03 set. 2011
Resistència
Catalunya sap bé el que és resistir perquè fa segles que ho fa. Hi està ben entrenada i, per aquest mateix motiu, és on és, encara existeix i esperem que algun dia encara pugui existir amb més llibertat. De fet, l’aspiració de molts és que un dia sigui independent i no hagi d’acatar decrets forans.
Dic això, seguint amb el tema d’ahir sobre el tema de la immersió lingüística, els decrets i tot l’enrenou que s’acosta amb aquest tema. La majoria d’entesos estan d’acord que la immersió lingüística ha estat un èxit, tot i les seves mancances. No hi ha res perfecte i tot és perfectible. Els nens catalans no s’han de separar per la seva llengua d’origen.
Per això aquest tema és molt seriós i si els pares, els mestres, el Govern i la societats catalana majoritària hi ha de posar resistència estic segur que li posarà. Quan la majoria vol una cosa i està convençuda d’allò que vol, no hi ha res a pelar i allò s’aconsegueix tard o d’hora. Això sí: caldrà ben unit i amb els nostres governants al davant.
El dret de revolta, el dret a la revolució o dret a la resistència és un dret reconegut als pobles enfront de governants d’origen il · legítim (no democràtic) o que tenint origen legítim (democràtic) han esdevingut il · legítims durant el seu exercici, que autoritza la desobediència civil i l’ús de la força per tal de enderrocar i reemplaçar-los per governs que tinguin legitimitat. Aquest dret -que serveix en general- també ens serveix per a coses específiques i concretes com aquesta. Estic segur que no caldrà arribar fins aquí i que trobaran camins per arranjar les coses. Però hem se saber que tenim drets i que els hem de fer valer. I aquest és un d’ells.
5 respostes
Veig que molts heu reaccionat parlant de desobediècia civil pacífica. Aquesta tàctica, segons els grans homes que surten a la foto, es legítima quan hi ha lleis injustes que violen drets fundamentals sense via política per canviar-les. Voldria fer notar que aquestes coses tenen menester d’una organització ferma, i disciplinada. La història del moviment dels drets civils de MLK ho demostra clarament. Aquest líder presidia sobre una organització disposada a seguir-lo i obeïr-lo incondicionalment malgrat el sacrifici. En el cas dels autobusos de Montgomery, en MLK havia rebutjat interessar-se per incidents previs perquè no es fiava de la dóna. La Rosa Parks, en canvi, venia amb fortes recomanacions. La gent va aguantar tot un any! En el cas del mostrador segregat de lunch a Greensboro NC, fou encetat per tres estudiants que ningú coneixia. En MLK va dubtar moltíssim i trigà tres dies abans de donar l’ordre de sortir al carrer suportant-lo. Vull dir que potser hi haurà moviments espontanis però per tenir èxit cal un home intel.ligent i amb mà molt dura
Hola, Joanot. La gent està molt calenta i es van sumant coses que van omplint el vas de mala llet. No sé quan sobreeixirà i quina serà la gota. Tant de bo tinguéssim un líder que aglutinés tota aquesta indignació! Però tot arribarà!
Un abraçada catalana
M’aplego, benvolgut Jaume, a les teves esperances. Em recordo de Diògenes buscant un home amb una llàntia. Líder nostre, on ets?
Però en qualsevol cas, per molt emprenyats que tenim raó d’estar, cal recordar sempre la necessitat d’abstenir-se de qualsevol forma de violència. És exactament allò que els altres volen. Amb violència sempre perdem. La desobediència civil pacIífica, en canvi, sempre ha guanyat
Estic d’acord amb el que dius, Jaume, i també amb el que diu en Joanot. Pel que fa a “Estic segur que no caldrà arribar fins aquí i que trobaran camins per arranjar les coses”, tant de bo estiguis encertat i sigui així, però permetem que ho dubti. I parlant de desobediència civil pacifica, em sembla que d’ací a set dies hi ha l’oportunitat de posar-la en pràctica, amb una manifestació durant la Diada, que superi, en quantitat, el milió i mig de persones del 10 de juliol de l’any passat, amb un sol crit: INDEPENDÈNCIA. Una abraçada des de Córdoba, Argentina.
Joanot i Josep Maria: Resistència pacífica és el que proclamo. Res de violència. S’ha de ser més espavilat, més intel·ligent i buscar noves vies i nous camins. El que sí que demano també és que els polítics vagin una mica més junts i, si us plau, que surti un bon líder que arrossegui la gent en moments delicats com aquest.