A PEU

Explica una història hindú que un mestre passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure a la llunyania una cabana on hi vivia gent d’aparença pobra i va decidir fer-los una breu visita. Mentre caminaven li va comentar al deixeble sobre la importància de les visites, sobre tot per conèixer persones i per les oportunitats d’aprenentatge que ens donen aquestes experiències.

En arribar al lloc va constatar la pobresa del lloc i dels que hi vivien (una parella i tres fills). La casa era vella, de fusta, anaven vestits amb robes brutes i estripades i tots ells descalços.

Llavors es va aproximar al senyor -aparentment el pare de família- i li va preguntar: En aquest lloc no hi ha possibilitats de treball, ni tampoc punts de comerç. Cóm s’ho fan vostè i la seva família per sobreviure en aquest lloc? El senyor, amb calma, va respondre:

-Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part del producte la venem o el canviem per altres aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, mantega, i altres productes per al nostre consum i així és com anem sobrevivint.

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i se’n va anar. Al mig del camí, es va girar cap al seu fidel deixeble i li va ordenar: ves a buscar la vaca, i porta-la. Ens l’endurem.

El jove va mirar el mestre amb estupor i li va qüestionar aquella idea, perquè la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. Però, en percebre el silenci absolut del mestre, va complir l’ordre.

Durant anys, el deixeble no  va saber mai més res del destí que el Mestre va donar a la vaca. Un dia, el jove va resoldre abandonar el seu mestre i tornar a aquell lloc per explicar-los-hi tot a la família, demanar-los perdó i ajudar-los. A mesura que s’aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot cultivat, amb un automòbil al garatge d’una senyora casa i alguns nens jugant al jardí. El jove es va sentir trist i es va desesperar encara més, tot imaginant que aquella humil família va haver de vendre el terreny per sobreviure. Llavors va accelerar el pas i, en arribar, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que vivia en aquell lloc anys enrere i el senyor va respondre que hi seguien vivint.

Consternat, el jove va entrar corrent a la casa i va poder confirmar que era la mateixa família que va visitar feia uns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar al senyor:

– ¿Com s’ho ha fet per millorar tant aquest lloc i canviar tant la vida? El senyor entusiasmat li va respondre:

-Nosaltres teníem una vaca, però un dia, va desaparèixer i mai més vam saber-ne res més d’ella. Des d’aquell moment ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. D’aquesta manera fou que ens ha arribat l’èxit que els seus ulls veuen ara …

(Tret d’una recopilació de “Llegendes hindús”)

L’ésser humà tendeix a ser rutinari i mandrós. Ens quedem adormits fàcilment amb el que tenim, amb el que toquem i en l’ambient de sempre. En alguns casos intuïm que hi ha alguna cosa més enllà, o moltes més, de les que hem conegut fins ara, però així i tot ens costa prendre la decisió de perdre allò que creiem tenir i que -en realitat- no posseïm nosaltres sinó que és aquesta realitat la que ens posseeix i no ens deixa guanyar llibertat i obrir nous camins.

La realitat pot ser esclavitzadora o alliberadora. Davant de la realitat –per dura i complicada que sigui- podem despertar o podem seguir quedant-nos endormiscats. Veient les dificultats que algunes vegades la vida ens fa viure, podem enfonsar-nos o podem buscar nous camins i noves possibilitats. Quedar-nos quiets lamentant-nos no treu cap a res i no serveix per a res. Aquesta llegenda pot ser una bona lliçó per a temps de crisi.

Tags: SOCIETAT

Comentaris RSS