A PEU

A l’ Uruguai ho tenen molt clar:

"La sobirania radica essencialment en la Nació i la majoria ha de governar respectant els drets de tots".(Cabildo Abierto del 21 de setiembre de 1808, Oración de Abril de 1813).

Demà, 1er de març, un president d’esquerres imposarà la banda presidencial a un altre president d’esquerres. Tabaré Vázquez imposarà la banda a José Mujica. És un fet històric en la història del país perquè no s’havia donat mai. Però no és un fet que s’esdevingui per xiripa o per casualitat. Vol dir que l’esquerra ha fet les coses ben fetes i ha convençut una gran part dels votants.

Demà, un guerriller torturat en les fosques i humides cel·les de la dictadura militar uruguaiana (José Mujica) serà el nou President de la República Oriental de l’ Uruguai. Aquest minut històric en què s’esdevindrà aquest fet serà emocionant per a tots els que seguim creient en la democràcia perquè voldrà dir que les coses no han de ser indefinidament iguals i que poden canviar.

De fet, l’ Uruguai -un país que m’ estimo molt- ha anat canviant de mica en mica gràcies a tots. No només gràcies al govern d’esquerres sinó també gràcies a que la gent uruguaiana té un gran sentit de la democràcia i una especial sensibilitat amb el fet polític. Estic segur que molts amics meus, que llegiran aquestes paraules, no estaran gens d’acord amb mi. Però seguirem essent amics i seguirem discutint de política perquè -uns i altres- sabem que ningú té la raó complerta de les coses ni la veritat sencera. Tots tenim una mica de raó i tots tenim les nostres raons per defensar els nostres punts de vista. Això és el més bonic de la democràcia: el respecte mutu. I els uruguaians tenen aquest do tan seu i que, tant de bo, conservin per molts anys.

Des d’aquest humil blog vull felicitar a José "Pepe" Mujica, que essent president de la República, no té previst modificar gaire la seva manera de viure. Vol  viure en el mateix habitatge de sempre; una caseta-granja que no modificarà ni per fora ni per dins. La ja famosa "granja", una caseta en camp obert envoltada de cultius de flors i hortalisses, no tindrà murs, malles, tanques o filferros que l’aïllin de la resta del món. Com a molt, tindrà més presència policial per salvaguardar la seva seguretat.  "-No es pot posar portes al camp", remuga als seus amics el president electe.  Diu que "després d’estar tancat en un forat gairebé quinze anys de cap manera aixecaré tàpies. Veurem com se soluciona el tema de seguretat però amb cadenats, no". Aquest comentari li va fer Mujica a Luis Reyes, mestre d’obres, company de files, de militància -no d’armes- i constructor, amb el propi Mujica d’un dipòsit d’aigua que hi ha davant de la granja per "combatre la sequera". Amic entre els amics, la seva fe en "Pepe" és infinita: "És un revolucionari, com Jesucrist".

Jo crec en aquest home. Tant de bo no defraudi les esperances de tantes i tantes persones que confien en ell. Des d’aquí la meva felicitació al nou President d’ Uruguai! Endavant, PEPE!

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
– És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

DIOS ES NEGRA Y SIN PAPELES*

HELENA MALENO GARZÓN, colectivo Caminando Fronteras, [email protected]

TANGER (MARRUECOS).

Imagina que diste a luz el domingo pasado en un hospital público marroquí. Un niño precioso.

Imagina que te dieron el alta al día siguiente, lunes.

Imagina que volviste a casa, cansada, sangrando del post-parto, con dolores aún en un útero que lucha por volver a su sitio.

Imagina que en casa te está esperando tu niña de dos años y dos meses y tu pareja.

Imagina que esta mañana mientras bañabas al bebé comenzaste a ver que le costaba respirar.

Imagina que corriste al hospital público marroquí.

Imagina que te dijeron que no podían atenderte.

Imagina que fuiste dos veces.

Imagina que la tercera vez tu bebé dejó de respirar casi en la puerta del hospital.

Imagina que pediste auxilio por tu bebé muerto.

Imagina que se lo llevaron a la morgue del hospital.

Imagina que a ti, a tu niña de dos años y dos meses y a tu pareja os llevaron a comisaría.

Ahora imagínate retorciéndote de dolor en las entrañas, el dolor agrio de la muerte de tu hijo, el dolor de un útero que te recuerda recién parida, el dolor de una leche que sube a tus senos duros como piedras. Pero imagínate NEGRA, imagínate AFRICANA, imagínate POBRE, imagínate SIN PAPELES.

Estás sentada, doblada sobre tu vientre en aquel sucio despacho de policías que van y vienen y te hablan en una lengua que no entiendes. Allí te miro e intento traducirte las preguntas que me parecen estúpidas, crueles e inhumanas.

Quieren saber qué hacéis en su reino, cómo habéis entrado y cuánto tiempo lleváis aquí. Quieren saber cómo os llamáis, cómo se llaman vuestros padres y porqué habéis venido.

Tu pareja grita y pide piedad. Sabe que todas las preguntas van dirigidas a justificar una deportación al desierto. Tu pareja grita y te tranquiliza llamándote “honey”.

Tu niña sonríe, juega con su gorro y canta “haleluya”.

La policía busca un intérprete de árabe a inglés para hacer el parte y llevaros a Tribunal.

Me dices que si te deportan al desierto y allí te violan no crees que aguantarás el dolor, que aún estás recién parida.

Un policía se me acerca y me pregunta: ¿Por qué hacéis esto? ¿Por placer? Este amable policía llama “esto” a acompañar a unos padres sumidos en el dolor, a comprar algo de comida para una niña que lleva todo el día sin probar bocado y a intentar traer un poco de humanidad o al menos de buen trato a esa puñetera comisaría.

Entonces le miro, me horroriza su frialdad, y le contesto, lo hacemos por amor. Veo en él a esos seres que comen, cagan y hacen de policía para poder seguir comiendo y cagando. Siento lástima.

Detienen a tu pareja en comisaría y me dicen que como caso humanitario te dejan dormir en casa. Mañana tienes que pasar el Tribunal junto a tu marido.

Te hundes. Es la primera vez que te veo enderezar ese vientre que te duele. Gritas y lloras hasta que un policía te manda callar.

No lo soporto, me puede la escena y le pido por favor que entienda que tu hijo ha muerto hoy, que estás recién parida, que te duelen las entrañas.

Me responde con desprecio que en este reino hay unas leyes, que aquí se hace lo que dice el procurador del rey y que tú eres una NEGRA CLANDESTINA.

Mañana iremos al Tribunal, mañana un hombre de este reino decidirá si te tiran a ti y a tu niña al desierto de madrugada. A partir de ahí la suerte decidirá si serás violada, si tu hija será raptada o por qué no violada también.

Imagínate que todo eso te ha pasado hoy.

Imagínate que a todas nos duelen sus entrañas.

Imagínate que a todas nos duelen nuestras entrañas».

(Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

ECLESALIA, 23/02/10.- «Tánger dieciséis de febrero 2010.

*Así lo he recibido. Así lo reenvío. Y seguiré arrodillándome, porque hoy he visto a Dios en negro y sin papeles.

+ Fr. Santiago Agrelo Martínez

Arzobispo de Tánger

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

http://bybalasch.blogspot.com/Etiquetes de Technorati: Humor

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d’acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d’aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre’n…

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l’animal, que va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure’l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
– Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure’l de l’aigua el picarà?
– La naturalesa de l’escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d’una branca, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

Eduardo Galeano és d’aquells escriptors que , amb poques paraules, saben contar una història per tal que arribi al cor. Un bon escriptor és aquell que sap explicar bé una història, sigui en prosa o en vers.

En els llibres de Galeano n’hi trobem un munt. Però avui us en vull transmetre una que és deliciosa i emocionant.  En poques paraules ens fa entendre què és una llar, una casa, una família, uns records.

Les coses tenen ànima. Les coses, els paisatges, els llocs, les olors, les llums i els sorolls. Les campanes, per exemple, ens diuen coses, s’ expressen, fan sentir.

Heus ací la història de Galeano:.

"Había sido albañil desde la infancia.

Cuando cumplió dieciocho años, el servicio militar lo obligó a interrumpir el oficio.

Lo destinaron a la artillería. En la práctica del tiro de cañón, debía disparar contra una casa vacía, en medio del campo. Le habían enseñado a tomar puntería, y todo lo demás; pero no pudo hacerlo. El había construido muchas casas, y no pudo hacerlo. A los gritos le repitieron la orden, pero no.

El quería decir que una casa tiene piernas, hundidas en la tierra, y tiene cara, ojos en las ventanas, boca en la puerta, y tiene en sus adentros el alma que le dejaron quienes la hicieron y la memoria que le dejaron quienes la vivieron. Eso quería decir, pero no lo dijo. Si hubiera dicho eso, lo hubieran fusilado por imbécil. Plantado en posición de firmes, se calló la boca; y fue a parar al calabozo.

En un fogón de las sierras argentinas, en rueda de amigos, Carlo Barbaresi cuenta esta historia de su padre. Ocurrió en Italia, en tiempos de Mussolini."

Eduardo Galeano.

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.

Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont  Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.

Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.

No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d’una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d’on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.

Al cap d’una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s’havia construït sobre les ruïnes.

Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l’Helena.
Es van abraçar llarga estona.

Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l’ Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.

I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d’avellanes que feia per a tots.

L’Helena l’havia trobada, intacta, entre la runa, i l’havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l’oferia a la seva amiga d’infància.

Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.

Des del bloc Antaviana, s’ha iniciat un acte conjunt en homenatge a la figura de Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort. Així que el dia 22 de febrer tots els blocaires que vulguin participar poden penjar un post sobre la figura de l’escriptor de Santa Coloma de Farners i enviar l’enllaç al correu  [email protected] o al mateix bloc citat.

Animeu-vos i uniu-vos-hi!

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d’abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l’anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.

Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d’aquestes persones tenen uns nivells d’innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d’amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.

Per això a vegades a mi se’m fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d’uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d’inclusió o no tant d’exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies… tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.

Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d’aprendre-ho.

Joaquin Ventura en "Fe adulta" recull una afirmació molt gruixuda que va fer Wolfgang Wodarg, president de la Comissió de Salut del Consell d’Europa. O sigui, qui fa aquesta afirmació té autoritat. No és un qualsevol. I l’afirmació és la següent:

" L’OMS i les farmacèutiques van inventar-se una crisi falsa per a vendre vacunes". Segons ell “la grip A és un dels escàndols mèdics més grans d’aquest segle”. I ha afegit “la suposada pandèmia és un muntatge dels gegants farmacèutics i l’Organització Mundial de la Salut”.

Wodarg ha afirmat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va suavitzar la definició de pandèmia perquè els científics li van demanar, i que les companyies farmacèutiques ho van aprofitar per aconseguir contractes de venda per a les seves vacunes. Només en el quart trimestre del 2009, una companyia la Glaxo SmithKline, havia ingressat 1700 milions de dòlars gràcies a les vendes de vacunes contra la grip A H1N1.

Com a resultat, els governs han gastat milions d’euros en campanyes de vacunació. A més a més, milers d’animals que van donar positiu en les proves de grip A H1N1, han estat sacrificats.

El Consell d’Europa investigarà aquestes acusacions, i això és una mala notícia per a les companyies fabricants de les vacunes i els medicaments contra la grip A.

Ja el juliol del 2009 va quedar clar que el nombre de morts que es produïen entre els malalts de grip A era menor que les que es produeixen amb la grip estacional comuna, però la OMS no va dubtar en qualificar la malaltia com a pandèmia. La declaració de què la grip A era una pandèmia va ser definitiva per a què els governs compressin aquestes grans quantitats de vacunes. Països com França, el Regne Unit, Alemanya, Holanda o Espanya es troben ara amb grans estocs de vacunes que no han utilitzat.

Wodarg ha explicat que, en opinió seva, la raó per a què tot això hagi passat cal buscar-la en els brots de grip aviar H5N1 que van produir-se fa pocs anys. Com que aquest virus sí que va ser realment perillós, els governs van firmar contractes amb les empreses farmacèutiques en els quals es comprometien a comprar vacunes i fàrmacs si es produïa una pandèmia. En aquest cas, els fabricants d’aquests productes podrien fer efectius els contractes.

“Per a poder vendre els seus fàrmacs i vacunes contra la grip aviar, les companyies farmacèutiques han pressionat als científics i agències oficials, responsables de la salut pública, per alarmar als governs de tot el món”, ha dit Wodarg.

Així, s’han malgastat els recursos econòmics destinats a la salut pública en estratègies ineficients de vacunació. A més a més, “s’ha exposat de forma innecessària a milions de persones al risc de patir efectes secundaris desconeguts a causa d’unes vacunes insuficientment testades”, ha posat de manifest el president de la Comissió de Salut.

Si el Consell d’Europa estableix en la seva investigació que aquest “circ” ha estat una “voluntària i cínica” manipulació de les companyies farmacèutiques, les demandarà per obtenir-ne compensacions.

http://www.feadulta.com/elReino_fraude-gripe-A.htm

Després d’això em pregunto:

-Com podrem seguir fiant-nos dels nostres governs i d’ institucions tan aparentment serioses com la OMS?

-Per què tanta gent -també aparentment seriosa- va criticar tant la monja benedictina Teresa Forcades quan va fer aquelles afirmacions que van donar la volta al món i ara ningú surt a la seva defensa i dient que tenia tota la raó del món?

-No serà que també els grans mitjans de comunicació hi estan implicats?

Hi ha un proverbi xinès que diu: "Seu a la porta de casa teva i tard o d’hora veuràs passar el cadàver del teu enemic". Vol dir que hem de tenir paciència, que les coses arriben un dia o altre, que no cal tenir presses. A vegades callar i deixar passar el temps és la millor virtut i la millor manera de fer.

Això és el que deuen pensar en aquests moments els enemics del jutge Garzón, que són molts i molt variats. "A todo cerdo le llega su San Martín" diuen en castellà. Al jutge superestrella Gazón sembla que ja li ha arribat. Un dia d’aquest tornarà a sortir als diaris, però ja no com Superman, tal com ens tenia acostumats. Es va convertir en "Supergarzón " quan va encausar els GAL, quan es va voler dedicar a la política (i no li va sortir bé), quan va processar a Pinochet i amb les causes d’extermini de l’ Operació Còndor. Posava a la presó a presumptes terroristes d’ Eta, a independentistes catalans o a narcotraficants sense pensar-s’ho gaire i amb gran parafernàlia. Alguns, poc després havies de ser alliberats perquè no hi havia proves de res.

Ha buscat sempre el protagonisme i durant una bona colla d’anys l’ ha trobat. Se’n va anar a Nova York per donar-se a conèixer fent conferències pagades pel Banc Santander i sembla que per retornar algun favor. Els seus enemics es freguen ara es mans esperant veure passar al seu cadàver (figurativament, és clar) i pensant: "Tan llest que eres i no t’has adonat que hi ha una Llei d’Amnistia"… Aquests pròxims dies sentirem a parlar molt de prevaricació.

La llei té això: encara que a vegades és injusta i té els seus racons foscos ens recorda que tots som (o hauríem de ser) iguals davant la llei. Garzón també, és clar. Veurem en què queda tot plegat però sembla que ho té una mica cru perquè hi ha molta gent que sap manegar les lleis com ell -o millor encara- i li tenen ganes de valent.

Estimar l’Església no vol dir no poder-la criticar i no veure els seus defectes. Quan estimem una persona normalment veiem més les virtuts que els defectes, però seria irracional no voler-ne veure les coses lletges. Mirem de perdonar-les; mirem de disculpar-les; mirem de minimitzar-les. Però hi són i s’hi ha de comptar per no viure enganyats i poder ser madur.

Aquests dies s’està parlant molt dels capellans pederastes i de com les coses han arribat a límits insospitables. No s’entén que la jerarquia no hagi actuat abans davant de proves evidents i conegudes. No va actuar prou fermament Joan Pau II amb el cardenal de Boston Bernard Law, que no va fer més que traslladar el cardenal a un lloc de la Cúria Romana. Tampoc va actuar com corresponia amb el fundador de la "Legión de Cristo", Marcial Maciel, del qual s’han provat molts escàndols de tota mena. I podríem anar seguint amb silencis inexplicables a Irlanda sobretot, però també a Austràlia, Itàlia, Àustria. i també a Espanya…

No s’acaba d’entendre tampoc la manera de nomenar bisbes, per exemple. Sembla que els criteris que es fan servir busquin l’absurditat total o es busqui gest d’una única tendència i sensibilitat encara que no siguin ben rebuts per la majoria. Si l’Església fos normal triaria capellans de la mateixa terra, gent arrelada al país, prou sant i savis com per portar una diòcesi com s’ha de portar: essent propers a la gent, essent amics dels capellans, essent gent que busca l’essencial i no es queda en el secundari…

Si l’Església fos normal, respectaria més les maneres de ser i de fer dels diferents països, de les diferents cultures i de les persones, cosa que cada dia es dóna menys. S’escoltaria més a la gent, als bisbes, als capellans. No es faria callar teòlegs crítics, ans al contrari, es miraria de buscar nous camins, noves perspectives de la fe i de maneres noves de viure-la. Es buscaria, en definitiva, nous camins. No m’estranya gens, doncs, que cada dia hi hagi més distància entre l’església i el món, entre la jerarquia i els fidels i, en definitiva, entre les lleis, dogmes i sentències i la vida mateixa.

Tots els països han de mirar enrere si volen un futur millor. Cal mirar enrere per no caure en errors passats, veure el que hem fet bé o malament i, d’aquesta manera, projectar-se cap al futur.

Ho dic per la mateixa Catalunya, el meu país, però també ho dic en general. Tenim tendència a amagar les coses mal fetes però no hi guanyem res. Podem passar desapercebuts durant molts anys però, entretant, les coses es van covant, van madurant i algun dia exploten. Els crims de la nostra guerra "incivil", per exemple, que aquests dies tornen a aflorar als diaris; els crims del franquisme, que alguns han mirar d’ofegar, emmudir i fer que no surtin a la llum. Tot, tot plegat es va sabent i els historiadors van descobrint coses. Alguns -massa prudents  diuen que això és jugar amb foc. Però la veritat és que el foc purifica i certes purificacions són prou necessàries.

L’ Uruguai, per exemple, darrerament ha anat canviant. És un país que conec força bé i li conec una mica la història. Tot i les dificultats econòmiques que experimenta va sortint endavant gràcies a la presidència del socialista Tabaré vázquez, que ha desenvolupats alguns programes socials ben interessants per a lluitar contra la pobresa. A més, s’ha preocupat del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).  Aquesta forma de mirar enrere és de justícia que es faci per bé les famílies i pel bé del país. S’han pogut anar acumulant proves flagrants contra l’ex President Juan María Bordaberry, de 77 anys d’edat. Va ser elegit el 1971, i dos anys més tard clausurava el Congrés i suprimia totes les llibertats constitucionals, atorgant plens poders a l’exèrcit per tal de «restablir l’ordre». Raons: descontentament popular i l’amenaça de la guerrilla dels Tupamaros.

El 16 de novembre del 2006, el jutge Roberto Timbal dictava una ordre d’arrest contra Bordaberry i el Ministre d’afers exteriors d’aquella època, Juan Carlos Blanco, per l’assassinat dels parlamentaris Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez, així com dels militants tupamaros Rosario Barredo i William Whitelaw, els cossos dels quals van ser trobats el 18 de maig de 1976 en un cotxe abandonat a Buenos Aires, aclivellats per les bales (“Para el juicio de la historia”, Brecha, Montevideo, 20 d’octubre de 2006).  Han calgut tres dècades perquè la justícia hagi pogut iniciar diligències. L’esdeveniment és històric, segons escriu el periodista Edouard Bailby.

 
Per posar fi a la dictadura, els dos partits que es repartien el poder des de 1865 –el Partido Colorado (liberal), gairebé hegemònic, i el Partido Nacional (conservador)– havien signat la «Llei de caducitat de la vocació punitiva de l’Estat» amb els generals. Aquesta llei amnistiava els militars i els policies implicats en atemptats contra els drets humans. No comptaven, però, amb el creixement de les forces d’esquerres reunides al Frente Amplio. A partir de 1990, aquests guanyarien tres cops a l’ajuntament de Montevideo. Però el gran esdeveniment va arribar l’octubre de 2004: Tabaré Vázquez, candidat socialista del Frente, és escollit President de la República en primera volta amb un 50,4% dels vots. L’esquerra obtenia la majoria absoluta a la Cambra de representants i al Senat. Per primera vegada en la història del país, unes eleccions democràtiques apartaven del poder els dos partits tradicionals.

 
Des de la presa del càrrec de Tabaré Vázquez, l’1 de març de 2005, les veus que reclamaven la veritat del passat recent es van fer sentir. Hi ha investigacions obertes, declaracions de testimonis i exhumacions de restes en zones militars. A poc a poc les proves es multipliquen, s’han empresonat militars i ex policies. A molts els pesa l’ordre d’extradició, des de l’Argentina i Xile, sobre el cap.

”La recerca de la veritat no és una venjança, sinó el camí cap a la justícia”, subratlla el senador Alberto Couriel, persona influent del Frente Amplio. “Pel futur de la democràcia, és essencial que s’aclareixin totes les responsabilitats”.

Doncs això mateix és el que s’hauria d’anar fent arreu i aquí a l’ estat espanyol també perquè em dóna la sensació que no hem tancat prou bé les coses….

‘Famosos y mendigos’, una iniciativa lamentable. Em vull fer ressò d’un comunicat que han fet una sèrie de grups i de persones i al qual m’adhereixo totalment.

http://elperiodico.com/BLOGS/MAPAMUNDI/blogs/arrels/archive/2010/01/26/famosos-y-mendigos-una-iniciativa-lamentable.aspx

Queremos hacer público nuestro profundo malestar ante la iniciativa anunciada por la cadena Antena 3 Televisión de iniciar la emisión en breve del programa Famosos y mendigos.
Nos parece lamentable que se utilice la dramática realidad de las personas sin techo para producir un docu-reality con la colaboración de un reparto de personajes públicos que acceden a convertirse por unos días en personas sin hogar sin otra finalidad que ofrecer a la audiencia un producto orientado exclusivamente, una vez más, a convertir en espectáculo la realidad de la exclusión social.
Rechazamos de manera rotunda una iniciativa mediática de esta naturaleza, que para su realización está intentando comprometer de manera subrepticia a los centros y servicios para las personas sin hogar de nuestras entidades, falseando los objetivos expuestos por los responsables de la productora Zeppelin, realizadora del espacio.
Los responsables del espacio dicen que pretenden “enseñar la dureza del día a día en las calles”, así como “mostrar el grado de invisibilidad al que llegan los sin techo”, “dar voz al colectivo para conocer sus necesidades, motivaciones, aspiraciones", “dar un enfoque positivo al programa: queremos ser capaces de huir de los estereotipos que vinculan la vida en la calle al alcohol o las drogas” y “enseñar al público que existen organismos que hacen este trabajo a diario y tratan de hacer la vida un poco menos difícil a personas que viven situaciones muy complicadas”.

Sin embargo, entendemos que todos estos legítimos objetivos quedan desautorizados con un formato de programa como el que utiliza Famosos y mendigos.

Esta iniciativa se aprovecha de la dimensión pública de sus colaboradores para ofrecer un espectáculo mediático sobre una realidad social traumática que afecta a muchas personas con experiencias personales muy dolorosas y que merecen por parte de todos, y especialmente de los medios de comunicación social, el máximo respeto hacia su integridad, su dignidad y su intimidad, sobre todo en cuanto atañe a la defensa de sus derechos y del acceso a los mismos que tienen o deberían tener.

Por todo ello, apelamos a la responsabilidad de Antena 3 TV como servicio público de información para reconsiderar la viabilidad de ese proyecto audiovisual, al tiempo que renovamos nuestra oferta de colaboración permanente con esa cadena y con todos los medios de comunicación para trabajar juntos en la sensibilización de la sociedad en la realidad de la exclusión social de que son víctimas las personas sin hogar. Invitamos también a todos los ciudadanos a seguir avanzando en la acogida y el máximo respeto hacia la maltrecha dignidad de los sin techo y a comprometerse a fondo en la defensa de sus derechos humanos.

Firman: Arrels Fundació, Faciam, Fundació Desenvolupament Comunitari, Fundación Lesmes, Fundación Rais, Associació Rauxa, Cáritas Española, Provivienda, Associació Prohabitatge, Red ACOGE, Solidarios para el Desarrollo.

"El pitjor cec és aquell que no hi vol veure". "El més ruc és aquell que no vol aprendre". Això ho podríem aplicar a moltes persones i, sobretot, a molts polítics que es neguen a veure la realitat. Neguen la mateixa realitat o la deformen veient allò que volen veure.

La podríem aplicar al conseller del Govern de Catalunya Joan Saura que, volent replicar a un altre conseller del mateix Govern (Ernest Maragall) ha negat que els catalans  estiguin "cansats" del tripartit. "Jo no veig la ciutadania cansada. Sobretot quan vas pel territori fent inauguracions, a inaugurar una guarderia o un hospital, jo veig la gent contenta", ha afirmat. "Ens diuen en molts llocs que fem el que no s’havia fet mai. Sí que hi ha gent que ens diu que es veu poc tot el que fem", ha dit Saura.

Zapatero negava la crisi dos dies abans que li explotés a les mans. Montilla i altres membres del Govern català diuen que no passa res quan els problemes se’ls mengen vius i estan més sols que la una. A mi em sembla que és un defecte recurrent que tenen els polítics de dissimular el que és evident i de transformar la realitat com els mags. Ens volen fer veure el que no és. Quan tothom veu i viu la crisi, quan tothom la nota en pròpia carn, -dins de les famílies, entre les amistats i és tant evident que no es pot amagar-, surten polítics com Saura i diuen que la gent està contenta i que d’estar cansats de qui ens governa, res de res.

El que correspondria en aquest moments seria no amagar el cap sota l’ala i fer cas de les recomanacions que ens fan des d’ Europa, ja que ells ja se’n comencen a sortir. Sembla que poc a poc van trobant el camí i l’economia dóna símptomes de començar a arreglar-se. Doncs que no siguin babaus els nostres polítics i que es deixin de discussions bizantines i vagin més directes al gra.

Si només veuen el país quan inauguren coses poca cosa veuran.

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

Diuen que ho va dir una vegada Miguel de Unamuno i la frase ha fet fortuna i s’ha anat repetint. Diuen que Don Miguel va dir: "A LOS CATALANES LES PIERDE LA ESTÉTICA".  Miguel de Unamuno era basc però de mentalitat castellana. Tenia un esperit castellà com el més castellà dels castellans. I ja és prou conegut per tothom que els castellans (i molts altres tampoc) no ens acaben d’entendre als catalans, amb les honroses i pertinents excepcions. Ben excepcionals, això sí!. Jo tinc molts bons amics castellans, he estat moltes vegades a Castella, he parlat moltes vegades amb ells de Catalunya, del català, dels nostres problemes, de la nostra manera de ser i de veure el món. La majoria de les vegades no ens hem entès. És clar que no generalitzo. També trobaríem molts catalans amb mentalitat castellana, sobretot degut als llargs anys d’educació franquista a les escoles que ha perviscut i perviu en molta gent.

Aquesta llarga introducció la faig perquè he rebut un correu d’un bon amic castellà on em diu que llegeix sovint el meu blog i que, segons ell, "parlo massa de nacionalisme", que tinc una visió de les coses massa catalana i que això no li agrada. M’ho diu de forma molt educada i, per tant, li he d’agrair el comentari. I des d’aquí li demano que segueixi llegint el blog i que segueixi comentant-lo, que amb molt de gust podrem discutir la jugada, encara que mai ens arribem a entendre.

Després d’anys i panys que existeix "el problema catalán" jo ja m’he rendit en això de donar explicacions i d’esperar que un dia ens entenguin. De tant en tant en trobes algun que ens entén, però n’hi han pocs. I quan en trobes algun jo me n’alegro profundament i penso que no devem ser tan rars, tan estranys i tant perillosos… I un d’aquests que sembla que ens entén una mica és Francisco Umbral. Una vegada vaig llegir una columna seva ( i que vaig guardar) en la que descrivia la fascinació que li va produir una jornada de Sant Jordi a Barcelona. Deia Umbral: " Queda uno bañado en azules intelectuales del Mediterráneo, en el impresionismo ilustrado y vivo de las Ramblas, en el clima del catalán hablado, y comprendo que todo eso era lo que le molestaba a Unamuno, lo que él rechazaba. Había optado por la Castilla terruñera y le parecía pecado mortal esa educada orgía de europeísmo que recibe al forastero en Barcelona el día de la Rosa y cualquier otro día".

Segueix dient Umbral: "En Castilla todo es conflicto entre el hombre y el tiempo. En Cataluña todo es armonía entre el tiempo y el hombre. En estos días nos ha rozado el ala de lo catalán y piensa uno que es la fecha de devolverle su desdichada frase casi un exabrupto al maestro salmantino. Para un castellano, aunque sea de adopción, esta manera mediterránea y cosmopolita de vivir tiene, sí, algo de pecado mortal, porque nos han educado en la disciplina de que lo intelectual ha de ser árido y lo espiritual ha de ser místico".

Jo crec que, en el fons de tot plegat i a fi de comptes, el que hi ha és una visió distinta de les coses, de la realitat, del món i de l’existència en si mateixa. Potser tot plegat soni molt filosòfic. Però no ho és. És simplement el fet que les coses es veuen diferents segons l’angle d’on es miren. Vull dir amb això que potser nosaltres haurem de fer l’esforç de mirar des del seu angle. Però, si us plau, vosaltres castellans procureu mirar les coses també des del nostre. Potser Francisco Umbral us hi pot ajudar.

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Per fi els lleidatans hem estrenat aeroport. Ahir va sortir el primer vol cap a París a les 14:10 i el segon cap a Palma de Mallorca ales 18:25.  I això és tot. Una mica pobre tot plegat, no trobeu?

Diuen que a partir de l’ abril s’ hi afegiran destins. Parlen de Milà i Frankfurt. Esperem-ho i esperem que qualli tot plegat i la gent de les terres de ponent puguem viatjat a més destins sense haver d’anar a Barcelona. I tant de bo sigui una porta oberta al turisme, sobretot al de muntanya. Per això caldrà fer millors carreteres. De moment, la muntanya encara queda molt mal comunicada i el nostre bonic Pirineu seguirà rebent els turistes amb cotxe i autocar com fins ara.

De totes maneres és una esperança. Si voleu que us sigui sincer, a mi em sembla una molt petita esperança perquè temo que a aquest aeroport li costarà arrencar. Tant de bo m’equivoqui i ben aviat les notícies siguin ben bones.

Una altra cosa que s’ha dit és que pot ser una porta per exportar fruita cap a mercats estrangers. Jo he escoltat opinions diverses en aquest sentit. Algunes que considero prou assenyades diuen que el transport de mercaderies per avió surt molt car i que, de moment, no té futur si no és amb avions molt grossos, cosa que aquí no està prevista. No ho sé…

De totes maneres, felicitats. A veure si preparo algun viatge a París que fa molts anys que no hi vaig…

Amb el permís de Mn.. Jesús Huguet, transcric l’homilia que va fer en el funeral de l’alcalde de Solsona, Xavier Jounou.

Conec bé Mn.. Huguet i sé que no diu les coses per dir-les. Jo no coneixia l’alcalde de Solsona, però deu ser veritat tot el que diu d’ell Mn.. Huguet i molta altra gent. M’han arribat comentaris que era un home molt estimat. És un text una mica llarg però crec que val la pena llegir-lo i difondre’l.

HOMILIA DE MN. JESÚS HUGUET AL FUNERAL DE L’ALCALDE DE SOLSONA

“Xavier. Feia dos anys i pocs mesos que eres alcalde de la nostra ciutat. Durant aquest temps ens vam veure molt poc. Sabia que estaves molt ocupat i tenia por de destorbar-te. Però algunes vegades coincidíem quan a les tres jo venia de dinar i fer el cafè i tu sorties de l’ajuntament i t’acompanyava fins al cotxe. Sempre recordaré aquell dia que em vas dir preocupat: Me’n vaig cap a Manresa, diuen que no em troben res, però jo em tapo. Després van dir que si una pneumònia i, finalment, que un càncer. Un càncer cruel que, com deies, no t’ha concedit ni un sol dia de treva, ni per a poder realitzar el teu somni de passar un dia sol a Rotés.

Xavier, crec que no exagero si et dic que durant aquests dos mesos tot Solsona ha estat pendent de la teva malaltia i que ara tot Solsona està commocionada per la teva mort. Sí, estem tristos, molt tristos, perquè t’ estimàvem i esperàvem molt de tu.

Sabem que has viscut amb tota l’enteresa i serenor la teva malaltia i la teva mort. Però també suposem que havia de ser dur, molt dur per a tu acomiadar-te de tantes coses que estimaves –la teva família, sobretot la dona i les dues filles: la casa i la finca de Rotés (tu eres per damunt de tot un pagès de soca-rel), havia de ser dur, sí, acomiadar-te de tants projectes que acaronaves, tant en l’àmbit familiar com municipal…

Xavier, tu vas sembrar. D’altres colliran. Però estic segur que la teva llavor no deixarà de fructificar, aquí i en el cel en què tu sempre havies cregut.

Des d’aquest cel, estic segur que d’alguna manera avui pots contemplar aquesta catedral repleta de gent. La seva presència ho diu tot. Han vingut a dir-te adéu, molts amb llàgrimes als ulls, a expressar-te el seu reconeixement i estimació, a acompanyar els teus familiars en la seva desolació. Tots voldríem estar avui molt, molt a prop teu i de tots ells..

Definir la personalitat del Xavier no és difícil, ja que es tracta d’una personalitat integrada i coherent. Jo diria que és la síntesi de la seva integritat humana i de les seves conviccions cristianes, de la seva fe.

La riquesa humana de la seva personalitat, no sempre se li havia reconegut. Més de quatre vegades havia sentit dir que si era un cregut, un fanàtic, incapaç de dialogar. Jo sempre els responia el mateix: us equivoqueu de mig a mig, vosaltres no coneixeu el Xavier. Per això em plau transcriure el testimoni d’una noia, la Neus Mujal, que confessa que no va conèixer el Xavier fins que el va poder tractar i que en una carta oberta al CELSONA escrivia: “M’agrades, Xavier, m’agrada el teu apassionament, la defensa aferrissada en el que tu creus. He pogut parlar amb tu en diverses ocasions i he pogut comprovar que ets fonamentalment un home Bo, d’ideals ferms, responsable, honest, amb qui es pot discutir, crec que ets sobretot persona, just, amb dubtes i que mai no has pensat que sols tu tens la veritat absoluta. Des de la discrepància en alguns temes, he pogut escoltar els teus raonaments i fins i tot crítiques sobre algunes decisions preses pel teu partit, amb les quals no estaves d’acord”. Crec que el retrat de la Neus és perfecte. Sí, el Xavier era in home íntegre, incapaç de fer conscientment cap mal a ningú, exigent amb si mateix però comprensiu amb els altres, senzill, enemic de tota petulància, racional, però també emotiu i apassionat. Val a dir que era també molt intel·ligent, una intel·ligència que es manifestava no sols en les moltes decisions de govern que ha de prendre un alcalde, sinó també en el nervi argumental i en l’oportunitat dels seus escrits i discursos. Els discursets de circumstància, que solen ser un rotllo, els brodava. Recordo una dona senzilla que estava al meu costat i que en una d’aquestes ocasions em va dir: almenys ara tenim un alcalde que sap parlar, que dóna bo de sentir.

Serien comptades les persones que a hores d’ara no reconeguessin la qualitat humana del Xavier. Per això en una ocasió que la seva mare es lamentava que el seu fill no hagués pogut dur a terme cap dels seus molts projectes, li vaig dir: t’equivoques, el Xavier ha fet molt: en dos anys s’ha guanyat el cor de tots els solsonins.

Totes aquestes actituds humanes, en el Xavier estaven motivades i potenciades per les seves conviccions cristianes. Perquè el Xavier era un cristià d’una peça. “Sóc cristià, deia en el discurs d’investidura. I no crec que hagi millor codi de convivència humana que l’evangeli.

Recordo que, tot just havia començat a militar en política, Regió 7 va fer una enquesta a diversos líders de partit. Una de les preguntes demanava quin era el personatge històric que més admiraven. El Xavier responia sense complexos: Jesucrist. I quan, ja malalt, li comentava que en una situació difícil com la seva buscaria la pau del cor posant-me confiadament en mans de Déu, em va respondre: mossèn, això ho he fet cada dia de la meva vida.

He triat l’evangeli de la paràbola dels talents, perquè em va dir que era un dels textos evangèlics que més l’havia marcat: fer fructificar les pròpies aptituds posant-les al servei dels altres, de la societat. Ben segur que aquesta va ser una de les raons principals que el van moure a entrar en la política i acceptar l’alcaldia. Em deia que un dia havia sentit una frase que de seguida havia fet seva: val més presentar-se davant de Déu amb les mans brutes que no pas buides. I ho recordava el dia de la investidura: “Procura deixar el món millor del que l’has trobat: Aquesta màxima de Baden Powel, deia, en lletres marcades amb tall de ganivet sobre una fusta de roure al cau dels escoltes, de ben petit, ja va quedar marcada dintre meu”.

A l’ajuntament, es passava gran part dels matins rebent i escoltant tothom sense distincions. S’hi havia compromès el dia de la investidura: “Tinc el convenciment que el qui seu aquí ha de fer servir aquest honor, primer que res, per escoltar tothom i mirar d’entendre tothom”. Estic segur que tenia molt presents aquelles paraules de Jesús: “Entre vosaltres, el qui vulgui ser el més important, que es faci el servidor de tots”. I aquelles altres: “Tot el que feu a un d’aquest més petits i desvalguts, a mi m’ho feu”.

La sensació que ben segur tots tenim en aquests moment, és que la vida del Xavier ha estat una vida truncada, escapçada. ¿Que no ho va ser també la de Jesús de Natzaret? Moria cap als 36 anys, després d’una campanya de poc més de dos anys, els mateixos que el Xavier ha exercit d’alcalde. I Déu va fer d’aquesta vida escapçada de Jesús, viscuda amb entrega i fidelitat, així ho creiem els cristians la font de salvació per a tota la humanitat. La vida del Xavier ha estat certament una vida truncada – i tots ho lamentem-, però també estic segur que ha estat una vida fecunda, molt fecunda. I que ho seguirà sent.

Sens dubte que la semblança del Xavier no seria completa, si no féssim constar el seu amor a Catalunya. El Xavier estimava apassionadament el país.

Com que no em puc allargar més, em limitaré a transcriure la proclamació de principis que feia en el discurs d’investidura: “Soc d’esquerres perquè sóc cristi

Tags: Mossèn Jesús Huguet

Castellnou de Seana -a la comarca del Pla d’ Urgell- és el meu poble. Ahir, festa de Sant Blai, va celebrar la Festa Major, que s’allargarà fins al cap de setmana.

Vull destacar dues característiques de la Festa Major de Castellnou:

En primer lloc, que mai hi falten les orelletes per a tot el poble i per als visitants. Aquest any he llegit que se n’han fet 600, que es van repartir després de la missa com ja és tradicional.

Les orelletes són un dolç de pasta plana, fina i rodona, fregit i ensucrat. Segons ens explica la Viquipèdia, és idèntic a les orellanes balears, les bunyetes nord-catalanes i els crespells d’Argelers (a Menorca i Mallorca, aquest nom designa uns pastissets o galetes amb forma de flor: vegeu crespell), el crespeth a la Vall d’Aran, les aurelhetas occitanes o lesorejuelas, un dolç de Castella.

Al Pla d’Urgell se’n fan generalment durant les diferents Festes Majors d’hivern. Els ingredients principals són: els ous, la farina, el llevat, l’anís, el moscatell, la matafaluga i l’oli d’oliva.

I en segon lloc, l’altra cosa que ja s’ha fet tradicional i que ja l’any passat vaig destacar-ne la importància: la presentació del 20è volum de la col·lecció Estudis Castellnouencs que es farà diumenge vinent. Aquest any ha fet el llibre la Ramona Sanfeliu, mestra filla del poble, amb el títol “Passejant pel meu poble”.

I cal destacar-ne la importància perquè és un poble molt petit que ha estat capaç de fer un llibre cada any -i ja són 20-; perquè tots els escriptors són fills del poble i perquè són interessants i necessaris, ja que recullen la història, els fets i les tradicions nostres.

Per tant, des d’aquí vull felicitar-los a tots per la feina que fan i per l’esforça que hi posen tots plegats a fer-la ben feta.

Transcric un testimoni esgarrifador que he trobat al blog "Hannah y sus hormonas" i que escriu la periodista Amparo Mendo. Crec que val la pena difondre’l.

http://www.servicioshf.com/hfblogs/hannah_hormonas/2010/01/22/horrores-silenciados/

Horrores silenciados

Queridas caris:

No ha cumplido aún los treinta años, pero la mirada de Caddy Adzuba (República Democrática del Congo, 1981) rezuma una tristeza que estremece. Tanta como determinación.
Esta periodista llegó a España el pasado 26 de diciembre, huyendo de las amenazas de muerte que llegaban a su teléfono móvil prometiendo “cerrarle la boca con una bala en la cabeza”. De hecho, ya había esquivado alguna milagrosamente: una mañana, recibió una visita inesperada en su propia casa antes de acudir al trabajo en Radio Okaki (emisora de la ONU), donde denunciaba sin desaliento las atrocidades. Allí ha visto morir a tres de sus colegas masculinos.
Hace unos días, tuve el honor de compartir con ella una comida que organizaba el Club de las 25. Esta asociación de mujeres feministas le otorgó el pasado año un merecido premio a su lucha por la libertad de expresión y de prensa en su país. (No pudo recoger el galardón entonces y fue Amelia Valcárcel quien lo recibió en su nombre.) También le concedieron, unos meses antes, el premio internacional de Periodismo Julio Anguita Parrado.
De Caddy impresiona no sólo su trayectoria vital y profesional, sino su forma de narrar. Como en las viejas tradiciones orales, recojo su testigo e intento trasladaros su historia lo más fielmente posible.
Imaginaos la escena: una noche, después de la cena, la tranquilidad de una familia –madre, padre y cinco hijos- se ve bruscamente quebrada por la entrada en su hogar de los rebeldes. La mujer es violada una y otra vez delante de sus seres queridos e incluso fuerzan a su hijo mayor a que lo haga. Mientras, el marido intenta oponer resistencia. Y comienzan a cortarle la lengua, las orejas, la nariz… hasta que se desangra vivo allí mismo.
Se llevan a la madre y a los niños a la jungla, donde ella es utilizada como esclava sexual y les separan. Al quinto día, cuando ella pregunta por ellos, le dicen que la carne que ha estado comiendo durante esas jornadas pertenece a sus hijos. Y, para demostrárselo, le enseñan las cinco cabezas.
La mujer suplica entonces por su muerte porque, como católica, no puede quitarse la vida. La respuesta de los bárbaros es que no tiene derecho a morir y que debe vivir con esa pena.
Cuando una de las asociaciones en las que Caddy participa la encuentra vagando por la carretera, se la llevan aferrada a una bolsa de plástico: allí están los restos de sus hijos y no permite que nadie la separe de ellos ni los entierre.
Caddy estuvo con ella en el hospital el 20 de diciembre.
Esta es sólo una historia entre las de 300.000 mujeres agredidas sexualmente y utilizadas como estrategia de guerra en el Congo. 300.000 vidas rotas con edades comprendidas entre los tres meses (sí, un bebé) y los 85 años. Y 40.000 niños-soldado reclutados por los grupos rebeldes. Y 350.000 huérfanos vagando por las carreteras.
Mientras, los países ricos compramos su coltán y su casiterita (minerales que se utilizan en la fabricación de teléfonos móviles, videojuegos y componentes electrónicos), extraídos de las minas del este que controlan los guerrilleros de mil facciones. Los mismos que violan a las mujeres con sus penes, sus cuchillos, sus cigarrillos encendidos o guijarros y les seccionan desde la vagina hasta el año. Algunos de esos animales tienen hoy, incluso, puestos en el gobierno.
Caddy está en España para pedirnos que, entre todos y aprovechando la presidencia española, reclamemos al Parlamento Europeo el cumplimiento de la Resolución 1325 de Naciones Unidas: se celebra este año su décimo aniversario y establece la protección de mujeres y niños en zonas de conflicto. Tan sólo 23 países en el mundo tienen un plan nacional para aplicar esa resolución.
Sin duda, ella es también una “actora de paz”, figura para que la Cuarta Conferencia de la Mujer (Pekín, 1995) pidió apoyo expreso.
Cady Adzuba estará en nuestro país hasta el 20 de abril -gracias a la fundación Euroárabe y a la Diputación de Granada-, explicando en seminarios y conferencias este horror silenciado que dura ya demasiado. Los periodistas estamos muy ocupados explicando en primera persona y en primer plano la catástrofe de Haití, de cuyo desastre también nos habíamos olvidado hasta el terremoto del pasado 12 de enero.

Hannah Malauva

P.D.: Se está creando una plataforma para exigir el cumplimiento de la Resolución 1325. Os mantendré informadas.

Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d’aquestes persones. Poques, ben cert.

El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n’ ha tingut un durant una bona colla d’anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s’ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set … I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni  objectius.

Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d’un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d’anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.

Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.

Heu aquí el poema:

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta

negra como l’abisme insondable,

jo agraeixo al déu que sigui

pe la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,

el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes

m’acorralen amb terror les ombres.

Però tants anys d’amenaces

em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l’amo del meu destí

sóc el capità de la meva ànima.