A PEU

Llegeixo ara mateix a “EL MATÏ DIGITAL”  aquestes breus frases de Mn. Ballarín, col·laborador habitual d’aquest diari:

INDEPENDÈNCIA

“Avui per avui,gràcies a Déu, no es guanya amb les armes, es guanya amb la pau.

Maleïts partits que posen les seves punyetes davant de les nostres llibertats.”

Josep M. Ballarín – 31.01.13

No he pogut vèncer la temptació de comentar-les una ica ja que estic totalment d’acord amb ell. Justament aquí rau el quid de la qüestió del tema estrella –junt amb el de la crisi- en aquest moments al nostre país. Estem massa plens de punyetes els catalans i ens fixem massa en els detalls. Ens fixem tant en els petits detalls que ens separen que no ens fixem en les grans coses que ens uneixen. Al desig d’alliberar-nos d’un gran i històric llast jo crec que hi estaria d’acord una immensa majoria de catalans. Per què, doncs, no ens deixem de punyetes i mirem una mica més enllà del nas. Deixem de mirar tant els arbres i mirem més el bosc. Deixem de mirar una mica el bri d’herba que tenim al davant del nas i mirem la grandiositat del paisatge que se’ns mostra al nostre davant amb tota l’esplendor. Deixem-nos d’immediateses inútils i mirem amb una mica de perspectiva.

Ens hem equivocat massa vegades en això com per tornar a caure en el mateix error. Faran el que sigui necessari per separar-nos, per fer-nos barallar entre nosaltres i, altre cop, ho aconseguiran si no anem alerta. No podem seguir posant la confiança en els que ens han enganyat tantes i tants vegades i sembla mentida que no ens adonem que ara ho tornen a intentar veient que ara anem seriosament buscant un nou camí. Simplement hauríem d’anar junts, no ser tan mesquins, deixar-nos de punyetes i ser més generosos.

Tags: Independència, Josep M. Ballarín

Com qualificaríeu una persona que té un salari oficial de 64.053,79 euros anuals, tres pisos en propietat a Madrid i que encara té la cara de cobrar 1.823,86 euros mensuals del Congreso en dietes d’allotjament i manutenció?.

Deixaré que cadascú els qualifiqui com vulgui. Però cal que se sàpiga que hi ha gent que se saben totes les argúcies legals –i moltes d’il·legals- i saben robar sense deixar rastre, de forma molt fina i estudiada i són especialistes en fer tripijocs per tal d’embutxacar-se diners públics sense cap mena de rubor. Entretant, que la gent vagi tan escanyada con vulguin, que a ells això no els importa massa….

Jo conec un senyor que es diu Cristóbal Montoro, que és ministre d’ Hisenda i diputat del PP por Sevilla, que cobra tot això sense cap tipus de rubor. I, si encara voleu saber més coses d’aquest “Gobierno de las gaviotas” -que es dedica a escanyar-nos tant com pot-, us diré que cap dels 10 membres del Govern que ocupen un escó a la cambra baixa, inclòs Mariano Rajoy, ha renunciat a cobrar aquest complement, tot i tenir tots ells vivenda pròpia a Madrid.

Aquest ministre de somriure irònic, un dels cervells del sever pla d’ajust impulsat pel Govern, que inclou dràstiques retallades en el salari dels funcionaris, les ajudes als aturats i les prestacions als dependents, a més d’una contundent pujada d’impostos, fa tot això i encara té la cara de demanar sacrificis a la gent que no arriba a fi de mes.

Explicava el diari “El Confidencial” del 24/7/12 que Montoro, casat en règim de separació de béns, posseeix tres habitatges a Madrid. El primer és un xalet adossat a la Sierra, que va adquirir el 1988; el segon el va rebre en herència el 1997, i el tercer el va comprar el 2005 amb ajuda d’un préstec hipotecari de 360.000 euros concedit per Barclays, deute que pràcticament havia saldat – a falta de 14.000 euros-quan va presentar la seva declaració de béns al Congrés, el passat mes de novembre.

Aquest senyor, titular ara d’Hisenda i que va ocupar aquest mateix càrrec entre 2000 i 2004 al Govern de José María Aznar, té també una casa a Alacant i una plaça de garatge a Madrid. Una dels quatre habitatges de la seva propietat el té actualment llogat, i percep com a renda uns ingressos nets de 10.200 euros anuals.

A més d’això, hi han coses que no s’entenen gaire i fan que cada vegada els ciutadans siguin més escèptics amb els polítics i amb la política en general. Per exemple, que Montoro va néixer a Jaén però es presentà com a diputat per Sevilla. Aquesta mena de coses passen no només al PP, sinó que passen també al PSOE: Rubalcaba, basc com és, resulta que es presenta per la circumscripció de Cadis. Cap dels dos tenen res a veure amb aquestes ciutats, sinó que és pura conveniència electoral. Els descrèdit de la política és cada dia més gran perquè la gent s’ensuma que hi ha molta més brutícia de la que es veu. Cada dia surten més cassos de corrupció i no sembli que hi hagi massa pressa en descobrir-los. És una autèntica vergonya que passin tants anys des que es descobreix un fet fins que es jutja; aquestes coses no fan més col·laborar al desprestigi que dèiem.

Tags: POLÍTICA

La frase de Jesús “La veritat us farà lliures” , que recull l’Evangelista Joan (Jo. 8,31) en el seu evangeli, hauria de ser com una espècie d’estrella polar que orientés la comunicació de l’ Església. D’alguna manera és el que el cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, va demanar als periodistes dels diferents mitjans de comunicació que es van reunir amb ell en un dinar de germanor per tal de celebrar la festivitat del sant patró d’aquesta professió, Sant Francesc de Sales, que es va escaure aquest dijous passat, 24 de gener.

El cardenal va agrair als mitjans de comunicació la seva col·laboració en divulgar la “bona notícia de l’Església, i la tasca eclesial a favor dels més desafavorits, especialment en aquest temps de crisi”. “Necessitem la vostra tasca – va afegir – per comunicar, encara millor, el paper de l’Església en la nostra societat, compromesa a construir una societat més justa, més humana; i necessitem, també, la vostra col·laboració per fer arribar l’anunci de l’Evangeli, a tanta gent que cerca un sentit a la seva vida. Us agraeixo profundament la vostra col·laboració, sempre professional i eficaç”.

S’ha de ser cec o molt curt de vista per no veure tota la bona tasca que fa l’ església arreu del món. I, és cert, que cal divulgar-la com es mereix, cosa que no sempre es fa i que, per tant, fa molt bé de demanar el cardenal Sistach als periodistes.

Però també és cert que no sempre l’església és exemple de transparència i de veritat en els seus propis mitjans de comunicació; això mateix que ell demana als periodistes, tota la societat li demana a l’església. En són dos bons exemples d’aquesta falta d’ètica i de menyspreu a la pluralitat i a la veritat la Cadena COPE i 13tv, que tenen com a principals accionistes la Conferència Episcopal Española. La COPE era  famosa en aquest sentit quan tenia Jiménez Losantos  -amb els seus atacs indiscriminats, furibunds i plens d’odi contra institucions i autoritats catalanes- com a mascaró de proa i principal avalador de la línia editorial d’aquella cadena. Al final, van ser tantes les crítiques i les pressions que el van fer fora i la cosa es va temperar una mica.

Però resulta que el 2010 va néixer 13tv i sembla que segueix també amb els mateixos defectes de la COPE. Ells diuen que tenen dues màximes: pluralitat i respecte, i també diuen que està oberta a totes les postures, opinions i creences, cosa que no he vist massa quan alguna vegada –realment poques- he escoltat algun noticiari o tertúlia. Potser l’episcopat català hi hauria de dir alguna cosa davant de tanta impunitat d’alguns comentaristes d’aquesta cadena…

I no només són alguns mitjans d’informació de l’església els que no fan massa cert això de que “la veritat us farà lliures”, sinó que és el mateix Vaticà i molts bisbes els que amaguen massa coses que, quan es descobreixen, fan molt de mal justament perquè es veu la clara intencionalitat d’amagar-les. El Vaticà mateix és un bon exemple de traïcions i un niu de males arts; de cardenals que es fan la punyeta els uns als altres; de bancs i diners que són massa opacs; de nomenaments de bisbes més moguts per criteris polítics que no pas pastorals, etc. etc.

Per tant, està bé que es demani respecte a l’Església, però l’ Església també hauria de mostrar una cara força més neta cap a la societat i hauria de fer un esforç bastant més gran en dir la veritat i en denunciar la corrupció i la injustícia amb valentia i sense por.

Tags: Església, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Els duros sevillans van ser famosos a finals del segle XIX. Eren unes monedes falses de 5 pessetes (duros) que es van començar a encunyar a Sevilla i que es van estendre ràpidament per tota Espanya i que van ser la causa de la famosa frase: “Ets més fals que un duro sevillà”.

Escoltant aquest vídeo on, en plena campanya electoral, González Pons dóna xifres sobre els llocs de treball que crearà el PP (seran, ni més ni menys, que 3’5 milions els que promet crear si guanyen les eleccions del 20-N del 2011!) em venen a la memòria els duros sevillans: pura falsedat i pura mentida. El temps han anat posant al descobert totes les falsedats i totes les promeses que va fer el PP, tot i ser ben conscients que no les podrien complir perquè la crisi ja era una realitat que Rodríguez Zapatero (un altre mentider impulsiu) va voler amagar com fos.

Les xifres d’aturats veiem que estan arribant aquests dies a uns límits que no ens podríem ni imaginar només un parell o tres  d’anys enrere. Aquella “España que iba bien” i les èpoques de vaques grasses han passat a la història i les promeses de polítics -que han demostrat ser dels més ineptes que hi ha hagut a Espanya en molts anys- fan que la dura realitat que toca viure a tantes famílies sigui molt més dura. Totes aquelles promeses de bonança indefinida i que aquí se seguirien lligant els gossos amb llonganisses durant molts anys, molta gent senzilla i poc informada se les van creure, van estirar més el braç que la màniga i es van endeutar fins al coll. Els bancs van col·laborar -molt i molt bé- en aquest mateix engany. Ara, aquestes persones es troben que no tenen feina, que no poden pagar les hipoteques i són desnonats; es troben sense sortida, desemparats  i desesperats. I, com a solució, aquest brillant govern del PP no se li acut res més que anar allargant la miserable caritat de 400 euros mensuals pels aturats. No se’ls acut buscar formes imaginatives per crear feina i tampoc se’ls acudeixen solucions noves als nous problemes que sofreix aquesta societat perquè són tradicionals, de mentalitat endarrerida i sense gens d’imaginació. Tot plegat, humor negre d’aquell que més aviat entristeix, i fa més plorar que no pas riure.

Eduardo Galeano, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” va fent una glossa per a cada dia de l’any. Per al dia 14 de Setembre escriu això:

14 de setiembre
"En la noche de hoy de 1821, unos poquitos caballeros redactaron el Acta de Independencia de Centroamérica, que solemnemente firmaron en la mañana siguiente.
El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

Més tard o més d’hora els pobles busquen la seva independència perquè necessiten llibertat. I la busquen encara amb més ganes si se senten escanyats, enganyats i maltractats. Ahir, el Parlament de Catalunya va iniciar un camí cap aquesta Independència, que una gran majoria del poble català vol i que multitudinàriament i clara va demanar prou  l’11 de setembre en la més gran manifestació que hi ha hagut a Catalunya. Aquest crit no només no ha estat escoltat, sinó que s’ha mirat d’ofegar, de silenciar i de menystenir de totes les maneres possibles per part de qui hauria d’estar ben atent a totes aquestes inquietuds.

Ahir una bona majoria del Parlament va aprovar un document que sens dubte serà històric. Els partits que creuen en la llibertat, en la democràcia i que saben que el dret a decidir és fonamental per a les persones i per als pobles van fer evident que els catalans tenim dret a decidir el nostre destí. Alguns partits que, per més que es diguin demòcrates han demostrat que no hi creuen gaire en els drets dels pobles, van votar que no tenim dret a decidir. Per ells faran! Jo els diria el que explica Galeano que van dir aquells senyors centreamericans: “El Acta dice, o más bien confiesa, que había que declarar sin demora la independencia, para prevenir las consecuencias que serían terribles en el caso de que la proclamase de hecho el mismo pueblo."

No en dubteu gens: un dia o altre el poble català la proclamarà i les conseqüències ja veurem quines seran…

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Això de la paga extra que, tan el Rei com el Príncep, recuperen aquest any faria riure, si no fes plorar  de tan grotesc com és!. No només fa plorar, sinó que indigna, fa sentir vergonya aliena i fan venir unes ganes tan enormes de desempallegar-nos -com més més aviat millor- d’aquesta Espanya cada dia més corrupta i miserable quan es llegeixen notícies com aquesta d’ahir. I ens caldria prendre bona nota per, quan siguem independents, de no caure en els mateixos errors i copiar aquests mateixos defectes. O bé fem una societat i una política una mica més neta i transparent o no hi ha res a fer!

Resulta que el Rei i el Príncep recuperen el salari que tenien abans de juliol de l’any passat, quan en solidaritat amb els funcionaris que perdien una paga extra van decidir abaixar-se el sou equivalent, un 7,1%. Es veu que aquest any han canviat de criteri, tot i que Espanya està igual o pitjor. Aquest any recuperaran els 20.000 euros perduts  per a Juan Carlos i 10.000 euros, per a Felipe. Ara, en recuperar aquesta quantitat, el sou del monarca és de 292.752 euros (140.519 euros com a dotació i 152.233 euros, en concepte de despeses de representació) i el de l’ hereu, la meitat. No està gens malament, tenint en compte que el diari NEW YORK TIMES  del dissabte 29.09.2012 deia que la fortuna personal del Rei Juan Carlos deu rondar cap als 1.790 milions d’euros. I, per acabar-ho d’adobar, es qüestiona molt la forma tant opaca com l’ha anat acumulant. Aquest mateix diari destaca com, en plena crisi econòmica, el Rei segueix tenint un ritme de vida prou luxós com per poder fer safaris i seguir rebent “favors especials” d’arreu. Diu el diari: “En els seus viatges, el monarca pot acceptar regals en nom del govern espanyol, però no hi ha cap relació pública dels presents. Durant anys ha rebut iots, una casa en una illa i cotxes de luxe per a afegir a la seva llarga col·lecció de vehicles”.

I el pitjor que jo trobo és que sembla que aquestes coses no es puguin denunciar. Trobo que se’n parla poc i, sobretot en alguns llocs, gens ni mica. El Rei segueix sent una figura intocable. Els principals partits polítics callen i fan veure que no veuen res quan aproven els pressupost per a la Casa Reial. Les principals cadenes de televisió espanyoles no parlen d’aquestes coses. Els opinadors opinen de tot , menys d’això. Sembla que ningú ho veu o no ho volen veure.

Em fa recordar tot plegat allò del famós conte d’ Andersen  “EL REI VA NU!”. El recordeu?

Diu que una vegada hi havia un rei que va convocar a tots els millors sastres del seu regne per tal de fer-li un vestit especial amb motiu de la seva coronació. D’entre tots els sastres un espavilat amb molta retòrica i una irresistible personalitat convenç al rei i als seus dignataris perquè li encarreguin. El vestit que ell dissenyaria, diu, seria tan especial que seria veritablement màgic. Però fa al rei una advertència important: aquest vestit no el podran veure el necis, només les persones intel·ligents seran capaços de poder-lo veure i apreciar. I el sastre fa veure que li fa un vestit i que li emprova tot dient-li que li queda molt bé. El rei contempla la mirada impertorbable i somrient dels seus ministres, cap dels quals vol semblar neci tot i que, és clar, ningú veu cap vestit. El rei es pregunta si serà ell el neci perquè tampoc veu res. I com que tampoc tampoc vol semblar-ho premia i felicita el sastre per la meravella del vestit invisible.

Arriba el dia de la gran festa i el rei apareix en públic, nu. Ningú vol ser neci i tots l’aplaudeixen fins que destaca la veu d’un nen que crida: PERÒ SI EL REI VA NU!. El rei llavors perd les formes i intenta tapar-se.

A partir d’aquell moment tothom s’adona de la gran mentida.

Fins quan, em pregunto jo, seguirem sent tan necis i tan covards per no dir que el Rei va nu; que aquestes coses que fa són una vergonya nacional i internacional; que ens en hauríem de donar vergonya de seguir aguantant uns personatges com aquests. Sembla que tothom ho vegi, però que ningú vulgui dir-ho d’una punyetera vegada, fora d’alguna honroses excepcions. Ja està bé!. Abans es podien amagar certes coses perquè la gent estava molt poc informada i era molt fàcil deformar la realitat amb mentides però ara això ja no passa més –per sort- i les coses se saben fàcilment i corren per la xarxa i pels diaris en qüestió de minuts. Haurien de córrer encara més i destapar tota la immundícia que es va trobant a veure si el poble deixa de ser tan ingenu i d’alguna forma o altra castiga aquests excessos i aquestes formes corruptes. A veure si tot som més capaços de cridar ben fort i ben alt: “EL REI VA NU!”

Tags: Monarquia, POLÍTICA

Avui faig 65 anys. És d’aquelles coses que sembla que no han d’arribar mai però que un dia arriben. Quan era més jove m’imaginava les persones de 65 anys ja velles. Potser sí que ja ho sóc una mica, però encara no me’n sento pas de vell. Fins i tot crec que pot ser una bon moment per buscar alguna forma de renaixement…

Els 65 anys és l’edat de la jubilació. A mi em queda ja molt a prop i segurament que podré jubilar-me d’aquí a pocs mesos. Però el més important és que em trobo bé i, per tant, celebrar aquests anys no vol dir res més que haver tingut l’oportunitat d’haver viscut moltes experiències, haver pogut veure i viure moltes coses, haver conegut moltes persones excepcionals, haver pogut tenir moltes oportunitats en la vida i haver viscut molts més  bons moments que no pas dolents. Per tant, només em cal donar gràcies a Déu i a tantes i tantes persones que m’han ajudat a caminar per poder arribar al lloc on sóc avui.

I, per acabar, vull desvetllar-vos un petit secret que per a mi ha estat un bon regal d’aniversari: avui he enviat a l’editorial el que serà, si no hi ha res de nou,  el meu primer llibre. Us ho explico per tal de que participeu també una mica de la meva alegria: Resulta que fa una uns mesos el responsable de l’editorial EL TOLL  (Ontinyent-La Vall d’ Albaida) em va enviar un correu electrònic proposant-me editar en llibre una selecció de continguts del meu blog perquè considerava que era interessant. No cal dir que, en un primer moment, va ser una sorpresa l’oferiment i que, després d’aquesta inicial sorpresa, va arribar la il·lusió, sobretot perquè mai m’havia passat pel cap editar les coses que jo he anat escrivint durant aquest més de quatre anys de blogaire.

Durant aquest temps he anat fent una selecció dels apunts que he considerat més interessants i avui mateix els hi he enviat. Ara, tot queda a les seves mans per tal que en facin el que els sembli millor. Si un dia arriba a sortir aquest llibre, d’alguna manera serà el reflex de les mirades diverses que jo he anat fent a alguns punts concrets de la vida durant aquests darrers quatre anys. Un llibre que haurà nascut del blog que vaig iniciar el dia 24 d’ Agost de 2008 i que molt amablement va acollir en aquell moment el diari AVUI i que encara ara el tinc allotjat al diari EL PUNT/AVUI amb aquest mateix títol i allà el trobareu fins que potser un dia em cansi i el plegui.

Un blog que va néixer sense cap mena de pretensió i encara menys la de que un dia pogués convertir-se en llibre. Quan un dia em van escriure la gent del diari AVUI i em van demanar si el podien incloure entre els blogs destacats del diari -perquè, em van dir, que els semblava interessant- ja vaig estar ben content. Només em van demanar una condició: que cada setmana hi escrivís un parell o tres de vegades, cosa que he complert amb escreix i amb molt de gust. Ara potser arribarà en forma de llibre perquè -també una altra agradable sorpresa- l’editorial EL TOLL s’hi ha interessat. D’altra forma no crec que hauria tingut l’atreviment de publicar.

El blog va començar com un simple “divertimento”, un entreteniment que vaig considerar que podia ser profitós per a mi, així com una manera d’ajudar-me a reflexionar sobre mi mateix, sobre les coses que passaven i que em passaven. La vida -la realitat- és tan complexa i polièdrica que, per poder-la copsar i entendre una mica, és convenient aturar-se a mirar-la i, si pot ser, mirar-la de tots els costats possibles. Com més punts de vista tinguem de les coses millor. El blog ha volgut ser això.

Un blog, per tant,  fet de mirades. Les mirades sobre algunes coses de la vida que aquí trobareu, seran les que han fet els meus ulls al llarg de més de quatre anys. Per tant, serà la meva mirada en aquell moment concret en què es van produir els esdeveniments i la manera com jo els vaig mirar en aquell moment. Vindrien a ser com flaixos d’una realitat molt concreta, a vegades ben objectiva i altres segurament que molt subjectiva. Hi han coses que no les veiem, tot i fer segles que són al nostre costat i passar-hi per la vora cada dia, perquè no ens hi hem fixat prou. Hi han coses que no les veiem perquè no les hem descobert i quan les descobrim quedem meravellats i ja no podem deixar de mirar-les mai més. Hi ha mirades que ens marquen profundament. Hi han realitats que les mirem amb displicència i les deixem de mirar de seguida perquè no ens interessen prou o potser perquè no ens interessen gens.

Per tant, ara ens toca a tots seguir endavant: a mi em toca seguir escrivint i a vosaltres us toca seguir llegint-me i, si és possible, comentant-me.

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat avui: als fidels seguidors del blog i als amics que de tant en tant hi entren també a tafanejar. Gràcies a tots.

Tags: Blogs, Jubilació, PSICOLOGIA

Duran i Lleida fa trenta anys que és a la política. És un animal polític sense cap mena de dubte. És com aquells animals salvatges que se saben camuflar perfectament per tal de passar desapercebuts i que, quan els descobreixen, es retiren una mica per tal de pensar la tàctica adequada per tornar a atacar per un altre costat. Al final, sempre sobreviuen perquè sempre cacen alguna cosa i d’aquesta manera van sobrevivint. És un home hàbil i possiblement ha fet bons serveis en altres temps. Però els temps han canviat i ara es necessita un altre tipus de polític.

Duran i Lleida té ara, però un problema gros: tothom li ha demanat la dimissió perquè és esclau de les paraules que va dir l’any 2000. I no només la demanen els partits polítics –cosa que seria lògica-, sinó que li està demanant l’opinió pública. Almenys aquesta és la meva percepció, sobretot vistos tots els equilibris que ha hagut de fer després de l’ 11 de setembre passat per no haver de pujar obertament al carro de la Independència. La gent de carrer estan una mica tips de tantes mitges tintes i de posicions ambigües en un moment en que ja hem acabat tots la paciència i ja no serveixen més excuses. Ara cal ser clar i qui vulgui la Independència, que ho digui clar i català. Per això cal fer referèndums, consultes o el que sigui per tal de que la gent pugui expressar-se clarament.

Duran i Lleida, doncs, ja no només té un problema sinó que s’ha convertit ell mateix en un problema –i ben gros-  per a Convergència i per a Esquerra Republicana en un moment en que tots els que volem ser sobirans hem d’empènyer cap a la mateixa direcció. I Duran s’ha entestat en seguir posant pals a la roda per tal que el carro no es mogui , o es mogui lentament amb les seves ambigüitats.

Ja ha dit que no dimitirà escudant-se de que Unió no ha estat acusada penalment de finançament irregular. Però no s’adona del mal que fa amb aquest entestament?. No n’hi ha prou amb que la dona del César sigui honesta, també ha de semblar-ho i la gent ho ha de percebre així. El que la gent percep és justament tot el contrari amb aquests tripijocs legals que han hagut de fer per tal de no veure’l assegut a la banqueta dels jutjats. Per aquest motiu Duran és i seguirà sent el problema si continua al davant d’ Unió. Potser ja començaria a ser hora de que Convergència anés perdent la paciència i anés pensant a convidar-lo a fer la seva vida independent. Veuríem llavors qui té al darrera Duran i si es pot viure sense paraigua…

Tags: Duran i Lleida, POLÍTICA

No sé per quin motiu exacte  (potser el fet que comencem any nou) fa dies que em donen tombs pel cap unes quantes coses que avui vull compartir. Són simples reflexions que potser no treuen cap a res però que a mi m’han semblat interessants.

Penso que en moments complicats i una mica convulsos com el que vivim és més necessària que mai la pau interior. Però la pau interior és molt difícil trobar-la si t’has quedat sense feina, si t’han desnonat, si no arribes a fi de mes o si tens alguna malaltia greu tu o algú de la teva família. Ja sé que és molt més fàcil fer totes aquestes reflexions quan no es passen punyeteres de veritat. Però, així i tot, penso que cal fer-les estiguem com estiguem.

Tot i el munt de dificultats que moltes persones viuen, cal mirar de sobreviure i mirar endavant perquè la vida ens depararà amb tota seguretat moments millors  i, per altra banda, ens permet aprendre del que vivim si sabem observar i treure conseqüències. Mai serem del tot allò que interiorment aspiràvem a ser; mai tindrem tot allò que voldríem tenir i, si ens comparem amb els altres, sempre veurem que tenim gent per davant, però que també en tenim molta per darrere. Vull dir que cal veure amb certa objectivitat el lloc on som, el que ens toca viure i ser conscients que potser no estem tan malament com ens pensem. I hem de procurar no comparar massa, perquè diuen que les comparacions sempre són odioses i potser ens faran avergonyir o engelosir o empetitir. Cadascú és com és i el que hem de procurar és mirar d’estar bé amb el que som, amb el que vivim, amb el que tenim i amb el que la vida ens regala, la qual cosa no significa quedar-nos quiets i no tenir aspiracions ni somnis.

Però sí que ens aniria bé a tots pensar que la vida té prou coses bones com per saber-les trobar i que tots nosaltres tenim moltes més capacitats del que ens imaginem i, per tant, caldrà buscar dins nostre com aprofitar-les totes. No ens ha tocat la loteria, i què?. No tenim tot el què volem, i què?. No som tan macos, ni tan perfectes com voldríem, i què?. No som gran cosa, potser… I què?

Som el que som. Però som únics i amb un munt de possibilitats de ser molt millors en quasi tots els aspectes de la nostra vida. Doncs mirem de buscar-les, trobar-les i aprofitar-les!

Tags: PSICOLOGIA

Aquests dies es parla molt del procés sobiranista en el que estem immersos els catalans  i amb les dificultats lògiques en que ens trobarem. Dificultats, per altra banda, que ja tots suposàvem en un Estat espanyol que, des de sempre, ha intentat fer les coses des d’una mentalitat imperialista i centralista. Jo havia tingut en algun moment l’esperança –si en seré de ruc!- de que amb el temps s’anés fent un procés democràtic on es donés vot i veu vertaderes a la gent.

Aquest procés no només no s’ha donat sinó que darrerament s’ha vist dificultat per tots costats i s’entreveu que el pitjor encara està per venir. Com que jo no he estudiat dret polític -i no entenc gens ni mica d’aquestes coses- he volgut consultar una mica de què va tot això.  Tots els processos són conjunts d’accions ordenades cap a un fi determinat. De fet, fins aquí, em sembla que el sentit comú ens diria que tota la vida és feta de processos perquè tots volem aconseguir coses i, per això mateix, fem tota una colla d’accions per arribar a aquest destí que volem.

En la vida política –com en molts altres àmbits de la vida, per tant- passa el mateix i les diverses situacions es donen dins de processos dinàmics que esdevenen per la interacció social cap a la recerca del poder i per crear estructures polítiques (en bé dels ciutadans).

Els actors, doncs, del procés polític són els ciutadans, actuant individualment o en grups i forces polítiques (sindicats, església, partits polítics) que despleguen la seva acció en passos successius, de vegades anant i retrocedint, a través d’actes, obres, projectes o programes polítics, generalment dins l’àmbit de la llei, i adaptant-se als condicionaments externs. Em sembla que d’això algun se n’obliden i es reserven per a ells el dret de decidir quins processos són bon i quin no ho són.

Per això m’ha semblat important fixar-me en un punt que sembla que el dret polític té molt en compte: Hi ha processos polítics on es prenen decisions rellevants, fora de l’ordre establert, com passa en els processos de canvis polítics o processos revolucionaris. Alguns d’aquests processos es donen a nivell nacional, dins de l’aparell estatal, com els processos electorals o els processos de govern, o les demandes dels ciutadans, i altres involucren a diferents estats, com els d’integració regional o internacional. També ens diu el dret polític que hi ha altres processos polítics que encara precedeixen a la formació de l’estat, com el que decideix sobre la seva forma de govern.

Convé que no ens oblidem, doncs, que som els ciutadans els darrers responsables d’elegir el nostre destí. Jo només demanaria als polítics que ens ajudessin a prendre les decisions adequades explicant-nos bé els camins per on transitar. I, de fet, no només els polítics, sinó que ara és el moment dels professors, dels economistes, dels tècnics, dels periodistes, dels mitjans de comunicació. És el moment de fer pedagogia,molta pedagogia, per tal de que entenguem molt millor el perquè d’aquest procés que hem iniciat i en el qual estarem embrancats una bona temporada. Per tant, benvinguts tots aquells que ens ajudin a caminar amb una mica de pau i ens vagin donant els aliments i els ànims necessaris per fer el camí tortuós que ens espera.

I una cosa que a mi em sembla molt necessària: no ens cal tenir pressa i fer les coses malament. El procés de sobirania de Catalunya hauria de ser impecable, com més ben fet millor i mirar d’afegir i implicar el major nombre de persones. No per córrer massa la majoria de les vegades s’arriba abans!

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

Avui, mentre dinava, estava mirant a la tele l’acte d’inauguració del tram de l’ AVE Barcelona-Figueres. Han passat imatges de tots tipus i han passat també els discursos que han fet les diverses autoritats. La impressió que n’he tret és que estava veient un acte més dels molts actes protocol·laris que fan arreu les autoritats i que no serveixen per a res més que per a lluir-se  i on la majoria de vegades es parla per a no dir res. O, més ben dit, per a fer el discurset de sempre, dir allò sentit mil vegades i que es fa pesat de tant escoltar-ho.

No sé si han aprofitat el temps per dir-se alguna cosa interessant en privat i si la trobada ha servit per intentar entendre’s en algun punt dels molts on hi ha enfrontaments. Deia algú, referent a això, que avui no era el dia. Quan és el moment per poder-se entendre amb el Govern espanyol, pregunto jo? Em temo que aquest moment no arribarà mai.

En el discurs del príncep Felip, per exemple, he escoltat que aquesta infraestructura era “molt important per a Catalunya i per a tota Espanya”. Si ho era tant d’important –pregunto jo- per què han estat una eternitat en fer-la i li han passat al davant moltes altres? Ara se n’adonen que certes infraestructures con el corredor del Mediterrani són essencials per a tothom? Tant curts de vista són que aquest projecte tan essencial és a les beceroles i el la majoria de trams encara no està ni començat?

I una altra cosa que m’ha mosquejat una mica. Deia el príncep Felip: “La infraestructura que hoy se pone en servicio es un ejemplo de inversión productiva que contribuye a superar las desigualdades territoriales, a estimular el crecimiento económico y a promover el desarrollo social. Pero es también un símbolo de progreso, de eficacia. de superación y de orgullo colectivo ante el mundo". I seguia dient: “España es el segundo país del mundo (solo por detrás de China) con más líneas de alta velocidad. Quienes nos visitan o se interesan por lo que hacemos admiran la calidad de nuestras infraestructuras, de nuestros ingenieros, de nuestros constructores y de la gestión compleja que todo ello requiere". “La alta velocidad ha convertido a España en un modelo a imitar en el mundo", seguia dient aquest noi treien pit i fent-se el fatxenda.

No s’adonen que la nostra “alta velocitat” és ruïnosa? No s’adonen que la majoria de trams d’ AVE no són rentables i que el servei en molts llocs es podia haver fet perfectament amb trens convencionals, segons diuen tots els experts amb una mica de seny? 

Escoltar aquesta gent és ben bé perdre el temps. parlen per a no dir res de bo. Parlen per distreure el personal i no dir res.

Tags: POLÍTICA

No vaig perdre ni un segon per veure l’entrevista (per dir-ho d’alguna manera) que l’ Hermida va fer al Rei però avui n’he llegit les cròniques. Ja m’imaginava que seria una cosa semblant als discursos de Nadal i, per tant, no calia perdre-hi temps.  La conclusió que n’he tret del que he llegit és que va ser una autèntica vergonya per part de tots: de TVE, que va preparar el show; de l’ Hermida, que es va prestar a la farsa; de part del Rei, que no va dir el que qualsevol monarca demòcrata hauria dit i va callar el que l’hauria d’avergonyir de veritat.

Per què no li van preguntar el que la gent vol saber i en una democràcia té el dret de saber? Per què parla del procés que Catalunya vol endegar i no parla de tots els episodis desgraciats i vergonyosos dels que en aquests darrers temps ha estat protagonista? De temes en tenia un feix: el gendre Urdangarín; el safari a Botswana amb Corina, una de les seves amants; els molts negocis bruts que tothom sap que fa i amb els que s’ha enriquit, el moment tan baix que viu la monarquia…

Jo crec que la majoria dels que han vist o llegit aquesta obra tràgico-còmica estaríem d’acord en una cosa: “Por qué no se calla, vuestra majestad?”

Tags: Monarquia

Catalunya limita al Nord amb una Europa

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Limita al Sud amb el germà País Valencià

tan lluny i tan a prop,

tan germà!.

A l’ Est, amb les sàvies aigües mediterrànies

que acullen altres pobles germans,

bressol de la nostra cultura

i que ens han fet tal com som.

I a l’ Oest…

ai, aquest ponent

que ens envia vent i gent

que ens glaça el cor

i no ens entén.

Limitem a ponent

amb una covarda,

vella, tan salvatge terra

de la que m’agradaria d’allunyar-me’n

sense oblidar, però, que a fi de comptes

els límits els tenim –o no- dins nostre

i els posarem allà on nosaltres vulguem.

Tags: Catalunya, PAÏSOS

El darrer dia de l’any 2012 se n’ha endut el Dr. Moisès Broggi amb els seus 104 anys tan ben portats després d’una llarga i fecunda vida.

En aquesta deliciosa foto del fotògraf Xavier Bertral el veiem amb la Graciela Noguera, la primera catalana de l’any 2010. La Graciela el mira amb uns ulls oberts com unes taronges tot pensant ves a saber què… Ja m’agradaria saber què pensava en aquells instants! Potser encuriosida per tantes arrugues, per aquella expressió de bonhomia que desprenia, per pura i simple curiositat en veure una persona tan vella o potser atenta a les paraules que el Dr. Broggi li deia. Ves a saber…

El pas del temps és això: inicis i finals, naixements i morts, finals d’un any fastigós en molts sentits i inicis d’un altre any que tots confiem que sigui millor. Tot unit amb el fil misteriós del temps, que ens va portant a uns i altres per camins desconeguts, que ens lliga i ens deslliga segons el seu caprici. Un temps que fuig constantment sense adonar-nos-en…

Que no ens faltin mai aquestes mirades tendres com les de la foto, les paraules amables que ens ajuden a ser millors, les esperances renovades que ens fan tirar endavant, les empentes amables i les complicitats entre persones diferents, entre grans i joves i entre gent culturalment diversa.

Només així podrem esperar que aquest any sigui millor.

Bon any 2013 a tots!

Tags: Moisès Broggi, Pas del temps, PSICOLOGIA