20 oct. 2011
Les dobles cares
Hom pot elegir parlar clar i català i dir el que vulgui, a qui vulgui i quan vulgui. També pot optar per callar si li sembla que el que ha de dir és massa gruixut i potser no és moment de dir-ho. A vegades potser val més callar que parlar…
Però sí que una de les coses pitjors és tenir doble cara o doble llenguatge, cosa que és corrent en molta gent i que ho és sobretot en els polítics en època d’eleccions.
És corrent en polítics, però també ho és en molta altra gent i es fa servir molt entre companys de feina, entre amics o entre familiars. És de les coses que fan més mal perquè es diuen coses que no sempre són exactes i, a més, l’altra persona no hi és present i no es pot defensar. I deixa en mal lloc i bastant malparat el que té doble cara.
Deia que era normal en polítics però també ho és en altres àmbits. Des de fa uns dies em crida l’atenció el canvi de to, de cara i d’actitud de Mourinho, per exemple, encara que en ell es fa ben patent allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Ara sembla que vol posar la seva cara més amable i sembla també que hi ha un pla per a fer-li un” lífting” i retocar-li la cara. Però per més que ho vulgui dissimular mai perdrà la seva essència i el que realment hi ha darrere d’aquesta cara. Hipocresia? Un pla ben pensat? Em sembla que una mica de tot. De totes maneres la cara de pomes agres permanent d’aquests anys, la bilis que dístil.la i la mala llet que gasta li han deixat una petjada que li serà difícil treure-se-la de damunt. Sota la disfressa hi trobareu el de sempre i li continua sortint en el moment que abaixa les defenses.
Aquest home és com és i no té remei. Un préssec és com és i un codony és com és. No podem pretendre que el codony sigui dolç i el préssec aspre. Cada cosa és com és per la seva pròpia naturalesa i es fa difícil que canviï per més vestits de seda que li posin. La roba es compra, els perfums es compren, però la classe i l’educació no s’improvisen i aquest senyor es veu que aquestes coses no les toca gaire perquè se li nota una falta de classe, una falta d’educació i un ego formidables.
A fi de comptes tenir dues cares no surt a compte i val més mostrar-se tal com hom és,i dir les coses que hom pensa i no fer massa fingiments perquè, a la llarga, sempre es veuen.
2 respostes
Sí, Jaume, és veritat que la hipocresia abunda en molts llocs. No sols en el futbol sinó anant pel carrer; en la vida quotidiana n’hi ha molts d’aquests. A vegades es presenten afalagadors, fins i tot t’ensabonen massa. Quan això ocorre, i que majoritàriament ja coneixes de quin peu calcen, és millor optar per dues coses: passar via en el parlar o parar-li els peus perquè d’aquestes persones se’n sol sortir escaldat i a més has d’aguantar les xafarderies que et comenten dels altres. Ara, l’etiqueta no se la treuen mai més, són coneguts arreu.
Molt encertades les teves frases: Parlar clar i català o val més callar que parlar. Mai la doble cara.
Mar, d’Amics del Llobregat
Gràcies, Mar, per la teva visita, Tens tota la raó en el que dius i és cert: d’aquestes persones se’n troben arreu.
Una abraçada a tu i a tots els amics del LLobregat.