no hi entenc -però sí que llegeixo i m’informo amb gent que en sap- em sembla que és urgent que algun economista seriós ens desvetlli i ens expliqui fil per randa on és la trampa. Perquè tinc la impressió (no sé si us hi heu trobat mai, però quan jo veig aquests espectacles de mags sempre em queda la pregunta de com ho poden fer allò) que m’estan prenent el pèl i jo sense adonar-me’n. Em queda la sensació de ruc amb orelles llargues que no sap veure el truc per enlloc. Perquè de truc bé n’hi deu haver, no? La realitat és la que és i espero que no es pugui modificar com per art de màgia. La realitat es deu poder modificar actuant sobre ella i fent les correccions necessàries, però no pas fent miracles. I sembla que els economistes que ha llogat el ministre Montoro més aviat sembla que fan miracles i jocs de màgia que no pas una cosa seriosa.

No fa pas tant el diari El País publicava les darreres balances fiscals fetes publiques i que podreu trobar en el següent enllaç Balanzas fiscales de las comunidades, la font de les quals era el  mateix Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas. Si Catalunya llavors no quedava gens ben parada, com és que ara en queda? Si aquestes balances han servit tants anys, per què no serveixen ara? Voleu que us ho digui? Tot plegat fa tuf d’ il·lusionisme, de trampa i de mentida. Val la pena recordar que la majoria de coses que fa un prestidigitador són obra de la destresa de les seves mans i una altra bona part depèn del treball i l’habilitat psicològica amb què ho sap presentar. I aquesta gent de Madrid han engegat la màquina de canviar la realitat i en poc temps veurem com tot canvia ràpidament i es produeixen miracles espectaculars a diari. Aquest de les balances fiscals n’és un.

Per això és urgent que altres destacats economistes, que han defensat que Catalunya està molt mal finançada i té un gran dèficit fiscal, també parlin i potser fins i tot potser podran discrepar. Potser seria bo que els posessin en evidència (si hi ha motius i fonament, és clar!),  destapin tots els nous  trucs que s’han inventat i els facin quedar en el més absolut ridícul. Hem escoltat moltes vegades que Madrid ens roba. Doncs, si és així, ara és el moment de demostrar que, a més de robar-nos, ens enganya i ens vol prendre el pèl.