A PEU

M’han sorprès força les notícies que arriben de Roma sobre el llibre-entrevista de Benet XVI on parla del temes de sempre, però amb alguns matisos interessants. Ho són, però, de realment interessants? S’haurà d’anar veient. Em costa creure que realment es canviïn gaires coses, ara que tenen ben encarrilada l’Església cap a destins cada cop més conservadors i que els ha costat molts anys de feina i molts suors per aconseguir-ho.. Per això segueixo essent molt escèptic sobre qualsevol apertura de tipus moral o doctrinal. Però mai se sap…

Mossèn Jesús Huguet, en un article a Regió 7 del dia 2/11/2010 es mostra tan clarivident com sempre a l’hora de fer un anàlisi de cap on va l’Església i de com hi ha (almenys) dues Esglésies enfrontades. No es pot fer un anàlisi millor, crec jo. L’article és llarg, però val la pena llegir la part final, que diu així:

“…D’on ve aquest corrent, avui dia oficial a l’Església, d’oposició frontal a l’esperit del Vaticà II? Hem de començar per dir que alguns dels seus representants, entre ells bona part del personal de la Cúria Vaticana, ja no hi van creure mai. En un estudi interessantíssim, publicat a la revista Vida Nueva, l’historiador Juan M. Laboa feia veure com el front integrista, la composició espanyola del qual delatava amb noms i cognoms, mai no va acceptar el veritable esperit del Concili, i com la majoria conciliar no va saber redimensionar la importància d’aquell front. En efecte, tot i ser minoritari en nombre, tenia molts bons padrins i es va mostrar en tot moment terriblement bel•ligerant, immune al desànim, i es va servir sense escrúpols de tota mena de maniobres i trepitjades (es veu que en aquest cas el fi justificava els mitjans) per tal d’aconseguir els seus objectius.
Després van arribar Joan Pau II i Benet XVI, que havien de representar la consolidació definitiva de la tendència restauracionista. Encara aquest setembre, el Papa va organitzar a Castelgandolfo trobades entre teòlegs designats per ell i delegats de lefebvristes per estudiar si, forçant i fins tergiversant la interpretació d’alguns textos conciliars, aquests podien ser acceptats pels dissidents tradicionalistes.
D’aleshores ençà, és difícil trobar en tota l’Església un bisbe de tarannà obert.
La nova tendència eclesial s’ha carregat la comunió i la coresponsabilitat, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme. No admet els debats i discrepàncies eclesials, es coarta la llibertat d’opinió i expressió, que, com escrivia Pius XII, és la salva- guarda de la bona salut d’un cos social, i s’imposa el pensament i el catecisme únics.
D’una Església pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla. I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora que havia proscrit tot llenguatge, hem passat a una Església bel•ligerant, dominadora i repressiva.
Els capellans joves, com és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. Nosaltres sabem d’on venim, encara que no sapiguem on anem. Ells no saben ni d’on vénen ni on van.”

Tags: Benet XVI, Església, RELIGIÓ

Comentaris RSS