17 febr. 2009
Política de partit
A mida que em faig gran deixen d’interessar-me certes coses i me n’interessen d’altres. Una de les coses que no m’interessa gens és la política de partit. La veritat sigui dita, mai m’ha interessat massa, encara que és cert que en cert moment de la meva joventut van estar a punt de convèncer-me a entrar en un partit. M’ho vaig pensar una colla de dies, vaig dubtar, m’ho vaig pensar i repensar i, al final, vaig dir que no.
No us explicaré les raons que vaig sospesar, que van ser moltes. Era temps de clandestinitat i podia haver-hi perill. Però aquesta va ser la raó que menys va pesar. La que més va pesar per dir que NO, va ser veure i conèixer d’a prop alguns partits polítics i sindicats.
Amb això no vull desmerèixer pas els polítics professionals o els polítics vocacionals. N’hi ha de tots tipus: aquells que fan servir la política per a ells i aquells que es posen al servei del ciutadà i de la societat.
Només he de dir que, amb els anys, reconec que l’elecció va ser bona. N’estic cada vegada més convençut. Actualment la política de partit no només no m’interessa gens sinó que més aviat em repugna. Veus tantes coses! I quasi a tots els partits, siguin de dretes, esquerres, dalt o baix…
La política no es fa només des de dins dels partits. Es fa política des de qualsevol lloc de la societat. Només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.
Una resposta fins a ara
Crec que vas escollir adequadament però discrepo en el fet que a Catalunya hi quedin polítics professionals… Avui, justament per la política dels aparells dels partits, la immensa majoria només són professionals de la política, gent que amotlla les seves conviccions al sou de final de mes.