A PEU

Es poden congelar els sentiments i les emocions? Pancho Delgado diu que sí. Que d’aquella tragèdia el en va sortir amb les emocions congelades i que ha hagut de fer grans esforços per anar-les descongelant poc a poc. Li ha costat mol temps anar-se trobant amb ell mateix

Una vegada li van preguntar què havien après allà. I va respondre:

"Entre moltes altres coses vaig aprendre, amb la resta, una cosa imprescindible per conviure en la supervivència. Vaig aprendre a apretar les dents, a no a no mostrar els sentiments, a reprimir-me. Degut a les circumstàncies vaig aprendre a embolicar amb una espècie de closca exterior que impedia que els altres advertissin el que m’estava passant per dins. D’aquesta manera no ens fèiem mal, ens donàvem força. Amb aquesta closca jo podia aguantar-me i no vessar una sola llàgrima quan se’m va morir un amic, als dos mesos, faltant només deu dies per a la salvació. A mi, aquest amic, que era el company entranyable de la infància, se’m va morir als braços, però no vaig deixar veure les meves llàgrimes, perquè les llàgrimes d’un podien esfondrar al grup.
– Com va ser el fred?
-El fred, què fred és el fred … ! És tan difícil explicar que és el fred … quan fan 30 graus sota zero res no et pot mitigar el fred i llavors aprens una cosa que no sabies, una altra cosa que mai no hauries après: el que és la calor humana, la calor del cos i la calor de l’afecte, sobretot la calor que ve de veure algú amb fe i ganes de viure davant de metres i metres de neu. Sí després de l’accident haguéssim quedat vius només quatre o cinc, segur que no ens hauríem salvat perquè es depèn gairebé absolutament de  l’estat d’ànim de l’altre. En un grup de més de quinze sempre és possible trobar sis o set tipus de bon ànim que sostenen a la resta, quan aquests afluixen apareixen sis o set i així successivament. El fred dóna fred al cos, però sobretot a l’ànima. Nosaltres ens amuntegàvem en les interminables nits a l’interior de l’avió, ens apretàvem, ens sentíem respirar, ens donàvem aquest mutu calor que era indispensable per als ossos, però sobretot perquè l’esperit no ens vingués irremeiablement a terra. Mai havia sabut el que és la calor humana, ja ho vaig aprendre i no se’m va oblidar."

Aquests dies de vacances m’he dedicat a descansar i a llegir coses interessants (que és una forma de descansar de tanta estupidesa que hom escolta, veu o llegeix cada dia…). He llegit, entre altres altres autors a Mario Benedetti, que sempre m’ha agradat molt però que ara li he volgut fer un homenatge personal després de la seva recent mort.

Ja us dic que Benedetti sempre és interessant, enriquidor, poètic i profund. I escriu meravellosament bé. Aquests dies he llegit una de les coses més boniques que s’hagin pogut escriure (al meu gust). És un text que es diu "Pérdidas" i que ens explica de forma poètica quines són les seves pèrdues personals:

“El pasado es una colección de silencios, pero hay partículas calladas, irrecuperables provincias de mutismo, albas y crepúsculos que quedaron ocultos, más allá de ese horizonte tan poco hospitalario; tallos que nunca más se expandirán en rosas, oscuras golondrinas que se aclararán en uno que otro vuelo.

Lo perdido tuvo color pero ahora es incoloro. Los latidos del gastado corazón invaden nuestra noche, pero el insomnio actual tiene otra partitura. Lo perdido es también un par o dos de labios que probaron el sabor de los míos, y que ahora tan sólo puedo besar en mi memoria.

Lo perdido es la luna redonda que yo hacía ovalada en mi retina y el firmamento con estrellas que ahora es apenas un cielo raso azul.

Todo se va borrando, todo pasa a ser sombra y vacío. Y el obligado acabose no nos ayuda a hallarlo”

No em digueu que això no és obra d’un gran mestre de la literatura!

Dibuix de Joan Vizcarra.

Aquest Barça segueix fent història. Amb sang, suor i llàgrimes aquesta vegada, amb més facilitat altres vegades, però sempre amb humilitat, esforç i perseverança, els títols van caient.

Els culers n’estem orgullosos, contents i us felicitem de cor.

Ja són 5 títols en una temporada! No és gens fàcil!

PER MOLTS ANYS I QUE SEGUEIXI LA RATXA!

Gràcies a  www.e-faro.info

Una de les claus -entre altres- que va fer que aquells nois sobrevisquessin a la tragèdia dels Andes fou el fet que tenien l’esperit d’un equip de rugby, segons explica Tintín Vizintín. Eren joves, forts i amb esperit d’equip de rugby. Les tres coses foren importantíssimes  per a sobreviure.

"Tots teníem una base "rugbystica", no tots érem jugadors, però sí que teníem aquesta formació, aquests valors que es donen en l’equip. I aquest esperit va aparèixer en el moment en que el necessitàvem. El capità de l’equip va ser el que va prendre els primers dies la iniciativa, va prendre la bandera per organitzar-nos, i cap de nosaltres va posar en dubte les seves decisions: era el nostre capità. Tot es va diluir fins que va morir. "

"(…) El rugby t’ensenya a patir, i el lloc en el qual jo jugava, el pilar, t’ensenya a empènyer, a no defallir, a colpejar-te, un cop, dos i cent vegades contra la paret, que és el pilar contrari, generalment un tipus quadrat de més de cent quilos. I quan no pots més, has de seguir, perquè el límit del teu esforç sempre és flexible i pot estirar una mica més. T’acostumes a que aquest esforç suplementari és la teva condició natural. Sobre tot això vaig pensar-hi molt a la muntanya. Des del moment de l’accident em vaig imposar un objectiu, que prové del rugbi: si em moriria, si havíem de morir, ho faríem actuant, donant més dels que podíem. És a dir: moriria dret, no postrat sobre aquestes xapes xafades de l’avió. " (Tintin Vizintín, pag. 277, 278)

Un amic m’ha fet arribar aquesta faula, que seria  ben profitós que meditéssim seriosament ara que tenim més temps per les vacances. M’ha semblat prou interessant per transcriure-la.

Hi havia una vegada, en un poblet petit d’un país qualsevol, un grup de persones que es divertien amb el tonto del poble, un pobre infeliç de poca intel ligència, que vivia fent petits encàrrecs i rebent almoines de la gent del poble.
Diàriament, alguns homes cridaven el capsigrany al bar del poble on es reunien i li oferien escollir entre dues monedes: una de mida gran de 50 centaus i una altra de menor mida, però d’1 peso.
Ell sempre agafava la més gran i menys valuosa, cosa que  era motiu de riota per a tots.
Un dia, algú que observava el grup divertir-se amb el pobre l’innocent, el va cridar a part i li va preguntar si s’havia adonat que la moneda que triava era la de menys valor. I aquest li va respondre:
– És clar que ho sé, no sóc tan tonto …, val la meitat, però el dia que esculli l’altra, el joc s’ha acabat i no podré guanyar més la meva moneda de 50 centaus.

Podria concloure aquesta història aquí, com un simple acudit, però ES PODEN treure diverses conclusions:
  -La primera: Qui sembla capsigrany, no sempre ho és ..
  -La segona: Qui eren els veritables capsigranys de la història?
  -La tercera: Una ambició desmesurada pot acabar tallant la teva font d’Ingressos.
– La quarta: (però la conclusió més interessant) Podem estar bé i ser feliços, tot i que els altres no tinguin una bona opinió sobre nosaltres. Per tant, el que importa no és el que pensen els altres de nosaltres, sinó el que hom pensa de si mateix.

CONCLUSIÓ:
"El veritable home intel ligent és el que aparenta ser tonto davant d’un tonto que aparenta ser intel ligent" …

Estic pensant quin lloc ocupar quan torni a la feina. Això sí: no vull fer de PACO!

Un dels capítols del llibre "La societat de la neu" que més sacseja és, per la seva brutal sinceritat, el de Bobby François, un home que es va refugiar a l’interior de l’Uruguai per esquivar haver de parlar del tema dels Andes.

Bobby no ha volgut sortir mai en públic i la resta dels seus companys saben bé que no li agrada parlar dels Andes, per la qual cosa el seu testimoni en el llibre és un descobriment de tot el que no s’havia animat a explicar.

"(…) No m’agrada parlar perquè sé que els fa mal a alguns familiars dels que no van tornar. Jo crec que no hem de recordar permanentment el que va passar. Ha estat molt difícil enfrontar a les mares dels meus amics morts i escoltar dir, davant meu, que prefereixen no veure’m. Mai aniria a cap commemoració. No puc anar a un lloc que m’aplaudeixin. Amb la mà al cor dic que no comprenc ni mai vaig comprendre què és el que aplaudeixen. No m’agrada que em coneguin per l’accident dels Andes. Mai no vaig tornar ni vull tornar a la Serralada. Vaig aprendre la lliçó. Em va guanyar, per dir-ho de forma clara. La realitat és que jo no estava preparat per caure d’un avió en una serralada, menjar gent morta, suportar trenta graus sota zero, amb dinou anys d’edat. Però qui ho està? Hi ha gent que sent compassió o pietat per la meva actitud. Jo no la sento. I si algú l’experimenta, el corregeixo: no em tinguis llàstima. "

Avui fa un any que vaig començar aquest blog. Només un any. És tendre, encara. És petit. I humil. Insignificant. No té pretensions de cap mena.

Però durant un any aquet blog m’ha obligat a seure, a pensar una estona què volia dir i com ho volia dir. A vegades el tema brollava naturalment perquè el tema era candent i jo també volia dir-hi la meva. Altres vegades, em veia amb la disjuntiva de triar entre dos o tres temes, tots prou interessants per a ésser comentats. Alguna vegada m’ha obligat a pensar una bona estona perquè el tema no era clar. Algun tema no ha agradat i m’ho han fet saber. Altres temes sí que han agradat, i també m’ho han fet saber.

Al blog hi he reflectit les meves manies, les meves dèries, les coses més intranscendents. M’he passejat, poc a poc, per molts llocs i per molts temes. Alguna vegada he caminat massa afuat. Potser no calia. "Hi han més dies que llonganisses", diu un refrany català, i potser alguna vegada ho he oblidat.

He escrit quasi sempre per a mi mateix i algunes vegades per als que m’han fet saber que em llegeixen. Alguns m’ho heu dit alguna vegada i altres segurament que no m’ho han dit mai. Alguns m’heu deixat comentaris (cosa que us agraeixo) i altres no heu gosat. Alguns m’ho heu fet saber de forma particular perquè no us agrada fer-ho públicament.

Tot plegat, és una colla d’hores, una colla de paraules malgirbades, una bona experiència i ja podem dir allò de "tal dia farà un any". Ja l’ha fet.

De moment, penso seguir passejant "A PEU" per la vida, observant el que veig, reflexionant sobre el què passa i, si ve al cas, comentant-ho. I si voleu seguir llegint-ho i comentant-ho, us en dono les gràcies ja des d’ara.

Mireu, si us he de ser sincer, cada dia tinc menys ganes de viatjar lluny i moure’m frenèticament entre la gentada que arreu s’acumula durant l’estiu.

Mireu, si us he de ser sincer, abans de Nova York, de París o Londres…prefereixo Espinalbet uns quants dies. Com aquests dies.

Contemplar com el sol fa lluir cada racó d’aquelles muntanyes, respirar tranquil·litat i aire fresc, deixar que el món vagi girant allà baix, una mica lluny del nostre racó és quelcom terapèutic i necessari. Temps per pensar, recordar i mirar què val la pena i què no. La memòria recorda només allò que val la pena. S’oblida de tot el demès i fa ben fet. La memòria és molt sàvia i conserva només allò que val la pena ésser salvat i guardat: aquelles persones, aquells llocs i aquells fets que van augmentar i enriquir la meva ànima.

No vull pas dir que no sigui plaent veure món, llocs desconeguts, exòtics i llunyans, però cada vegada en tinc menys ganes. També espero que ja tindré més oportunitats i més temps per fer-ho. Però, de moment, prefereixo les vacances tranquil·les de qualsevol racó de la nostra terra. L’any passat m’ho vaig passar bé al Delta de l’ Ebre. Aquest any, m’ho he passat molt bé en aquest racó tranquil del berguedà.

Deu fer més o menys 30 anys que m’acompanya fidelment. Atrotinada i tot, encara em fa un bon servei. Li he anant curant les ferides que els anys i els trasbalsos li han anat fent, plastificant-li les tapes. Sempre que he buscat una adreça o un telèfon m’ha respost ràpidament i efectiva. La meva proverbial falta de memòria l’ha anat suplint de forma callada i humil. Ha estat la millor secretària que hagi pogut tenir mai.

Aquest estiu, aprofitant les vacances, l’he anat repassant poc a poc, plana a plana, nom a nom. M’ha fet recordar, somiar, entristir i, -per què no?- alegrar-me de veure que encara hi tinc un munt de familiars i amics. De la A a la Z, hi ha més de 30 anys de la meva vida encabits en les seves pàgines gastades.

Feia anys que no feia aquesta feina. Passar en net una agenda no és fàcil. Hi trobes amics que han mort. Familiars a qui estimaves que ja no hi són i, per tant, allà ja no cal que hi siguin. Cal esborrar-los. Hi trobes morts i també vius que ja no tenen cap mena de relació amb mi.

Hi trobes gent que estimes molt. Gent que t’és igual que hi sigui com no. Gent que ja no saps ni qui és. Algú que va passar per la meva vida però que no es va quedar ni tan sols a la memòria. Només es va quedar a l’agenda. Ella ho guarda tot: el que té més valor i el que en té menys. Allà trobes aquell cognom que no recordes. Aquella adreça que necessites. El telèfon on has de trucar ara mateix. El nom del carrer d’aquell amic que visites després d’anys de no veure.

Aquesta mena de feina (fer neteja) sempre em fa mandra però al cap i a la fi és força agraïda perquè et fa adonar que encara ets viu i que al llarg dels anys un mateix ha anat morint i vivint moltes vegades.

Etiquetes de Technorati: Agenda,Amics,Familiars

 
Aquest any sembla que ha estat el del reconeixement de Joan Solà. No és que no fos reconegut ja. Però ho era dins uns cercles determinats i ara ho ha est públicament degut a que ha rebut  l’honoris causa per la Universitat de Lleida, el Premi d’Honor i al discurs del Parlament de l’1 de juliol.
Solà ja té una llarga trajectòria com a professor i lingüista. “Sempre he parlat de lingüística, però no únicament. També m’he interessat per qüestions polítiques i socials”. “La satisfacció del sol fet d’escriure ja ho és per si mateixa, perquè quan et queda acceptable, ja estàs satisfet. El fet de fer-ho cada setmana et fa estar atent a les coses i et fa estar al dia, sinó la feina de filòleg et podria quedar reduïda a la teva feina professional, amb poca projecció”.
Ha escrit un llibre que ha tingut molta difusió: Plantem cara. Un títol que reconeix que ha ajudat a les vendes. El subtítol ha acabat de reblar el clau: Defensa de la llengua, defensa de la terra.“
"D’articles reivindicatius n’he fet sempre. Amb l’edat, les persones anem adquirint més seguretat de pensament. Jo sóc independentista, no et dic des d’abans d’Adam i Eva perquè seria fals. Ara ho sóc per una convicció profunda, no per raons sentimentals, però no vull posar l’accent en l’ independentisme. Molta gent està cansada de veure’s subordinada, siguin o no siguin independentistes, i han trobat en les meves paraules una certa resposta a les necessitats que tenien. Jo potser acceptaria no ser independent, mentre no ens emprenyessin, però Espanya és integrista”.

Què ho fa que cada dia la gent està més emprenyada? Serà que cada dia ens emprenyen més? Serà que no ens deixen en pau entre una cosa i una altra? Serà que una manera de guanyar vots és ficar-se amb Catalunya? Seràs que Catalunya ja en comença a estar tipa de tot plegat? Serà que cada dia sorgeixen més persones que aixequen la veu i diuen clarament el que pensen després de veure que no hi ha sortida per enlloc? Perquè ens estan tocant tant el botet que cada dia hi ha som més la que n’està tipa d’això que en diuen Espanya i que cada dia ens queda més lluny… I tant de bo s’allunyi del tot!

Josep Collell: la pintura a la ceràmica.

Si us he de ser sincer, no coneixia a Josep Collell. Ha estat a través d’un estudi que han fet a l’ Uruguai de ceramistes uruguaians importants (on hi ha el meu admirat Tomàs Cacheiro) que l’he descobert a Josep Collell. A partir d’aquí he llegit més coses i m’he interessat sobre la seva obra.

He trobat un article escrit per Carme Collell, -que és la seva neboda, ceramista i professora d’art-, publicat a la Revista Ceràmica d’Espanya, N. 96 del 2004.

També en el llibre "Rescate de la memoria cerámica en Uruguay", s’estudia la seva vida i la seva obra, que es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ús de l’engalba. Tal vegada el desig de trencar fronteres entre els diferents llenguatges artístics sigui un dels trets més fecunds de les avantguardes. El desig de fusió impregna les arts visuals en perfecta simetria amb el sentit d’unitat de les arts primitives que irrompen com una revelació en l’escenari artístic del segle XX. I aquesta mirada obliqua d’un gènere a un altre, que s’enriqueix en proporció directa a la seva permeabilitat, podria emmarcar l’obra de Josep Collell, en la qual es creuen la pintura i la ceràmica.

Josep Collell va néixer el 1920 a Vic i als trenta anys va marxar cap a Uruguai. Deixava enrere la precarietat i el buit cultural d’una llarga postguerra. L’única educació específica en dibuix i pintura que havia rebut era les classes que feia a l’escola municipal de dibuix un oncle polític seu, Llucià Costa, un muralista proper al moviment artístic català del Noucentisme. En aquesta corrent artístic de signe classicista, el pintor uruguaià Joaquín Torres-García va jugar un important paper. L’afició de Josep a la pintura, compartida per altres joves pintors, els va portar a la creació, el 1948, del grup d ‘ "Els 8" que, en un context academitzant, suposava un intent d’establir lligams amb els referents artístics de la modernitat anteriors a la guerra civil.
Arriba a la pròspera Montevideo amb una professió, la de torner mecànic, i una inquietud artística que el posa en contacte amb el Taller Torres-García. Allà coneix el pintor Julio Alpuy de la mà del qual descobreix una forma d’aproximar-se a la pintura que uneix la tradició de l’abstracció geomètrica europea i la visió primitiva de l’art precolombí. Torres havia anomenat aquesta síntesi Universalisme Constructiu i es plasmava en una estructura compositiva ortogonal, proporció àuria, sentit pla del color, i una captació del món a través de símbols esquemàtics i d’abast universal.
En el context del taller, l’apreciació de l’art americà pre hispànic a través dels seus objectes, des del teixit a la ceràmica o l’arquitectura, impulsa a l’experimentació amb diferents tècniques i materials locals en una clara voluntat de projectar la pintura cap a l’art aplicat i estimular unes afinitats que potenciaran la capacitat creativa dels alumnes.
En aquest escenari, l’escultor Gonzalo Fonseca i Josep Collell comencen a buscar argila local pels voltants de la ciutat i, en un experiment a quatre mans, couen la primera peça de ceràmica en un forn de pa.
La ceràmica es convertirà així en un camp de proves i d’entusiasme per altres alumnes del Taller (J. Alpuy, Horacio Torres, Manuel Paila Antonio Pezzino, José Gurvitch …), però serà Josep qui persisteixi en ell.
D’una banda, allà hi havia les peces de ceràmica precolombina que havia vist en la col lecció del pintor Francisco Matto, també alumne del taller, i per l’altre la seva pròpia visió de la pintura. Fins a la creació, el 1955, juntament amb la seva esposa Carme Cano, del seu propi taller de ceràmica discorren cinc anys en els que l’entusiasme i el vertigen per la novetat es combinen amb infinitat de proves, troballes, anècdotes i fracassos. El seu anhel era aconseguir un tipus de ceràmica que pogués emparentar estretament amb la pintura, amb la seva capacitat de donar amb el color exacte i poder aconseguir no només una paleta cromàtica de riquesa similar sinó una semblant justesa en el matís i tonalitat.
L’atracció per la calidesa del brunyit en les peces precolombines, i un rudimentari coneixement de la seva tècnica, el porten a descobrir una aproximació pròpia a l’engalba brunyit: pinta la peça ja seca, polida i sense bescuit amb engalba (la galba és una mena de creta blanca, tirant sovint a verda, groguenca o rogenca, emprada en terrisseria com a vernís) diluïts, la greixa i la brunyeix de manera que el color penetri en el fang, el acoloreix i al forn s’adhereixi a la superfície de la peça com si fos la paret d’un fresc.
Aquesta mirada pictòrica sobre la ceràmica es resol en la superfície pintada i envoltant cada peça – seva pell – i fa difícil endevinar si va ser primer la voluntat d’una manera o el fet pictòric. Les seves formes ceràmiques parteixen d’una geometria simple, i es construeixen a base de planxes que, amb l’ajuda de motlles de cartró, es converteixen en parets planes o corbades enfilades com si fossin els muntatges del metall. Es vincula així a la tradició del metall que, juntament amb la de la cistelleria, constitueixen les dues grans tradicions de la ceràmica. La qualitat tan pictòrica de les seves peces portarà al fet anecdòtic de participar en una exposició col lectiva que un crític titularà com de ceràmica i "anti ceràmica" per la incredulitat d’acceptar les seves peces com autèntic procediment ceràmic.
Entre 1955 i 1985 el Taller Collell ensenyarà ceramistes i pintors per igual i constituirà un referent indispensable en el panorama artístic de l’Uruguai. Se succeiran al llarg d’aquests anys les classes al taller i les exposicions individuals i col·lectives, primer i fins al 1960 en el context del Taller Torres-García i posteriorment en mostres individuals o amb els seus propis alumnes a Montevideo i en altres punts del país.
El 1982 realitza tres murals ceràmics per l’Ambaixada de l’Uruguai a Buenos Aires. Aquestes composicions marquen una gradual i ja anunciada tornada a la pintura sobre llenç que es farà formalment efectiva amb el tancament del taller, el dia de cap d’any de 1985. Dues exposicions de pintura, una a Vic, el 1994 i l’altra a Barcelona el 1996, juntament amb l’última a Montevideo el 2001, subratllen el retorn definitiu a la seva vocació primera.
En el conjunt de l’obra ceràmica de Josep Collell, les seves primeres peces s’inscriuen en el Universalisme Constructiu del Taller Torres-García, tant per la seva iconografia de signes com per la seva resolució formal. Però aviat es dibuixa un enfocament més personal i, sense abandonar la preocupació per la carcassa compositiva i un sentit eminentment plànol de la superfície, les seves peces aniran prenent una paleta de color més àmplia, i una temàtica figurativa d’arrel mediterrània. Contribueixen a això el viatge a Europa el 1970, que li permet un coneixement directe de la pintura mural italiana, la seva visita al Museu del Prado i el retrobament amb l’art romànic català arran de la seva estada a Catalunya.
A això s’afegeix la seva creixent admiració per la pintura de Picasso i el diàleg artístic amb el seu amic, el pintor Guillermo Fernández.
A la trajectòria artística de Josep Collell la cruïlla de la pintura i ceràmica constitueix un personal punt de trobada del que ambdues es nodreixen: la visió pictòrica acompanya el viatge conceptual i tècnic cap a la ceràmica però també aquesta retorna i enriqueix a la pintura, ampliant el seu camp d’aplicació i mantenint una an
helada simplificació formal.
I també present i passat es fonen en les seves peces en les quals una tecnologia ceràmica pròpia molt essencial, arrelada en l’art precolombí, tan laboriosa i subtil com aparentment senzilla vehicula una concepció formal pròpia de les inquietuds artístiques del segle XX
Vam ser molts els que vam tenir l’oportunitat d’aprendre al Taller Collell
al llarg de la seva trajectòria i compartir no només aquest espai comú, la generositat i calidesa humana de Josep i Carme, sinó també una manera d’entendre la ceràmica que per a alguns s’ha convertit en un autèntic mitjà d’expressió. Lydia Buzios, Adolfo Nigro i tants d’altres ens sentim agraïts i ens complau formar part d’aquesta tradició
Carme Collell
Ceramista
Professora d’Història de l’Art

Aprofitant les vacances, ahir vaig tornar a gaudir altre cop d’un lloc meravellós que tinc força a prop de casa i que, no sé per què, no és massa conegut.

És el Congost de Mont-rebei, a la serra del Mont-sec. El riu que el travessa i que és qui a través de milers d’any ha anat tallant la roca, és la Noguera Ribagorçana.

És un passeig molt bonic i que es fa perfectament en un matí sense cansar-se gaire. Això sí: heu d’entrar al Congost per Pont de Muntanyana, perquè si hi entreu per l’altra banda ja queda molt més lluny i s’ha de caminar molt més.

He trobat aquest vídeo per tal que en pugueu gaudir els qui vulgueu. l’ he trobat a You Tube i és del Pedro Guillem. Gràcies per prestar-me’l, Pedro.

http://www.youtube.com/watch?v=AZNODWoxWpQ

Vídeo de Pedro Guillem, extret de You Tube.

Aquesta és la portada d’un nou portal que està en marxa des del  febrer d’aquest any. És nou. És un recent nascut. És encara un bebè. Però promet molt. Fa cara de que serà interessant. Encara no el podem jutjar del tot perquè està creixent de mica en mica. `

Però, com un deia, promet. Es diu:

Blorgia.com     (RED DE CONOCIMIENTO)

És interessant perquè és un portal temàtic amb articles prou interessants. Són articles curts, divulgadors, senzills però seriosos. Per aquest motiu, el portal se subtitula "Red de conocomiento"; perquè vol ser un lloc on trobar fàcilment informació sobre infinitat de temes que, de mica en mica, s’aniran ampliant. De moment es troba informació sobre:

Blogs
Tecnologia
Viatges
Llar
Salut
Actualitat
Jocs
Apostes
Cuina
Cine

Entreu-hi. Coneixeu-lo. Ja veureu que us agradarà.

A Roy Harley és un dels qui menys li agrada parlar de “la Cordillera” com anomenen, genèricament aquells 72 dies terribles. Cada un ha reaccionat de forma distinta la vivència de l’accident perquè cada un d’ells tenia un perfil psicològic distint, com totes les persones humanes el tenim.Segurament que totes les reaccions són ben legítimes i, per tant, poc criticables. Roy és d’aquelles persones que no n’ha volgut parlar mai fins ara que tots han decidit de forma comuna parlar-ne en aquest llibre “La sociedad de la nieve”. Vejam què ens diu:”Jo hauria deixat el tema de “la cordillera” més per a nosaltres mateixos i menys per a l’exterior. L’hauria viscut més interiorment. No veig, no sento aquesta necessitat de que el grup hagi de donar un testimoni. sí que sento que el testimoni l’hem de donar a la vida diària i amb el que fem amb ella, en homenatge al que vam viure: ens va tocar experimentar quelcom molt particular i crec que el missatge l’hem de donar cada dia de forma permanent amb el que fem i no pas amb el que diem. En silenci, en honor als que van morir i ens van permetre seguir amb vida.A vegades em pregunto en què va canviar-me la vida allò i sempre arribo a una conclusió molt elemental: vaig aprendre a gaudir la vida, en especial les coses senzilles, la família, els amics. Riure, estar agraït, sense necessitat de viure en un paradís o amb diners a les butxaques. És bàsic, però això va ser el que vaig aprendre. També em va donar seguretat i confiança. Em va permetre plantar-me d’una altra forma davant la vida. Si camines 72 dies en un mur, t’acostumaràs a viure en una cornisa”.Etiquetes de Technorati: Roy Harley,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Era el més petit del grup de sobrevivents d’aquell tràgic accident. Era un noi de casa rica i de pare famós. Malcriat. Ell mateix diu que creia que no servia per a res fins que, en un moment donat, va començar a creure que també servia per alguna cosa, com tots els altres.

És una persona molt sincera i sempre diu les coses de forma clara i crua, sobretot quan reconeix que les pitjors muntanyes que va haver d’afrontar en la seva vida, -a part dels Andes- van ser les drogues i l’alcohol. Ser un sobrevivent d’una tragèdia semblant, tot i el privilegi que suposa continuar amb vida -o potser per això mateix- no és una tasca fàcil. Però sempre se n’ha anat sortint, sempre  lluitant molt.

"En el món es produeixen anualment 100.000 fortes tempestes. 10.000 inundacions o fortes crescudes. Milers d’esllavissades de terres. Més de 100 sismes destructors. Centenars d’incendis forestals. Diverses desenes d’huracans, ciclons, tifons i tornados, erupcions volcàniques i períodes de sequera.

Però només una vegada, fa 35 anys, un avió es va estavellar a la serralada dels Andes permetent Déu a un grup d’uruguaians, sobreviure per, – parafrasejant el gran poeta austríac Rilke – demostrar que "l’amor d’un ésser humà per un altre és tal vegada per a cada un de nosaltres la prova més difícil, el més elevat testimoni de nosaltres mateixos; l’obra suprema de la qual totes les altres només són preparatius ".

Així vaig sobreviure al dolor de veure morir a qui més volia – probablement els millors de nosaltres-. Sobreviure fins gairebé defallir de gana, "aquesta altra lloba", que ens va acorralar en una gàbia de muntanyes i neu sense límits a la vista. Sobreviure a la manca de respostes físiques adequades per intentar lluitar. Sobreviure a la certesa que ja ningú ens buscava al cap de deu dies d’haver-nos estavellat. Sobreviure a la convivència diària amb la mort. Conviure a la intempèrie només amb la fe, que una vegada més, va moure muntanyes per cedir novament el pas a la vida que crèiem perduda. Sobreviure per ser capaços de trobar lideratge, unió de grup, solidaritat, presa de decisions que eren a la vida o la mort, coratge i audàcia per a les condicions més adverses; creure que no ens podem donar per vençuts ni quan estem vençuts.

Que tremolant de por calia sentir-se valents, perquè tots depeníem de tots i cadascun sabia que era responsable de la vida de l’altre. Que malgrat tot, la vida era el millor que coneixíem i calia aferrar-se a ella amb ungles i dents. No anàvem a morir sense presentar batalla perquè ens ho van arrabassar tot, fins i tot les vides dels qui estimàvem, però cap circumstància va poder trencar la Fe. Una intangible muralla que va ser l’escut de l’ànima per assolir l’objectiu: VIURE.

I en això estem els que un dia ens vam estavellar en un avió per morir als Andes i aprendre que si Déu ens havia regalat un dia més després de l’accident era per plorar els nostres morts i rescatar els nostres vius. Així ho vam fer fa 30 anys. Així ho tornaríem a fer ara en les mateixes circumstàncies perquè davant el repte més alt que ens va tocar viure, justament això, "ens va tocar viure", i ho vam aconseguir per nosaltres mateixos. Ni el dolor, ni la fam, ni les inclemències, ni la immensitat de muntanyes i territoris sense fi ens va fer baixar els braços perquè Déu sabia que eren braços que estimant, tornarien a abraçar, a acariciar, a plantar llavor fecunda perquè nous fills reverenciessin la vida, l’essència mateixa de l’ésser humà, potser la millor condició que posseïm per intentar-ho tot. Tot allò que sembla impossible a la raó i a la lògica.

Busqueu amb Fe, i trobareu muntanyes de neu que es fon i com a Xile "el musguito en la piedra"  que  cantava la nostra germana Violeta Parra, creixent verd per anunciar que sempre hi ha un senyal que anuncia la presència de la vida. "
"S’ aconsegueixen grans coses quan l’home i la muntanya es troben"
– W. Blake

És un refrany català ben popular, però que és universal i té traducció semblant a altres llengües. En castellà diríem: "A palabras necias, oídos sordos".

L’he recordat aquests dies quan he llegit amb pena que s’han escrit coses  totalment injustes i calumnioses de qui jo estimava i admirava. No sé ben bé què s’ha escrit ni qui ho ha escrit, però sí que sé que als familiars d’aquesta persona els ha sabut molt greu. Per injust i per fals. Als familiars d’aquesta persona els diria el següent:

No cal fer cas de segons qui perquè segons qui diu certes coses i dóna certes informacions ja sabem que no és de fiar. En altres ocasions ens han dit tantes mentides! Ens han explicat tants contes de fades! Ens han fet tantes promeses , que després no han complert! Sabem que aquestes persones generalment parlen des de la niciesa i la ignorància més supina o bé des de l’enveja més pregona i total. Per tant, podem dir ben clarament: Brams d’ase, no arriben al cel!

I tampoc no cal fer cas de segons què. Perquè alguns que parlen, parlen per parlar. Sense arguments i amb un discurs gastat i barroer. Algú va dir que la ignorància és atrevida. I és ben veritat. L’ignorant és el que més crida perquè, com que no té arguments, es pensa que cridant es farà escoltar més. Potser es farà sentir, però no pas escoltar. Hi han paraules que no valen res i promeses que ja sabem que no es compliran perquè el que no pot ser, no pot ser i , a més, és impossible. El que corre més de pressa és la mentida i les xafarderies. Però a fi de comptes la veritat és la que triomfa.

He trobat una carta, -que reprodueixo a sota- de Javier Methol a una adolescent, l’Agustina. Aquesta noia va enviar a les seves amigues un mail, explicant que estava llegint el llibre “La societat de la neu”, i que tan “atrapada” la tenia la lectura, que va decidir posar-se en contacte amb Javier Methol . Javier fou un altre dels sobrevivent dels Andes, pare de quatre fills quan l’accident, que estava casat amb Liliana, a la qual va perdre en l’allau de neu que van patir una nit quan dormien dins del fuselatge.

Li feia aquesta pregunta: ¿com és possible que vostè li donés tantes gràcies a Déu, si la seva dona va morir d’una forma tan horrible?

Methol va contestar la carta i l’ Agustina, impressionada, li va faltar temps per enviar a un munt de gent la seva resposta, que aquests al seu torn van enviar a altres i així successivament … i que avui m’arriba a mi.

Hola querida Agustina:Te voy a tratar así porque tienes la edad de mi hija menor, así que casi te conozco.Nada hubiéramos logrado nosotros sin el Amor con el que Dios nos unió en Su Mandamiento: “Ama a tu prójimo como a ti mismo”, porque así, unidos, logramos la fe y la esperanza que nos dieron la fuerza para luchar por la vida de todos por igual.Agustina: El accidente lo causó totalmente un error humano de los pilotos y no podemos culpar a Dios por los errores de los hombres. Y entonces se produjo el primer milagro: “Medio avión, sin alas ni pilotos, increíblemente aterrizó en medio de lo imposible”.Hoy día, expertos de las FFAA expresan que eso es imposible que suceda de nuevo, porque si se hubiera partido un metro antes o un metro después, nadie se hubiera salvado. Cómo podemos no agradecer a Dios.Cómo podemos no agradecer a Dios cuando nos mantuvo vivos a pesar de que el mundo nos había dado por muertos, dándonos los medios y el camino para salir. Sí, Agustina, yo sé lo que tú piensas.¿Cómo puedo agradecer cuando Liliana murió de una manera tan horrible? Pero yo te digo: Liliana no murió porque nos dejó tanto amor, que sigue viva en nuestros corazones.Sólo su cuerpo quedó enterrado en la nieve, porque su alma está junto al Señor y todo su amor quedó en mi corazón para que yo lo devolviera a nuestros hijos.Nadie la recuerda por cómo murió y sí, por cómo vivió. Fíjate qué injusto sería yo si viviera llorando su muerte y olvidando todos los momentos llenos de amor y felicidad que compartimos mientras vivimos juntos.Hoy, cuando la recuerdo o veo una foto suya, sonrío recordando su amor. Recuerda, Agustina: las personas mueren recién el día que las olvidamos y por lo tanto, nunca llores a los que amas porque los mantienes vivos en tu corazón. Además, la capacidad de amar del ser humano es infinita y puedes amar a varias personas al mismo tiempo y con la misma fuerza. Yo, después de ser padre y madre durante cinco años, me volví a casar con Ana María y con ella tuvimos cuatro hijos más. Amo a Ana María con todas mis fuerzas y ella lo sabe, pero no he dejado de amar ni a Liliana, ni a mis padres, ni a mis hermanos fallecidos.La muestra del amor infinito nos la da Jesús Cristo, que hasta su vida dio para salvarnos. Nunca reniegues de Dios ni de Cristo, que son una misma persona, porque es el único que permanecerá a tu lado en los peores momentos, consolándote y ayudándote y ten cuenta que, aunque tú no lo veas, Él siempre te escucha si le hablas desde el corazón, porque a tu corazón Él te contestará. Lo hace conmigo siempre que lo necesito. Prueba hacerlo con amor y lo comprobarás.Recibe querida Agustina un cariñoso beso y abrazo de padre, con mi deseo de que, junto a tus seres queridos, Dios te bendiga y proteja con el mismo Amor que lo hizo con nosotros en la montaña.Javier MetholEtiquetes de Technorati: Javier Methol,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Al gran Eduardo Galeano li van donar no fa gaires dies la condecoració de "la Orden de Mayo" de la República Argentina. Va fer un discurset curt però profund, com sempre ho és ell. És un home que no parla per parlar. Us exhorto a que llegiu el discurset que es titula "Los mapas del alma no tienen frontera" y que podeu trobar aquí:

http://www.jornada.unam.mx/2009/07/10/index.php?section=cultura&article=a44n1cul

Considero a Eduardo Galeano un mestre dels temps actuals; un pedagog excels que ens ajuda a entendre millor la vida, amb els seus problemes i les seves alegries, amb les lluites de cada dia i amb les victòries i derrotes inevitables. Algú que ens ajuda a pensar i veure la vida amb perspectiva i profunditat. Els seus textos sempre són enriquidors.

N’he trobat un que parla de la por. La por en temps de crisi és una cosa sempre present i, per tant, molt actual ara mateix.

Us el deixo:

MIEDO GLOBAL

Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo.

Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar nunca trabajo.

Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida.

Los automovilistas tienen miedo a caminar 

y los peatones tienen miedo de ser atropellados.

La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir.

Los civiles tienen miedo a los militares, 

los militares tienen miedo a la falta de armas,
las armas tienen miedo a la falta de guerras.

Es el tiempo del miedo.

Miedo de la mujer a la violencia del hombre

y miedo del hombre a la mujer sin miedo.

Miedo a los ladrones, miedo a la policía.
Miedo a la puerta sin cerradura, 

al tiempo sin relojes, al niño sin televisión.

Miedo a la noche sin pastillas para dormir

y miedo al día sin pastillas para despertar

Miedo a la multitud, miedo a la soledad, 

miedo a lo que fue y a lo que puede ser,

miedo de morir, miedo de vivir.

"Espanya és diferent!. Aquest eslògan que va fer furor a l’època franquista continua vigent, i no pas en sentit positiu. Quan llavors deien que Espanya era diferent, volien fer notar aspectes positius que ells pensaven que no tenien altres països d’ Europa. No s’adonaven que la majoria de coses que feien notar eren totalment retrògrades i passades de moda ja en aquell temps. Se’n reien de tots nosaltres, i amb raó.

Aquest mateixos defectes segueixen arrastrant-los. L’Estat i tot l’aparell que arrastra segueixen sent un carro vell i atrotinat. Ni Estat de les Autonomies ni res de res. Aquí no s’han adonat que no tots hem de ser igual. Aquí uns són més afavorits que altres i la justícia que sembla que hi hauria d’haver per a tots els espanyols se la passen pel forro.

I l’exemple més paradigmàtic es Televisió Espanyola, que cada dia té més menyspreu a les altres llengües que no siguin el castellà. S’ha d’anular durant el mes d’agost un telenotícies en català? Doncs es fa i no passa res. S’ha de tancar l’aixeta a un centre de producció com és Sant Cugat? Es fa i no passa res… I així fins a l’infinit.

Aquí només segueix existint una llengua i una mentalitat centralista que fa fàstic. Almenys a mi me’n fa i me’n fa cada dia més.

Jo ho he dit moltes vegades. Ser espanyol és un mal negoci i cada dia ho serà més. Anem pensant en alguna sortida.

Gustavo Zervino va ser un altre dels supervivents de l’accident dels Andes. Ha fet unes reflexions molt interessant com va ser allò i com ara ho podríem fer servir per a organitzar la nostra feina i la nostra vida:1. Prioritzar les coses importants enfront de les accessòries. El que importava en aquells greus moments de supervivència era sobreviure, la resta, no importava.2. El desconeixement de l’envergadura del repte que tenien davant. Això va fer que ho abordessin de forma inconscient, i amb una il·lusió realment pura.3. LIDERATGE COMPARTIT pels 16 supervivents. Cadascú va tenir el seu moment i això va fer que tots se sentissin importants.4. Tots tenien un OBJECTIU COMÚ: Salvar la vida i tornar a casa.5. Cada supervivent va haver de donar el millor de si mateix. Hi va haver un compromís amb l’equip.6. Acceptar cada persona com era, sabent que tots eren diferents.7. Van tenir un plantejament COMPARTIT i OPTIMISTA de la situació. Compartit per tots.8. El sentit de l’ humor va ser un element clau de la supervivència. Havien de relativitzar la seva situació i divertir-se amb les anècdotes.9. No hi havia victimisme. Sempre hi ha algú en pitjor posició. El SERVEI als altres va contribuir a tenir una visió més positiva.Unes bones reflexions, no? Semblen de sentit comú, però moltes vegades les oblidem quan estem en un grup, treball, família, amics …No fa gaires dies va ser a Huelva per oferir una conferència sobre la ‘Gestió de l’adversitat en temps d’incertesa’. Va assegurar que “tots tenim capacitat per tirar endavant, quan l’ésser humà treu la grandesa que té adormida i no fa servir mai”, després que el passat dia 15 d’octubre es complissin 36 anys des d’aquest accident del que van sobreviure 16 persones i en van morir 29.Aquest succés va ser “una demostració permanent de l’ésser humà, que a 4.800 metres d’alçada, passant des de -40 graus centígrads a 40 graus de calor, en una glacera on mai hi havia hagut un ésser humà, van poder aguantar 73 dies sense menjar, sense roba” , per la qual cosa, segons va defensar, “la crisi no existeix, són situacions per aprendre”, així com que hi ha “tanta crisi com oportunitats”.Per Zervino, “l’ésser humà té capacitat per enfrontar-se a qualsevol situació i, segons siguin els estímuls, actuarà de forma diferent”. Va afegir que “l’humà es queixa permanentment, mai no actua ni assumeix responsabilitats i tots tenim el mateix potencial, del qual cal aprendre “.Al seu parer, “tots els éssers humans tenen un destí, una missió en la vida i aquesta experiència farà que s’acceleri l’aprenentatge interior de cada individu i  que en poc temps ens tornem tots molt forts, perdent així la innocència de la joventut”. Va afegir que “Alemanya la van destruir tota i dels fonaments van tornar a aixecar el que ara és. Això és un exemple de crisi”.Etiquetes de Technorati: Gustavo Zervino. Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Crisi? Tenim crisi? Doncs sí, i greu. Però per a l’ Àlvaro Mangino, un altre dels supervivents dels Andes, “sempre es pot estar pitjor”. I ho sap molt bé i en la pròpia pell. Té experiència, junt amb els seus amics, a superar situacions crítiques i podem aplicar tot el que diu per superar aquests moments que estem passant. Segons ell, es fa necessari el treball en equip, el lideratge eficaç i la motivació.En temps difícils de recessió i atur, Mangino somriu en sentir parlar de plans de rescat de les institucions financeres. El seu rescat va ser molt més complicat. Malgrat la dura experiència, Mangino creu que “és un avantatge haver viscut, perquè ara sabem que sempre hi ha una esperança si es prenen decisions. En lloc de lamentar, actuem. La queixa no condueix a res, i hem de treballar per sortir de les situacions difícils, perquè resulta desesperant estar pensant tot el dia ‘fins quan estaré així’. Pots caure, però et pots aixecar sempre “.Mangino es va trencar la tíbia en l’accident, i es va arrossegar durant 72 dies assegut en un coixí. Va decidir no ser una càrrega, i assumir responsabilitats. Era qui s’encarregava de saciar la set dels supervivents, fonent gel per fer aigua, perquè tot i estar envoltats de neu, aquesta els cremava i no els treia la set.Alvaro Mangino diu que cap de les dificultats va aconseguir-los derrotar-: “Ens van motivar per tirar endavant. També vam plorar i vam perdre l’esperança, però la unió del grup feia que aquest eliminés els aspectes negatius. Vam aprendre diverses coses: que a la vida sempre es pot estar pitjor; a agrair el que un té; que sempre es pot donar més; i que en moments de crisi sorgeixen les grans creativitats “.Mangino coincideix que “l’objectiu comú era tornar amb les nostres famílies i vam ser molt creatius en els mecanismes de motivació per tirar endavant; per tenir motius que ens fessin seguir lluitant al dia següent”. Afegeix que “cadascú té la seva pròpia serralada, i els helicòpters de rescat mai arriben sols”. En el seu cas, els lideratges van sorgint segons les necessitats: “Hi havia líders en creativitat, en expedicions o en ajudar a prendre decisions, com és el cas d’haver d’arribar a menjar carn humana per sobreviure. Es discutia en grup com prendre i executar les decisions. Els líders eren sempre persones que, pel seu exemple i capacitat de treball, gaudien d’un reconeixement especial. En un grup no hi ha un únic líder. N’hi han diversos. I aquests han de ser capaços d’identificar els lideratges puntuals, traient el millor de la resta “.Etiquetes de Technorati: Alvaro Mangino,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Acabo de llegir d’una experiència a Dinamarca d’una empresa que dóna feina a autistes. I ha estat un èxit. Tots els que treballem en el món dels discapacitats sabem que no és una cosa gens fàcil integrar-los en les empreses, diguem-ne "normals". Com no ho és integrar un nen amb certes discapacitats a l’escola i en la mateixa societat.

Si voleu llegir la notícia més llargament, us dono l’enllaç:

http://www.rosario3.com/noticias/enserio/noticias.aspx?idNot=53864

Ara es parla molt d’ EDUCACIÓ INCLUSIVA. No és només una moda més. És un enfocament educatiu, una actitud vital, basat en la valoració de la diversitat com a element enriquidor del procés d’ensenyament i aprenentatge i, en conseqüència, afavoridor del desenvolupament humà. El concepte d’educació inclusiva és més ampli que el d’integració. A fi de comptes, integrar és voler fer igual aquell que és diferent. I tampoc és ben bé això, encara que hi ha d’haver parcel·les de la vida en que han de ser més o menys homogènies en una societat per tal de que els mecanismes no grinyolin.

L’educació inclusiva implica que tots els nens i nenes d’una determinada comunitat aprenguin junts independentment de les seves condicions personals, socials o culturals, inclosos aquells que presenten una discapacitat. Es tracta d’una escola que no posa requisits d’entrada ni mecanismes de selecció o discriminació de cap tipus, per fer realment efectius els drets a l’educació, a la igualtat d’oportunitats i a la participació. A l’escola inclusiva  tots els alumnes es beneficien d’un ensenyament adaptat a les seves necessitats i no només els que presenten necessitats educatives especials.

Són temes complicats i difícils de solucionar a la realitat de cada dia però, pel que es veu, s’hi està reflexionant. I no hi ha res millor que els experts reflexionen i posin sobre la taula els temes per tan de confrontar-los i dialogar-los.

Ens hi va els nostre futur com a societat .

Aldaia és un municipi que pertany a la comarca de l’ Horta Oest del País valencià. En un dels darrers plens municipals s’ha aprovat un reglament que és una novetat i és quelcom pioner: les 4 cerimònies civils que es podran celebrar al municipi des d’ara mateix.

Crec personalment que és un encert aquesta decisió i penso que ja seria hora que molts ajuntaments en prenguessin nota i fessin semblantment. L’església hi sortiria guanyant perquè no s’omplirien els temples de gent que "no els hi va ni els hi ve" res d’allò que se celebra allà i hi assisteixen simplement per acomplir un tràmit social. I els ciutadans que no són creients també hi sortiran guanyant perquè tindran una nova opció per celebrar moments importants de la seva vida des  del més absolut respecte al dret a la llibertat religiosa que reconeix la Constitució.

L’Ajuntament d’Aldaia ofereix el nou servei de celebració de quatre cerimònies civils: Acollida Ciutadana després del naixement; Compromís Ciutadà, una "confirmació" dels valors cívics ; Matrimoni Civil; i exèquies o Comiat de la Comunitat quan una persona mor.
Aquestes quatre celebracions estan basades en normes de conducta democràtica, perquè els veïns puguin "donar rellevància" als moments més importants de la seva vida, des d’uns valors cívics i socials no adscrits a cap religió.

El ple de dijous va aprovar el Reglament Municipal de Cerimònies Civils per unanimitat de tots els grups polítics (PSPV, PP i Compromís), després de diversos mesos d’elaboració per regular el protocol i procediments de celebració d’aquests batejos, funerals o confirmacions civils, "compatibles i independents "dels religiosos.
Va ser a principis d’any quan l’alcaldessa socialista Empar Navarro llançava aquesta proposta integral, que és pionera a Espanya, perquè després de 30 anys d’ajuntaments democràtics "els veïns tenen dret a celebrar públicament els seus actes civils des de la llibertat religiosa i d’una forma digna ", perquè, a excepció de les bodes civils, la resta de celebracions que són importants per a una persona o família" o es realitzen en una església o no existeixen ".

L’objectiu del reglament és organitzar la col·laboració del consistori amb aquells veïns que vulguin ressaltar, en públic o en privat, com ells decideixin, els moments més importants de la vida ". Mitjançant una instància els ciutadans presentaran a alcaldia la seva proposta de celebració, per la qual l’ajuntament cedirà, a canvi del pagament d’un preu públic, el saló de plens, la Casa del Tio Carmelo o el cementiri o tanatori, que seran els espais on es podran celebrar aquestes cerimònies civils.
L’objectiu d’aquest reglament és "educar al ciutadà i ciutadana en els valors de l’ètica civil: la dignitat, la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la tolerància i la participació, la Democràcia i la Pau", així com per "crear sentiments de pertinença a la comunitat d’Aldaia ".

“La vida ens va canviar en un moment: de tenir-ho tot, vam passar a no tenir res i estar condemnats a mort”. Això diu Ramon “Moncho” Sabella en les seves conferències en què explica què va ser l’accident dels Andes.Cada un d’ells ens dóna una lliçó, una opinió, una visió diferent perquè cada un ho va viure i ho ha processat de forma diferent. En Moncho ens diu que aquella no va ser una història d’herois sinó de desgraciats. Allà no hi havia lloc a heroismes ni lluïments.Aquest concepte pertany a la societat convencional. A la societat de la neu no hi havia res d’això i allà ningú se sentia campió de res ni protagonista. Érem un grup i cadascú feia la seva feina, sense que cap líder ni semidéu ho ordenés.La darrera nit que van passar junt amb els tres xilens que van anar a salvar-los i mentre esperaven l’helicòpter que al dia següent havia d’endur-se’ls a tots va aprendre un poema que diu que ha recordat tota la vida. Els hi recitava Sergio Díaz i el van repetir durant hores. Diu que ho feia per connectar-los amb la vida a través de la música i la poesia. Era el poema de José Martí, -el gran poeta cubà- “Cultivo una rosa blanca” i diu que resumeix perfectament allò que van viure.

“Cultivo una rosa blanca

en junio como en enero

para el amigo sincero

que me da su mano franca

y para aquel que me arranca

el corazón con el que vivo

cardo ni ortiga cultivo

cultivo una rosa blanca”

Etiquetes de Technorati: Moncho Sabella,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES