29 gen. 2011
Cap de setmana romàntic
El cotxe pujava carretera amunt, esbufegant una mica. La pendent cada cop era més forta. Era divendres i la parelleta es disposava a passar un cap de setmana intens. El primer cap de setmana que estarien sols.
I el sol lluïa esplèndid en aquella tarda d’hivern. Dins del cotxe hi havia una calentoreta agradable i a fora un fred intens. Al fons del paisatge les muntanyes lluïen una neu blanca, nova i impecable. Tot plegat era com veure una pel lícula ianqui, amb aquells paisatges de somni on la parelleta s’escapa per viure la seva història d’amor.
Ell tindria uns 26 anys i ella uns 22. Es notava que estaven enamorats. De tant en tant paraven i es feien fotos que més tard pujarien a facebook, com fan tots els nois ara. Vaig sentir una mica d’enveja al veure’ls.
Van arribar a la casa de la muntanya que un amic els havia deixat. Van descarregar les bosses del cotxe i van entrar. Estava freda, molt freda. La primera cosa que van fer va ser encendre la xemeneia i fer un bon foc. S’assegueren allà davant, en una estora que hi havia i es van acariciar i besar una bona estona. Eren feliços.
Ell em va semblar mig ruquet, per les coses que deia i feia. Era evident que ho feia per impressionar la seva xicota. Ella havia preparat uns entrepans i se’ls van menjar allà mateix, davant l’escalfor del foc. Tenia una ampolla de vi negre sense obrir, una mica de fruita i un petit reproductor de música que van posar en marxa amb una melodia suau. Era el preludi d’un cap de setmana molt romàntic.
Entre una cosa i una altra ja s’havia fet fosc. Van preparar els llits i van penjar la poca roba que duien a l’armari entre besades, carícies i paraules tendres. Ben agafadets van tornar davant la llar de foc i es van anar treien la roba. Amb passió van fer l’amor i semblava que eren al cel. La primera vegada que podien estar un cap de setmana sols i en un lloc tan bonic. Gaudien del moment, del lloc i gaudien l’un de l’altre.
Després tot va passar molt ràpid. De cop i volta van sentit un cop sec i fort. Com si alguna cosa hagués caigut a terra. Es van mirar l’un a l’altre una mica espantats. Sense ni poder reaccionar, una figura blanca i borrosa s’havia palplantat davant seu. Immòbil. Silenciosa. Immensa. Es van agafar fort l’un amb l’altre i es van entaforar en un racó de la sala, molt espantats i esperant què podia succeir a continuació. La figura no es movia. No feia cap reacció. No sabien què podia voler ni què podia fer. Van voler cridar però la veu no els sortia de la gola i els paralitzava el cos i el cervell.
Era cert, doncs, que els fantasmes existien. Perquè allò no era res més que un fantasma, exactament tal com sortien a les pel.lícules. De mica en mica van anar reaccionant i a ell se li va ocórrer treure el mòbil de la butxaca i començar a fer-li fotos, com un acte reflex de defensa. Pensava que si feia alguna cosa potser marxaria, o ves a saber què! També va pensar en telefonar algú, però no va tenir temps perquè allò es va començar a moure i a acostar-se’ls-hi.
El tenien a un metre i van poder observar que entre la boirina blanca s’hi distingia un esquelet humà. Podien comptar totes les costelles i els ossos de les mans i de les cames eren ben evidents. De petits havien vist mil vegades l’escena, amb la corresponent musiqueta aterradora i que ajudava a posar els pèls de punta. Era un fantasma de llibre. Tal qual l’havien vist en els contes infantils que havien llegit una i altra vegada. Mil vegades havien llegit que els fantasmes apareixien als grans castells i en cases abandonades, llunyanes i solitàries. Però mai van creure que fossin certes aquelles històries i a mida que es van fer més gran van suposar que eren contes per espantar nens o omplir pàgines de llibres de por.
Al fantasma va semblar haver-li molestat la filmació, perquè als pocs segons va desaparèixer. Tots dos van quedar atònits i emocionats. L’havíem vist i era veritat. Ell noi, a més a més, en tenia una prova irrefutable.
Corrents i de pressa van fer les bosses, van pujar al cotxe i se’n van entornar silenciosos cap a casa, encara no ben refets de l’ensurt. La noia va demanar el mòbil al seu xicot per tal de poder veure les fotos del fantasma. Anirien corrent a ensenyar-les a algun periodista i potser inclús en podrien fer un llibre que es pogués vendre bé.
Però aquella parelleta mai va arribar a casa seva. El seu cotxe mai es va trobar enlloc. Van estar buscant-los per tot arreu i res. Van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.
A partir d’ara espero que ningú més torni a molestar-me. Vaig agafar-los el mòbil, vaig asseure’m davant el portàtil i vaig enviar aquesta història (exactament tal com la llegiu) a l’ AVUI.
Sapigueu tots que els fantasmes existeixen i que no convé ficar-se amb amb ells ni molestar-los massa. Quedeu tots avisats.
