26 març 2009
Una discapacitat no és una malaltia.
Una conversa escoltada fa pocs dies. Una persona pregunta a una altra pel seu fill discapacitat i ho fa amb els següents termes:
– "Què tal està el teu fill? ¿Es troba millor? Noteu alguna millora?"
Això em fa reflexionar sobre el natural que resulta per moltíssima gent equiparar Discapacitat amb Malaltia, sigui la discapacitat física, sensorial o intel lectual.
És cert que algunes discapacitats intel·lectuals tenen associades diverses patologies. La síndrome de Down, per exemple, ha d’estar molt pendent de les cardiopaties. En altres casos -com el del fill d’aquesta senyora -l’epilèpsia té una incidència més gran. Però això no significa que els nois i noies amb qui jo treballo, siguin malalts.
Encara hi ha pares que tenen el convenciment que els metges els oculten la "cura" per al seu fill.
S’ha de ser sempre políticament correctes amb el llenguatge?. Ella afirma que no cal ser tan prudents amb els termes col·loquials perquè acabaríem per no poder expressar-nos espontàniament mentre pensem a quin col lectiu podem ofendre.
Però el llenguatge perverteix a vegades la realitat. No fa gaire, aquests nois i noies de qui parlem eren "retardats" o "tarats". Avui, termes com "millora", "cura", "teràpia" no fan més que convertir en recurrents dels llocs comuns sobre la discapacitat contra els que tant combatem els que la vivim des de dins.
Els mitjans de comunicació a vegades no ajuden molt en aquest sentit , encara que s’ha millorat molt. Cal tenir una cura exquisit cada vegada que apareix una notícia sobre el codi de tal o qual gen: associat a la discapacitat i la seva hipotètica "cura", pot generar falses -o si més no, llunyanes en el temps- expectatives a pares desesperats.
He llegit en alguna part que la discapacitat és una "condició de vida". M’agrada aquesta definició perquè també ho és ser alt o baix, tenir els ulls clars o foscos, ser dretà o esquerrà …
I només cal mirar en Xavi, la Laura o la Núria per constatar la seva alegria de viure, la seva (hiper) activitat esgotadora, el seu cos perfecte, els seus ulls espurnejants, els seus sentiments tant nobles…per adonar-nos que es podrà anomenar de moltes maneres la seva disminució; podrem penjar-los etiquetes velles o noves, però per descomptat "malaltia "no és una etiqueta que se’ls pugui atribuir.
