27 abr. 2010
Transició exemplar?
Durant anys alguns s’han omplert la boca dient que a Espanya s’ha fet una transició exemplar des del franquisme cap a la democràcia. Molta gent s’ho havia cregut i molts hi teníem posades moltes esperances en aquella transició. He de confessar que jo mateix n’hi havia posat d’esperances i no preveia de cap de les maneres que es pogués retrocedir de la manera com s’ha fet.
El desengany ha estat majúscul i la sensació de sentir-se enganyat ha anat avançant al llarg dels anys fins arribar a la conclusió de que no hi ha res a fer. S’han anat sumant desenganys, frustracions, mentides, promeses incomplertes i sensacions de que no només no es volen donar passos endavant, sinó que se’n volen donar molts cap enrere.
Posarem un exemple de coses que són d’actualitat aquests dies amb el jutge Garzón pel mig. A Espanya més de 150,000 persones continuen desaparegudes en fosses clandestines i tenim un nombre indeterminat de nens robats per la dictadura de Franco a les seves veritables famílies. Nens que al seu moment van ser lliurats a altres famílies afins al règim franquista perquè eren considerades "famílies més adequades". De fet "la Cambodja de Pol Pot" potser és l’únic país del món amb més desapareguts que l’Espanya de Franco.
L’apropiació de nens i nenes durant les últimes dictadures militars a l’Argentina i l’Uruguai va ser una pràctica corrent i sistemàtica. Les forces armades i altres repressors, emparats en l’Estat, van segrestar a centenars de nens i nenes, els van separar de les seves famílies biològiques i els van lliurar a altres "no subversives" (en alguns casos les dels assassins dels seus propis pares). La tasca de restitució de la identitat de cada un d’aquests nens i nenes que van ser il · legítimament apropiats, avui joves, compta amb el suport de totes les forces socials, democràtiques compromeses amb la justícia, perquè constitueix la violació, per part de l’Estat, d’un dels drets humans fonamentals: el de conèixer el seu origen i tenir una identitat que no hagi estat falsejada.
Això a Espanya encara ho estan esperant centenars de famílies. No sols no se n’ha volgut parlar sinó que es fa tot el possible perquè no es destapi. Alguns potser sí que han fet els deures i han fet una transició mig decent. Però qui no els ha fet aquests deures de forma clara i rotunda és la justícia. Tenim una justícia que fa basca, pena i fa venir vòmits, per més que la senyora Casas s’hagi esforçat a defensar aquesta pantomima de Tribunal Constitucional.
