25 juny 2011
Només era un gos mort
Relat inspirat en una “milonga campera” de José Larralde que porta per títol “Un perro muerto nomás”.
El vaig veure aixafat, tot passejant, en una cuneta de la carretera. Un gos mort tot plegat, que al final poc interessa a ningú. Segur que va voler esquivar algun cotxe i va quedat atrapat sota una roda o potser, distret com anava, ni va tan sols va veure el perill. Potser per ser massa mansoi i confiat va voler travessar sense ni mirar (que els gossos també tenen dret a anar distrets de tant en tant –com les persones- i capficats amb alguna pena)
I perquè aquella tarda jo caminava amb el cap fresc és que vaig seguir pensant en aquella mort al costat de la carretera. I em va anar donant voltes pel cap i ho vaig anar fent-ho meu i vaig començar a pensar que aquell pobre gos tenia amo i devia ser d’algú… Me l’imaginava d’algun pastor a qui ajudava a cuidar les ovelles o convertit en guardià d’alguna masia i em va semblar escoltant-lo bordant a una mostela o esperant algun ratolí al costat d’una pila de llenya, que els gossos més d’un servei ens fan.
Com qui no vol la cosa se’m va acudir per pensar que va poder ser d’algun nen a qui acompanyava a l’escola i, mentre ell estudiava, va sortir a perseguir alguna presa i només va trobar la mort a un costat de la carretera. I llavors sí. Aquí sí, que aquella idea em va posar més trist que l’anterior perquè un gos per un nen -encara que algú no s’ho cregui- és amic, germà i joguina per passar hores senceres.
Es diria Blanquet, Dic, Pinta, Sorpresa, Brau, Capità, (el nom que vulgueu posar-li) però ara que està mort això tampoc interessa massa. Només cal pensar que en alguna casa l’esperen i no faltarà algú que digui que se n’ha anat darrere d’una gosseta ben jove i elegant i que ni pensa en tornar, el molt pillastre! Mai més sortirà a córrer pel camp sota la mirada atenta del seu amo, ni seguirà un noiet que avui s’ha entristit amb la seva absència i no tindrà mai més cura de la casa ajagut a un costat de la porta.
Però he de parar de pensar, que això no posa remei a res i aquestes coses, com qualsevol altra, al final s’obliden… El veig aixafat allà un costat de la carretera però no puc deixar de pensar que només és un gos mort… que, a fi de comptes, poc interessa. A algú sí que li interessa. I molt!
3 respostes
Hola Jaume. Molt bo el teu relat. M’has fet emocionar i, fins i tot, s’ha m’escapat una llagrimeta. Ja cercaré aquesta “milonga campera” d’en José Larralde a You Tube. Demà traduiré el teu relat i li enviaré a una senyora sòcia del Casal que ha creat una fundació que recull gossets perduts i, estic segur, que li agradarà molt.
Ara me’n vaig a assajar amb el Grup, doncs cantarem aquesta nit al Saló “Macià/Companys” del Casal.
Una abraçada i fins la propera.
Josep Maria: Ja has trobat el vídeo? És bonic el recitat i la història del gos és certament emotiva.
Endavant amb el grup. La gent de Còrdoba sabrà una mica millor el que és Catalunya a través de la feina que feu a través del Casal Català. Jo Còrdoba no ho conec, però sí que una vegada vaig visitar el Casal Català de Mendoza on un català que vam trobar pel carrer ens va convidar a una cervesa…
Una abraçada
Molt apropiat per aquests dies. Quan s’acosta l’estiu m’esgarrifo en pensar els animals abandonats.