05 març 2009
Passejant pel meu poble.
El meu blog es titula A PEU perquè caminar, passejar, pujar i baixar muntanyes i tot el que sigui moure’s crec que és quelcom molt bo. Ara bé: una cosa és predicar el que s’ha de fer i una altra fer-ho. He de confessar que camino poc i que cada dia em costa més.
Però, sens dubte, el passeig és un exercici molt convenient que contribueix molt a la salut del cos i fa que l’esperit estigui millor disposat a les activitats que li són pròpies; es transforma en distracció si es fa acompanyat i se li afegeix converses agradables.
Jo surto molt sovint a passejar pel poble amb els nois del nostre taller. Ens movem, fem una mica d’exercici i també aprofitem per comprar alguna cosa que ens pugui fer falta. Aprofitem per parlar sobre alguns temes, sobretot d’educació vial, i mirem de conèixer millor el nostre poble. Mirem de que, quan caminem, no entorpim la circulació d’altres vianants, mirem de caminar de forma educada, pausadament, més o menys alineats per tal de no donar-nos cops de colze uns als altres i de tal manera que puguem parlar sense haver de cridar.
Us semblarà que tot plegat no té cap importància i potser direu: “i aquest de què ens parla!”…. Doncs sí que té importància per als nostres nois i noies tot això perquè és una forma de socialització prou important i necessària i que a vegades no s’ha fet prou bé a les famílies.
Quan camino miro d’observar. Sobretot, observo les cares de la gent i les seves reaccions. És molt interessant i a vegades divertit. També altres vegades és enutjós. Trobes gent que saluda amb molta simpatia als nostres nois que com podem imaginar, moltes vegades saluden a tothom, el coneguin o no…. Altres vegades veus cares de prevenció i salutacions forçades i poc franques. I, per fi, hi ha aquell mal educat que et passa per sobre, si et descuides i que no té en compte que al davant seu hi té discapacitats psíquics…
És un dels avantatges d’anar a peu. I de cara al bon temps, em proposo fermament caminar una mica més.
