16 gen. 2012
Fraga: “La calle ya no es tuya”
En dies com el d’avui és quan és més convenient recordar la història o, si voleu, no oblidar-la.
Tornem enrere i situem-nos al dia 3 de Març de 1976, pocs mesos després de la mort de Franco. Al País Basc uns 6.000 treballadors van iniciar una vaga contra el decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Per tercera vegada havien convocat una vaga massiva. La policia va assaltar l’església en la qual es van reunir els manifestants per tal de fer una assemblea i va carregar contra els concentrats. Va desallotjar l’església amb pots de fum i en sortir va provocar una massacre: 5 morts per trets de bala. La policia sabia el que feia, volia actuar de manera “exemplar” perquè servís d’escarment a la resta de ciutats … i el ministre FRAGA es va felicitar perquè “la calle es mía”.
LLuis Llach aquella mateixa nit va escriure una cançó en record dels assassinats (per això parla de 3 morts, ja que els altres dos van morir els dies posteriors, a l’hospital). Una cançó que estremeix i que expressa tor el dolor i la ràbia que tota bona persona pot sentit en un moment com aquell.
La cançó és Campanades a Morts i el disc publicat per Lluís Llach va sortir el 1977. El 3 de març de 2006, Llach interpretà aquesta peça al pavelló Fernando Buesa Arena de Vitòria per commemorar el 30è aniversari d’aquests fets.
Avui especialment convé que recordem, tant els fets com el personatge causant de tanta sang. La transició espanyola s’ha fet tant malament que encara ara ningú ha estat jutjat per aquells crims.
CAMPANADES A MORT
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
II
Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.
Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.
Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.
III
Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.
Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.
Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
IV
La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.
5 respostes
El fet de Vitòria glossat i amb música bensegut va esser un “Top Ten” encara que, els morts no resucitàren i els parents potser foren “convidats” al silenci o bé a només rebre condolències i esser motiu de llàstima que el temps fe oblidar.
No és pot escriure un poema només amb donar un tema per glossar.
Tenim molts que podríem copiar i només tindríem que intentar fer-los un xic “girats” per tenir “poli-interpretacions” i bensegur crítiques.
Si fem:
En Carles, de nou retorna al carrer.
Les ferides dels seus encara brullen per l’indiferència de sa lluita.
Temps de revolta, el dictador perd força.
Tornem a intentar fer el nostre somni.
“ESCOLTANT EL VIDEO D’EN LLACH SE M’HA POSAT LA PELL DE GALLINA”
“BO ÉS RECORDAR PER NO OBLIDAR”
“la mort aquet mal necessari, s’ha emportat un home que mai ha sabut demanar perdó”
Gracies Pubill per saber recordar-nos aquet fet amb delicadesa, diu un refrany en castellà “muerto el perro, muerta la rabia” amb ell s’ha emportat l’orgull de no voler demanar perdó.
La millor resposta a tantes lloances interessades, és escoltar la presentació i interpretació de Campanades a Mort d’en Lluís Llach. Tota la ràbia, impotència, emoció i fins i tot tendresa hi són presents i ens ajuden a recordar i a reviure la nostra història, feta de tants i tants petits i grans aconteixements. Gràcies per facilitar-nos-ho!
Antoni Pep Vidal: No entenc massa el teu comentari. Per què no ens ho expliques una mica més?
Una abraçada
Montserrat: El Llach en la introducció a la cançó ja ho diu tot. Aquestes coses convé recordar-les entre tantes lloances i tanta tebior…
Una abraçada a tu
Sí, Josep, cal tenir memòria sempre! Una abraçada