A PEU

Trenta-tres anys després continua sent un supervivent, però la vida li ha donat tot el que tantes vegades va témer perdre entre les gelades cims dels Andes quan tot just tenia 20 anys.

"La meva és la història vista des de dins, amb una mirada crua, però real. Crec que els sentiments ens van salvar"

"Mai vam ser millors homes que allà dalt. Primitius com els de les cavernes, i amb l’educació d’avui"

"Estàvem al límit dels límits, però havíem estat educats en el respecte, l’honor, l’ètica i l’amistat. La majoria érem amics des de feia més de deu anys, ens coneixíem des de petits, i formàvem un equip de rugbi, això vol dir que estàvem entrenats per resistir. Deu minuts després de l’accident, ja actuàvem com un equip: el capità, Marcelo Pérez, assumia la seva funció, i Roberto i Gustavo, com a estudiants de medicina, es feien càrrec dels ferits. Al cap de poc, Marcelo ja estava pensant en com construir una paret per aturar el vent. Això ens va salvar. Si ell no hagués actuat amb tanta decisió haguéssim mort congelats la primera nit. Una resposta tan organitzada hauria estat molt difícil en un avió comercial, amb gent de diferents edats, països, cultures, idiomes …, gent que viatja sola i gent que va amb la seva família, perquè en aquest cas, si un té un tros de xocolata , ho reparteix o el guarda per als seus fills? Nosaltres ho vam posar tot en comú".

"El fred crema com un àcid. Quan l’única solució que tens és plorar, quan el vent es clava com un ganivet, quan l’única calor que tens, l’únic que t’alleuja, és la respiració del noi que tens al costat i li demanes que respiri damunt teu… El fred és molt lleig, produeix una sensació indescriptible, perquè no s’ en va, no marxa, i no et mors."

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS