A PEU

La NATIVIDAD LÓPEZ LANGA és una amiga madrilenya que té un blog que es diu “Enfermería en el ámbito escolar” i que llegeixo sempre perquè parla de coses del meu ram. Ella és infermera en un centre de discapacitats i parla de les coses que la fan viure, patir i gaudir cada dia.

La Natividad es veu que va treballar amb la Diputada que anava a l’ Ave que es va accidentar a Galícia i que després ha fet unes declaracions que han aixecat polseguera. Li ha adreçat la següent carta que encapçala amb el títol “DESMEMORIADOS HISTÓRICOS”:

(Carta a una Diputada de la Asamblea de Madrid del PP)

Ilma. Sra. Dª Mª Teresa Gómez- Limón Amador:

Ante todo alegrarme y felicitarla por salir herida solamente del fatal accidente ocurrido en ese Alvia  que descarriló en Angrois (Galicia), entiendo los momentos que está pasando física y anímicamente y le deseo una pronta y total recuperación.

Aunque nos conocemos y trabajamos juntas cuando ambas iniciábamos sendas profesiones sanitarias en un Centro de Educación Especial, sigo llamándola de usted y más siendo Ilustrísima y del PP, vaya a ser que ciertas familiaridades sean delictivas que en estos tiempos que corren hay que al menos tratar de mantener las formas de hace bastantes años atrás, los que nos han hecho retroceder usted y los de su partido político, que son los que están ahora gobernando y por tanto imagino que saben encajar la crítica ciudadana.

Es curioso, por emplear términos suaves, el primero que me venía a la mente (escandaloso) y no lo voy a emplear, que indagando por la red parece que hubiera usted iniciado su carrera política desde el CDS y claro los que la conocimos antes de esa etapa sabemos que la inició en el PCE, ha ido ascendiendo (¿) y creo que por todos los partidos que entonces pensábamos que eran de izquierdas, amén de los distintos  sindicatos “de clase”, y si esta memoria mía no me falla que incluso estaba afiliada a dos a la vez, aunque igual la confundo con otros compañeros de la época, que fueron trepando en la escala político-sindical, mientras otros que vimos en qué consistían algunas maniobras  renunciamos a ello, quedándonos a pie de obra y con la perspectiva de los años y viendo lo que estamos viendo me siento al menos una persona más libre y digna que muchos de ustedes, dicho desde el respeto y en este caso no puedo decir desde el cariño.

Hace pocos meses la escuché en una tertulia o debate televisivo, me avisaron que usted salía en el mismo donde defendía la transparencia de los políticos, de los partidos, la dejaron hablar poco y ya entonces pensé en escribirle unas letras, pero su mismo partido y sus disculpas posteriores por la llamada al orden me hicieron desistir ya que vi que se quedó en agua de borrajas la transparencia que supuestamente usted defendía, estrategias que no le habrán gustado mucho a sus compis de partido o quién sabe si es una maniobra orquestada por ustedes, voces críticas dentro del partido, mira qué bien.

Pero cuando ayer me entero por la prensa de que está pidiendo la destitución de los presidentes de RENFE y ADIF, que no digo que igual tengan su responsabilidad, no es el objeto de estas líneas, pensé simplemente que difícil lo va a tener “la Gómez-Limón” (como la nombramos coloquialmente en el curro), ya no hay más partidos por la derecha del PP, claro que le queda alguno por probar como UPyD.

Y siguiendo el tono tranquilo de este escrito, me atrevo a preguntarle que como Diputada Madrileña en Educación,¿qué ha hecho usted por defender una enseñanza pública y de calidad?, ¿que ha votado usted en este y otros temas y por tanto asume su responsabilidad y dimitirá?, preguntaría mucho más, con estas dos respuestas claras y sin ambigüedades me basta.

En una cosa sí estoy de acuerdo, en que la “cultura de la dimisión” en España es de analfabetismo total, es más, si alguien con cargo técnico y/o político comete una grave irregularidad incluso punible, como máximo se le cambia de organismo e incluso lo ascienden, impensable en muchos países europeos con similares modelos pseudodemocráticos como el nuestro y ¡ay! del empleadillo de mil euros mensuales que meta la patilla….

Sigan aprovechando ustedes y todo el elenco de  políticos españoles que el pueblo, los ciudadanos, incluso los que votamos y no sabemos si volveremos a hacerlo más, estamos con miedo a las represalias laborales sobre todo y la mayoría dormida, hablo en plural por costumbre, pero a pesar de ustedes que no miran por el bienestar de la sociedad en su conjunto, muchos asalariados no responsables de la actual crisis y  que estamos pagando sus irresponsabilidades económicas y organizativas, sí seguimos trabajando y mucho y peor pagados y no estamos aletargados.

Y para finalizar y haciendo uso de una frase que es muy conocida por todos les diría a la clase política actual:váyanse todos, den la oportunidad de regeneración política y que nuevos líderes y de  manera comprometida y no lucrativas de por vida, nos hagan volver a creer en los valores por los que muchos luchamos hace décadas, incluida usted Ilma. Sra., codo a codo con sus compañeros,  a mi lado no iba usted, sí recuerdo que ya apuntaba maneras en las Asambleas de Trabajadores del Centro y siempre pensé y pienso que no solamente es inteligente, también muy lista.

Deseándole ánimo y fuerza en su restablecimiento de salud, se despide atentamente.

Madrid 22 de Agosto de 2013

Fdo: Natividad López Langa

Enfermera en el ámbito educativo de la Comunidad de Madrid

“La dignidad es el respeto que una persona tiene de sí misma y quien la tiene no puede hacer nada que lo vuelva despreciable a sus propios ojos”.

Concepción Arenal

Tags: Discapacitat, POLÍTICA, Sindicats, SOCIETAT

Un conservador, en termes generals, podríem dir que és aquell que té per missió conservar alguna cosa. És bo que hi hagi persones que es dediquin a conservar amb sentit certes coses com, per exemple, el patrimoni d’un país. Conservar, en principi, podríem dir que és una cosa bona perquè la humanitat sempre ha evolucionat a partir del que ha anat aprenent i transmetent a través dels segles.

Conservar, doncs, és bo. I ho són també, en un altre àmbit,  els conservants o conservadors, que són aquelles substància que, afegides als productes alimentaris en una petita proporció, n’eviten l’alteració microbiana i n’eliminen o impedeixen el creixement de microorganismes. Però els conservants han de ser proporcionats, serveixen pel que serveixen i duren el que duren. La societat també s’ha proveït dels seus conservants: són els partits que en diem conservadors i que, en principi, lluiten contra les innovacions que els sembla que amenacen l’ordre social. Està bé, com dèiem, que hi hagi conservadors però caldria preguntar-nos fins a quin punt podran conservar una llauna que ja té molts anys, està a punt de caducar i potser ha arribat l’hora de decidir què en fem.

Arribats aquí, ens podríem preguntar fins a quin punt és bo ser conservador i si a vegades pot arribar fins i tot a ser dolent. Cada dos per tres ens avisen que hem de tenir cura amb certs conservants que posen als aliments perquè diuen que són contraris a la salut. Massa conservants està comprovat que no són bons. No haurem de tenir cura també de certs conservadors que volen preservar la societat de tot tipus de progrés que ells consideren malèfic i, per tant, volen deixar sempre les coses tal com eren al passat o, com a mal menor, tal com són ara i creuen més amb l’immobilisme i les formes històricament establertes que no pas amb els canvis?.

Aquesta pregunta o reflexió és ben oportuna fer-se en aquest moment que viu la societat catalana i ens podria portar a preguntar-nos si tot el vell és bo o si tot el nou és dolent. O al contrari, si tot el vell és dolent i tot el nou és bo. Segur que no arribarem a posar-nos d’acord i també segurament que arribarem a la conclusió de que cada situació depèn de moltes circumstàncies i cada moment és únic i diferent. Però en moments com el que vivim potser seria bo fer-nos la pregunta i podria ser bo també qüestionar-nos una mica les coses perquè la societat ha canviat molt en poc temps i canvia cada cop més de pressa. Potser ens caldria preguntar quines coses ens encadenen al passat i quines ens alliberen; quines coses ens fan més infeliços o més feliços; quin camí ens porta al progrés global i quin ens porta a l’estancament i a la mort. Caldria preguntar-se si cal que visquem tota la nostra existència tal com ara o si podem –i volem-  viure d’una altra manera.

Potser caldria preguntar-nos també per què fem les coses, per què les fem com les fem i per quin motiu no les volen canviar. Caldria preguntar—nos-ho tot: si el canvi és bo per si mateix i si no ens comportem simplement per esnobisme o perquè, a fi de comptes,el més fàcil és seguir la moda. Caldria preguntar-se si els canvis que inevitablement produeix la història no els haurien d’acompanyar les institucions, els partits polítics, els intel·lectuals, les elits, els líders i les persones que tenen algun tipus d’influència en el seu àmbit. Tant difícil és qüestionar-se les coses i poder debatre lliurament?. Es veu que sí!. A vegades penso que cada cop més la societat va per un costat i les institucions i partits per un altre completament diferent, fet que produeix un tall i un allunyament irreconciliables i que fa que els problemes, en lloc de solucionar-se, cada cop siguin més greus: partits que s’allunyen del que la societat demana; legisladors que legislen com si visquessin a Mart i no pas a la Terra; sistemes econòmics que, sabent que no resolen res, no es canvien, etc.

Totes aquestes coses me les pregunto aquests dies mentre la societat catalana espera (ben asseguda, perquè si no podria cansar-se) la resposta de la carta que Mas li va adreçar a Rajoy, tot i sabent que la resposta serà la ja sospitada, tancant portes, finestres i camins per tal de que tot quedi sense sortida i pretenent que tot quedi igual com està. Les demandes dels ciutadans sembla que no conten per a res i demanar una mica d’imaginació i diàleg tampoc sembla que sigui demanar res de l’altre món. Però és que ens trobem amb un tipus de conservadors que volen conservar tant que, quan se n’adonin, es trobaran amb la llauna caducada. I ja sabem què passa quan una llauna caduca: explota, rebenta i ho esquitxa tot.

Tags: Conservadors, SOCIETAT

Pujar a Queralt sempre és agradable i sempre fa de bon pujar. És un lloc d’una gran bellesa, amb uns entorns tranquils per qui vulgui passejar i un balcó privilegiat per anar badant mentre albirem un panorama que ens duu espai enllà  i ens ajuda a fer volar el pensament i la imaginació.

Si ja és agradable per si mateix pujar a Queralt, encara ho és més si el motiu és la trobada anual que fem els cosins Gamisans. I això exactament és el que vam fer ahir: trobar-nos, com fem cada any més o menys per aquestes dates, els cosins d’aquesta rama familiar que neix a Clarà per tal de constatar que hi seguim sent tots, que seguim més o menys bé, per posar-nos al dia de les coses que han anat passant en cada família i per constatar que hi han uns llaços comuns que ens continuen unint d’alguna manera misteriosa però real. Com dèiem ahir en la conversa tranquil·la davant de la Font Negra, si no fos per aquestes trobades segurament que passaria molt temps en què no ens veuríem gens el pèl i cada cop els llaços s’anirien refredant de mica en mica. Per tant, seguim amb ganes d’anar continuant amb les “cosinades”.

Mentre pujàvem cap a Queralt de bon matí anàvem veient que les boires estaven ben arrapades a les muntanyes i que la temperatura semblava més de tardor que no pas de ple estiu. Poc a poc, però, va anar obrint-se el dia i el sol va anar lluint cada cop amb més força i, en sortir de missa de 12, ja escalfava amb prou ganes com -junt amb els anys- per fer-nos esbufegar mentre anàvem pujant escales amunt cap a la roca de Queralt  on hi ha l’oratori conegut com a la cova de Sta. Helena, lloc on la tradició situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Queralt per un pastor.

Deia que sempre és agradable pujar a Queralt i, extensivament, al Berguedà perquè em fa retornar bells records de jovenesa: les colònies d’estiu que durant uns quants anys fèiem a Peguera i que servien per passar uns dies d’estiu ben agradables, per compartir amistat i trescar per aquelles muntanyes tot respirant aire pur i ben fresc. Quina diferència amb les calors que havíem de suportar al Pla d’ Urgell!. Paisatges ben diferents dels nostres, camins desconeguts per nosaltres però ben coneguts pel cavaller i trobador Guillem de Berguedà i per aquell fascinant personatge  que es deia Ramon Vila, potser el maquis més conegut de tots i que tothom coneixia com Caracremada. Encara recordo que ens ensenyaven la casa on va néixer allà a la roca de Peguera i ens explicaven totes les peripècies que hagué de viure durant la seva vida de maqui.

Per arrodonir el dia i com una sorpresa més que em volia obsequiar la jornada d’ahir, vaig poder saludar a Queralt dos companys de joventut que feia molts anys que no veia i a Mn. Ramon Barniol, actual capellà-custodi del Santuari i amics de també fa anys.

I no cal dir que, arribada l’hora i amb la gana ja ben feta, ens vam asseure a taula tots els cosins per fer un bon dinar en un recomanable restaurant (Fontnegra Restaurant) al mateix peu de Queralt i a tocar de la Font Negra, de qui pren el nom. Cal deixar constància que ens van donar un molt bon dinar i ens van tractar molt bé. I, per acabar el dia, vam asseure’s a redós de la font, gaudint de la fresca i de la mútua companyia i allargassant la tarda passejant pel Carrer Major de Berga, visitant el museu de la Patum i fent un beure en un cafè.

Un altre dia ben agradable, doncs, el que hem passat i amb el compromís d’aplegar-nos tots amb salut l’any vinent a les terres planes del Pla d’ Urgell.

Tags: Familia, Queralt

Eduardo Galeano va néixer a Montevideo l’any 1940. En un dels seus darrers llibres “Los hijos de los días” (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) escriu:

Un 5 de Setiembre de 1638 nació Luis XIV, rey de Francia, Rey Sol.

El Rey Sol vivió dedicado a las gloriosas guerras contra sus vecinos y al cuidado de su ruluda peluca, sus capas espléndidas y sus zapatos de taco alto.

Bajo su reinado, dos hambrunas sucesivas mataron a más de dos millones de franceses.

Se supo la cifra gracias a que Blaise Pascal había inventado, medio siglo antes, la calculadora mecánica. Y se supo el motivo gracias a Voltaire, que tiempo después escribió:

—La buena política conoce este secreto: cómo hacer morir de hambre a los que permiten vivir a los demás.

La crisi fabrica pobres i, per combatre la pobresa, a les eminències europees es comporten com Lluís XIV: maten la gent de gana per tal de que hi hagi menys pobres. La maten de gana, els curen o els eduquen pitjor, ajuden els bancs i deixen a la cuneta els que més ho necessiten.Que es morin aviat que d’aquesta manera hi haurà menys persones per ser ajudades.

Això sí: des del 2008 les dotacions extraordinàries aprovades pels dos darrers governs espanyols per a Defensa han sobrepassat en un 21% el pressupost oficial. Traduït en xifres vol dir que, com ve passant en els últims sis anys, el Govern espanyol acaba d’aprovar la concessió d’un crèdit extraordinari per a atendre al pagament d’obligacions corresponents a programes especials d’armament i material per 877,3 milions d’euros (uns 1.170 milions de dòlars) al pressupost del Ministeri de Defensa i es finança amb deute públic ", segons informa el portal ‘Eldiario.es’.

En aquest mateix període partides com la sanitat, l’educació o la recerca han patit retallades de fins al 50% a causa de la crisi, motiu per la qual cosa s’organitzen una mitjana de 27 manifestacions diàries, segons dades oficials publicades anteriorment, per protestar contra el "genocidi financer", les dràstiques polítiques d’austeritat, les retallades i l’atur.
El que dèiem: combatem la pobresa matant pobres.

Tags: Crisi, Pobresa

Devia ser l’any 1978 o 79, no ho recordo bé. Feia un parell o tres d’anys que jo havia arribat a l’ Uruguai i tenia un company que havia fet un curs de formació d’agents de pastoral al COM (Centre d’ Orientació Missionera) de Caxias do Sul , un centre que havia aconseguit renom gràcies a la categoria dels seus professors i a l’orientació progressista que tenia, en un ambient de fosques dictadures a tot el con sud d’ Amèrica Llatina. Sempre em parlava molt bé d’aquest curs i em va fer venir ganes de fer-lo. Un dels organitzadors d’aquests cursos era un company nostre que es deia Juan Martín Posadas (jesuïta uruguaià) i entre els professors convidats hi va haver durant molts anys el bisbe Pere Casaldàliga que, deia ell, hi anava amb molt de gust a compartir i a aprendre.

Des de la seva senzillesa i humilitat deia que a Caxias hi aprenia molt, tot i que estic segur que era molt més el que ell hi sembrava. Ja és prou coneguda la lluita que el bisbe Pere va tenir, des del principi del seu episcopat a la seva diòcesi, en favor d’unes causes que va fer seves i que l’han acompanyat fins ara, ja vell, malalt i bisbe emèrit.

Aprofitant aquesta circumstància va ser quan, amb el meu amic Sebastià, vam proposar-nos fer-li una visita per tal de poder-lo conèixer personalment i poder compartir un parell de dies amb ell. A nosaltres ens feia molta il·lusió i sabíem que a ell també segurament també n’hi podria fer poder xerrar una mica en català i poder parlar de la comuna diòcesi de Solsona a la que pertanyíem ell i nosaltres. Ell, un home obert a tot el món, sempre ha tingut unes arrels catalanes ben clares, que no ha amagat mai i a les que no ha renunciat ni negat tampoc mai.

D’aquesta manera és que vaig conèixer el bisbe Pere, un bon record que guardaré sempre. Vam compartir moltes estones de conversa durant aquells dos dies que hi vam ser i recordo especialment la seva senzillesa i la seva proximitat en el tracte amb tothom. Recordo que un dia li vaig demanar permís per gravar-li una d’aquestes xerrades per tal de poder-la enviar a Mn. Climent Forner per si creia convenient publicar-la al Full Diocesà de Solsona, del quan n’era director. Vaig fer la gravació, certament, però va quedar tan malament (no sé si per culpa de la cinta o de l’aparell) que costava molt poder-la escoltar bé. Una autèntica llàstima!.Igualment, però, la vaig enviar i no recordo si la van publicar o no.

Tot això ho recordo ara que -aprofitant les vacances- he tingut ocasió de rellegir algun dels articles que formen el llibre que van fer un grup de personalitats amb motiu dels 80 anys del bisbe Pere. És un llibre que recomano vivament si encara no l’heu llegit. Es titula “"PEDRO CASALDÁLIGA. Las causas que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad”. Podeu llegir-ne l’índex clicant aquí. 

El bisbe Pere ha estat un exemple de fidelitat durant tota una vida a un munt de “grans causes”, resumides en un amor incondicional a la “Patria Grande Latinoamericana” i a la seva gent més pobra: indígenes, camperols sense terra. Tot, des d’una visió d’un Déu que allibera a través de persones amb consciència social i eclesial. Benjamín Forcano, coordinador d’aquest llibre, recull unes paraules del bisbe Pere on ho resumeix tot:

“Va ser ell qui ens va donar la pista: parlar de mi mateix i de la meva vida, no; parlar de les causes que han centrat la meva vida, si. Perquè les causes de la meva vida valen més que la meva vida. A vegades els periodistes em pregunten més per la meva vida que per les meves causes. Això és quedar-se a la superfície. Jo sempre dic canviant la d’Ortega i Gasset, que jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida .

Causes meves, i no només meves, són: la terra, l’aigua, l’ecologia, les nacions indígenes, el poble negre, la solidaritat, la veritable integració continental, l’eradicació de tota marginació, de tot imperialisme, de tot colonialisme, el diàleg interreligiós i intercultural, la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humà, que és l’existència d’un primer món i un tercer món (i un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, fills del Déu de la vida ".

Sense voler, diu Forcano, el bisbe Pere ens ofereix tot un programa. Un programa ben definit, amb punts bàsics i el camí per solucionar-los.

Tags: Església, Pere Casaldàliga

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

Tags: Democràcia, Drets humans, Egipte, Espiritualitat, Justícia social, Llibertat, RELIGIÓ

Paul Bowles, (Nova York, 3 de desembre de 1910 – Tànger, Marroc, 18 de novembre de 1999) va ésser un escriptor, compositor i viatger nord-americà. Ell mateix explica que de jove va tenir conflictes molt intensos amb els seus pares. Un dia, en una discussió amb la seva mare, va llençar-li un ganivet i, per evitar mals majors, als 19 anys va decidir marxar de casa. A partir de llavors va fer una vida bohèmia i es va dedicar a la música i a la literatura.

Bowles deia que "la diferència entre un turista i un viatger és que quan un turista arriba a un lloc sap exactament el dia que marxarà. El viatger, però, quan arriba a un lloc, no pot saber si es quedarà allà la resta de la seva vida". Trobo que és un text molt avinent en aquests dies d’estiu on tots ens tornem una mica turistes, caminants, viatgers, hostes, badocs o potser simplement letàrgics estiuejants. Bowles , en les seves novel·les li agrada descriure la barreja que fan alguns europeus o nord-americans entre la cultura musulmana i les pròpies cultures fins al punt que, alguns d’ells, acaben immersos en autèntiques crisis d’identitat en trobar-se descontextualitzats i alienats per un núvol de drogues, alcohol i ambigüitat emotiva i situats en el paisatge del desert (interior o exterior), on l’única cosa que existeix és el cel i la terra pelada. D’aquesta manera vol representar la dissolució de la identitat que comporta el món modern per alguns.

Dissolució d’identitats o descobriment i acceptació de noves identitats. “A l’estiu tota cuca viu”, diuen, i podríem afegir que a l’estiu tots ens movem una mica més i sortim de les nostres rutines i dels nostres mons interiors que ens tenen presos. Intercanviem més experiències, veiem coses noves, ens retrobem amb amics, ens remullem a les aigües d’uns mars que ens fan sentir petits però també una mica més lliures. Passegem per muntanyes des d’on veiem nous paisatges i des d’on veiem el món des d’una altra perspectiva. Potser fins i tot l’estiu ens fa veure que tot és més relatiu, que les coses no són tan serioses i els problemes no són tan greus. Que podem deixar les nostres preocupacions per uns dies i no passa res. Potser fins i tot descobrim que el món aniria rodant i aniria fent la seva encara que nosaltres no hi fóssim i, per tant, ens fa sentir menys imprescindibles i necessaris.

Tot i que sigui cert que tothom és necessari d’alguna manera, també és cert que cap de nosaltres és imprescindible. I, parlant d’imprescindibles, aquests dies estiuencs que ens converteixen en éssers més letàrgics i més filosòfics ens fan veure una crua realitat: que segurament els éssers més prescindibles de tot l’univers universal són els polítics. Sobretot seria bo i molt útil poder prescindir d’aquests mals polítics que surten com a bolets i que cada cop més sovint han de fer visites als jutjats. Jo, insensat de mi, creia que els polítics eren persones que buscaven el bé comú i la igualtat social. Jo em pensava que no buscaven el seu propi interès i benestar,  sinó l’interès i el benestar general. Jo, pobre de mi, que em pensava que no hi  trobaríem tants demagogs i que serien els que predicarien amb l’exemple. Jo, candorós de mi, creia que serien persones que sabrien dialogar, arribar a acords per tal de beneficiar la societat i buscar metes comunes i em trobo que més aviat tenim una classe política que no està a l’altura de les circumstàncies i que és tan curta de vista que no hi veu més enllà de les seves cadires i de les seves butxaques.

Arribarà la tardor i hi tornarà a haver moviments de tot tipus. I serà llavors quan haurem de recordar-los altre cop que la societat els demana que han de saber escoltar una mica més, que han d’encapçalar els canvis i les aspiracions que una bona part de la societat els demana, que esperem que siguin líders i prenguin determinacions, que deixin ambigüitats que no porten a res més que a la desil·lusió. En fi, que ara els deixem fer vacances també a ells, però perquè carreguin piles i arribin amb tota la força.

Tags: A PEU, POLÍTICA

Fa uns mesos que va córrer la notícia de que la periodista Janell Burly, col·laboradora de Huffington Post, va publicar una nota en la que explicava que li va regalar al seu fill Greg Hoffman, de 13 anys, un iPhone, però amb certes condicions: el regal portava com acompanyant un contracte de 18 punts que el noi havia de firmar si volia el regal. La mare explicava que únicament intentava ensenyar-li al seu fill adolescent com conviure i ser amo d’un aparell molt sofisticat i que passés que l’aparell fos amo d’ell.

He recollit aquests 18 punts i cadascú podrà jutjar-los. Potser jo no estaria del tot d’acord amb tots ells, ni amb aquesta condició tan dràstica que la mare li va imposar al seu fill. Sí, però, que hi estic amb moltes de les condicions i amb l’esperit de fons que tenen aquestes normes. Els telèfons actuals diuen que són cada dia més intel·ligents i que són capaços de fer un munt de coses. Jo només tinc, encara, el típic telèfon per fer trucades i la major part del temps el tinc apagat. Encara funciona amb el telèfon fix que qualsevol dia ens anunciaran que ens treuen. Les èpoques canvien i no s’hi pot fer res més que anar-s’hi adaptant o quedar-se al marge per sempre més, la qual cosa també considero que és una ruqueria. Amb més o menys gràcia i amb més o menys ganes considero que hem d’anar ballant el ball que toquen fins que puguem. Això sí, intentant com aquesta senyora vol ensenyar al seu fill, mirant de ser amos de la tecnologia cada cop més sofisticada que ens envolta i no haver de mirar compulsivament el telèfon cada moment i haver d’estar connectats a internet permanentment.

A la carta que acompanyava al mòbil, la mare d’aquest xaval establia les següents condicions al jove Greg:

1. És el meu telèfon [de la mare]. Jo l’he comprat i l’he pagat. Jo te’l cedeixo. No sóc la millor?
2. Sempre sabré la contrasenya.
3. Si sona, respon. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. Mai ignoris la trucada si és del teu pare o de la mare. Mai la ignoris.
4. Dóna’ns el telèfon a les 19:30 h. si l’endemà tens classes, i a les 21:00 h.el cap de setmana. S’apagarà durant la nit i es tornarà a encendre a les 07:30 h. Respecta els horaris de les altres famílies, com a nosaltres ens agrada que també ens respectin.
5. El telèfon no anirà amb tu a l’escola. Conversa amb la gent amb la qual després t’envies missatges. És una habilitat social.
6. Si et cau a la banyera, a terra o es trenca, tu ets el responsable de pagar la reparació. Has de tenir aquesta despesa prevista.
7. No facis servir la tecnologia per mentir o riure’t d’algú. No participis en converses que poden ferir altres. Sigues un bon amic o almenys allunya’t d’aquestes situacions.
8. No enviïs missatges, correus o contactis amb gent amb la que no ho faries en persona.
9. No converses pel telèfon mòbil amb les persones a les que no portaries a casa.
10. Res de porno. Busca a internet informació i comparteix-ho amb mi. Si tens qualsevol dubte pregunta a algú. Preferiblement al teu pare o a mi.
11. Apaga’l o posa-ho en silenci quan estiguis en públic. Sobretot en els restaurants, cinemes o quan estiguis parlant amb una persona. No siguis mal educat, no deixis que un iPhone  et canviï.
12. No enviïs o rebis imatges de les parts íntimes de ningú. No en facis broma. Algun dia hi seràs temptat encara que siguis molt intel·ligent. És perillós i pots arruïnar la teva adolescència. És una mala idea. El ciberespai és més gran i poderós que tu. I és difícil fer que alguna cosa desaparegui, inclosa la mala reputació.
13. No facis fotos i vídeo de tot. No hi ha necessitat de documentar la teva vida sencera. Viu les teves experiències. S’emmagatzemaran en la teva memòria per sempre.
14. De tant en tant deixa el telèfon a casa i sent-te segur amb la decisió. No és una extensió de cos. Aprèn a viure sense això.
15. Descàrrega música nova o vella o diferent de la que escolten milions de persones al mateix temps. La teva generació té accés a més cançons que mai ningú ha tingut opció abans. Gaudeix d’aquest avantatge. Expandeix els teus horitzons.
16. Els jocs de paraules, puzles o els d’entrenament mental són els millors.
17. Mantingues els ulls oberts. Mira el món que passa al teu voltant. Mira per les finestres. Escolta als ocells. Fes passejades. Parla amb desconeguts. Fes-te preguntes sense utilitzar Google.
18. Si perds el rumb et retiraré el telèfon. Ens asseurem a parlar sobre això i començarem de nou. Tu i jo estem aprenent sempre. Estic en el teu equip i estem junts en aquesta tasca.

Tags: Educació, Tecnologia

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Tags: Discapacitat, Immigració, Justícia social, Pobresa, SOCIETAT, Vellesa

Amb la Marxa cap a la Independència i la manifestació del passat Onze de Setembre, els catalans vam evidenciar l’existència d’una majoria social favorable a la independència i vam empènyer la classe política a fer les passes necessàries per a la consecució d’un Estat independent.

Aquest 11 de Setembre, cal convertir la Diada en l’avantsala de la independència. El món ha de tornar a mirar cap a Catalunya per a que vegi quina és la voluntat majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que ha de permetre als catalans d’assolir la llibertat no més tard del 2014.  Ara és l’hora de la Via Catalana. Enllaçats, units, resseguint el país amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari dels catalans, esdevenir un nou Estat d’Europa.

Per garantir que tothom tindrà el seu lloc a la història, muntarem un dispositiu fotogràfic aeri i terrestre perquè quedi constància de cada català i catalana que ha contribuït al llarg del recorregut a fer possible la Via Catalana.

Hi ha antecedents de cadenes humanes. El 23 d’agost del 1989, els ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània van fer la Via Bàltica enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a reivindicar les seves ànsies de llibertat. A la primavera següent ja eren països independents gràcies a la gran mobilització i a la repercussió internacional aconseguida.

Continuant, doncs, amb noves iniciatives que estan fent visible la voluntat d’un ampli sector de catalans d’assolir la independència del nostre país, n’ha sorgit una altra ben interessant: LA CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA. Emulant la cadena humana que enllaçarà Catalunya de nord a sud, també està en marxa una cadena, en aquest cas de blogs, que al llarg de la setmana de l’Onze de Setembre, i seguint un ordre establert, publicaran apunts sobre qualsevol aspecte que ens belluga i ens motiva per forma part d’aquesta cadena, ja sigui amb imatges, textos, poemes, pensaments, humor…

Així, el meu blog A PEU -que és el número 168 de la cadena- s’ha volgut afegir a aquesta iniciativa i quedarà enllaçat amb LO ROGLE, que és el blog número 167 de la cadena i amb el 169, que és el blog de l’ Albert AMB CRITERI PROPI

Per a més informació i per poder fer un seguiment d’aquesta proposta bloguera  podeu consultar http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com

Tags: Blogs, Independència

Segurament que vaig a contracorrent i pot sonar una mica estrany això que diré: no m’agrada twitter i m’agrada encara menys aquesta mena d’escriptura –si se’n pot dir així- que fan servir molts, sobretot joves, on s’estalvien les vocals i el text es torna una mena de jeroglífic consonàntic on hem d’anar endevinant què volen dir. Ja sé que cada cosa té el seu lloc i que twitter pot servir perfectament per a transmetre una notícia, per enllaçar un article i fer circular ràpidament aquesta mena d’immediatesa a la que estem tots tan enganxats. Potser per això sí que serveix, però per a poca cosa més. Trobo que és una eina interessant però una mica pobra.

Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc més aviat de poques paraules i que m’agrada la concreció. M’agrada allò que es diu “d’anar al gra” i detesto més aviat la palla. M’agrada dir les coses de forma senzilla i de la manera menys rebuscada possible i, potser per aquest fet, no m’agraden massa els autors romàntics. Deu ser per això que twitter no m’agrada tant perquè em limiti a escriure en 140 caràcters (en això segurament que hi estaria prou d’acord) sinó perquè trobo que es fa servir força malament. Trobo que es twiteja pel fet de twitejar i sense intenció ni necessitat de dir res important la major part de les vegades: “Stic morzant un caf+llet i dpres a la platja”. Molt bé, i què?. Hem pensat què busquem quan fem una piulada? Potser només busquem estar connectats per fugir una mica de les nostres solituds… Hem pensat si als demés els interessarà gaire, gens o molt el que diem? Cal economitzar tant el llenguatge per dir una sola frase?

Hem catalanitzat “twitejar” per “piular” i això està bé. Però cal no oblidar que que “piulen” alguns animals i “parlen” les persones. A veure si el twitter ens farà tornar més animalons del comptes i ens prendrà la riquesa de les paraules i de l’expressió escrita. De molt petits ens van ensenyar a llegir i a escriure, els nostres mestres van esforçar-se molt per fer-nos redactar una mica bé i que aprenguéssim una mica de gramàtica i sintaxi; a expressar amb el llenguatge oral o escrit els nostres sentiments i el nostre món i el que hi passa. Trobo que seria una llàstima abandonar tot aquest esforç per caure en l’economia excessiva del llenguatge que, segurament que ens portarà a un empobriment general de la nostra expressió, tal com documenten alguns professors d’universitat que diuen que els arriben alumnes que no saben redactar i que no els entenen quan escriuen. La bona literatura hauria de seguir tenint un lloc destacat en la nostra vida i a l’hora d’escriure hauríem d’emmirallar-nos en els bons autors de sempre,  i en aquells actuals que són capaços –encara- de dir coses boniques i de manera excelsa amb paraules i frases ben construïdes. No és pas el mateix dir una cosa ben dita o mal dita!

Segurament que tots ens ho vam passar bé en algun moment de la nostra vida llegint algun autor en concret que va saber fer-nos arribar els seus sentiments fins al fons del nostre cor. Hauríem d’aprofitar l’estiu per retrobar-lo, rellegir-lo i reforçar de nou el gust per la lectura i hauríem de recobrar altre cop aquell autor que ens va fer plorar, riure o somniar. Hauríem de llegir-lo de nou i potser fins i tot intentar nosaltres de fer alguna cosa semblant, tot i sabem que segurament mai podrem arribar a fer-ho tan bé.

Llegir, escriure, retrobar el gust per la lectura i l’escriptura és un bon moment aquest de l’estiu i les vacances. Al mar, a la muntanya o a recer de casa nostra amb l’aire condicionat que ens dóna confort i ens fa estar en condicions adequades. Molt bones vacances a tots aquells que, com jo, les comencem aquests dies! Bon estiu!

Tags: Comunicació, Lectura, LITERATURA, Twitter