02 oct. 2011
La litúrgia de l’amistat
Els que venim d’una tradició religiosa entenem de seguida el que es la litúrgia i tot el seu significat: l’ordre i la forma amb que se celebren les cerimònies religioses tenen tot un significat, més enllà de la pròpia celebració i dels gestos i cerimònies en si mateixes.
Un grup de companys del Seminari de Solsona que cada any -arribada la tardor- ens trobem un dia per compartir records i vivències de temps passats i també de la nostra vida actual; em sembla que ens prenem aquesta anual trobada com una espècie de litúrgia que podríem anomenar: “litúrgia de l’amistat”.
Perquè -com en els actes litúrgics- sota les formes repetitives i potser fins i tot a vegades una mica arcaiques, hi corre un filó de vida càlida i s’hi troba un contingut molt potent d’afecte i d’amistat cultivats durant una colla d’anys en aquell vetust Seminari de Solsona. Per tant, la trobada en realitat és molt més del que es veu. En les nostres trobades anuals sempre s’hi nota un caliu misteriós que fa que sempre siguin molt agradables i en ho passem molt bé entre anècdotes i records.
Alguns hi anem cada any sens falta. Hi estem ben enganxats i em sembla que les trobaríem a faltar. Altres, per diverses circumstàncies, no hi poden anar algun any, però apareixen sempre tard o d’hora. I no cal dir que trobem a faltar molt aquells que veiem només molt de tant en tant, encara que el record per ells es fa sempre permanent. Des d’aquí vull fer patent un desig expressat per la majoria: volem veure tots aquells que, o no venen quasi mai, o només venen a la trobada de tant en tant. Els trobem a faltar!
Per a ells va dedicada aquesta senzilla història:
Diu que hi havia un home, que regularment assistia a les reunions d’un determinat grup i un dia, sense cap mena d’avís, va deixar de participar en les seves activitats.
Després d’algunes setmanes, el líder d’aquell grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda.
El líder va trobar l’home a casa, sol, assegut davant de la xemeneia, on cremava un foc brillant i acollidor.
Endevinant la raó de la visita, l’home va donar la benvinguda al líder, el va conduir cap a una cadira gran prop de la xemeneia i es va quedar quiet, esperant.
Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames al voltant dels troncs de llenya que cremaven.
Al cap d’alguns minuts, el líder va examinar les brases que es van formar i acuradament va seleccionar-ne una d’elles, la més incandescent de totes, empenyent-la cap un costat.
Va tornar llavors a seure, romanent silenciós i immòbil. L’amfitrió prestava atenció a tot, fascinat i quiet.
Al cap de poc, la flama de la brasa solitària va anar disminuint, fins que només hi va haver una lluentor momentània i el seu foc es va apagar d’una vegada.
En poca estona, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d’una espessa capa de cendra grisenca.
Cap paraula havia eixit de la boca des del protocol·lària salutació inicial entre els dos amics.
El líder, abans de preparar-se per sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, posant-lo de nou al mig del foc.
Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la llum i la calor dels carbons ardents al voltant d’ell.
Quan el líder va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir:
– Gràcies per la teva visita i pel bellíssim sermó que m’has fet. Tornaré al grup.
Als membres de qualsevol grup val recordar-los que ells formen part de la flama i que lluny del grup perden tota la seva brillantor.
A cada un dels components del grup val recordar-li que ell és responsables de mantenir encesa la flama de cadascun dels membres i de promoure la unió entre tots ells, perquè el foc sigui realment fort, eficaç i durador.
Fins l’any vinent i que siguem molts més!
