A PEU

Avui llegia que les malalties neurològiques aniran en augment en els propers anys d’una forma mai vista fins ara. Avui, que és el dia de l’ Alzheimer, (la malaltia de la memòria) caldria recordar com funciona el nostre cervell. És interessantíssim llegir els experts quan parlen del cervell i veure si nosaltres mateixos o alguna persona pròxima a nosaltres pateix alguna malaltia d’aquest tipus.

Hi ha molta gent que està angoixada perquè perd la memòria. Jo, com que no n’he tingut mai massa, no m’angoixo gens. De moment. Potser algun dia algú  farà adonar-me que ja no puc estar tan tranquil…

Diu l’ Eduard Punset que en diversos experiments s’ha demostrat que la gent perd uns 55 minuts cada dia intentant recordar on ha deixat un objecte o un número de mòbil. Gairebé una hora de temps, de les vuit que un inverteix en treballar, és molt de temps. Ara hem descobert que la raó d’aquests forats a la memòria té poc a veure, de mitjana, amb l’edat o el grau de concentració.

La causa és que, al contrari dels ordinadors, que tenen un sistema d’arxiu codificat, el nostre és purament contextual, és a dir, tenim tendència a recordar un fet determinat en funció del context en què es va produir. Per això recordem millor les coses que ens han ocorregut en llocs inoblidables que en entorns rutinaris o avorrits. "No recordo gens ni mica del que vaig menjar per dinar ahir" – ¡sort! -. Per què no intentem aprofundir en el concepte del context en què es va produir el fet oblidat, en lloc de dir que ens oblidem de tot perquè es fem vells o, el que és pitjor, escoltar les bestieses que ens està deixant anar a la tele ?

L’Eduard Punset diu que una darrera pista per resoldre els problemes importants de la vida quotidiana és no voler apostar per les solucions perfectes i a tota prova. Si algú ofereix solucions utòpiques i inexpugnables, és que no coneix els racons del cervell interessat, sobretot, a sobreviure. Tria l’opció que millora les coses, però no les resol per sempre. Deixem al cervell una mica de llibertat. Ens sentirem millor i, sobretot, no haurem posat atenció en el que deia la ràdio mentre rumiàvem.

Llegint un article de Mathew Tree ("POR" -Avui 20/09/09) recordava una conversa que vaig tenir aquest estiu amb un amic andalús que vaig conèixer a l’ Uruguai fa 30 anys i que ara viu des de fa anys a Alcalà de Henares. Allà (a l’ Uruguai) ja discutíem amigablement el tema interminable de les relacions Catalunya-Espanya i el tema de la llengua catalana. Llavors ja no ens posàvem d’acord i 30 anys després seguim sense posar-nos d’acord.

Això no és greu. Com tampoc ho és que cadascú tingui la seva opinió de les coses. No necessàriament tots hem de pensar igual. Només faltaria!… L’amistat està per sobre de tot això i les maneres de pensar no han de separar les persones. El més greu és que la visió de cadascú de nosaltres no hagi canviat quasi gens, cosa que vol dir que certs esquemes no es trenquen fàcilment i que generalment som poc flexibles intel·lectualment.

Mathew Tree explica el cas d’una amiga seva "catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria de Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic)". Mathew diu que "no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris…– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere  cop (“Constitución”, "solidaridad", “no-nacionalismo”…), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper".

Aquest estiu, parlant, en una distesa sobretaula, amb el meu amic d’ Alcalà, mirava de fer-li entendre que no havia de fer cas a tot el que publiquen sobre Catalunya els diaris de Madrid perquè generalment deformen la realitat. No és que estiguin desinformats sinó que el que volen és desinformar. I li deia que ell ho podia saber prou bé perquè havia treballat a Catalunya i mai havia tingut cap problema amb la llengua, cosa que m’ho confirmava fil per randa. Però em deia una cosa que em va fer pensar i que em va indignar: em deia que els pitjors no són els catalans, sinó que són els vinguts de fora.

A fi de comptes sabeu què és el que més els indigna i el que més els molesta? Que un nouvingut s’integri a una nova societat, aprengui el català, el parli i se senti un més de la colla. Això no ho poden tolerar! Ells parteixen de la base que qualsevol nouvingut el que ha de fer és parlar castellà i deixar-se de punyetes amb aquesta cosa estranya del català…

Resulta que la meva dona és uruguaiana i des de fa anys que parla normalment el català. Quan, en un moment determinat, va voler intervenir en la conversa dient que a Catalunya no només no s’exclou el castellà sinó que més aviat és al revés, ell va dir: "¡Pero si tú eres la que menos puedes hablar porque eres una charnega!". No cal dir que no se li va posar gens bé. Ho va prendre com un insult, perquè no es veritat que sigui xarnega i ella sap prou bé què significa aquesta paraula. Segons el diccionari "xarnego" és aquella "persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país". La meva dona estarà més o menys adaptada, però el que no es pot tolerar és que no pugui opinar i no pugui triar la llengua amb la que vol  parlar; i no se li pot negar que ha fet prou esforços per ser una catalana més en molts aspectes….  I si ella tria el català per expressar-se, és el seu dret i semblaria que li hauria de ser respectat. Doncs no és així per alguns espanyols de "charanga y pandereta"; com tampoc és respectat el dret de l’amiga d’origen peruà del Mathew Tree.

Enteneu ara per què els catalans tenim tantes ganes de ser lliures i sobirans?