A PEU

Doncs, per desgràcia, sí que importa, encara que diguin allò que "al pot petit hi ha la bona confitura". Però no em refereixo a allò que tots penseu. Em refereixo als països, a les nacions, als pobles.

Catalunya, per a la majoria dels catalans, és un país i és una nació. Però que ho pensem i ens ho creguem no serveix per a res perquè l’Estat -per desgràcia nostra- és qui té el poder i aquest invent de les autonomies poc ha servit per a donar-nos poder de veritat. A fi de comptes, tot ha de passar per Madrid i allà ja sabem el pa que s’hi dóna. El mateix l’Estatut reconeix obertament que som una nació, encara que sembla que fins i tot per a conservar el títol sembla que costarà. A aquest Estatut li han passat el ribot per tots costats. Ja ni sabrem què en queda i ja veurem si en podrem aprofitar alguna cosa o valdrà més llençar-los a les escombraries. Aquella gent del Tribunal Constitucional es veu que no ho té gaire clar això que som una nació, encara que som molts que sí que ho tenim ben clar. Però cal recordar que som un país petit, sense influències, amb poques ajudes i amb molts enemics que constantment ens volen fer la punyeta i ens estan posant constantment pals a les rodes. SÓN ELLS QUI DECIDEIXEN QUÈ HEM DE SER I NO PAS NOSALTRES QUE DECIDIM QUÈ VOLEM SER.

Només cal veure el que és aquesta indecència de tribunal, àrbitres de l’arbitrarietat, que per decència haurien de dimitir tots ara mateix. Han perdut la equanimitat, la dignitat, la vergonya i tot el que vulgueu. Però conserven el poder de decidir; un poder que els han donat uns partits polítics, que es distribueixen el poder d’acord a les seves conveniències i que ja els va prou bé que continuïn així. Els petits és com si juguéssim un partit de futbol amb els quatre àrbitres en contra: resulta que l’àrbitre principal és del PSOE; un jutge de línea és el PP; l’altre jutge de línea és de IU i el quart àrbitre és una marioneta qualsevol que no se sap qui l’ha nombrat. Els petits no importem ni decidim i  moltes vegades és per culpa nostra, perquè ens compren (i, per tant, ens venem ) per un plat de llenties.

Aquests dies hem vist que Catalunya no pot jugar contra Espanya ni en futbol platja perquè seria rebaixar-se massa i reconèixer "de facto" que existim. No podem fer consultes i de seguida es posen en peu de guerra. Això no ho poden tolerar. Fins i tot hi van haver amenaces clares als jugadors espanyols que estaven disposats a jugar. El pes de la llei i les multes haurien caigut sobre d’ells si s’hi haguessin atrevit. Per tant, ja ho veieu: la mida sí que importa i els petits no comptarem per a res mentre no tinguem més poder polític del que tenim. Si no ens el dóna Europa, no cal pas esperar-lo d’ Espanya i si alguna cosa positiva en pot sortir d’aquest actitud intransigent de l’ estat és el fet de que cada dia faran més independentistes i potser farà que d’una vegada hi hagi "rebel·lió a la granja".

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS