09 nov. 2010
Jo tampoc l’esperava
Són moltes i molt diverses les raons (a favor o en contra) que s’han esgrimit davant de la visita papal d’aquests dies. Fonamentalment es podrien dividir en dos gran grups: aquells que s’ho miren des de fora i potser de lluny (els que no són catòlics) i aquells que ens ho mirem des de dins (els que sí que ho som).
Això no vol dir que algunes raons no siguin compartides en alguns cassos per uns i altres. Es poden esgrimir raons d’imatge, econòmiques, polítiques, doctrinals, etc Jo voldria donar el meu punt de vista, ara que ja ha passat una mica tot el vendaval de la visita, i dir que jo tampoc esperava el Papa. Almenys no l’esperava tal com ha vingut.
La primera cosa que he recordat ha estat aquell bonic poema que Rafael Alberti va dedicar a l’estàtua de Sant Pere que hi ha a l’entrada del Vaticà. Diu així:
BASÍLICA DE SAN PEDRO
Di, Jesucristo, ¿por qué
me besan tanto los pies?
Soy San Pedro aquí sentado,
en bronce inmovilizado,
no puedo mirar de lado
ni pegar un puntapié,
pues tengo los pies gastados,
como ves.
Haz un milagro, Señor.
Déjame bajar al río,
volver a ser pescador,
que es lo mío.
Rafael Alberti
Juan José Tamayo Acosta, secretari general de la “Asociación de Teólogos y Teólogas Juan XXIII” diu que la degradació que ha sofert el papat al llarg de la història ha estat molt gran. Ho ha anat analitzant suficientment en els seus llibres sobre el Papat. Hi estic d’acord.
Jo, com a creient, no esperava aquest Papa que ha arribat a Santiago i a Barcelona perquè no té res a veure amb Simó Pere, el pescador del llac de Tiberíades, ni amb aquells apòstols que anaven de poble en poble, pobrament i anunciant la bona nova i curant a tot arreu (Lluc, 9,3-6).
Benet XVI ha arribat en la seva doble funció de màxima autoritat religiosa del món catòlic i com a Cap d’Estat de la Ciutat del Vaticà. Una barreja que cada cop s’entén menys, com tampoc s’entén gens la forma com és elegit el Papa , els Bisbes i com s’està regint l’Església, sense consulta ni participació de la comunitat cristiana. La forma d’exercir el poder que té el Papa és tan particular que es pot dir clarament que és antidemocràtica i amb un poder absolut total que no es correspon a les formes de democràcia modernes. Així ho reconeix la Llei Fonamental (Constitució) del Vaticà, que substitueix la de 1929 i que va entrar en vigor el febrer de 2001, essent el cardenal Ratzinger president de la Congregació per la Doctrina de la Fe. En ella s’estableix que "el gran pontífex, Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial ", i que té "en exclusiva la facultat de concedir amnisties, indults i perdons ".
Jo esperava un altre tipus de Papa i espero un altre tipus d’Església, on puguin ressonar totes les veus; on es faci possible el diàleg i la llibertat; on les relacions siguin de germans i no de súbdits…
Potser algun dia ho podrem veure…
3 respostes
M’agrada molt que hagis posat aquest poema de l’Alberti, que a casa recitem cada cop que anem a Roma, a la basílica del Vaticà, on hi ha aquesta escultura, o a Montserrat, que n’hi ha una còpia. De fet també he estat temptada de posar-lo aquests dies al blog. O sigui que estic encantada que ho hagis fet tu.
T’he de dir que estic fastiguejada aquests dies, perquè a més sembla que l’Església ens dividim en dos grups: els cristians de base (bons) i la jerarquia (dolents), sense més matisacions. I que l’única cosa bona que es valori dels cristians sigui la seva obra social. No sé, ho visc amb molta contradicció, tot plegat. Gràcies pel teu escrit
Gràcies pel poema d’Alberti! Completament d’acord amb tot el que dius del Papat. No té res de nou. Ara la HBO està a punt d’estrenar una sèrie sobre Alexandre VI i els Borja, quan tot era molt pitjor. Allò que ha canviat són els temps. Potser sí que per primera vegada el poble pot dir que ja en té prou de dictadures, abusos i hipocresia. El problema de debò és més la jerarquia, els Bisbes, sobretot, que el Papat. Jo trobo intolerable que un individu que ha fet la carrera a un altre lloc aprofundint-se en les darreres doctrines del Comitè Central i jurant lleialtat incondicional als qui manen, es presenti a manar a una diòcesi desconeguda, a “ensenyar” sense aprendre res, a imposar les darreres línies de la dictadura i fer callar els dissidents
Hola Mercè i Joanot: Hi hauria moltes més coses a dir, inclús havent-se’n dit moltes. Aquest dies he llegit coses molt interessants i la visita papal ha servit per posar una mica de crítica a figures, situacions i estaments que ja seria hora que es revisessin una mica. D’alguna cosa ha servit….
Una abraçada a tots dos.