02 maig 2009
Avui, el clàssic!
Eduardo Galeano deu ser un dels escriptors i intel·lectuals que més ha escrit sobre el món del futbol. És clàssic el seu llibre “El fútbol, a sol y a sombra” on retrata intel·ligentment, amb ironia, humor i, a voltes, sarcasme el futbol i tot el món que l’envolta.
I és d’això que volia parlar avui. És una llàstima que el futbol hagi deixat d’esser només un esport que juguen 22 jugadors amb noblesa i art. I ja fa molts anys que ha deixat de ser-ho perquè l’envolta un munt d’interessos econòmics, polítics i de molt altres menes. Qui manega la situació en un moment determinat es val d’una persona que és qui executa les ordres que li són donades. A vegades misteriosament i sibil·linament i altres vegades amb prou cara dura a plena llum del dia. Aquesta persona és l’àrbitre. Quants àrbitres no han robat partits quan els ha convingut! Quantes faltes no assenyalades, quantes targetes no mostrades, quants gols anul·lats durant anys i anys!
Galeano diu:
“L’àrbitre és arbitrari per definició. Aquest és l’ abominable tirà que exerceix la seva dictadura sense oposició possible i l’ ampul·lós botxí que executa el seu poder absolut amb gestos d’òpera. Xiulet a la boca, l’àrbitre bufa els vents de la fatalitat del destí i atorga o anul els gols. Targeta en mà, alça els colors de la condemna: el groc, que castiga el pecador i l’obliga el penediment, i el vermell, que el llança a l’exili.
Els jutges de línia, que ajuden però no manen, miren des de fora. Només l’àrbitre entra al camp de joc, i amb tota raó es persigna en entrar, perquè s’aboca davant la multitud que rugeix.
El seu treball consisteix en fer-se odiar. La única unanimitat del futbol: tots l’ odien. El xiulen sempre, mai l’aplaudeixen.
A vegades, poques vegades, alguna decisió de l’àrbitre coincideix amb la voluntat del seguidor, però ni així aconsegueix provar la seva innocència. Els derrotats perden per ell i els victoriosos guanyen malgrat ell. Coartada de tots els errors, explicació de totes les desgràcies. Els seguidors haurien d’inventar-se’l si ell no existís. Quant més l’odien, més el necessiten.
Durant més d’un segle, l’àrbitre va vestir de dol. Per qui? Per ell mateix. Ara dissimula amb colors.”
Tant de bo avui no passi com en el partit a Barcelona, on el Madrid només va anar a caçar. En lloc de jugadors de futbol els del Madrid semblaven caçadors, amb l’escopeta a punt. Aquell dia anaven a caçar a Messi, sobretot, i l’àrbitre els va dir: endavant! Jo us deixo fer, teniu el meu permís. I bé que s’hi van abonar!
Només si l’àrbitre és una mica just, avui s’acomplirà justament el que fa dies que està escrit: que el Barça és el millor equip, és el que fa millor futbol i és el que ha de guanyar la lliga.
Amén!
