29 març 2009
Tomás Cacheiro i la cultura.
Em direu que estic obsès amb Cacheiro. Ja n’he parlat unes quantes vegades d’ell en aquest blog. Però és que és un personatge que em segueix fascinant després de molts anys.
Cacheiro va deixar molts dibuixos, molta ceràmica però, que jo sàpiga, molt poca cosa escrita. Espero que el grup de recerca que s’ha format a Montevideo per recobrar la memòria de grans ceramistes uruguaians puguin aportar més coses sobre aquest singular artista.
Cacheiro era un home molt culte.Sempre explicava que havia après tant dels intel·lectuals republicans espanyols que van haver-se de refugiar a altres països. Amb qui va tenir molta relació fou amb José Bergamín i sempre deia que amb ell havia après de tot, però sobretot havia après el sentit de la cultura i la dignitat que ha de tenir un intel·lectual. Sempre deia que hom no es pot vendre per un plat de llenties.
Cacheiro explicava en una entrevista que li van fer que a la capçalera del llit tenia un llibre molt bo: "Al diable amb la cultura", de Herbert Reed. Deia que aquest llibre deia moltes coses interessants i el situava en el lloc adequat.
Cacheiro també va abandonar la cultura formal, aquesta cultura que transforma la cultura en mercaderia.
Diu en l’entrevista:
“DB – A propòsit d’això vostè diu una cosa que té a veure també amb la seva obra i amb la seva vida: la cultura, quan es transforma en mercaderia. Diuen per allà -no sé si és cert- que les seves obres es venen i es revenen a vegades, i arriben molt lluny, i se’n van fins a Europa. I a vostè això poc li importa, i poc cobra per això.
TC – Vaig fer una quantitat de “toritos” que em van demanar per exportar a l’Argentina. En aquell moment necessitava tenir un mitjà de transport perquè el lloc on vivia em distanciava una mica dels llocs on jo volia arribar. I ho vaig fer. Em llevava cada dia a fer el mateix, a fer el mateix, a fer el mateix. I això em va permetre comprar una camioneta.
Després em van encarregar una altra vegada que fes el mateix. I m’hi vaig resistit. No em volia aixecar tots els dies a fer el mateix. Em semblava que era una mica una immoralitat.
Picasso, amb la seva mordacitat, diu coses que tenen sentit: "Prefereixo copiar a altres, i no a mi mateix". I això fa mal, quan un es veu a si mateix que està fent el mateix.”
Llegint això penso en com s’han arribat a prostituir molts artistes per tal de vendre, actuar i viure com a “marajàs”. I com els ajuntaments, diputacions, governs contracten (compren) moltes vegades artistes per tenir-los al costat i adquirir un dubtós prestigi. El gran representant d’això és l’ Albert Boadella, que se n’ha anat a Madrid, renegant de Catalunya però posant-se al servei de l’Esperança Aguirre, que l’utilitza tant com pot per al seu benefici. Un dia ja en parlaré més llargament a propòsit del que em va contestar el Boadella a un retret meu fet a través de correu electrònic per unes declaracions que havia fet. Però deixem-ho per un altre dia….
D’això Cacheiro n’hauria dit “prostitució”. I jo també ho dic.
Una resposta fins a ara
Endavant amb les teves obsessions!