26 nov. 2010
La negació: mecanisme de defensa
Avui m’he hagut de barallar (això sí: per telèfon, havent d’aixecar una mica la veu, però al cap i a la fi sense sang) amb una persona per motius de feina. És una persona que és capaç de treure de polleguera al més pintat. La prova és que ja ens hi hem barallat la majoria de companys de secció.
El tema de la discussió: negar una evidència confirmada, avalada i observada per un munt de gent un dia rere un altre. A mi és de les coses que em fan més ràbia i que, per altra banda, sé que és normal en certes persones. És un tema que ja ha estat prou estudiat per la Psicologia. Però continua fent-me ràbia, què hi voleu fer! Suposo que aquest apunt d’avui només vol ser, a fi de comptes, una necessitat d’esbravar-se i la necessitat de treure la ràbia de dins. per doneu… Però, ja que hi som, aprofitarem per parlar una mica del tema, que per altra banda, podem estendre a tots els ordres de la vida i dels comportaments humans.
La negació és un mecanisme de defensa que es fa quan hi ha un fet que és massa incòmode d’acceptar. Llavors, se’n fa rebuig en lloc d’acceptar-lo, insistint que no és veritat, tot i que la majoria de vegades l’evidència és aclaparadora.
La negació pot tenir diversos graus o diverses formes: Es pot arribar a negar la realitat del fet desagradable en tot el seu conjunt; admetre el fet però minimitzant la seva importància; admetre el fet i la seriositat però negant la responsabilitat; negar l’impacte del fet en si mateix o en altres persones per a treure’s sentit de culpabilitat; negar el coneixement dels fets i fer veure que no se’n sabia res; negar que el fet faci ja molt temps que succeeix o es repeteix i per últim, trobaríem el que se’n diu la negació de la negació, que és potser el més interessant i en el qual m’hi vull aturar una mica.
Negació de la negació: Això pot ser un concepte difícil per tal de que molts l’identifiquem en nosaltres mateixos.Però és una barrera important per poder canviar comportaments que fan mal. La negació de la negació implica els pensaments, les accions i els comportaments que reafirmen la confiança que res necessita ser canviat en el comportament personal. Aquesta forma de negació es barreja una mica amb totes les altres formes de negació, però implica més autoengany i, per tant, més dificultat de canvi.
I, per acabar i aprofitant que demà és jornada de reflexió aquí a Catalunya, aprofitar l’apunt d’avui per dir que els catalans no ens hauríem d’auto-enganyar més temps. Els fets són els que són, les evidències són tantes en tots els ordres de la vida, que a mi em sembla que la única forma de resposta als comicis que tindrem diumenge és votar per algun dels partits que ens impulsen cap a la independència de Catalunya, encara que aquesta no esperem que sigui imminent ni potser tinguem encara massa clars els passos a seguir. Però, com deia abans, ja prou d’enganys, de pors, d’amenaces i, a fi de comptes, d’auto-enganys. Si volem ser un poble digne i que pugui viure amb dignitat, anem a votar el diumenge per gent que impulsi i defensi els drets de Catalunya. I, el que és més important: després exigim a aquests polítics que acompleixin les seves promeses, que normalment són moltes en tots aquests dies de campanya. Sort!
