En l’enterrament de la mare una amiga va llegir-hi uns versos que jo no coneixia i que em van agradar molt. A la sortida de l’església vaig demana-li de qui eren aquells versos tan bonics i em va ensenyar el llibre. Eren d’un poeta mallorquí  anomenat GUILLEM COLOM I FERRÀ a qui de seguida vaig buscar i llegir-ne alguna cosa. Si voleu saber-ne més, us recomano una petita ressenya que vaig trobar de la Isabel Graña,

Guillem Colom (Sóller, 1890-Palma de Mallorca, 1979), fou poeta, traductor, assagista i dramaturg.  Pertanyia al grup de poetes de l’Escola Mallorquina i junt amb els seus companys de l’anomenada generació de 1917, fou un dels membres fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que contribuí decisivament a la consolidació de la consciència nacional dels mallorquins i actuà com a nucli aglutinador dels intel·lectuals de l’època.

Uns dels seus millors poemes és el titulat “mai no sabrà la jovenesa” que és dins el llibre “Primavera d ‘hivern”; llibre que  suposa el pas a una poesia que mira més al món interior i subjectiu del poeta, tot distanciant-se dels llibres anteriors, en que sobretot pretenia parlar de la terra, dels costums i de les gestes seculars.

El llibre recull altres poemes de maduresa, com ja ens suggereix el títol. El poeta hi reflexiona sobre la pèrdua de la joventut i l’entrada a la vellesa, si bé constata com
la passió encara es pot gaudir en la última etapa de la vida.

En aquest poema la vellesa és presentada com un guany i no com una decrepitud. heu ací el poema:

MAI NO SABRÀ LA JOVENESA
Mai no sabrà la jovenesa
dins l’ardor extrema del seu foc
la gran delícia incompresa
de fer-se vell poc a poc.

La veu, abans garlaire i vana,
es va endolcint d’un so aflautat,
s’acurça amb ritme de pavana
el pas ardit i confiat.

El món, a força de fregar-hi,
perd mica a mica els caires vius,
i el gest es torna estatuari
i els pensaments meditatius.

Minva el seu brill la llambregada,
de tant guaitar horitzons mesquins,
i es fa profunda la mirada
tant com s’enfonsa ànima endins.

Guillem Colom: Mai no sabrà la jovenesa

Us hi adjunto també una traducció lliure feta al castellà per tal que els que no entenen el català puguin llegir-la amb una mica de sentit ja que , malauradament, els traductors automàtics no ho fan prou bé.

Nunca sabrá la juventud
en el ardor extremo de su fuego
la gran delicia incomprendida
de hacerse viejo poco a poco.
La voz, antes charlatana y vana
va endulzándose con tono aflautado;
se acorta con ritmo de pavana
el paso decidido y confiado.
El mundo, de tanto rozarlo,
pierde poco a poco sus aristas,
y el gesto se vuelve estatuario
y los pensamientos meditativos.
Pierde su brillo la mirada,
de tanto mirar horizontes mezquinos
y la mirada profundiza
cuando se hunde bajo el alma.

Tags: Poesia

Passejant per blogs –com faig habitualment- em trobo amb aquesta foto del nínxol de Mario Benedetti. En el blog “Mi herencia” de un tal Genín (a qui no conec de res) s’explica que el gran escriptor uruguaià està enterrat en un senzill nínxol d’un cementiri de Montevideo que, per no tenir, no té ni el nom del poeta.

No sé si és veritat o no tot això. I no sé exactament els motius pels quals el gran escriptor no va ser enterrat en un lloc on hi hagi –almenys- els seu nom. No n’he pogut treure l’aigua clara i prou que m’agradaria.

En lloc del seu nom hi la les lletres IMM ( Intendencia Municipal de Montevideo), que són les sigles equivalents al que nosaltres en diríem Ajuntament. Algú diu que és perquè va morir pobre i no tenia diners per a pagar-se un nínxol. També he trobat per aquí altres opinions totalment diferents, com per exemple que hi ha conflictes amb la seva herència i que aquest fet pot ser degut a això. Com us he dit, no n’he tret l’aigua clara. Si algú ho sap que m’ho ho expliqui.

És una mica trist que un dels més grans escriptors uruguaians estigui en un lloc tan senzill i com si fos un desconegut. No demano pas que el posin en un gran panteó, ni res de tot això. però alguna cosa més digna sí que m’ho esperaria. Algú hi va posar una foto d’ell i una petit marbre amb una inscripció que no he pogut llegir què hi diu. També hi ha un petit ram de flors.

És cert que Benedetti ha estat un gran escriptor i que el més important d’ell és la persona que va ser i els magnífics poemes que ens ha deixat. Però no ho trobeu una mica trist tot plegat? Penso que algú hi hauria de fer alguna cosa, no us sembla?

Tags: Mario Benedetti

EL WAKA WAKA DEL BARÇA (Wembley 2011)

(Versió lliure i adaptada per l’ocasió)

Ha arribat el moment, han caigut les muralles
ha començat la millor de les batalles.
Els cops no fan mal, no existeix la por
espolseu-vos la pols, aixequeu-vos i torneu a l’arena.

La passió creix i se sent,
espera molt de vosaltres la vostra gent.

Ara anem a per tot
i que us acompanyi la sort
Tsamina mina zangalewa
perquè AIXÒ ÉS  EL BARÇA!

Tsamina mina eh, eh
Waka Waka eh, eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Escolteu el vostres déus i no estareu sols.
Heu arribat aquí per a brillar i i ho teniu tot per fer-ho

L’hora ha arribat, és el moment

guanyarem la batalla, jo ho present.

S’ha de començar de zero
per a poder tocar el cel.

Ara anem a per tot,
ara anem a per ells
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Tsamina mina eh, eh
Waka Waka eh, eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Awela Majoni Biggie Biggie Mama One A To Zet
Athi sithi LaMajoni Biggie Biggie Mama From East To West
Bathi . . . Waka Waka Ma Eh Eh Waka Waka Ma Eh Eh
Zonke zizwe mazi buye
Cause this is BARÇA.

Voice: Tsamina mina, Anawa, ah ah
Tsamina mina
Tsamina mina, Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè això és el BARÇA!

Yango eh eh
Yango eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Yango eh eh
Yango eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè això és el BARÇA!

Awelé Majoni Biggie Biggie mare Un A Per Zet
Ati Sithi LaMajoni Biggie Biggie Mama D’Orient a Occident
Bathi. . . Waka Waka Ma Ei Ei Waka Waka Ma Ep Ep
Zonko Mazi zizwe bueix
Perquè això és el BARÇA!

Tsamina Tsamina, Anawa, ah ah: Veu

Tsamina mina
mina Tsamina, Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Tsamina mina, eh eh
Waka waka, eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

Yanguas eh eh
Yanguas eh eh
Tsamina mina zangalewa
Anawa, ah ah

Yanguas eh eh
Yanguas eh eh
Tsamina mina zangalewa
Perquè AIXÒ ÉS EL BARÇA!

VISCA EL BARÇA!

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Tags: Barça, Futbol, Guardiola

No és mai de més que un escriptor i intel.lectual de la talla d’Eduardo Galeano ens recordi –i de pas recordi a tothom- que el dret a l’autodeterminació és, primerament, un dret; i que recordi també, que és un dret que es pot reivindicar sense complexos i sense falses vergonyes, com a vegades es retreu encara a qui aixeca la veu reivindicant drets que no es poden exercir perquè hi ha estats que es diuen democràtics a qui no els sembla bé que s’exerceixin.

L’uruguaià Eduardo Galeano, ha reivindicat sense embuts el dret a l’autodeterminació dels pobles en l’acte d’entrega del Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán, celebrat a l’auditori del Palau de la Generalitat.  Va recordar a tothom que ”és més necessari que mai defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles” i ha destacat que la defensa irrenunciable d’aquest dret era un dels aspectes en els que coincidia amb el periodista català, i l’ha justificat explicant que ”el món és cada vegada més desigual en les oportunitats que ofereix i més igualador en els costums que imposa” i que pateix una ‘obligatòria mcdonalització”.

Aquest és el Galeano polític. Però hi ha també el Galeano apassionat pel futbol, passió que compartia amb Montalban. A l’hora de recollir el premi va voler dedicar-lo a la memòria de l’expresident del FC Barcelona Josep Sunyol, afusellat pel franquisme –"els enemics de la democràcia", ha expressat- l’any 1936.

La passió pel futbol li ve de lluny. Cal recordar que Galeano té com una de les seves obres destacades en la seva trajectòria el llibre “El futbol a sol y a sombra”, publicat l’any 1995, "Memorias del fuego" (1986) i "Las venas abiertas de América latina" (1971).

Si us agrada el futbol us recomano el seu llibre "El fútbol a sol y sombra"  que és un clàssic i una obra mestra del gènere del periodisme esportiu. Com apassionat del futbol i com a bon escriptor que és és una autèntica delícia llegir-lo. El mes passat va ser reeditat amb nous textos que es refereixen al campionat mundial que es va jugar a Sudàfrica.

En aquest llibre, l’escriptor compatriota reuneix episodis i personatges que li permeten descriure glòries i misèries d’un esport els efectes del qual transcendeixen els fets que passen en un estadi de futbol. Diu Galeano en el seu llibre: "La historia del fútbol es un triste viaje del placer al deber. A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.
En este mundo del fin de siglo, el fútbol profesional condena lo que es inútil, y es inútil lo que no es rentable. A nadie da de ganar esa locura que hace que el hombre sea niño por un rato, jugando como juega el niño con el globo y como juega el gato con el ovillo de lana: bailarín que danza con una pelota leve como el globo que se va al aire y el ovillo que rueda, jugando sin saber que juega, sin motivo y sin reloj y sin juez.
El juego se ha convertido en espectáculo, con pocos protagonistas y muchos espectadores, fútbol para mirar, y el espectáculo se ha convertido en uno de los negocios más lucrativos del mundo, que no se organiza para jugar sino para impedir que se juegue.
La tecnocracia del deporte profesional ha ido imponiendo un fútbol de pura velocidad y mucha fuerza, que renuncia a la alegría, atrofia la fantasía y prohibe la osadía".

Tags: Eduardo Galeano, Futbol

A vegades fem servir eufemismes per no dir les coses clarament, sobretot si són una mica dures de digerir o si no són políticament correctes o socialment ben acceptats. Els defectes físics, per exemple, normalment mirem de minimitzar-los i fem veure que no els veiem: ens els callem per davant encara que potser  ens en riem per darrere, cosa que és pitjor.

Hi han eufemismes que possiblement siguin prou lògics. Altres, els trobo ben ridículs i fins i tot fan riure. Per exemple, ara sembla que ja no es pot fer servir la paraula vell i fem servir succedanis com “persona gran”, “gent de la tercera edat”, etc… ; no diem negre i fem servir “persona de color”; no diem presó i fem servir “centre penitenciari”; no diem moro i fem servir “magrebí”. I així en podríem trobat un fotimer.

He trobat un escrit fet per un nen d’Angola que il·lustra perfectament el que és la realitat, de com ell la veu i de com potser no cal amagar o disfressar tant les coses. Diu així:

Quan jo vaig néixer, era negre;
Quan vaig créixer, era negre;
Quan em poso al sol, sóc negre;
Quan sento fred, continuo sent negre;
Quan tinc un ensurt, també segueixo negre;
Quan estic malalt, sóc negre;
I quan em mori, continuaré sent negre!

I tu, home blanc;
Quan neixes, ets rosat;
Quan creixes, ets blanc;
Quan prens el sol et tornes vermell
Quan sents fred, et tornes morat;
Quan tens un ensurt,  et tornes groc;
Quan estàs malalt, et poses verd;
Quan mors, quedes gris.

I justament ets tu qui em diu a mi que sóc un home de color ?!!!!"

Tags: SOCIETAT

Les millors coses de la vida no es veuen;

per això tanquem els ulls

quan ens besem,

plorem

i somiem.

Tags: Poesia

Les coses no passen perquè sí. Tenen els seus orígens, els seus motius i, tard o d’hora, les seves conseqüències. També tenen els seus ritmes naturals que no es poden forçar.

Sembla que ara ha arribat el moment de la indignació general. No sé per quins motius molts han obert els ulls i s’han posat a protestar just en aquest moment, quan els motius hi eren des de ja fa molt de temps. Serà perquè han llegit el llibre de Stéphane Hessel? No ho crec pas, encara que possiblement hi deu haver influït una mica i potser ha servit de catalitzador de consciències.

La indignació generalment arriba quan la injustícia et va envoltant de mica en mica, se’t va fent evident dia a dia, et va rondant i, de cop, et toca ben de prop, et sacseja, és fa tan evident i irresistible que ja no podem aguantar més. La indignació i la revolta arriben de forma irada o pacífica quan la gota omple el vas. A vegades arriba de forma una mica irracional i impetuosa. Però normalment arriba després de reflexionar-hi molt i donar moltes voltes sobre les coses. Les coses les pensem i les repensem per poder trobar una sortida i, quan la sortida no es veu, és quan arriba l’angúnia, el crit, la desesperació i l’actuació.

Hessel, va néixer a Berlín el 1917, però ha viscut des dels set anys a París i, amb noranta-tres anys, conserva l’esperit d’un jove. És l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Aquest home acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Stéphane Hessel  s’adreça a tothom, però sobretot als joves tot dient que segueix havent-hi prou raons com per indignar-se: tots podem veure que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara ni tan sols ha arribat.

Avui és jornada de reflexió. Demà podrem posar la nostra indignació, la nostra protesta, les nostres esperances dins d’una urna per tal que algú escolti tot això, ho canalitzi i faci les coses tal com vol la majoria. El pitjor que pot passar és que el que guanyi ho reculli, s’ho guardi en un calaix i no en faci cas. Llavors és quan arriba la frustració i la conseqüent i lògica indignació. Si els nostres polítics volen seguir tenint un mínim de credibilitat, que escoltin la veu del carrer en aquests moments tan crítics en tots els sentits perquè, sinó, la indignació pot desbordar-se i ningú sap fins on pot arribar.

Tags: POLÍTICA, SOCIETAT

M’havia proposat no parlar de les eleccions municipals però les ganes i la necessitat han pogut més que la voluntat. I no en volia parlar perquè les campanyes electorals ja m’han avorrit del tot. M’atipen tant les xerrameques des polítics que en aquesta campanya no he llegit cap programa, no he anat a cap míting, no he vist cap debat i quan era l’hora de les falques electorals canviava d’emissora.

Penso que en la política en general –com en la vida- els pactes són essencials. Però és que en la política municipal els considero necessaris i imprescindibles. Les necessitats d’un poble les sabem tots perquè les patim cada dia. Per tant, on millor que els Ajuntaments per anar units, fer pressió, buscar diners i fer les coses amb cap i peus?

Doncs es veu que no. Els partits es passen hores reunits i estudiant estratègies. Els partits es passen hores mirant per on poden agafar in fraganti l’adversari per tal de treure-li públicament les vergonyes. Perden el temps mirant quants vots poden treure si diuen això i es callen allò; si acusen a un i deixen d’acusar un altre perquè potser després el necessitaran per governar. En fi, una total pèrdua de temps i de forces que jo  no estic disposat a aguantar.

Parodiant aquella frase que es deia dels cristians que “a la fi dels temps, quan torni Jesús, els trobarà reunits però no pas units”, també es pot aplicar als polítics: no seran capaços d’anar units pel bé d’un poble; seran incapaços de mirar de fer allò que considerin millor pel bé dels ciutadans; seran incapaços de mirar pel bé comú i miraran només el bé del partit, seguint fidelment les seves instruccions.

La unió donaria el doble de força i multiplicaria el rendiment dels esforços. Al pobles petits, sobretot, la unió és fonamental però normalment és on més diferències i distanciament hi ha perquè la gent es coneix molt. Massa, fins i tot. Qualsevol obra o decisió municipal no es jutja per si està ben feta o no, per si és necessària o no, per si convé i és bona pel poble o no… Es jutja per qui l’ha duta a terme i, a partir d’aquest moment, li comencen a sortir detractors acèrrims arreu.

El que fa la força és la unió. I el que no en fa gens ni mica són les reunions, les paraules, les promeses, les visites protocol.làries –i ridícules- a les empreses i als comerços; el repartir bossetes de propaganda o floretes pels mercats amb somriures falsos a la boca i salutacions que volen semblar afectuoses. Jo demanaria als polítics municipals que fossin més normals, més propers, que visitessin les empreses o les associacions més sovint i no només en època d’eleccions; que escoltessin una mica més i parlessin una mica menys. I una cosa: que no prometin el que saben perfectament que no podran acomplir.

Ah! i una cosa per acabar: fastiguejat i tot, el diumenge aniré a votar.

Tags: POLÍTICA

El camí es pot fer de moltes maneres i es poden fer servir mitjans diversos per fer-lo. Aquest blog porta el títol “A PEU” perquè caminant poc a poc trobo que és la forma millor d’anar per la vida. A vegades no ens ho podem permetre perquè tenim pressa i hem de fer servir mitjans més ràpids. Però és caminant com ens adonem millor de com és el que ens envolta, del terreny que aixafem, de com som nosaltres mateixos, de com ens relacionem amb el nostre entorn, del que fem i del que deixem de fer. És com trobarem en nostre propi sentit a la vida. La vida és un camí que anem fent i és bo que, de tant en tant, ens parem una estona per veure d’on venim, cap on anem i si estem fent el camí correcte i amb el ritme adequat.

De vegades el camí pot semblar-nos estèril, o tornar- se dificultós. Altres vegades se’ns fa agradable. Tot depèn del lloc per on ens toca passar, perquè no és el mateix passejar per valls fondes i ombrívoles o per assolellats prats de muntanya. La vida ens depara generalment moments de cada manera i ens dóna les eines per poder-hi transitar sense que morim en l’intent. No ens podem aturar massa ni en els moments feliços i tampoc podem fer-ho en moments tristos. El camí ha de seguir perquè la vida segueix.

Parlant  de com els homes passem per la vida  i de com l’hem de viure, recordo haver llegit una vegada unes paraules de Luter que deien: "Les coses no succeeixen segons la teva raó, sinó per sobre de la teva raó”. No sempre controlem la vida i no sempre l’hi trobem el sentit que nosaltres voldríem trobar-li. Ja sigui en la claredat del dia o en les fosques nits, en la pobresa o en la riquesa, el pa és l’aliment del qual no ens podem privar al nostre pelegrinatge: sustenta, restaura, enforteix i nodreix. Aquest pa per enfortir el nostre esperit se’ns ofereix de diverses maneres: amb paraules curosament triades d’altres viatgers de la vida per acompanyar-nos dia a dia en el camí.Se’ns ofereix aquest pa en forma d’amics que ens encoratgen i ens animen. Se’ns ofereix en forma d’oportunitats per créixer i per millorar. La vida quasi sempre ens dóna alguna sortida perquè jo crec allò de que “quan Déu tanca una porta, sempre obre alguna finestra”.

Tota aquesta llarga reflexió és fruit de tots els excel.lents regals que he rebut aquests dies en forma de paraules, de trucades, de correus, de gestos o d’abraçades.Tot plegat ha estat com petites engrunes que –totes juntes- han fet el pa que alimenta al caminant i al pelegrí que vol i ha de seguir caminant per la vida.Moltes gràcies a tots.

Tags: A PEU, Amistat

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.

Tags: Barça, Catalunya, Guardiola

Día a día

Arturo Uslar Pietri

Decir que el tiempo es río es decir nada,
ni nace ni termina su corriente,
fluye desde horizontes infinitos
y seguirá, sin duda, hasta el olvido,
nacer nadie lo vio, ni le verá acabar,
en él flotamos por confusos trechos,
el tiempo de surgir y sumergirse
es el de nuestra vida, tan pequeña,
tan torpe, tan voraz, tan impaciente
que apenas nace y a morir empieza.

Feliz llamaban los antiguos vates
al que joven moría, eran los dioses
los que daban el don de no ir más lejos.
El fin siempre es temprano, cada día
es toda la vida en tiempo pleno,
no hay más que el hoy,
que este momento solo
en que conozco que estoy vivo y siento.

Cada día es el día y cada hora
es la única hora de la vida,
todo el ayer se fue en reminiscencia
y el mañana no existe todavía.

No llegamos a viejos, sólo somos
en la invariable vaguedad del ser,
los nombres son equívocos, las fechas
hacen inerte cuenta sin sentido,
no somos el de ayer ni el de mañana,
somos el de hoy apenas,
la vida empieza en cada amanecida
y la conciencia muere en cada noche.

Yo podría contar la historia vana
de una vida que acaso fue la mía,
pero que es tan ajena y tan extraña
ante esta hora en que me nombro y busco.

No se es viejo ni joven, se está vivo
y soy yo, el de hoy, quien hace el mundo
con mi mano segura o temblorosa,
con la errada visión que siempre tuve,
jugando el juego
de ausencias y presencias
que sólo para mí tiene sentido.

Todo está en ti, día que amaneces,
toda mi vida en mí sin sobra y falta,
como fue en cada hora ya contada,
como será en un siempre día a día.

Arturo Uslar Pietri ( Caracas, Veneçuela 1906 – 2001 ) fou un advocat, periodista,escriptor, productor de televisió i polític veneçolà.

Tags: Poesia

Ahir vam enterrar la mare després d’haver passat, amb silenci i sense gaire remor, 98 llargs anys en aquest món. Cal dir que en podem estar ben contents d’haver-la tingut tant de temps amb nosaltres. Però en moments com aquests sempre queda dins del cor aquell sabor agredolç dels menjars xinesos.

Per un costat hi ha la part agra pel buit que deixa una mare. Amb ella se’n va una arrel important de la vida de qualsevol persona. Encara que sigui previsible la seva pèrdua, es fa difícil evitar el dolor que causa la ruptura de la pertinença. Una mare alimenta la certesa que sempre pots comptar amb una falda acollidora en les batalles de la vida. En el cor hi queda desconcert, perplexitat, buidor, incomoditat, impotència…

Però per l’altre costat hi ha la part dolça. La mare ens ha deixat tantes coses bones i ens ha transmès tants valors –humans i cristians- que la seva vida adquireix ara més que mai un gran sentit i una gran transcendència per tots els  que la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat els valors de la fe en Déu i en els homes, l’esperança d’una vida nova per a ella i per a la humanitat sencera i l’amor callat i sense mesura en totes les circumstàncies. Què més volem?

Per tant, crec que ens hem de quedar-nos amb la conclusió de que ella no ha mort del tot i que segueix vivint en cada un de nosaltres. Per la fe que tenia i tenim sabem que viu una vida nova i més feliç i que les llavors que va anar plantant ja han començat a fructificar i tenim la seguretat  que encara fruitaran molt més.

Que així sigui.

Tags: Familia, Vida i mort

Aquests dies tindria ganes de parlar de política, tenint com tenim a tocar les eleccions municipals. Escoltarem un munt de frases, promeses buides i mentides que ens poden arribar a cansar…

Aquests dies segueixo tenint ganes de parlar de tota la brutícia i de les injustícies que s’escampen en el món del futbol; sobretot les que escampa aquest personatge portuguès i pocavergonya que entrena un equip de les espanyes, que pel que es va veient de senyor no en té res. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena!”, diu una dita catalana que podríem aplicar aquí perfectament…

Aquests dies tindria ganes de parlar aquí al blog de moltes coses però, per circumstàncies personals, no tinc temps ni ganes. Però sí que he estat pensant molt aquest dies que allò de que una mentida repetida desenes de vegades, al final sembla una veritat. He estat pensant com ho poden arribar a ser de manipuladors certs mitjans de comunicació que transformen veritats en mentides i mentides en veritats…

Prefereixo copiar un text ja clàssic, que ens convindria repassar de tant en tant i que ens pot fer bé a tots.

El gran dictador. Discurs final

Ho sento, però no vull ser emperador. No és la meva feina. No vull manar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar tothom, si fos possible; jueus, gentils, negres, blancs. Tots ens hem d’ajudar els uns als altres. Hem de viure de la felicitat dels altres, no pas de la seva misèria. No hem d’odiar ni menysprear ningú. En aquest món hi ha espai per a tothom. La terra és rica i n’hi ha per a tothom. El camí de la vida pot ser lliure i bonic; però hem perdut el camí.

La cobdícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha dut a la misèria i al vessament de sang. El creixement ha estat molt ràpid, i hem caigut tots a la trampa. La maquinària, que genera abundància, ens ha deixat a les escapces. La ciència ens ha fet cínics; la intel·ligència ens ha fet tornar durs i sense sentiments. Pensem massa i escoltem massa poc. Més que no pas maquinària, ens cal humanitat. Més que no pas intel·ligència, ens cal amor i tendresa. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot se n’anirà en orris.

L’avió i la ràdio ens han acostat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona els innocents. A tots aquells que puguin escoltar-me, els dic: "No desespereu".

La desgràcia que ens ha caigut damunt no és més que el pes de l’avarícia, l’odi d’uns homes impius que tenen por del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van arrabassar al poble tornarà al poble. Els homes morirem, però la llibertat no morirà mai.

Soldats ! No us lliureu a aquestes bèsties que us menyspreen, que us esclavitzen; que governen les vostres vides; que us diuen què heu de fer, què heu de pensar i què heu de sentir! Que us obliguen a fer instrucció, que us fan passar gana, que us tracten com a bestiar i us utilitzen com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes inhumans, a aquests homes màquina que tenen ànima i cord de màquina! Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Teniu l’amor de la humanitat als vostres cors! No odieu! Només odien aquells a qui ningú no estima! Només els inhumans odien!

Soldats! No lluiteu per l’esclavatge! Lluiteu per la llibertat! En el capítol disset de sant Lluc hi ha escrit que “el regne de Déu es troba dintre l’home”. No pas dintre d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! Dintre vosaltres! Vosaltres, el poble, teniu el poder! El poder de crear màquines, el poder de crear felicitat! Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una aventura meravellosa. Per tant, en nom de la democràcia, fem servir aquest poder, unim-nos tots. Lluitem per un món nou, per un món digne, que doni als homes la possibilitat de treballar, que doni un futur al jovent i seguretat als ancians.

Prometent-vos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però mentien! No l’han complert pas, aquesta promesa! Ni la pensen complir! Els dictadors s’han fet la llibertat per a ells mateixos, però han esclavitzat el poble. Unim-nos, doncs, per alliberar el món, per acabar amb les fronteres dels països, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i amb la intolerància! Lluitem per un món en què la raó, la ciència i el progrés portin la felicitat per a tothom. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah!, pots escoltar-me? Onsevulla que estiguis, alça els ulls! Mira, Hannah! Els núvols s’escampen i el sol s’hi obre pas! Ja sortim de la foscor i entrem a la claror! Entrem en un món nou, un món més just, on els homes s’elevaran per damunt de l’odi, de la cobdícia i de la brutalitat! Mira, Hannah! L’esperit de l’home té ales i, per fi, pot començar a volar! Volar cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança! Cap al futur! El gloriós futur que et pertany a tu, i a mi, i a tots nosaltres! Aixeca els ulls, Hannah! Aixeca els ulls!

http://www.youtube.com/watch?v=ttUOAOpnp7k&feature=fvsr

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres

Tags: Màrius Torres, Poesia

La vida és caminar i esperar, a vegades fins i tot contra tota esperança. Una vida sense esperança no és vida perquè l’esperança dóna sentit i vida a la mateixa vida. És el somni dels que estan desperts i vius. És el somni d’aquell que volen viure i seguir vivint. És allò que encara pot quedar després d’haver-ho perdut tot. Els records generalment són melancòlics però l’esperança sempre és alegre perquè sempre esperem alguna cosa bona, alguna cosa millor de la que tenim.

Des que naixem comencem a esperar. El nadó espera les carícies de la seva mare, espera l’aliment, espera la companyia. El nen espera al pati de l’escola a que vinguin a buscar-lo i espera també ansiosament el dia del seu sant o què li duran els Reis Mags. L’adolescent espera als seus amics i l’estudiant els resultats de l’examen. L’enamorat espera la seva estimada molt abans de l’hora en què han quedat de trobar-se. La dona espera el naixement del seu nadó, el treballador espera la seva paga i l’ascens a un lloc de treball millor. El jugador espera el moment del sorteig; els pares esperen el fill que va marxar a un país llunyà. El pres espera el seu alliberament, el malalt insomne ​​espera que s’acabi la llarga nit i arribi el moment de l’alba, l’ancià abandonat espera l’assistenta social que l’anirà a visitar encara que només sigui per una estona…

Tots esperem alguna cosa o algú: una visita, un esdeveniment feliç o no tant feliç; esperem les vacances, un viatge, una festa familiar, un amic, un moment que pensem i esperem que serà únic, especial…

Esperar … no és una manera de viure? Qui no espera res ni  ningú ja està com mort. Fins i tot la mort pot ser esperada i esperançada, encara que pugui semblar un contrasentit. Esperar la mort pot tenir també molt de sentit, sobretot si es té fe, perquè creiem que d’alguna misteriosa manera seguirem vivint perquè Crist ha vençut la mort. És l’esperança dels cristians.

D’alguna manera, l’espera és el que dóna ritme a la nostra vida, perquè, gràcies a la imaginació, ja fem present allò que esperem i preparem el nostre cor per a rebre-ho. L’esperança és com el sol que deixa totes les ombres darrere nostre i fa que tots els infinits anhels que portem amb nosaltres des del moment de néixer  tinguin oportunitat de fer-se realitat. Si assumim que hi ha un instint cap a la llibertat, llavors sabem que hi ha oportunitat de canviar les coses i, aquest mateix fet, ens dóna esperança que -com a cosa bona que és- mai mor del tot.

Deia Erich Fromm:“L’esperança és paradoxal. Tenir esperança és estar preparat en tot moment per tot allò que encara no neix, però sense arribar a desespera-se si el naixement no es produeix en el lapse de la nostra vida”.

Tags: Esperança

Hi havia una vegada un home que vivia a prop d’un important encreuament de camins.

Cada dia, a primera hora del matí, anava fins allà i posava una tauleta on hi posava un munt d’entrepans per vendre que ell mateix preparava la nit anterior.

Era sord, per tant no podia escoltar la ràdio. No hi veia gaire bé, i per aquest motiu no llegia mai els diaris.

El negoci li anava bé. Per això, al cap d’uns mesos va decidir llogar un terreny, va posar-hi un gran cartell de colors i personalment pregonava la seva mercaderia cridant a crits: "Compreu deliciosos entrepans calents", i la gent en cada dia en comprava més.

Va augmentar la venda, va llogar un terreny més gran i millor situat i les seves vendes es van anar incrementant dia a dia.
La seva fama augmentava i la feina era tanta que va decidir escriure al seu fill, un home de negocis que vivia a la capital, per veure si li podia donar un cop de mà.

A la carta que li va escriure el pare, el seu fill va respondre: Però pare! No escoltes la ràdio, ni llegeixes els diaris, ni veus televisió?.Aquest país està travessant una gran crisi, la situació és molt dolenta … Res no pot anar pitjor !!!!.

El pare va pensar: "El meu fill treballa en una gran ciutat, llegeix els diaris i escolta la ràdio, té contactes importants … Ha de saber de què parla …".

Així que va començar a mirar les seves despeses, va comprar menys pa, va disminuir la compra de cada un dels ingredients i va deixar de promocionar el seu producte. La seva fama i les seves vendes van anar disminuint dia a dia.

Temps després va desmuntar el rètol i va retornar el terreny. Aquell matí va escriure al seu fill i li va dir: "Tenies molta raó: veritablement estem travessant una gran crisi".

Tags: Crisi

Rafael Fernando Navarro és un senyor que té un senyor blog. Un blog que es llegeix amb delectació i del qual jo aprenc sempre moltes coses. Escriu com els àngels (Si és que els àngels escriuen. Potser només fan música amb les lires). Aquest senyor fa música celestial amb la seva ploma. Us deixo un text que va escriure quan va morir Joan Pau II, a qui avui han beatificat una mica a corre-cuita i em sembla que sense tanta necessitat de córrer tant, la veritat sigui dita. Potser vaig a contra corrent, però penso així.

EL PAPA HA MUERTO.

La otra noche se corrió la voz por todo el barrio: El Papa ha muerto. O sea, que Vd., Santidad se ha ido al cielo. El cielo es otro barrio, pero más grande, una anchura infinita para que quepamos todos. Con un plan de ordenación urbana a discreción. Cada uno vive donde y con quien quiere, pero en paz. No hay muros de Berlín, porque Dios no quiere divisiones. Los polacos están libres del nazismo y del comunismo porque Dios exige a los suyos que sean libres. Vd., Santidad, promulgó la paz, la dialogó, la construyó. Seguramente le dolieron los brazos de parar tanta lucha. Allí no hay guerras preventivas, ni guantánamos, ni Azores que decretan matanzas. En eso ha salido ganando. Se habrá encontrado con Pedro, el pescador. Con Juan de la Cruz y Teresa de Avila: buena gente. Con Judas, amigo a tiempo parcial de Jesús y con María Magdalena, la mujer que un día perdió la memoria del corazón. Seguro, que Vd., Santidad, está a gusto

Aún no habrá tenido tiempo de saludar a todo el pueblo. Pero mañana o pasado, se encontrará con los teólogos de la liberación. Suelen pasear por el barrio de Los Pobres, conforme se entra a la izquierda, naturalmente. Ahora Vd., Santidad, no podrá excluirlos, ni proscribirlos. No le va a enmendar la plana a Jesús que disfruta yendo a comer con ellos como cuando estuvo en la tierra. Y Häring, y Theilard de Chardin, y Marciano Vidal: Viven por la Avda. de las Bienaventuranzas. Enseñan, como hicieron toda su vida, que el amor es lo importante. Pero ahora, Santidad, ya no podrá quitarles la cátedra, porque Dios los nombró “honoris causa”.

Y se va a encontrar, Santidad, con los homosexuales y lesbianas. A lo mejor intenta pasar de largo, haciendo como que no les ha visto. Pero será inútil. Atravesarán de estrella a estrella en carrozas plagadas de rosas y claveles y campanillas. No se preocupe, Santidad. Vd. siempre creyó que Dios sólo amaba a los heterosexuales y por eso los excluyó. Qué error, Santidad. Abrácelos, y pelillos a la mar.

Verá más adelante a los tronchados por el sida. Vd., Santidad, les prohibió el uso del preservativo y lo único que consiguió con esa medida fué que llegaran antes que Vd. al reino de los cielos, aunque es verdad que tuvieron que sufrir demasiado

El cielo es sorpresivo, como el mismo Dios. Será todo una explosión de luz para Vd., Santidad, que disfrutó de ideas muy claras, inamovibles, inmutables. El amor lo igualará todo ante Vd. que siempre supo dividir las actitudes entre buenas y malas.

Animo. Se irá acostumbrando en la eternidad a dejarse manejar por Dios, aunque Vd., Santidad, haya vivido acostumbrado a manejarlo a El.

(Artículo publicado cuando murió Juan Pablo II)

Tags: Església, Joan Pau II